Castell de Vila-sacra

Situació

Una vista de la torre, l’element més important que ens ha pervingut de la fortalesa.

F. Tur

El castell de Vila-sacra o de l’Abat, anomenat també la Casa de l’Abat o l’Abadia, caracteritza, junt amb l’església parroquial de Sant Esteve, el reduït nucli d’origen medieval de Vilasacra, al sector septentrional d’aquesta població.

Mapa: 258M781. Situació: 31TEG013796.

Hom pot arribar a Vila-sacra per la carretera comarcal de Roses a Olot. El poble és a 3,5 km de Figueres, en direcció a Castelló d’Empúries i Roses. També hi porta una carretera local des del poble veí de Fortià.

Història

L’alou de Villae Saccari ja és confirmat com a domini de l’abadia de Sant Pere de Rodes en l’epístola del papa Benet VI a l’abat Hildesind, de l’any 974. Aquesta possessió figura confirmada també en un precepte del rei Lotari de l’any 982 i en una epístola del papa Joan XV de l’any 990, a favor d’aquest monestir.

El castell de Vila-sacra apareix documentat com a possessió dels Cruïlles-Peratallada a la primera meitat del segle XIII. L’any 1226 Gilabert de Cruïlles i la seva muller Cecília vengueren aquest castell amb les seves pertinences, termes i parròquia i la seva jurisdicció, a Arnau de Foixà, però només mentre visqués. Era, per tant, un castell termenat. Ja del 1222 és una notícia dels drets d’Ermessenda de Peratallada sobre el delme de Vila-sacra.

Fou també al segle XIII que el monestir de Sant Pere de Rodes comença el seu progressiu increment de poder a Vila-sacra. L’inici d’aquest ascens se situa a l’any 1240, quan l’abat Ponç comprà a Gilabert de Cruïlles el castell i el lloc de Vila-sacra amb les seves jurisdiccions. Entre el segle XIII i el XVIII hi ha una gran quantitat de notícies del domini del monestir sobre el castell i el terme de Vila-sacra, de les quals només n’esmentarem algunes.

Després de l’any 1240 la comunitat monàstica procurà integrar dins el seu poder altres drets temporals sobre el lloc, que eren dispersos en diferents mans. Així, l’any 1274 Jaume de Vallgornera va vendre al monestir la quarta part del delme de la parròquia de Vila-sacra. L’any 1277 fou adquirida als marmessors de Guillem Roig la vuitena part del mateix delme i unes altres parts foren comprades a Arnau de Fortià l’any 1297.

L’any 1295 l’abat Ramon de Pont havia comprat a Ramon de Palol el lloc de Palol de Vila-sacra per mil sous barcelonesos i cent sous de renda de Vilanova de la Muga. L’any 1291 Bernat, clergue de Santa Maria de Castelló, llegà al monestir unes possessions de Vila-sacra. Sunyer Satrilla, l’any 1303, reconeixia tenir per aquest cenobi terres d’aquesta parròquia. Galceran de Pals reconegué, l’any 1313, uns deutes a l’abat Berenguer, per afers dels castells de Marzà i de Vila-sacra.

L’any 1301 s’enregistra la batllia de Vilasacra a Esteve de Barrera, establerta per l’abat Ramon de Pont. En aquesta època la batllia era una prebenda d’una determinada família; ja l’any 1228 tenia el càrrec Joan de Barrera i encara pels anys 1342 i 1357 era batlle Ramon de Barrera. Després passà a altres llinatges.

L’any 1310 Pere Martí era notari de Vila-sacra. L’any 1314 ho era Pere Ramon Compte, clergue del mateix lloc, a qui l’any 1319 l’abat Berenguer de Riumors concedí importants drets en el seu càrrec de notari públic de Vila-sacra i del lloc proper de Palol de Vila-sacra.

Des del final del segle XIII es produïren fortes desavinences, seguides de litigis, entre l’abadia i els comtes d’Empúries per diferents qüestions de dominis i jurisdiccions. L’any 1299 l’abat Ramon de Pont presentava queixes al bisbe contra opressions i abusos del comte i reclamava drets usurpats que li pertanyien en diferents llocs, entre d’altres Vila-sacra. Sostenia que li corresponien les jurisdiccions civil i criminal, menys en el cas de pena de mort o de mutilació de membres, i els drets de tenir-hi jutge, batlle i saig. Se seguiren procesos paral·lels davant el jutge ordinari del comtat i davant el tribunal eclesiàstic. La sentència del jutge civil, Guillem Domènec, pel maig del 1299, reconeixia al monestir només parts de les jurisdiccions, en diferents graus, segons els llocs. En canvi, la sentència del jutge episcopal condemnà i excomunicà el comte el 19 d’octubre de 1301. Davant l’excomunió, el comte Ponç V es veié forçat a signar un compromís l’any 1303.

Les diferències no degueren, però, quedar resoltes. Després de nous litigis amb el comte, l’any 1308 l’abat Berenguer de Riumors obtingué, per sentència arbitral dictada per l’ardiaca de Besalú Arnau de Soler, el reconeixement del poder absolut sobre les jurisdiccions dels castells de Vila-sacra, El Far i Marzà, per les quals els comtes haurien de prestar homenatge a l’abat. Signaren la sentència, a més de l’abat Arnau de Serrà, el comte Ponç i el seu fill Huguet. L’any 1402 el rei Martí I, en accedir al títol comtal d’Empúries, renovà el reconeixement d’aquests drets del monestir.

Guillem de Vila-sacra, l’any 1340 signà reconeixement dels diferents serveis que havia de prestar a l’abat per la senyoria del castell de Vila-sacra: “hostam et cavalcatam, regimum, goytes et escongoytes et bades, tallies et questas…”.

El monestir comprà a Francesc de Cervià, l’any 1341, uns masos del terme de Vila-sacra per 2 000 sous melgoresos.

Una adquisició més important s’efectuà l’any 1347, quan Blanca, vídua del cavaller Galceran de Begur, vengué a l’abat Ramon per 43 000 sous melgoresos, tot el que posseïa a la parròquia de Sant Esteve de Vila-sacra.

Un establiment emfitèutic fet per l’abat l’any 1345 fa referència a un hort de l’indret anomenat la Trilla, a Vila-sacra, el qual consta que era prop del “molí del castell”. D’aquest molí n’hi ha altres notícies de l’any 1349.

Segons un document de l’any 1348, l’abat ordenava que el cens anual de grans que corresponia a unes terres del monestir, havia d’ésser portat als graners del “castrum nostrum de Villasacra”.

L’any 1360 Guillem Vilar renunciava a un celler que l’abat tenia dins la força de Vila-sacra i que limitava amb el mur de l’esmentada força.

L’any 1413 l’abat Bernat Estruc rebia reconeixement d’un terreny que es precisava que era situat dins la forciam de Vilasacra.

A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, entre els manuals de Sant Pere de Rodes, es conserva un llibre-capbreu que es refereix exclusivament a la possessió de Vila-sacra. És de l’any 1636, còpia del monjo Jeroni Climent de la capbrevació feta pels habitants de Vila-sacra davant el notari de l’abadia, Guillem Ferrer, sobre propietats i béns que posseïen pel monestir l’any 1429. Ha estat estudiat recentment. Hi resta palesa la gran importància dels dominis i propietats de Sant Pere de Rodes al terme del castell de Vila-sacra. En aquesta documentació es parla de cases i propietats situades dins la “força” de Vila-sacra i també dels “valls de la força”.

L’any 1458 Antoni de Cerdà, abat comendatari de Sant Pere de Rodes i cardenal i bisbe de Lleida, atorgà a la universitat de Vila-sacra, com a senyor d’aquest lloc i castell, permís per a constituir-se en consell. En reunió celebrada als porxos de la plaça foren elegits els síndics, procurador i clavari el dia 16 de febrer de l’any esmentat.

En prendre possessió Ferran Ram, com a abat de Sant Pere de Rodes, l’any 1509 també ho feia dels castells termenats, en els quals el cenobi gaudia de plena jurisdicció, que eren els de Vilasacra, el Far i Marzà.

Al final del segle XVIII la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes decidí abandonar el vell cenobi de la muntanya de Verdera. Hom al·legava el mal estat dels edificis, i la indefensió davant els fets bèl·lics i el bandolerisme. Els monjos acordaren traslladar-se al seu castell de Vila-sacra. Sens dubte hi pesà fonamentalment el fet d’ésser el centre de les propietats més profitoses, aleshores, de l’abadia; almenys de les que es trobaven a la plana i, a més, pròximes a Figueres i a Castelló.

La primera sol·licitud per a traslladar el monestir a Vila-sacra fou feta per l’abat Francesc de Guanter, i el fiscal del regne n’informà favorablement l’any 1791. Tanmateix, per causes no ben conegudes —entrebancs dels permisos i potser perquè l’edifici de Vila-sacra no era ben acondiciat— el canvi no es realitzà d’immediat.

Calgué tramitar un expedient nou i l’any 1794, en ésser elegit, l’abat Joaquim de Clavera començà unes obres al castell de Vilasacra per a adaptar-lo a les noves funcions. La Guerra Gran sorprengué encara la comunitat en el vell cenobi. L’any 1797 les tropes franceses l’ocuparen i el saquejaren; els monjos hagueren de fugir. Això degué accelerar el fet que el bisbe de Girona i el fiscal del regne aconseguissin nous permisos de trasllat, respectivament, pels mesos de setembre i d’octubre del mateix any. Un any després, el 24 de setembre del 1798, s’aconseguí el definitiu decret reial.

La instal·lació de la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes a Vila-sacra tingué lloc el dia 11 de setembre d’aquest any 1798, sota l’abaciat de l’esmentat J. de Clavera i de Gaudell.

Fou en aquesta etapa, a Vila-sacra, que l’historiador Jaume Villanueva visità el monestir. En el seu Viage literario a las iglesias de España… explica que l’abat Clavera, “muy aficionado a la anticuaria” li permeté consultar el que quedava de l’arxiu de la casa, després de les destrosses causades per les guerres i parla d’alguns objectes i relíquies que la comunitat encara conservava.

El nou emplaçament del monestir a Vila-sacra no fou, però, definitiu. Sembla que ja de bon principi hi hagué el projecte d’establir-se a Figueres. L’any 1805 els monjos aconseguiren que l’ajuntament figuerenc sol·licités al rei el permís per a construir el nou convent en aquesta població. S’obtingué un nou decret reial favorable i tot seguit s’inicià la construcció dels edificis i l’església de Figueres. La guerra del Francès representà una llarga interrupció de les obres i el trasllat no es pogué realitzar fins alguns anys més tard.

L’any 1809, amb el decret d’abolició dels ordes religiosos del rei Josep Bonaparte, els monjos es dispersaren. La casa de Vilasacra quedà a mercè de la soldadesca francesa. El castell monestir fou saquejat i foren destruïdes les restes de l’arxiu i altres objectes. En tornar-hi els monjos l’any 1814 l’abat Clavera escrivia que l’edifici havia sofert destrosses importants, sobretot en els sostres, perquè s’hi havien allotjat tropes.

Molt poc després l’abat requeria novament el permís de trasllat a Figueres. Fou expedit un nou decret favorable del rei Carles IV, tot i l’opinió contrària del bisbe de Girona. La comunitat abandonà Vila-sacra i s’instal·là al nou edifici de Figueres el dia 11 d’octubre de 1818; l’any anterior l’abat Josep de Viladecans havia succeït Joaquim de Clavera.

Amb les lleis d’exclaustració i desamortització dels béns eclesiàstics de Mendizábal, l’any 1835 s’extingia definitivament la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes, que aleshores era formada per onze monjos i l’abat Josep Ferrer. Les finques del monestir que passaren a poder de l’Estat foren venudes en pública subhasta en diferents ocasions, una bona part d’elles pel desembre de l’any 1843. Del lot d’edificacions subhastades, en formava part el Castell de l’Abat de Vila-sacra, propietat que consistia en casa, corral i hort, que era arrendada per 200 rals de bilió. Es capitalitzà en 5 625 rals. El comprador fou Ignasi Salieras, resident a Fortià.

Des d’aquest moment el castell palau degué passar per vicissituds diverses. Fou dividit en diversos habitacles i utilitzat en algunes parts per a usos agrícoles. El seu estat actual és ruïnós en alguns sectors; en altres hi són evidents les alteracions i modificacions posteriors a la desamortització.

Actualment, el conjunt edificat consta d’una torre medieval i, al seu entorn, diferents cossos d’edificació bàsicament amb elements d’èpoques posteriors: gòtico-renaixentistes i més tardans. La construcció situada a migdia de la torre és encara habitada i ha estat força modificada. La que es troba vers ponent, tot i les transformacions, manté l’estructura de palau gòtico-renaixentista fortificat. Aquest edifici és anomenat popularment el Catxeman. Es troba en estat molt ruïnós, però ha passat a ésser de propietat municipal. Hom té intenció d’aconseguir la seva restauració, com la de la torre i altres sectors que en siguin susceptibles. A la banda de tramuntana hi ha, encara, uns casalots i corrals força ruïnosos, bastits després de la desamortització, però sobre restes de murs antics. Vers el sud-oest, una casa particular recentment reformada, sens dubte ocupa també espais que abans pertanyien al castell palau.

Cal esmentar, finalment, la curiosa situació de la propietat —o de l’ús— actual de la torre medieval que centra aquest conjunt. De les tres plantes, els baixos són de propietat municipal i els dos pisos tenen comunicació amb el sector encara habitat del castell i serveixen de dependències d’aquest habitatge.

Castell

Una torre medieval, com ja s’ha indicat, centra el conjunt actualment complex del castell de Vilasacra dit també Castell de l’Abat, la Casa de l’Abat o l’Abadia. Aquesta torre té altres construccions adossades, però només pels costats de migdia i de ponent.

La torre de Vila-sacra és de planta circular i de secció troncocònica, és a dir, que el seu diàmetre es redueix a mesura que guanya alçada. La forma troncocònica és molt marcada i perfectament observable a primera vista.

Es tracta d’una torre molt massissa que es conserva en una alçada d’uns 14 m. A la seva base, el diàmetre exterior és de 9,70 m i el de l’espai interior de només 4,20 m, mides que donen un gruix molt considerable al mur perimetral: 2,75 m. La inclinació del mur i el fet que els diàmetres dels tres espais interns de la torre augmentin lleugerament de baix a dalt, fan que l’amplada d’aquest mur disminueixi sensiblement a mesura que va guanyant alçada.

La torre, com acabem d’indicar, és dividida en tres plantes, cadascuna de les quals té una volta semisfèrica de pedra amorterada. Aquestes voltes són fetes amb pedres escantonades que es disposen en filades circulars i concèntriques. La de la planta baixa conserva restes de l’encanyissat. Les dues voltes més baixes tenen al centre una petita tapa quadrangular, que per la seva estretor no permeten el pas d’una persona. A la volta del segon pis n’hi ha, a més, una altra de característiques semblants en un extrem, a migdia.

Si exceptuem algun forat que s’hi ha practicat modernament, el mur de la torre és gairebé del tot opac. Deu ésser d’origen antic, lògicament, la porta situada a l’alçada de la segona planta, a migdia, que ara queda a l’interior de la part del palau habitada i força transformada. Actualment serveix de comunicació entre aquesta planta de la torre i l’habitatge esmentat, al qual ha restat integrada. Per aquest motiu no és possible d’observar cap de les característiques de l’antiga porta, ja que ha estat coberta per afegitons diversos. No s’observa l’existència de cap més obertura antiga.

La torre presenta tres tipus d’aparell clarament diferenciats.

A la part inferior —i la més important de proporcions—, fins a una alçada d’uns 8 m, la torre és bastida amb pedres de mides petites, irregulars, només escantonades o sense treballar, amb presència nombrosa de grans còdols, escapçats o no. Aquest material és lligat amb abundant morter de calç i sorra. Les pedres hi tendeixen a disposar-se en filades horitzontals —no ben seguides pertot—, per a la qual cosa hom procurà escol·l.ir blocs de dimensions força homogènies. En amplis fragments del parament hi ha encara rastres d’un antic arrebossat.

L’aparell esmentat, de pedres irregulars i còdols, es correspon amb les dues primeres plantes de la torre. És a dir, que arriba fins al nivell aproximat de la volta que cobreix el segon pis; acaba a l’extrem superior de manera totalment regular. Per sobre d’aquest parament, a l’espai del mur que pertany a la tercera planta, en una alçada d’uns 4 m apareix un aparellat del tot diferent, a base de carreus grossos, ben escairats i polits, tallats en granit. Es disposen regularment, formant un total d’onze filades. Malgrat la perfecta talla i ajust dels carreus, en alguns fragments del parament, sobretot a llevant, hi és visible el morter que els lliga, en les juntures. En aquest punt s’observen testimonis ben clars de l’existència de fines incisions fetes en el morter, dibuixant rectangles al voltant dels carreus. Cal destacar la singularitat de la presència d’aquest element —les incisions— en un aparell de carreuada.

Sobre l’aparell de carreus es dreça, encara, un coronament de poc més de 2 m d’alçada. És bastit amb còdols i blocs de pedra molt petits, barrejats amb trossos de terrissa i lligats amb morter, tot disposat irregularment. Aquest coronament s’enlaira just per sobre del nivell de l’extradós de la volta superior, que, així, no és visible exteriorment. El cimal acaba actualment de manera poc regular, amb algunes osques en el seu contorn, produïdes per la caiguda de petits fragments del mur.

Els tres tipus d’aparells de la torre assenyalen, sens dubte, altres tantes fases en la seva construcció, d’època diferent, que és, però, difícil de precisar en qualsevol dels casos.

Per les seves característiques, és probable que la torre hagi estat bastida al segle XI, època a la qual pot correspondre la part més primitiva i important que ha arribat als nostres dies: la base amb l’aparell descrit, que integra les dues primeres plantes.

Ignorem quina alçada devia tenir la torre primitiva, ja que la construcció de la tercera planta, de carreuada, podria correspondre a una ampliació o bé a una refecció. Per l’aparell de carreus i altres característiques és difícil, per no dir impossible, d’apuntar una aproximació cronològica per a aquesta fase. Podem dir, de tota manera, que no ens sembla anterior als segles XIII o XIV.

Hi ha, finalment, el coronament, sens dubte molt tardà, del segle XVI o posterior.

La torre, com hem precisat, té adossades construccions per les bandes de migdia i de ponent. En la part restant —força més de la meitat— visible des de l’exterior, el parament presenta algunes alteracions o destruccions puntuals d’èpoques tardanes. A la part més antiga, en el basament, al nord-oest, el mur fou esbotzat i hom hi practicà un esvoranc informe per entrar directament a la planta baixa des de la via pública. Al sud-est, a poca alçada, hi ha un fragment d’aparell fet malbé perquè hi fou encastat un forn de coure pa d’una edificació veïna ja desapareguda. A la mateixa banda, però en l’acabament superior, tardà, de la torre, el mur és perforat per una obertura amb muntans fets amb rajols i pedres, de l’època d’aquest coronament, que ha estat molt degradada modernament. Permet l’accés a la darrera planta, d’una manera molt complicada, des de la terrassa de la casa veïna.

Com ja hem precisat, els altres sectors del castell de l’Abat, situats a l’entorn de la torre, corresponen, per les estructures avui visibles, a les successives ampliacions i reformes que transformen la fortalesa medieval —de la qual resta la torre— en un palau fortificat. Tant el sector de ponent (el Catxeman), amb una bona part dels murs de tàpia, com el de migdia, tenen bàsicament estructures i elements gòtico-renaixentistes (segles XV i XVI); en el primer cas en estat molt ruïnós i en ambdós transformats més o menys en èpoques posteriors.

Les edificacions molt més tardanes situades vers el nord i un casalot adossat a la façana gòtica de l’extrem de llevant del conjunt, es pot comprovar que es drecen parcialment sobre fonaments de murs antics, però de datació impossible de precisar en l’estat actual.

A la vora del camp de conreu que hi ha a tramuntana del conjunt del castell hi ha, caiguts, uns grossos fragments de construcció de pedres i morter, pertanyents a alguna de les parts antigues, destruïdes, d’aquest castell.

Al carrer que pel cantó de migdia porta vers l’església parroquial i el castell, hom podia veure rastres d’un mur de molt gruix en el sòl del viarany, un gran fragment del qual apareixia encastat a la façana d’una casa, de la qual sobresortia considerablement. Fa pocs anys, en pavimentar el carrer, aquesta romanalla quedà destruïda. El mur podria indicar, hipotèticament, l’existència d’un recinte murat o albacar de la fortalesa. Recordem les al·lusions a la força de Vila-sacra (“dins la força”) en alguns documents baix-medievals.

Segons els habitants del lloc, és coneguda l’existència d’una vella construcció soterrada a llevant del castell, entre aquest i la plaça de l’Església. Aquests vestigis, amb testimonis d’una volta, es pogueren veure força bé en pavimentar els carrers fa alguns anys.

A més de les restes i indicis ja esmentats, cal assenyalar que en el parament més antic de la torre hom pot veure encastats diversos trossos de teules romanes (tègules) i altres bocins de ceràmiques a torn que també podrien ésser molt antigues. També hem observat que hi ha alguns fragments de tègules a l’aparell de l’església primitiva que roman incorporat al mur de tramuntana del temple actual, d’època més avançada.

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883.
• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España…, tomo XV, Madrid 1851.
• Cayetano Barraquer i Roviralta: Las casas de religiosos en Cataluña, vol. I. Barcelona 1906, pàg. 60.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XI, XII, XIII, XIV, XVII, Olot 1901-1909.
• Antoni Papell: Sant Pere de Roda, Figueres 1930.
• Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prat i Miquel Brasó i Vaqués: Castell de Vila-sacra, dins Els castells catalans, vol. II. Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 555-558.
• Maria Teresa Ferrer i Mallol: Llançà, senyoriu del monestir de Sant Pere de Rodes en els segles XIV-XV, “II Col·loqui d’Història del Monaquisme Català”, Sant Joan de les Abadesses 1970, Abadia de Poblet 1974, vol. II, pàgs. 215-218.
• M. Josepa Arnall i Juan: Notas y documentos para la historia de Vilasacra, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos” I, Figueres 1977, pàgs. 267-318 i II, Figueres 1978, pàgs. 103-137.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 69-79 i 461-463.
• Joan Badia i Homs: Vila-sacra, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 90-92.
• M. Josepa Arnall i Juan: Vila-Sacra sota la Influència de Sant Pere de Rodes (Segles XIII-XV), “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, Figueres 1984, pàgs. 95-170. M.
• Josepa Arnall i Juan: La vila i el terme de Vila-sacra en el segle XV (Estudi d’un capbreu del monestir de sant Pere de rodes), “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, Figueres 1986, pàgs. 203-285.
• M. Josepa Arnall i Juan: Els pergamins de Sant Pere de Rodes a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segles XIII-XV), “Lambard”, Amics de l’Art Romànic, Barcelona 1986, pàgs. 31-63.

Bibliografia sobre el castell

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 461-463.