Situació
Interior de la nau de l’església, amb la capçalera el fons. Tal com és apreciable, l’edifici, ja tardà, és mancat d’absis destacat. La volta és apuntada.
F. Tur
És l’església parroquial del municipi de Vila-sacra, situat a la plana al·luvial empordanesa, a poca distància de la riba dreta del Manol. La vila, equidistant uns 5 km de Castelló a llevant i de Figueres a ponent, té un nucli antic agrupat entorn de l’església i el castell, i que forma continuïtat amb el barri més modern de la carretera, a migdia.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG013796.
Per arribar-hi cal seguir, des de Figueres, la carretera de Roses per la qual, a 5 km, com hem indicat, hi ha el poble de Vilasacra. (JBH-MLIR)
Història
La història de Vila-sacra va lligada estretament a Sant Pere de Rodes, ja que aquest lloc fou una de les possessions més importants que el poderós cenobi tingué a la plana.
El lloc és esmentat ja l’any 974 en una butlla del papa Benet VI dirigida a l’abat Hildesind, on es confirmen les propietats del monestir a “Villae Saccari”. Aquests dominis són confirmats novament pel rei Lotari en un precepte de l’any 982 i encara l’any 990 en una altra butlla del papa Joan XV. L’any 982 hi ha notícia de l’església de Sant Esteve de Vila-sacra, a la qual el clergue Guiu féu una donació de camps al mateix lloc. D’altra banda, l’any 1017 hi tenia possessions el monestir de Camprodon, segons s’indica en una butlla del papa Benet VIII: “Et in comitatu Petralatensi ipsos masos de villa Sacar”.
En un document de l’any 1169 el lloc ja és al·ludit amb el nom de “Vila-sacra”.
Durant el segle XIII el monestir de Sant Pere de Rodes amplià notablement els dominis sobre l’indret. Així l’any 1240 l’abat comprà a Gilabert de Cruïlles el castell i el lloc de Vila-sacra amb les seves jurisdiccions. Anys abans, el 1222, Ermessenda de Peratallada tenia el delme de Vila-sacra per l’Església de Girona. Posteriorment l’esmentat cenobi adquirí, l’any 1274, de Jaume de Vallgomera la quarta part del delme de la parròquia de Vila-sacra.
En les Rationes decimarum de l’any 1279 s’esmenta l’“ecclesia de Villa sacre”, la qual, l’any 1280, és anomenada “ecclesia de Villasacra”. L’any 1303 Sunyer de “Tilea” (Satrilla) prestà homenatge a l’abat Arnau de Sant Pere de Rodes per raó de les terres que posseïa pel monestir a la parròquia de “Sancti Stephani de Villasachra”. L’abat Berenguer de Riumors obtingué al maig de l’any 1308, el reconeixement del dret absolut sobre la jurisdicció civil, com abat de Sant Pere de Rodes, dels castells de Vilasacra, el Far i Marzà.
L’any 1362 hi ha la referència a l’església de “Sancti Stephani de Villa sacara” i en els nomenclàtors de la diòcesi del final d’aquesta centúria hi figura l’“Ecclesia parrochialis sancti Stephani de Villasacra”. (JBH-MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, un edifici romànic tardà, amb una nau rectangular, sense absis destacat. Aquest edifici fou bastit damunt els vestigis d’un temple anterior.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església de Sant Esteve de Vila-sacra és un edifici romànic tardà, ja amb algun element que pot ésser considerat gòtic, d’una sola nau de planta rectangular, sense un absis destacat. Conserva uns vestigis del temple anterior a la part inferior dels murs de ponent i tramuntana, que serviren de basament a la nova construcció.
L’església és coberta amb una volta seguida de perfil apuntat, feta amb carreus ben escairats i afilerats. Als murs laterals hi ha un rest de sis arcades cegues de mig punt, sobre pilars, amb impostes simplement motllurades, les quals són decoratives i a l’ensems de recolzament de la volta. Al presbiteri, les arcades cegues, de cada banda, són dobles i s’ajunten en una ménsula. Aquest conjunt d’arcades és força ben conservat al costat de tramuntana i molt malmès a migdia, a causa de modificacions tardanes.
La porta d’entrada s’obre al mur meridional, a la seva meitat de ponent. És de quatre arcs de mig punt en gradació, amb llinda i timpà llisos.
A la façana de ponent hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt, força esvelta. Al mur de capçalera, a llevant, hi ha dues obertures a dos nivells, centrades verticalment: a la part inferior una finestra com l’esmentada suara, i més amunt una rosassa que consta de dos cercles adovellats en gradació, mentre el seu interior té un calat a base de lòbuls.
L’edifici és construït enterament amb carreus de mida més aviat grossa, tallats en pedra calcària, ben escairats i polits. Les cornises són de bocell.
Hi ha elements afegits en època tardana. Sobre els murs del temple hi ha diferents restes de murs de fortificació que en part potser no són molt posteriors a la resta de l’edifici, sobretot a migdia, amb un matacà damunt l’entrada. Sobre el sector sud-oest es dreça una torre campanar i al mur meridional foren afegides una capella i la sagristia.
Aquesta església és una construcció característica de l’etapa final del romànic, amb elements de perduració, dins aquest estil, però amb d’altres ja clarament protogòtics o ja gòtics (rosassa de la capçalera), dins un vessant simple i de caire més aviat rural. Són temples en els quals ha desaparegut l’absis semicircular, que tenen planta rectangular i són coberts amb una única volta, sense una distinció arquitectònica entre la nau i el santuari. El seu aspecte recorda una sala d’arquitectura civil. Hi és clara la influència de l’arquitectura cistercenca.
El més probable és que aquesta església hagi estat bastida sota el ple domini de l’abadia de Sant Pere de Rodes. És a dir, després de l’any 1240, data de la compra de la plena jurisdicció del castell i el lloc per part del monestir. Pot datar, doncs, probablement de la segona meitat del segle XIII, si no és ja del XIV. (JBH)
Portada
Porta d’entrada al temple, oberta al mur de migdia. Consta de quatre arcs en gradació, llinda i timpà llis, amb una arquivolta exterior, a manera de guardapols.
F. Tur
La porta de l’església de Vila-sacra, com ja hem indicat consta de quatre plecs en gradació, adovellats, i és proveïda d’una llinda i un timpà monolítics, sense cap detall decoratiu esculpit. Hi ha només un cavet que extradossa l’arquivolta externa i s’uneix en els extrems amb el fris de la mateixa forma que crea les impostes del feix d’arcades i corre horitzontalment entre el timpà i la llinda.
Aquesta porta pertany a una tipologia molt corrent en el romànic tardà de les comarques properes a l’extrem oriental dels Pirineus. La seva marcada simplicitat, no lleva a aquestes obres una indubtable gràcia, aconseguida amb pocs recursos, en la majoria dels casos sense presència d’escultura, i només amb l’adequada combinació dels elements estructurals. Es tracta d’un tipus d’obertura àmpliament repetit sense gairebé variacions a les terres esmentades, des del Ripollès i el Vallespir al litoral. Podem trobar algunes d’aquestes portes amb ornamentació en relleu, però sempre simple i limitada (Queixàs, Maçanet de Cabrenys), però, com ja s’ha esmentat, el més corrent és la total absència de qualsevol element d’escultura, com en el cas de Sant Esteve de Vila-sacra.
Aquestes obertures es troben en temples rurals propis de la segona meitat del segle XII, de nau amb absis semicircular, però també als temples més evolucionats, ja protogòtics, de planta rectangular, com Vila-sacra, o amb absis carrats, dels quals a l’Empordà n’hi ha un bon nombre d’exemples: Vilamalla, l’Estela, Viademires, el Far. Aquestes portes perduraren al llarg del segle XIII i apareixen en esglésies documentades ja dins el segle XIV, com Sant Martí de Taravaus i Sant Julià de Rabós d’Empordà, que són mostres de la llarga perduració de les formes arquitectòniques tardoromàniques. (JBH)
Església
L’església de Sant Esteve de Vila-sacra ha conservat unes restes de l’edifici més antic, com ja hem indicat. Són uns fragments de murs situats al nord-oest, sector on l’edifici recolza sobre aquests vestigis. Són visibles a l’exterior.
Tant al frontis o façana de ponent com al mur de tramuntana del temple es distingeixen fàcilment aquestes preexistències a causa de la diferència d’aparells. Els fragments de construcció antiga contrasten, pel seu aparell primitiu i matusser, amb l’obra de perfecta carreuada del temple actual.
Al frontis els vestigis antics ocupen la meitat septentrional de la façana i arriben també, aproximadament, fins poc menys de la meitat de la seva alçada; hi correspon una petita finestra, ara tapiada, d’un sol biaix i arquet de mig punt monolític.
Al llenç lateral de tramuntana, i formant cantonada amb l’anterior, podem veure l’altra romanalla de l’església primitiva en uns 7 m de llargada i 4 m d’alçada aproximadament. En aquest llenç hi ha dues pilastres adossades, perfectament lligades amb el parament, que són fetes amb carreus de mida grossa, escairats i, ara, molt erosionats, de pedra sorrenca. Aquesta mena de contraforts sobresurten del mur uns 30 cm.
L’aparell d’aquestes restes de murs és fet a base de pedres de mida petita, només escantonades, amb tendència a les formes regulars i a l’afilerament; lliguen amb abundant morter de gra aspre. Entremig del material, al mur nord, hi ha alguns trossos de teules planes (tègules), de tipus romà.
Els dos pilars adossats a la romanalla del mur de tramuntana, pel fet de sobresortir de manera destacada del parament, no sembla que puguin ésser identificades amb lesenes d’una decoració llombarda. Deuen ésser elements de reforçament o contraforts. Per la seva estructura recorden molt la manera de construir, també amb pilars o contraforts sobresortints, de la basílica de Sant Pere de Rodes, on són presents al sector de capçalera. Aquest detall fa suposar que l’església alt-medieval de Vila-sacra a la qual corresponen els vestigis era un edifici construït segons les tècniques pròpies de l’arquitectura alt-medieval dels comtats del nord-est, que té el seu principal exponent a Sant Pere de Rodes, i la seva desclosa ja abans del mil·lenni. En conseqüència, el més probable és que les dites restes pertanyin a un edifici bastit al segle X o, com a màxim, a les primeres dècades del segle XI. (JBH)
Pica
Pica baptismal, conservada a l’interior de l’església. És una peça ja tardana, del segle XIII, en la qual hom pot detectar una influència dels nous corrents cistercencs.
F. Tur
Adossada a l’angle que forma un pilar amb el mur lateral de tramuntana de l’església, hi ha una pila baptismal monolítica, de forma gairebé semisfèrica. El seu diàmetre exterior és de 87 cm; l’alçada, de 60 cm i les parets, a la vora superior, de 9,5 cm aproximadament. El peu, cilíndric, de 20 cm d’alçada, és modern.
La paret superior de la peça és resseguida per un fris ample d’arcs lleugerament apuntats, obtingut amb la tècnica del rebaixat, que arrenquen d’unes impostes petites, les quals reposen damunt una tira de secció rectangular i amb la cara llisa. La resta de la copa és llisa i manca de tota ornamentació.
Aquesta pica fuig de la rusticitat d’altres de la comarca, com és ara la de Santa Maria de Vilajoan, a Garrigàs, i també de l’extrema austeritat, bé que sense arribar, però, a l’excepcionalitat de la doble pica de Santa Maria de Castelló d’Empúries. En tot cas, un paral·lel pròxim fóra la pila de Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga.
Quant a la seva època, els arcs apuntats del fris decoratiu fan pensar en un allunyament del romànic. Probablement la peça dati, com diu Badia (vegeu: Joan Badia i Homs: Vila-sacra, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4, L’Empordà, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 90-92) de l’època de la construcció de l’església, al segle XIII, i es trobi, com l’edifici, sota la influència cistercenca.
A l’interior de la pica hi ha un altre recipient de pedra que consta d’una copa i un peu. Aquesta peça, en mal estat, tota ella escantonada, fa 53,5 cm de diàmetre exterior i 41 cm de diàmetre interior. L’alçada total, amb el peu inclòs, és de 17 cm; la del peu és d’aproximadament 5 cm. De fondària fa 9 cm. Presenta una decoració simple, a la vora superior externa, a base de bandes que la volten, de 2,5 cm d’ample cadascuna. Per la seva mida podria tractar-se, potser, d’una pica beneitera i, tot i que en donem notícia, hom n’ignora la procedència i l’època. (AOA)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca hispanica…, París 1688, doc. CXVII, c. 907; doc. CXXX, c. 928; doc. CXL, c. 944; doc. CLXXV, c. 1003 i doc. CCLII, c. 1119.
- Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many…, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, III-IV Barcelona 1905-1906, pàg. 77.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XI, Olot 1901; vol. XIV, Olot 1904 i vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 44-45.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
- Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 461-464. (JBH-MLIR)