Situació
Les ruïnes del castell del Far es troben al mateix indret on hi ha l’església de Sant Martí. La situació, doncs, d’aquesta fortalesa i la manera de poder-hi arribar és la mateixa que hem assenyalat per a l’església.
Història
Al final del segle XIII hi ha notícies de l’erecció del castell del Far, però hom ignora si abans ja hi havia en aquest lloc alguna obra de fortificació, o bé una guaita. Les obres del castell s’enllestiren l’any 1299, fetes pel comte Ponç V (anomenat tradicionalment Ponç-Hug IV) d’Empúries. El comte establí una entesa amb el monestir de Sant Pere de Rodes, després del precedent de desavinences que havien sorgit entre ambdós poders respecte del castell de Sant Salvador de Verdera.
La construcció d’aquest darrer castell s’havia acabat l’any 1283 i poc després, el 1285, era ocupat pels “croats” del rei francès Felip l’Ardit. Degué ésser després de la derrota i retirada de l’exèrcit invasor i de la mort, posterior, del rei Pere el Gran, que s’esdevingueren greus enfrontaments entre el comte Ponç i el rei Jaume II, que fins desembocaren en lluita armada. Hi tingueren també un notable protagonisme els interessos dels bisbes de Girona, protegits del rei i enemistats amb el comte. Dins aquest context, l’any 1294, el rei, mentre bastia el castell de Montgrí davant els dominis comtals, prohibia al comte Ponç que continués les obres de fortificació de Bellcaire i Albons. El comte emporità també havia fortificat Castell d’Empordà, davant la Bisbal, possessió del bisbe.
També en aquest moment, més a l’interior de les seves terres, el comte Ponç construí el castell del Far, que era acabat l’any 1299. Els pactes entre el comte i els monjos de Sant Pere de Rodes —amb drets jurisdiccionals sobre el lloc— s’endevinen per diferents notícies esparses que ens han pervingut.
Així, l’any 1300, el comte Ponç confessava que el “lloc, força i torre” del Far eren alou del monestir i feia públic que la fortalesa que hi havia aixecat mai no havia de damnificar els interessos dels monjos, sinó al contrari, havia de servir per defensar-los.
En sentència arbitral, dictada l’any 1308 per Arnau de Soler, ardiaca de Besalú, s’establí que els comtes d’Empúries eren obligats a prestar homenatge als abats de Sant Pere de Rodes amb motiu de la jurisdicció civil de Vila-sacra, el Far i Marzà, la qual competia al monestir. Aquesta sentència fou aprovada i signada pel comte Ponç i també pel seu fill Huguet.
Entre el 1305 i el 1330 la batllia del Far era establerta pel monestir a membres de la família cognomenada Perles, establiment fet per l’abat i el monjo que posseïa el càrrec de paborde de Fortià i el Far, segons consta el darrer any esmentat.
El rei Martí l’Humà, com a comte d’Empúries, confirmà l’any 1402 al monestir els privilegis que ja havia reconegut el comte Hug l’any 1303; confessava que ni ell ni els seus successors no podien tenir host, cavalcada ni tragines en els llocs del Far, Marzà i Vila-sacra. Hi ha diferents notícies posteriors sobre la pervivència del domini de Sant Pere de Rodes, de la jurisdicció civil del Far, durant els segles XV i XVI.
L’any 1384 les forces del rei Pere el Cerimoniós, comandades per Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la, havien pres el castell del Far durant les lluites contra el comte Joan, en els enfrontaments entre la corona i la segona dinastia comtal emporitana.
La posició estratègica del lloc degué motivar que el castell servís per a finalitats bèl·liques fins entrat el segle XIX. L’any 1793, amb motiu de la Guerra Gran, el general Conde de La Unión, manà fer-hi obres de fortificació, però poc més tard fou ocupat pels francesos. Fou posat altra vegada en condicions anys més tard, i també caigué davant un atac de les tropes napoleòniques que hi romangueren fins el 1814.
La destrucció definitiva del castell es degué produir amb la retirada de les tropes franceses l’any 1814. Tanmateix, cal atribuir l’enderrocament de molts vestigis que restaren drets a la construcció i reforma de les cases de l’indret. P. Madoz, en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, en la part apareguda el 1846 escrivia que dins el recinte del castell hi havia set cases “al parecer tan antiguas como este”, amb l’església parroquial al centre, i que la muralla, de 640 passes de circuit, era molt forta i sòlida, però que l’interior del castell era derruït.
Castell
Del castell medieval del Far, a part la fortificació de l’església, en resten avui ben pocs vestigis. És difícil de precisar amb exactitud el seu recinte murat, el qual sembla clar que envoltava el temple. D’entre les escasses restes se’n destaca un alt mur atalussat paral·lel al costat de migdia de l’església i a un nivell inferior que, en una bona part, deu correspondre a refeccions tardanes de la fortalesa. Altres fragments reduïts de parament s’observen vers ponent i tramuntana del temple, entre edificis posteriors que poden amagar altres romanalles.
Bibliografia
- Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prat i Miquel Brasó i Vaqués: Castell d’el Far, dins Els castells catalans, Vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 408-414.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 171-173.
- Joan Badia i Homs: El Far d’Empordà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, Vol. IV, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 100-102.