Situació
Vista exterior de l’església amb la façana de ponent, a la qual hi ha oberta la porta d’entrada. Hom pot veurehi la data tardana d’aquesta construcció i les modificacions que l’edifici sofrí a la part alta.
F. Tur
El Far és un poble al cim d’un pujol de poca elevació sobre les terres de la plana al·luvial de l’Alt Empordà, prop del riu Manol i només a 3 km vers llevant de la ciutat de Figueres. Hi ha una carretera local des de Figueres que hi porta.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG997779.
Del petit nucli sobresurt, a la part més alta, la silueta de l’església parroquial, fortificada, de Sant Martí del Far; a la seva vora hi ha unes poques restes del castell del Far, al qual quedava integrada. La clau de l’església és a la rectoria.
Història
El lloc del Far apareix esmentat com una de les possessions de la seu de Girona en el precepte concedit per Carles el Calb pel juny de l’any 844, en el qual el rei confirmava i augmentava les donacions fetes anteriorment pel seu pare Lluís i pel seu avi Carlemany. S’hi afirma que la villa que vocatur Farus havia estat usurpada pel comte Bernat, difunt. S’ha de referir evidentment a Bernat de Septimània, que havia estat executat feia poc, el mes de maig anterior a la data del document.
La possessió del Far tornà a ésser confirmada per altres diplomes reials posteriors a favor de la seu gironina. Devia figurar, com indicà Ramon d’Abadal, en el precepte perdut que concedí el rei Lluís el Tartamut pel setembre de l’any 878. També n’hi ha referències en dos preceptes més, el del rei Carloman concedit l’agost del 881(in pago Petralatense, villam quae vocatur Farus com omni suo termino…) i el de Carles el Gros del novembre de l’any 886. I encara més tard, la confirmació del Far i el seu terme es retroba en el precepte de Carles el Simple del maig del 899 i en un altre, del mateix rei, donat al juny del 922, tots ells expedits a favor de l’església de Girona.
L’església, dedicada a sant Martí, ja existia a la primera meitat del segle X, segons un document datable l’any 936.
Cap al darrer quart del mateix segle hi ha notícies del domini que l’abadia de Sant Pere de Rodes exercí sobre el lloc del Far. Tot el que l’esmentat monestir tenia al terme del Far fou confirmat pel papa Benet VI en una epístola de l’any 974. L’al·lusió s’amplia en una altra epístola papal, de Joan XV de l’any 990, també a favor de Sant Pere de Rodes, ja que s’hi precisen amb detall els límits d’aquest terme del Far, que havien passat sota el domini del monestir.
El lloc del Far figura en una relació, que cal datar entre els anys 1115 i 1164, dels albergs que tenia a l’Empordà el comte de Rosselló.
Sobre Sant Martí del Far hi ha altres diverses notícies dels segles XIII i XIV. Era una de les esglésies que reberen deixes de Ponç, canonge de la seu de Girona, en testament de l’any 1277. L’any 1229 tenien una part del delme de Sant Martí del Far, pel bisbe, els cavallers R. de Fellines i G. Alió; consta que l’any 1280 Saurina de Molins i el seu fill Guillem tenien una altra part. L’any 1318 Simó d’Avinyó reconeixia al bisbe tenir una part d’aquest delme i una altra era en poder de Berenguer Sord, cavaller de Vilanova de la Muga, l’any 1315, la qual passà al seu fill Bernat Sord, segons documents del 1333 i el 1336.
L’any 1357 el bisbe Berenguer de Cruïlles amortitzà en un cens de 20 sous el dret que gaudia Bernat Sord, comprat pels marmessors de Guillem Bruguera, rector de Cadaqués, per acomplir la seva fundació de l’hospital de la vila esmentada.
En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en les llistes d’esglésies del 1362, figura Sant Martí del Far, que consta entre les parròquies en les relacions del final del segle XIV i posteriors. Ha mantingut la categoria parroquial.
El Far és un topònim que ja indica la condició del petit turó on s’emplaça el poble.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau rectangular, capçada a llevant per un absis també rectangular. Es tracta d’un edifici en el qual, dins una unitat cronològica, es barregen elements romànics amb d’altres ja gòtics.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església de Sant Martí del Far presenta elements gòtics i altres de tradició romànica, dins una clara unitat cronològica. L’edifici, massís i a l’ensems alt i força es-velt, és coronat per obra de fortificació, ja que restavaintegrat en el conjunt del castell medieval.
Aquesta església és d’una sola nau, orientada a llevant i acabada amb una capçalera o absis de planta rectangular, una mica més ampla que llarga.
La nau i l’absis són coberts amb sengles voltes apuntades i seguides, construïdes amb filades de carreus. Hi ha un arc triomfal, també apuntat, sobre pilars semicilíndrics, força sobresortints, que no són coronats per capitells, sinó que acaben amb simples impostes bisellades.
La porta es troba a la façana de ponent. Per les seves característiques formals s’inscriu clarament en el grup, molt nombrós, de portes pertanyents a la darrera etapa del romànic, que hi ha a tot l’Empordà (Alt i Baix) i a les comarques properes. La porta del Far consta de tres arcs de mig punt, adovellats, en degradació i comporta una gran llinda i un timpà monolítics. Una motllura incurvada corre horitzontalment entre la llinda i el timpà i crea també les impostes dels arcs.
El frontis és també perforat per una finestra central d’arcs de mig punt, de doble esqueixada, l’externa doble i en degradació. El seu arc exterior és decorat amb un tema de dents de serra, entre dues arquivoltes adovellades.
La il·luminació del temple es completa amb unes altres finestres de doble biaix —aquestes, però, sense cap detall ornamental—, totes les quals són força altes. N’hi ha dues a migdia de la nau i una altra al centre del mur de llevant de l’absis. Sobre l’arc triomfal hi ha un petit ull de bou.
Un campanar d’espadanya format per tres altes i grosses pilastres, closes per dos arcs de mig punt, es dreça sobre la façana. Aquest campanar és coronat per una corsera que corre de cap a cap del seu contorn superior; descansa en una filada de nou cartel·les molt prominents, formades cadascuna per tres mènsules en degradació. És un element de fortificació que roman en força bon estat. Una construcció tardana, coberta amb teulat, s’afegí a la part posterior i als costats del campanar.
Els altres murs també són coronats per la fortificació, que envolta tota la part superior de l’edifici i origina un enlairament important dels murs per sobre de les cobertes. A l’exterior, aquests murs presenten gairebé el mateix nivell a la nau i a la capçalera, malgrat la diferència d’alçada de les voltes d’ambdós sectors. Per aquest motiu hi ha un seguit de gàrgoles que marquen els extrems de les esmentades cobertes, les quals tenen detalls decoratius molt simples, motllurats.
Damunt els murs laterals de la nau es dreça un emmerletat. Els merlets són rectangulars i mantenen, en diferents punts, les mènsules dels mantellets.
L’absis, en canvi, té els tres murs resseguits per una corsera d’arquets apuntats sobre cartel·les formades per dues mènsules esglaonades en degradació. Aquest notable element defensiu es manté en bon estat de conservació i només n’ha desaparegut en bona part el muret superior i alguns arquets. Forma un acabat força vistent que contribueix, com cap altre, a donar al temple l’aspecte de castell. Sota la corsera, al sector dels paraments de l’absis que sobrealcen la seva coberta, hi ha una filada d’espitlleres.
L’edifici medieval ha estat objecte d’escasses reformes o afegitons. Cal assenyalar l’existència d’un cor a l’interior, a l’extrem de ponent, i de dos espais per a col·locar altars a cada costat de la nau, fets rebaixant els murs. A la banda de migdia de l’absis fou adossada una sagristia.
Tot l’edifici fou construït amb aparell de carreus ben escairats i polits que es disposen en filades regulars, ben ajustats i a trencajunt. Les voltes també foren bastides amb carreus, com ja hem indicat. Les pedres que formen l’emmarcament de les obertures del frontis són allisades amb més cura que les de la resta de l’obra.
Un detall del mur frontal, a ponent, amb la part superior de la finestra, decorada amb un fris de dents de serra, a més d’altres elements de tipus vegetal (fulls, pinyes, etc.) que decoren les dovelles de l’arc.
F. Tur
El material emprat és pedra calcària grisa, d’un to molt clar, blanquinós. A la part alta de la capçalera, al parament que correspon al sobrealçat de fortificació i just a l’espai on hi ha el rengle d’espitlleres, hi ha un fris format per tres filades de carreus de coloració molt fosca, gris-negrosa. Per aquest motiu —la marcada diferència de color de la pedra—, aquesta franja destaca pel contrast amb la resta de l’aparell. La franja continua als murs laterals de la nau, però hi és de menys amplada i no tan ben seguida com a l’absis, amb irregularitats.
L’obra de fortificació, coronada per corseres al campanar i a l’absis, presenta idèntiques característiques constructives que la part inferior de l’edifici corresponent a l’església. La unitat estilística i cronològica d’ambdues parts és evident. Se n’exceptua, tanmateix, l’emmerletat dels murs laterals de la nau que és construït amb pedruscall. Es tracta, molt probablement, del fruit d’una refecció força posterior a la resta dels elements defensius, ja esmentats.
Com ja hem explicat, l’església del Far presenta exteriorment l’aspecte de fortalesa pels elements defensius que la coronen. La seva integració dins el castell medieval del Far es fa palesa, no sols per aquest motiu, sinó també pel seu emplaçament a la part alta del turó i la seva relació de proximitat amb els escassos vestigis que subsisteixen del castell.
La construcció del castell del Far, per ordre del comte Ponç V, s’enllestí l’any 1299, com ja s’ha precisat abans. Per la seva situació dins el conjunt de la fortalesa i per les seves característiques formals, és força lògic suposar que l’església fou reconstruïda també en aquest moment. És a dir, que el temple fortificat actual es devia bastir, amb moltes probabilitats, durant els darrers anys del segle XIII.
Els trets arquitectònics de l’església de Sant Martí semblen confirmar aquesta suposició, ja que hi trobem encara elements romànics “però molt evolucionats” al costat d’altres ja gòtics. Entre els primers hi ha la porta, les finestres “ja molt altes i esveltes” o la decoració de dents de serra, elements que corresponen a la tipologia del darrer romànic. Les altes voltes apuntades i l’arc triomfal evidencien una clara transició vers les formes gòtiques, a les quals pertanyen ja plenament detalls com les corseres. La planta carrada de l’absis és, altrament, significativa d’aquest pas vers el gòtic, a més d’ésser força corrent en temples lligats a un castell.
Sant Martí del Far representa, doncs, un testimoni de la perdurado de les formes arquitectòniques tardo-romàniques a les darreries del segle XIII.
Porta d’entrada a l’església, en la qual hi ha incrustats diversos ferros forjats de la porta original romànica.
F. Tur
Al mur del frontis, al costat i a la dreta de la porta, hi ha encastada una petita làpida gòtica, amb l’epitafi d’un clergue anomenat Pau, el qual morí l’any 1320 i instituí un aniversari en aquesta església, segons figura a l’esmentada inscripció.
Forja
En els batents de la porta de l’església del Far s’han conservat elements del conjunt decoratiu de ferramenta romànica. Hi ha, clavetejades, les característiques tires nervades amb dobles espires en els extrems i altres parells d’espires que sorgeixen a la part central de cada cinta o tira. Són disposades en tres rengles i alguna de les peces s’ha malmès parcialment. El conjunt es complementa amb el forrellat i una filada de ferradures, element típic de les portes dels temples dedicats a sant Martí.
Bibliografia
- Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prati Miquel Brasó i Vaqués: Castell d’el Far, Dins Els castells catalans, Vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 408-414.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 171-173.
- Joan Badia i Homs: El Far d’Empordà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 100-102.