Situació
Crestes rocalloses de Finestres, amb una torre de guaita a la penya del fons i l’església de Sant Vicenç i altres elements defensius darrere la primera cresta.
ECSA - JA. Adell
Les restes d’aquest castell es troben a llevant del poble de Finestres, al cim d’unes crestes rocalloses que són a l’altra banda del torrent de la Serra o del Vilot. A l’entrada del conjunt, al nord, hi ha una torre; a l’altre extrem, al sud, es dreça l’església de Sant Vicenç.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG033536.
Un cop al poble de Finestres, hem de pujar a la casa del Senyor, des d’on hem de seguir uns metres la carena i baixar aviat cap a l’esquerra per un corriol senyalitzat amb munts de pedres. Si el nivell de l’aigua de l’embassament de Canelles és baix, podrem passar la torrentera de la Serra, seguir pel costat de la cresta rocosa i per la carena arribar al recinte fortificat del Vilot. També s’hi pot anar des de Bellmunt, a l’altra banda de la serra. (JBP-JBM)
Història
No hi ha notícies segures sobre aquest indret. És tradició que correspongué a l’antic nucli de Finestres. Si fos així, les notícies històriques més antigues sobre el castell de Finestres es referirien a aquesta fortificació i no a la casa del Senyor de l’actual poble de Finestres. Sens dubte aquest segon nucli de població, a l’altra banda del barranc, completava les fortificacions de Finestres.
El Diccionario de P. Madoz parla de l’existència, a mitja hora del poble de Finestres, vers llevant, d’edificis “moros” amb senyals a les parets i diu que l’indret era conegut llavors amb el nom de Mont de Vira (probablement sigui una errata d’impremta i calgui entendre Vila). Ara és conegut com el Vilot.
Potser el Vilot s’hagi de relacionar amb el lloc de Vallsegura, del qual es desconeix l’emplaçament exacte, encara que no n’hi ha cap certesa. (JBP)
Castell
Detall del basament de la torre de guaita espitllerada, molt malmesa.
ECSA - J. Boix
El conjunt presenta una torre en la cresta més septentrional i un recinte o plataforma adossat a una cresta situada uns 150 m més al sud, on hi ha l’església de Sant Vicenç.
La torre, de planta quadrangular (5,2 × 4,6 m), aprofita el relleu abrupte i escarpat. S’assenta directament sobre la roca mare, amb un petit basament massís (40 cm), i té una alçada d’uns 6 m, amb murs que oscil·len entre 1,45 i 1,75 m de gruix arran de terra. Ha perdut bona part de les cantonades, tot i que anaven travades. Conserva només la planta baixa i l’arrencada del primer pis, que devia posseir un trespol de fusta. La planta baixa té obertes en el costat de ponent una línia de quatre sageteres que miren cap al camí d’accés. S’ha de suposar que es tracta d’una torre de guaita, tot i que possiblement també era habitada, que tenia originàriament dos pisos i la clàssica porta elevada oberta al primer. Pels voltants hi ha encara molts enderrocs provinents d’aquest edifici, tot i que la major part van anar a parar al llit del barranc. Els paraments d’aquesta torre presenten carreus mitjans (40 X 20 cm) a penes desbastats a maceta, però ben arrenglerats de llarg i de través en filades regulars amb abundant morter de calç i sorra de bona qualitat.
El recinte o plataforma artificial fa uns 120 m2. El mur de contenció consta de tres panys disposats en forma d’angle obtús, amb carreus ben arrenglerats i encastats en morter. Al nord, s’aprofita la cresta rocallosa per a tancar el recinte. A l’extrem sud-est d’aquesta plataforma hi ha l’església de Sant Vicenç, alguns llenços de la qual mostren també juntes grasses. En aquest sector del conjunt, hom pot observar en les parets de la roca l’empremta d’antics habitatges.
Si tenim en compte que l’església de Sant Vicenç va ser construïda aprofitant la plataforma artificial i que aquesta església presenta un aparell molt semblant al de la torre, és clar que la datació de l’edifici religiós serveix per a datar la construcció militar i a l’inrevés. Caldria datar la fortalesa del Vilot de Finestres al segle XII. (JBP)
Bibliografia
- Madoz, 1845-50, vol. VIII, pàgs. 99-100
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 74-77
- Guitart, 1988, vol. 3, pàg. 141