Situació
Antiga església parroquial, avui desafectada i en ruïnes.
ECSA - JA. Adell
L’abandonada i ruïnosa església de Sant Esteve és a la part alta del poble de Viacamp, a l’entrada del recinte del castell.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG029670.
El poble de Viacamp és damunt el quilòmetre 78 de la carretera N-230. Per a pujar al castell s’ha d’arribar en cotxe fins al Cap de la Vila i després cal fer un breu trajecte a peu pel camí medieval que porta a l’entrada del recinte murallat, flanquejada per la torre campanar de l’església parroquial de Sant Esteve. (JBP)
Història
Segons reporta la documentació, tradicionalment aquesta església, antiga parròquia de Viacamp, estigué dedicada a sant Miquel, la qual cosa s’adiu prou bé amb el seu emplaçament al costat del castell de Viacamp. L’any 1072 els preveres Cid i Ramon amb llurs parents i fills donaren en alou a Sant Vicenç de Roda i al seu bisbe Salomó l’església de Santa Maria i la meitat de la de Sant Miquel amb totes les seves pertinences, situades al comtat de Ribagorça, al terme del castell de Viacamp. D’acord amb aquest mateix instrument aquestes esglésies foren bastides per la iniciativa particular dels qui serien els primers repobladors del lloc. Els donants se’n reservaren la tinença i la col·lació futura dels clergues en canvi d’obtenir la legalitat d’aquestes fundacions, és a dir, de reconèixer l’autoritat diocesana i de lliurar-ne fidelment els delmes. L’altra meitat de l’església de Sant Miquel probablement era en mans dels senyors del castell.
Temps després, els bisbes de Roda cediren la seva part de l’església a la canònica de Roda, les anomenades quartes episcopals referents als delmes de la rectoria i a les col·lectes, i van ser assignades al titular de l’almoineria. Una altra porció de l’església corresponia a l’ardiaca de Ribagorça, el qual hi tenia alguns drets i recaptava rendes en espècie: deu faneques de blat, altres deu de civada, deu més d’ordi, mitja faneca de mixtura i l’onzè de les quartes episcopals (1493). L’"abat” que dirigia la comunitat de clergues gaudia d’un nivell de rendes considerable, ja que a la dècima del final del segle XIII el seu patrimoni va ésser taxat amb la suma de 123 sous i 16 diners.
En època moderna consta una concòrdia sobre les rendes de Viacamp entre l’almoiner de Roda i el seu vicari (1631) i la fundació d’un important benefici a la canònica per part del rector de Viacamp, Josep Urgellès (1675). L’edifici parroquial patí al començament del segle XIX greus destrosses a causa de la seva utilització com a baluard en la guerra del Francès i en la primera guerra Carlina. Potser llavors es consagrà per darrera vegada i es canvià el titular. Segons recorden els naturals del país, la volta de l’església és esfondrada des del 1936. El 1991 un capellà diocesà s’emportà les campanes a un altre lloc. (JBP)
Església
És una església d’una nau, amb absis poligonal a llevant. La seva forma actual és el resultat d’un llarg i complex procés constructiu. Sembla que la part més antiga conservada correspon a una part de la façana de ponent, on hi ha la porta del temple, que és construïda amb carreus ben tallats i polits. La porta és feta amb un arc de mig punt, extradossat amb un guardapols motllurat.
La factura d’aquest parament, tot i que la porta sembla d’època tardana, evoca poderosament la part més antiga dels paraments de l’església de la Mare de Déu de l’Obac. Per tant, podria considerar-se com una obra de la fi del segle XII, sense excloure una datació posterior. (JAA)
Bibliografia
- Pasqual, 1785, doc. 9
- Moner, 1878-80, vol. V, pàgs. 352 i 392
- Yela, 1932, pàgs. 51-52
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 122 i 141