La societat: els que no eren nobles de la Garrotxa

Els esclaus

El comte Bernat Tallaferro establí en el testament de l’any 1020 que els seus esclaus (servos) havien d’ésser alliberats per a remei de la seva ànima i que les esclaves havien d’ésser lliurades a la seva muller, Toda. Fins i tot s’especifica el nom dels cinc esclaus, juntament amb allò que calia que donessin per alliberar-se: Adalbert de Cases havia de donar cinc unces d’or a Santa Maria de Cuberes perquè fessin una creu, Arnau de Ripoll també cinc unces per a una creu par a Sant Pere de Castellnou, Amalví de Tuïr i Tedmar d’Orriols havien de lliurar només dues unces a Santa Maria de Finestres i Sunyer, que fou de Sant Martí, no res. Aquest és un dels darrers esments d’esclaus de tradició antiga al comtat de Besalú, però també a Catalunya i a la resta de l’Europa occidental. Sembla que havien d’ésser domèstics o ministerials del comte i que a causa de llur proximitat amb el poder s’havien pogut enriquir fortament. En d’altres testaments de comtes de la casa de Cerdanya-Besalú també s’esmenten esclaus, com ara en el del comte Mir de l’any 925 o bé en el de Sunifred de l’any 965. De fet, però, durant el segle X sembla que ja s’havia entrat en una fase de ràpida desaparició d’aquesta institució heretada del món romà; tanmateix, Ja era així, per exemple, l’any 800 o, fins i tot, cap a l’any 900?

Pierre Bonnassie, en la seva recent aportació sobre l’esclavitud a l’alta edat mitjana crida l’atenció sobre la pervivència dels esclaus de tradició antiga fins a l’època carolíngia amb una forta vitalitat. Creu a més que el règim esclavista no s’ensulsià fins al final del segle X o la primeria del segle XI. Per exemple, encara cap a l’any 900, Guerau d’Orlhac, a l’Alvèrnia, n’alliberà cent, d’esclaus, però n’hauria pogut manumetre molts més. En aquesta mateixa regió occitana, després de l’any 1000, només hi ha un sol esment d’esclaus.

¿S’esdevingué la mateixa evolució a Catalunya i concretament a la comarca de la Garrotxa? ¿Quina era la importància que hi tenien els esclaus al segle IX? ¿Hi havia esclaus en les propietats dels grans terratinents, per exemple, els fideles regis de l’època de Carlemany? D’una banda podem creure que aquests hereus dels grans terratinents de l’època visigòtica és normal que continuessin el sistema d’explotació de les terres que existia abans de la invasió musulmana. A més a més, les nombroses “domenja-dures” o les Coromines —que troben ja molt poc després fossilitzades a la toponímia— segurament devien correspondre a reserves no treballades per tenidors de masos, però que podien ésser treballades per esclaus.

D’altra banda, no podem deixar de tenir present la importància que tingué a Catalunya el procés de repoblació i el fet que el nostre país fos un país fronterer, realitats que certament havien de fer més difícil la supervivència d’un sistema social basat en l’esclavitud. Això no obstant, cal dir que una cosa era el Penedès o la comarca de Bages i una altra Besalú, el Rosselló o la Cerdanya; en aquests darrers territoris de fet no hi hagué cap trencament quant al passat pre-musulmà i l’any 800, quan ja tenien la frontera molt lluny, l’esclavitud era encara, segons que sembla, força important a tot l’imperi carolingi.

En aquesta darrera època reculada, d’abans de l’any 900, trobem diversos documents que parlen amb normalitat de l’esclavatge. Així, per exemple, en un diploma de l’any 889 concedit a un prevere anomenat Guifré i als seus germans, Síndila i Imbolat, s’esmenten uns “servos vel ingenuos”, que eren els que havien de treballar les terres d’aquesta família; una de les possessions era situada a la vall de Mieres.

Els pagesos

Com ja se sap, durant els segles que estem estudiant la majoria de famílies feien de pagesos. Segurament no gaire més d’un 5 % de la població eren eclesiàstics o senyors laics que vivien del que produïen els qui treballaven la terra, els quals, amb llur esforç per sobreviure, transformaren durant aquests segles el país i crearen molts dels elements del paisatge que han arribat fins ara. Malgrat tot això, encara sabem ben poca cosa de la classe social pagesa, a la qual dedicarem les properes pàgines.

En primer lloc, veurem les diverses situacions sòcio-econò-miques en què es podien trobar els membres d’aquesta pagesia i llur evolució al llarg dels segles que ara estudiem. En segon lloc, exposarem quina era la relació entre el pagès i el senyor de la terra que treballava. D’altres aspectes, com ara les característiques del lloc on vivien o bé el tipus d’explotació que tenien ja han estat tractats en estudiar el paisatge o bé l’economia de l’època.

Al segle XIV, a l’antic comtat de Besalú la situació social de la població, segurament amb forts paral·lelismes amb la que hauríem trobat als segles immediatament anteriors, era la següent: un 55 % dels focs d’aquest territori depenien de l’Església, un 22 % dels focs eren de cavallers o senyors laics, un 15 % eren del rei, només un 3,5 % de les famílies eren aloers i un 3,9 % depenien del que en aquest moment anomenaven ciutadans. Les famílies aloeres eren escampades una mica pertot: a Mieres, per exemple, hi havia 7 famílies aloeres, al costat de 48 famílies que depenien de l’abat de Banyoles; al Mallol n’hi havia 11; al terme de Bestracà, 5; a Santa Pau, 4, etc. En general, doncs, tenien numèricament poca importància. En aquest antic comtat, els focs reials se centraven sobretot a les grans poblacions, especialment a Besalú, on al segle XIV n’hi havia 150. Tota la resta de les famílies pràcticament depenien d’algun senyor laic o eclesiàstic. Entre els senyors laics cal destacar els vescomtes de Bas, amb les terres del vescomtat, amb Castellfollit i amb les altres parròquies que en depenien, i els barons de Santa Pau.

Situació abans de l’any 1000

En una època força anterior al 1300 cal suposar que en un país com la Garrotxa, on hi hagué un procés força important de repoblació, el tant per cent d’aloers havia d’ésser més gran. Com s’arribà, doncs, a aquest migrat 3,5 % del segle XIV?

El procés de desaparició de la petita propietat fou lent però constant, i potser de fet ja començà en el mateix moment en què s’inicià la repoblació. Per això, malgrat els obstacles que comporta, el que potser és més correcte és intentar de veure de quina base es partí, ja abans del procés de feudalització. Tot i que no puguem fornir cap dada exacta, cal pensar que la situació de la Garrotxa carolíngia no era pas la mateixa, ni de bon tros, que la que hauríem pogut trobar en una comarca més propera a la frontera. Fins i tot podem arribar a plantejar-nos seriosament si fou gaire important aquesta petita propietat, àdhuc abans del canvi de mil·lenni. Foren mai propietaris del domini directe de la terra els habitants de llocs com Mieres, el Sallent, Falgons o bé Ridaura?

En primer lloc, tot i que som ben conscients que entrem en un terreny difícil, cal si més no plantejar-nos la situació en què es podien trobar, per exemple, els habitants que vivien a les terres d’un fidel reial. Aquest fidels del rei, com Teodosi de Montagut i Joanetes, que tenien drets sobre àmplies extensions de terres i també drets jurisdiccionals, ¿eren caps d’un llinatge o bé ja eren més aviat, a l’època i al lloc que ara ens interessen, grans propietaris, del mateix país o bé potser, en algun cas, vinguts de més al sud i que per tant havien hagut de refer llur patrimoni territorial? També ens podríem posar en qüestió, doncs, si la gent pagesa que vivia en aquestes terres que depenien d’aquests magnats ja hi vivia d’abans o bé si més aviat vingué amb ells o bé s’hi instal·là més tard.

Una problemàtica força semblant, hom la pot plantejar també amb relació als primers monestirs. Què hi hagué abans, els pagesos o els drets de possessió monàstics, per exemple als Arcs, a Mieres, a Sant Aniol d’Aguja o a Sant Llorenç del Mont?

Uns altres grans senyors, ja evidentment abans de l’any 1000, eren els comtes. Ja hem parlat força del patrimoni comtal. Els drets que tenien en alguns llocs, com, per exemple a Ridaura, a Bianya, a Falgons, a Besalú, sembla que eren molt antics, potser d’origen fiscal; en d’altres casos podien ésser més moderns. Recordem, per exemple, les compres fetes pel comte Sunyer de Barcelona, l’any 939, a Hortmoier o bé les nombroses adquisicions del comte bisbe Mir, a vegades fetes a grups de persones o famílies aloeres, per exemple, al predi de Porreres (“emi eam —la vil·la— de Resermundo —Teudemundo?— et aliis homnibus”) o el d“’Adà” (“Exdeor et Guiscafredus mihi vendiderunt et alii homines”); aquestes tres mostres són tretes de documents de l’any 977 relacionats amb les comunitats de Sant Pere o de Sant Genis i Sant Miquel de Besalú. (Vegeu: El comte Sunyer compra un alou a Hortmoier)

I cal tenir present que, a part la procedència fiscal o familiar, una de les causes per les quals moltes terres van anar a parar a les mans dels comtes foren els judicis celebrats arran d’un crim, especialment homicidis, robatoris o bé traïcions. Amb tot, encara que això ara no ens interessa, molts d’aquests drets o terres foren cedits, tard o d’hora, a institucions eclesiàstiques.

Quant als comtes —i potser també tots els senyors que tenien el ban—, cal tenir ben present que, abans de l’any 1000, mentre podien tenir drets jurisdiccionals de molta gent o de fet de la major part de la població, en canvi normalment només tenien drets dominicals sobre una petita part d’aquesta població. Hi havia, però, evidentment, masos que eren del comte. Així, per exemple, l’any 979, en un document hom diu: “donaré faciatis… ipsum meum mansum de Gixarias que est prope Salas et laborat ipsum mansum Sigofredus, cum terras et vineis”. Així doncs, en aquest moment el comte fa lliurament d’un mas, amb l’home que el tre-ballava, a un fidel seu. Més endavant intentarem de saber què podia pagar aquest Sigfred.

Finalment, ja en un apartat diferent, però parlant de les institucions eclesiàstiques, hauríem de fer esment de les terres donades, en principi lliurement, per part dels mateixos aloers a monestirs, esglésies, seus episcopals, etc. Tot i que s’han conservat pocs documents d’aquest tipus —en comparació amb d’altres comarques potser més frontereres—, això no vol dir pas que no hi hagués hagut més cessions fetes per petits propietaris, a part aquelles de les quals conservem algun document. Com a exemple d’aquestes darreres podem esmentar, encara que siguin una mica tardanes, les diverses cessions fetes al priorat de Sant Joan les Fonts, que recull Francesc Caula.

Obligacions dels pagesos

Quina era la situació dels pagesos que depenien d’un senyor a la Garrotxa entre els segles IX i XIII? Les dades que tenim són força disperses. D’altra banda, cal tenir present que hi havia algunes diferències d’un lloc a un altre, entre les diverses senyories, entre les diverses localitats de la mateixa senyoria o, fins i tot, entre diverses persones de la mateixa localitat; malgrat això, les obligacions bàsiques dels pagesos eren semblants arreu. Cal tenir també ben present que, en molts llocs, a causa de la gran dispersió de la possessió del dret de ban, que s’esdevingué especialment després de l’any 1000, se superposaren obligacions derivades de la terra a obligacions jurisdiccionals i a drets d’origen eclesiàstic, fet que encara fa més difícil d’aclarir les coses.

Un exemple força clar del conjunt d’obligacions d’un pagès, tret d’un capbreu dels drets que tenia l’abadia de Sant Esteve de Banyoles a Mieres, l’any 1337, ens pot permetre de centrar els problemes. En aquest any, el pagès que vivia al mas “Codinac d’Amont”, de la parròquia de Sant Pere de Mieres, que era home propi i soliu del monestir, havia de lliurar a l’abat d’aquest cenobi nombrosos censos, la major part dels quals tenien l’origen en l’alta edat mitjana. L’abadia de Banyoles, segons un precepte del rei Carles el Calb de l’any 844, en aquesta data ja tenia a Mieres una cel·la dedicada a Sant Pere, amb les seves terres evidentment; aquest monestir, tot i que no arribà a tenir tot el terme, aviat n’esdevingué un dels propietaris més importants.

El pagès del mas “Codinac d’Amont” havia de lliurar la tasca i mitja dels conreus fonamentals, l’ordi i la civada; del blat o forment, n’havia de donar la tasca i un terç; dels altres esplets més secundaris, com ara el pam’s, les olives o el vi, en cedia només la tasca. Aquest cens proporcional de la collita, que podem suposar que oscil·lava entre l’onzè i els tres vint-i-dosens dels esplets (que segurament pujava com a màxim a uns 500 litres de cereals), en principi havia de tenir l’origen abans de l’any 1000, tot i que potser havia sofert transformacions posteriors; hom sol relacionar aquest tipus de cens sobretot amb terrenys de repoblament. A part això, però, en aquest cas se sumava a aquest cens parciari un cens fix i anual de dues mitgeres rases d’ordi (potser uns 300 litres), més 6 i 3 mitgeres de civada (uns 1 350 litres), una aimina de blat i una somada de raïms. (Tot això ens confirma també les notícies que hem donat més amunt sobre els conreus més importants de l’època). Aquesta prestació fixa, molt més carregosa, com ja veurem, degué ésser introduïda amb la feudalització. A aquestes obligacions encara calia sumar d’altres obligacions, derivades també molt possiblement de drets de tipus jurisdiccional, com podia ésser haver de donar cada any 3 fogasses o pans rodons, 4 gallines, una peça de carn de porc no salat, 9 lliures de cansalada, 17 ous, 3 sous i 4 diners per la questa, un feix de palla, etc. A més d’això, també a causa de la jurisdicció, el senyor encara es quedava, per la moltura o dret de moldre, una setzena part dels cereals i també s’apropiava, pel llòssol del ferrer, sengles mitgeres d’ordi i de civada, una quartera de blat i una bota de vi primer. A més a més, hi havia el delme per a l’Església i l’obligació de transport o tragí d’alguns productes fins al monestir de Banyoles. En conjunt, doncs, trobem una situació bastant dura, especialment a causa de la suma de la tasca —que quan és sola no és certament gaire feixuga i, com hem dit, és típica de les terres d’ocupació nova— i d’un cens fix, molt més carregós, el qual potser en d’altres contrades és característic de les terres més velles, encara que aquí no creiem pas que provingui de cap dret de tipus dominical o terrer. A tot això encara calia afegir la questa, evidentment relacionada amb el procés de feudalització i posterior a l’any 1000 —ja és prou significatiu que fos pagada en metàl·lic—, i la moltura i el llòssol, que també podien constituir una part força important en el conjunt de la renda senyorial.

Especialment, però, la primera d’aquestes dues darreres obligacions derivades del destret senyorial, la moltura, no s’estengué pas a tot arreu, encara que la trobem a la parròquia de Mieres. Així, per exemple, alguns dels pagesos de la parròquia veïna de Sant Vicenç del Sallent no havien de lliurar res al senyor jurisdiccional per moldre els cereals, ja que encara tenien llurs propis molins. Això no obstant, també és ben cert que en molts llocs, durant el segle XII, hi hagué l’imposició per part dels senyors que els pagesos molguessin els cereals en els molins banals; així ho veiem en una sentència de l’any 1191 que obligava els habitants de Begudà i de Castellar de la Muntanya a emprar els molins del priorat de Sant Joan les Fonts.

Si intentem de veure l’evolució social que al llarg dels segles portà fins a aquesta situació del segle XIV, ens trobem amb uns inicis desgraciadament molt foscos; seria molt important de conèixer-los bé per tal d’entendre molts aspectes de la història del món rural gairebé fins a l’època contemporània. Els principals problemes que hom es planteja en relació amb l’època primerenca, ja els hem esmentats, d’una manera o altra, més amunt. Per exemple: quina era la relació que hi havia entre Teodosi i els homes que treballaven les terres que tenia a Montagut o a Joanetes? 0 bé: quina era la relació entre Sigfred i el comte besaluenc, per al qual aquell tenia un mas? Què pagaven aquests homes? Segurament, pagaven la tasca (o potser algun cop un cens fix) i els drets jurisdiccionals bàsics.

Després de l’any 1000, quan ja hi ha més dades, podem intentar d’esbrinar, utilitzant la documentació que s’ha conservat, l’evolució de les diverses obligacions que tenien els pagesos, encara que alguns cops resulti dificultós, entre molts altres motius, a causa de la confusió, típica del moment de la feudalització. que es produeix entre els censos vells i les nombroses obligacions, usos i costums nous.

Per un document de l’any 1095, Guillem Bernat i la seva muller, Girberga, donen a la comunitat de Sant Joan les Fonts un alou situat a la parròquia d’aquest lloc, a la vila d’Aiguanegra —a canvi, però, de 50 sous—, i retenen l’usdefruit, comprometent-se, amb tot, a fer lliurament de la tasca del pa (això és, l’onzè dels cereals) i el quart del vi. Les condicions establertes per la tinença de la terra són, doncs, força bones (encara que no és pas segur que ja abans no paguessin res més). El mateix any s’establí un altre pacte entre aquest mateix priorat i Bernat Sunifred i la seva esposa, Bonadona, els quals restaren obligats a pagar, a més a més del que s’havia establert en el document anterior, dues gallines. Posarem un altre exemple d’aquesta mateixa contrada. L’any 1100, en un pacte signat entre la comunitat de Sant Joan i una dona anomenada Irudgarda i els seus fills, s’establí que aquesta família, a més de la tasca del pa i el quart del vi, havia de fer donació d’una perna —un pernil de porc—, d’una espatlla, d’un parell de gallines, de dues fogasses —o pans de pagès rodons— i de la tercera part de la cossura (segurament petita mesura o cossa que el senyor feia pagar potser de més a més per cada mesura gran, com el muig o la mitgera, lliurada pel pagès). De fet, ja som doncs, al límit entre les obligacions que tenen un origen dominical o terrer i les que s’originen en el ban o en els mals usos que se’n deriven.

Així podem entrar en el problema dels drets banals i de les mutacions que es van produir arran el procés de feudalització de la societat del segle XI, que portaren uns anys més tard a l’existència dels manents o homes de remença lligats a la terra i que havien de suportar nombrosos mals usos. Tot i que calgui repetir que hi devia haver algunes diferències d’un lloc a un altre, en principi arreu els elements bàsics del procés foren semblants; d’altra banda, però, sovint és força difícil de saber exactament què signifiquen les paraules que ens forneixen els documents i, especialment durant els decennis del canvi, saber què amagaven darrere seu certes expressions massa genèriques, com mals usos, forces, toltes, etc.

En un document de l’any 1030 són concedits, arran d’un testament, uns alous a Bolossell, vall d’Albeç, parròquia de Beget, al monestir de Camprodon. En les terres cedides —que abans havien estat del comte Guillem —hi havia un mas on vivien dos homes, Gotsens i Sunyer; en el testament s’estableix que mentre visquin puguin tenir aquest alou “et nullum servicium non faciant nec tragina nec redemtione dent”, que no facin ni serveis —de treball—, ni tragines, ni redempcions. Pel que fa a aquest darrer mot, evidentment intentar de parlar de remença, en el sentit que després tingué, no sembla que sigui correcte en aquest cas, car més amunt, en el mateix document, s’ha especificat que “nullus homo licentiam non habeat eos eicere de alode ipso”, que ningú no els pugui fer fora de l’alou. Podem, doncs, definir redemptio, al segle XI, amb E. Magnou-Nortier, com a rescat destinat a alliberar algú d’un servei requerit o bé destinat a castigar un vençut 0 un culpable. Malgrat tot això, el fet que en aquest document s’amenaci el monestir que no pot imposar aquests serveis de treball a aquests homes, gairebé sembla demostrar que eren força usuals entre els pagesos de l’abadia de Camprodon. En un altre document, de l’any 1097, també relacionat amb Beget, s’esmenten mals usos, censos i albergues.

De fet, un document força notable de l’any 1290, que també fa referència a Beget, ens pot mostrar què restà de tot això al segle XIII i, sobretot, potser ens pot aclarir quin era realment l’origen d’aquell cens fix de la parròquia de Mieres. Arnau, el 1290, confessa a l’abat de Camprodon que pel mas de Cantallops li deu la tasca de totes les terres, mitja cossura d’ordi, de forment i de civada i l’alberga o bé una quartera (uns 70 litres) de forment i dues mitgeres (uns 300 litres) de civada, més cansalada i unes monedes, en part com a cens. En aquest cas veiem ben clarament que se’ns explica el procés de fixació del dret banal de l’alberga: una quantitat de forment per al senyor que anava a cavall i la civada per al seu animal. En una altra confessió coetània se’ns diu que tot això cal portar-ho al monestir, obligació que correspon al tragí.

Tornem endarrere en el temps i continuem veient el procés de feudalització. Ja hem dit que és possible que les fogasses, la perna, l’espatlla i la cossura esmentades més amunt, en un document de Sant Joan les Fonts, l’any 1100, ja tinguessin un origen banal. En un altre document, relacionat amb l’abadia de Camprodon, de l’any 1107, s’esmenta que per un mas, a més de la tasca del blat i el quart del vi, calia lliurar “omnem pagesiam et exigium atque servicium”, tal com donen els restants masos de Camprodon.

En un instrument d’aquesta mateixa època, de l’any 1111, relacionat amb les Preses de la vall d’en Bas, es fa esment de forces i dels usos. Aquests mals usos introduïts amb violència pels senyors laics —i també aprofitats pels senyors eclesiàstics— comencen a sortir especificats en els documents del segle XII: “malas prisiones, toltas, forças, achaptes, placita, iusticias, iniusticias, io-vas, albergas, ququcias, omicidios”, tal com resten recollits en un document del monestir de Sant Benet de Bages, de l’any 1122, relacionat però, amb la parròquia de les Preses. Aquest seguit de nous costums a què estaven sotmesos els pagesos que depenien d’un senyor jurisdiccional —que eren la majoria a la Garrotxa— ja és prou expressiu.

En el testament de Ramon Berenguer III de l’any 1131, aquest cedí al monestir de Sant Llorenç del Mont totes les albergues, toltes i forces que sembla que rebia dels homes d’aquest cenobi. Cal recordar que les toltes eren les coses preses, agafades dels pagesos, i les forces eren allò que s’arrabassava per la força a la gent sotmesa a la jurisdicció senyorial; amb tot, aquests abusos senyorials, durant el segle XII sovint encara no estaven fixats i depenien a més a més de l’arbitri del magnat.

L’any 1137, en un document dels vescomtes de Bas s’esmenta un mas els possessors del qual, entre d’altres coses, tenien “districtis et mandamentis et cum censis et usaticis et cum omnibus qui ibi habitant”. És a dir que, en aquest cas, amb el mas resten inclosos tots els homes que hi viuen, amb els censos, usos i també els destrets i drets de jutjar-los i de castigar-los i amb els drets de manar damunt d’ells. Aquest lligam progressiu dels homes a l’explotació que treballaven ja va cridar l’atenció a Francesc Monsalvatje, especialment en un document d’aquesta època segons el qual Guillem Ademar de Porqueres cedia a l’església de Finestres un mas amb els homes que hi vivien, en aquest cas una família força àmplia (“homines qui ibi morantur, scilicet Bernardus et Bernardus, socer et gener, cum omni illorum família”).

L’any 1175, en una concòrdia establerta entre l’abat de Camprodon i el seu batlle Arnau de Palau de Montagut s’estableix que aquest representant del monestir tindria dret a la tercera part d’alguns establiments i també de les redempcions d’homes i de dones; en aquest moment potser ja podem parlar de remences.

Pel que fa als mals usos, en el testament d’Hug, vescomte de Bas, aquest cedeix a l’església de Sant Privat d’en Bas i a la de Sant Esteve “Salull” (o d’en Bas) les albergues i les questes (“albergas et chestas”), que sembla que rebia en aquestes dues parròquies. La paraula questa ha de tenir un significat semblant al de mots com tolta o força; la questa, però, a la baixa edat mitjana restà, com ja hem vist, normalment fixada a una quantitat determinada, en benefici dels, malgrat tot, vexats pagesos.

Gairebé som al final del procés de fixació dels conceptes i d’aparició o de difusió dels noms. L’any 1196, un altre vescomte de Bas també anomenat Hug cedí a Ademar de Miralles diversos masos i cabanes a la parròquia de Sant Privat i a Puigpardines, juntament amb llurs homes i dones i també amb les questes, albergues, cugucies i homicidis i els censos, usos i tots els altres costums que ell o els seus avantpassats tenien (“homines et feminas et questas et albergas et cugucias et homicidia et censa et usatica”). En un document del 1201 ja s’esmenten també les exor-chia i les guaytas.

I, evidentment, al segle XIII, encara podem trobar esmentats més exhaustivament tots aquests mals usos. L’any 1236 el cavaller Guillem de Vilamarí i Saurina vengueren al monestir de Camprodon tots els drets que tenien a Palau, Montagut, Sant Julià del Mont i el Mor: sobre els homes, les dones, els censos i agrers i “batudinis, traginis, botatgis, questis, toltis, fordis, albergis, ser-viciis, adempramentis, stabilimentis, redemptionibus hominum et feminarum et omnibus terremeritis et cum cuguciis, exorquiis, in-testis, arssinis, capitibus tractis (ofractis), homicidis, placitisparvis et magnis, firmamentis”, etc (que podem traduir per: batudes, tragins, botatges o impost sobre les bótes o el vi, questes, toltes, forces, albergues, serveis de treball, emprius, establiments, remences d’homes i de dones i tots els drets terrers i cugucies, ei-xorquies, intesties, àrsies, capstrencats (?), homicidis, plets menuts i grossos, fermaments).

El lligam cada cop més fort entre el pagès i el senyor aviat també restà reflectit en els documents. L’any 1239, Ferrera, vídua d’Arnau Serra de Capsec, feu un reconeixement, juntament amb la seva família, d’ésser dona pròpia del prior de Sant Joan les Fonts, pel fet de tenir el seu mas. L’any 1261, segons una notícia de Francesc Monsalvatje, Humbert, prior de Santa Maria de Besalú, va manumetre i absoldre Guillem, home propi seu que vivia a la parròquia de Ribelles, per la quantitat de 50 sous. Així mateix, trobem que, el 1298, es produí l’alliberament per part del senyor del Coll del domini i de la servitud de Maria Bartina d’Ai-guanegra i de tots els fills que tenia o que pogués tenir.

En un document redactat entre els anys 1270 i 1275, relacionat amb la vall d’en Bas, veiem clarament la realitat de la pagesia. Diu, d’acord amb la traducció de Joan Pagès: “Jo, Arnau de Pont, trobant-me lliure i absolt de tot domini i completament exempt de tot poder, em declaro home propi i sòliu de vos, Guerau, per la gràcia de Déu abat de Sant Benet de Bages, així com tota la meva descendència i tots els meus béns presents i futurs. Per això prometo de portar-me amb vos i amb tçts els vostres successors al monestir com a home bo i lleial en tot, obeir-vos en les coses lícites i honestes com a veritable senyor i no entrar en vila, ciutat o castell amb l’intent d’establir-hi la meva residència. I per això faig homenatge a vós, Ramon de Camps, clergue de les Preses, procurador i delegat vostre. I juro per Déu i els seus quatre Evangelis, tocats corporalment, totes i cadascuna de les dites coses, amb les condicions ja esmentades”.

Tot i que no tothom es trobava ben bé en una situació tan dolenta, de fet aquesta situació tendí a generalitzar-se ràpidament entre els pagesos. Si bé encara l’any 1194 veiem que Bernat de Fornells i la seva muller cediren el mas Cantallops al monestir de Camprodon i se’n reservaren l’usdefruit i només es comprometeren —ells i també llurs fills— a pagar dues gallines com a cens, ens adonem que un segle més tard, l’any 1290, els pagesos d’aquest mas Cantallops —si es tracta del mateix, evidejntment— pagaven la tasca, mitja cossura de tots els cereals, l’alberga, un sou com a cens, una quantitat de cansalada i uns diners. Malgrat que potser encara hi ha alguns pocs pagesos que tenen les terres com a alou, l’ambient general ja ha canviat molt.

D’altra banda, també cal assenyalar la progressiva aparició dels censos en diners. Aquesta introducció de la moneda fou, però, molt lenta: gairebé només es produí en relació amb censos establerts de bell nou o bé ja arran de les transformacions i reduccions que hi hagué durant els darrers segles medievals.

En un establiment fet l’any 1240 per l’abat de la canònica de Besalú s’acordà una entrada de 60 sous i un cens anual de 5 sous per la casa; encara, però, dels fruits de les terres, se n’havia de lliurar la tasca. Aquest establiment, però, comportava per a la dona establerta haver d’esdevenir “pròpia et solida femina” de la comunitat; els seus fills havien de continuar en una situació semblant.

I ja anant força més enllà en el temps cal dir que, potser sorprenentment, el fet que els pagesos fossin homes propis i solius de llur senyor encara va durar molts segles, fins i tot després que la Sentència Arbitral de Guadalupe permetés, l’any 1486, la desaparició dels mals usos, especialment de la remença. D’altra banda, no fou sols això el que va perdurar. En algunes senyories unes quantes obligacions pageses van continuar existint durant molts segles. Així, a tall d’exemple, el pagès del mas Roca de Palau de Montagut, l’any 1609, era home del monestir de Camprodon i encara havia de lliurar la tasca dels esplets; a més a més, havia de donar uns censos en metàl·lic i, també, uns censos fixos, coni 3 gallines, 5 ous, 2 polls, mitja lliura de cera, una peça i mitja de cansalada, evidents reminiscències del passat. I de fet, com a mostra d’aquesta extraordinària perduració, només cal dir que, el 1616, Antoni Masllorenç, pagès de la parròquia de Ridaura, pagava a aquest mateix monestir de Camprodon, per poder treballar les seves terres, els delmes, les primícies i la tasca de totes les collites, més dues mitgeres de civada i una mitgera d’ordi i encara una gallina, 12 quartons de vi primer, una canada de raïms, un diner per la questa, una garba de civada i un feix de palla, 2 sous i 6 diners per l’aniversari de l’abat i 8 diners per Nadal. Aquest conjunt de censos gairebé devia ésser el mateix que era cobrat al segle XIII —abans, per tant, de la crisi del segle XIV— i segurament tenia alguns aspectes semblants amb relació al que era lliurat al segle X —abans de la mutació feudal—, encara que potser després de l’any 1000 s’introduïren la questa, les mitgeres de cereals, presumiblement destinades a compensar el dret d’alberga, i també les monedes pagades per l’aniversari de l’abat i algun altre cens fix, com el feix de palla (que en teoria ja hauria hagut de desaparèixer l’any 1486).

Per acabar, com a resum, podem assenyalar:

  • Tot i que sempre sol ésser difícil de saber el tant per cent de pagesos aloers o de pagesos que no treballaven les terres pròpies, creiem, però, que en aquesta comarca de la Garrotxa, als segles IX i X, ja hi havia un tant per cent força important de camperols que conreaven les terres d’altri. Si sumem les terres dels comtes o les fiscals, les terres dels fidels reials i les terres de la cada cop més poderosa Església, cal suposar que el tant per cent de pagesos aloers abans de l’any 1000 segurament no arribava pas ni al 50 %. I, des d’un bon principi, les compres fetes pels comtes a particulars o a grups de pagesos, les expropiacions judicials o les donacions piadoses reduïren progressivament aquesta petita propietat, fins que restà limitada al 3,5 % que hem trobat documentat al segle XIV.
  • En principi, amb relació al món pagès català dels segles IX-XVI cal establir tres grans etapes ben diferenciades: la primera, abans de la feudalització; la segona, fins a la crisi del segle XIV; i la tercera, que s’inicià de fet arran de les mutacions que van del 1300 al 1486. Tot i que sigui difícil d’assegurar, cal pensar que els pagesos que treballaven les terres del senyor abans de l’any 1000 normalment devien donar la tasca o onzè i alguns drets públics (al representant del comte o al senyor que tenia la jurisdicció). Durant els segles XI i XII aparegueren noves obligacions, primerament molt irregulars i variables, en estreta relació amb la violència dels nous senyors feudals, les quals, tanmateix, amb els anys, restaren fixades i adequades a una normativa: la questa sovint fou pagada en metàl·lic, l’alberga era pagada en productes, etc. Com ja hem vist, en alguna contrada aquesta alberga podia ésser una càrrega molt feixuga. A aquestes obligacions, en molts llocs encara cal sumar les quantitats exigides pel senyor en funció del llòssol o del dret d’usar el molí banal; en algunes zones trobem que el senyor imposà l’obligació de fer servir les instal·lacions hidràuliques que ell tenia. Després de l’any 1000, el conjunt de la renda senyorial sovint comportava almenys una tercera part de les migrades collites i, en alguns casos, fins i tot, si fa o no fa, la meitat dels esplets.
  • La remença i els altres cinc mals usos clàssics també foren imposats en aquesta època de feudalització. Alguns d’aquests mals usos, els trobem en els documents precisament quan es comença a consolidar la nova situació, això és, vers el segle XII; concretament, la remença, no és documentada amb força seguretat fins l’any 1175. La major part dels cinc mals usos restants també aparegueren esmentats per escrit, d’una forma individualitzada, en aquesta època. Aquest procés anà lligat, lògicament, a la creació d’un nexe cada cop més gran entre el pagès i la terra que treballava. Malgrat que, al mateix segle X, el comte dóna masos amb els homes que hi vivien, fou de fet cap al segle XII que podem veure que es generalitzaren els pagesos manents. És en aquest segle, quan normalment els masos són lliurats amb les famílies que hi treballen, que hi ha els primers esments del pagament de la remença, la qual, però, no sembla pas que es generalitzés fins al segle XIII, època en què es van multiplicar els reconeixements d’ésser home o dona del senyor; així mateix és d’aquest segle que s’han conservat els primers alliberaments d’homes i de dones.

Els jueus

A l’alta edat mitjana ja hi havia jueus segurament en diverses poblacions del comtat de Besalú. En concret, sabem que hi havia una comunitat hebraica al lloc de Juïgues (municipi de Vidade-muls), la qual fou traslladada pel comte Deia, a final del segle IX, a la ciutat de Girona.

Amb tot, quan comencem a tenir un cert coneixement de les comunitats jueves és durant la baixa edat mitjana. Gràcies a la nombrosa documentació conservada, en aquests darrers anys Manuel Grau ha pogut fer i publicar diversos estudis sobre aquesta minoria religiosa a les terres de l’antic comtat de Besalú. Sembla que, com és normal, a la baixa edat mitjana les agrupacions més importants de jueus eren a les poblacions més grans de la Garrotxa, a Besalú i també a Olot.

Segons Manuel Grau, la comunitat de Besalú era formada al segle XIII per unes 18 famílies (unes 131 persones). Els jueus de Besalú restaren, però, inclosos fins l’any 1342 dins la col·lecta de l’aljama de la ciutat de Girona; a partir d’aquesta data, per una carta del rei Pere III se’n separaren. En aquest segle XIV, la comunitat arribà a tenir 49 famílies (fet que fa pensar en unes 220 persones). Potser una part d’aquestes famílies havien immigrat d’Occitània (Tolosa, Carcassona, Montpeller). Com era usual a tot arreu, molts d’aquests jueus eren prestadors; alguns d’ells, però, també es dedicaren a la medicina. Els banys que es des-cobriren l’any 1965 en aquesta ciutat de Besalú han estat considerats una mikwà, que cal relacionar amb aquesta comunitat. De fet, en un document de l’any 1294 ja s’esmenta l’existència d’una casa de banys (balneorum), que no sabem pas si era aquest edifici. Els jueus tenien la major part dels habitatges al veïnat de la Força, encara que també alguns vivien al barri de Capellada, a la zona més propera a la riera.

Al segle XIV, al territori de l’antic comtat de Besalú sabem que hi havia comunitats de jueus, a part la de la ciutat mateixa de Besalú, a les viles de Banyoles, Figueres, Camprodon, Olot i Sant Lorenç de la Muga. A Olot, segurament a mesura que augmentà la població i que s’hi establiren alguns artesans i mercaders, també s’hi instal·laren alguns jueus. Segons Manuel Grau, la comunitat era formada, d’ençà del segle XIII, per unes cinc famílies, que hi visqueren durant més o menys temps, tot i que no hi tenien cap barri propi.

Mentalitat i vida quotidiana

La mentalitat és la manera de pensar o d’actuar peculiar d’un grup territorial o social més o menys ampli; és la manera com hom planteja problemes fonamentals de la vida i també com resol les realitats quotidianes. Pot respondre a pervivències del passat o també pot ésser una forma d’enfrontar-se amb els problemes nous, que, per exemple, es plantejaren arran de les importants mutacions que hi hagué en aquesta època. Amb la documentació reduïda i formulista de l’alta edat mitjana és, però, força difícil de saber gran cosa del món variable i complex de les mentalitats humanes. Ara, més que intentar d’aclarir problemes, volem plantejar algunes qüestions que esperem que algun dia algú podrà respondre.

Què pensaven, per exemple, aquella gent de la Garrotxa sobre la mort, sobre la família, sobre les dones i els fills, sobre la guerra i la violència o sobre la por?. La mort, ¿era contemplada sense por, com una realitat quotidiana? La violència, ¿era acceptada com una característica més de la vida, com un ritual que hom difícilment podia denunciar, però que tampoc no solia perdonar? ¿Era admesa amb normalitat per la societat l’existència de concubines o de fills bastards? D’altra banda, equina era la relació d’aquesta gent amb la natura que els envoltava arreu? ¿Era de por, d’adoració o d’enfrontament o més aviat d’odi? I així mateix, ¿com era la relació entre, per exemple, els senyors i els pagesos, tant si eren esclaus com si eren aloers?. Cal tenir sempre present que es degueren esdevenir canvis importants al llarg dels segles que estudiem. Un senyor o un comte del segle X potser tenia un tracte diferent amb un pagès que un senyor del segle XII o XIII. Així mateix, la religiositat que tenia, per exemple, el savi i prudent comte bisbe Miró era molt diferent de la que podia tenir el comte Guillem I, que reaccionà, d’acord amb les idees de l’època, violentament en defensa del patrimoni que havien donat els seus avantpassats potser massa temerosos de Déu. D’altra banda, però, quins eren els límits entre la religió, les pervivències paganes i la superstició? ¿És cert, com opinen J-P. Poly i E. Bournazel, que, per als pagesos de vers l’any 1000, la relació de l’home amb tot allò que l’envoltava era radicalment diferent de la que tenim nosaltres? Si moltes de les pors, supersticions i creences del passat remot han arribat fins a la nostra època més o menys transformades, encara devien ésser més presents entremig d’aquells homes atrapats en una vida efímera que calia viure en un món miserable i molt insegur. Deixem, però, les consideracions generals i exposem ara alguns exemples basats en documents que ens permetran d’apropar-nos a la mentalitat i, sobretot, a la vida quotidiana de l’època.

L’any 979 el comte bisbe Miró, màxima potestat del comtat de Besalú, en el seu testament, després de cedir importants alous a nombroses institucions eclesiàstiques lliurà, com ens diu ell mateix: “eis meus draps, tant del llit petit meu com dels llits dels clergues i laics, això és, cots, veladas, plomassos, un bancal, un lapet (o cobrellit) vell” i tot allò puguin trobar els marmessors. Tot i que ara ens pugui fer somriure que un comte es preocupi d’aquestes coses, això en certa manera ens fa pensar en la importància que tenien tots els objectes en aquest món bàsicament pobre. ¿Què hi hauríem trobat, en la casa d’un pagès d’aquest mateix moment?

D’altra banda, no hem d’oblidar que Miró Bonfill constituí també una fita important en la recuperació cultural a la Catalunya dels darrers anys del primer mil·lenni. Com diu Anscari M. Mun-dó, fou l’introductor del preciosisme literari a Catalunya: no s’aturava pas davant els mots grecs o híbrids per tal de donar una pompositat hel·lenística als seus escrits, encara que aquestes paraules no sempre fossin emprades amb exactitud. Fins al punt que la llengua llatina, en la seva ploma, atenyé un estrany “barroquisme”. Tant, que Josep M. Salrach sospita que el comte bisbe Miró escriví aquests documents més per afalagar la pròpia vanitat d’home culte en una societat illetrada que no pas per fer-se entendre dels seus contemporanis, ni tan sols del públic més selecte —bisbes, abats, canonges, monjos, sacerdots o comtes.

La mort, fos acceptada com fos, havia d’ésser constantment present entre els vius. Dispòsia, una dona important del comtat, en el seu testament, l’any 1097, establí que trenta dies després de la seva mort s’havia de fer un bon àpat per als monjos de Sant Esteve de Banyoles al seu menjador; el menjar s’havia de compondre de farinetes (pulmento) i de peixos. D’altra banda, també estableix d’una forma expressa que no havia d’ésser enterrada fins al tercer dia després de la defunció. Les cerimònies col·lectives, les festes, els aplecs tenien, evidentment, un paper important en la vida d’aquella gent.

D’altra banda, a l’edat mitjana, tan important com la riquesa 0 la vida, o més important encara, era pertànyer a una comunitat, i sobretot, tenir la protecció d’algú. Sense ésser protegit o sense poder rebre ajut de ningú, la riquesa no servia per a res, ni tampoc la vida. Els pagesos cercaven la protecció en la família, la llei del comte o bé la comunitat de veïns (cap a l’any 1000 hi ha alguns documents que parlen, pel que fa a alguns pobles, de confraries o fraternes), o bé en el senyor, en un monestir o en la religió i, probablement, en els ritus de tradició pagana. Tota la societat feudal que s’instaurà al segle XI era també un conjunt de formes d’ajut mutu i de protecció. Tanmateix, mentre en les nombroses convinences del segle XI els senyors prometen que “de ista hora in antea fidelis ero tibi per fidem rectam sine engan et sine fraude et male ingenio et sine ulla decepcione” en els documents relacionats amb la pagesia s’instaura per part dels senyors el dret d’exigir allò que vulguin, de prendre als pagesos llurs béns i, si convé, d’utilitzar la força, és a dir, allò que els documents anomenen la questa, la tolta, la força, o tots els altres mals usos.