Dins les comarques interiors de Catalunya, el Bages presenta dos trets geogràfics destacats: la seva peculiar situació i ésser el punt de confluència de diversos corrents fluvials, relativament importants. Per altra banda, i a diferència de les terres ponentines, mostra, respecte al relleu, una notable complexitat interior. La possible unitat resta articulada al voltant d’un sector central, el Pla de Bages.
La situació geogràfica i la confluència fluvial
Tenint en compte el conjunt de Catalunya, el Bages resta com la comarca més central. Això la fa propera, al mateix temps, a tots els grans dominis del territori català. En efecte, el Bages queda intermedi entre les terres occidentals, més interiors i continentals, i les terres orientals, les prelitorals i les del front costaner. Cap al nord, no queden pas llunyanes les comarques de muntanya, prepirinenques i pirinenques; en aquest sentit, el Bages queda com una avançada d’un clima mediterrani de plans i altiplans interiors, enfront d’unes condicions climàtiques muntanyenques.
Aquesta singular situació li confereix unes clares possibilitats d’acollir moviments i corrents ben diversos. El Bages és ara, com ha estat sempre, una terra de pas. Venint de ponent, de les terres lleidatanes, cap a llevant, cap a la franja costanera; de les comarques de llevant i prelitorals, cap a l’interior.
La relació amb la muntanya és afavorida, sens dubte, per la confluència dels cursos fluvials que baixen del Prepirineu, constituint com un ventall de rius i valls, obert cap al nord. El Llobregat travessa el Pla de Bages de nord a sud, mentre pel nord-oest penetra el Cardener i pel nord-est la riera Gavarresa. Malgrat que els cabals no són pas massa importants —el Llobregat, el curs més cabalós, porta 7,2 m3 per segon a Sallent i 14,4 al Pont de Vilomara— representen una aportació d’aigua que té una notable transcendència a les terres baixes de la comarca, amb una utilització ben diversa (abastament, regadiu, indústria tradicional i moderna). Al mateix temps, llurs valls faciliten, com hem assenyalat, les relacions amb les terres septentrionals: amb el Solsonès (Cardener), amb el Berguedà (Llobregat), amb el Lluçanès (Gavarresa).
El Pla de Bages i les conques d’erosió
L’àrea central de la comarca bagenca és una conca d’erosió, el Pla de Bages, afaiçonada pels cursos fluvials esmentats, especialment pel Llobregat i alguns afluents —la riera Gavarresa, el Riudor—. Es tracta d’una conca de fons planer, com bé reflecteix la seva denominació, relativament extensa (uns 300 km2). El Pla de Bages ha estat afaiçonat sobre les margues i els gresos rogencs continentals de l’Eocè superior.
El clima mostra unes característiques típiques d’un domini climàtic mediterrani amb uns trets que pertanyen a terres ja interiors: pluja poc abundant (de 500 a 550 mm anuals); hiverns rigorosos, comparats amb els de la costa; estius càlids i secs; per tant, amb un notable contrast tèrmic anual (19°-20°, tenint en compte les mitjanes de gener i juliol). No podem pas oblidar que la comarca bagenca, malgrat no trobar-se molt lluny de la franja costanera, en queda separada per la Serralada litoral i especialment per la Prelitoral, relativament elevada (Sant Jeroni de Montserrat, 1 224 m; la Mola de Sant Llorenç del Munt 1 095 m). A la vegetació natural hi tindria importància l’alzina, representada especialment per la subespècie ben adaptada als contrastos tèrmics, l’anomenada alzina de fulla curta o carrasca (Quercus ilex, ssp. rotundifolia).
On s’uneixen el Llobregat i el Cardener, apareix una altra conca d’erosió, força més reduïda que el Pla de Bages, la de Sant Vicenç de Castellet. Ha estat afaiçonada en les margues i els gresos eocènics d’origen marí, de color blavós i grisenc.
Les esmentades conques, especialment el Pla de Bages, han presentat, des de fa segles, una notable ocupació humana. A partir de la fase neolítica dels sepulcres de fossa hi ha una colonització agrícola d’aquests fons, almenys parcialment. A l’època romana, la instal·lació humana en forma de petits nuclis i villae és indubtable, amb el pas de diverses vies —recordem el monument funerari de la torre del Breny, prop de Sant Vicenç de Castellet—. La repoblació, a l’època de Guifré presenta ja força empenta, amb un nucli de població destacat al sud del Pla de Bages (Manresa) i un important monestir colonitzador que apareix, a la banda oriental, a la segona meitat del segle X (Sant Benet de Bages).
Els cultius fonamentals són representats per les plantes de conreu de la trilogia mediterrània: el blat, el cep i l’olivera. Quan, en el conjunt de Catalunya, l’àrea dels dos últims cultius esmentats es redueixi, el Bages quedarà com una avançada septentrional, enfront de la muntanya, productora de vi i oli. Els agricultors vivien en els nuclis de població concentrats (Manresa, Santpedor, Sallent, Artés, Sant Fruitós, Navarcles, Sant Vicenç de Castellet, Castellgalí), però també hi havia un poblament agrari dispers, en forma de masos i amb parròquies rurals, avui en una gran part reduïdes a capelles o ermites.
Són les valls fluvials les que, aprofitant inicialment de manera exclusiva l’energia mecànica de l’aigua, s’industrialitzaren a partir del quart o cinquè decennis del segle XIX. Aparegueren aleshores els rosaris de colònies fabrils al llarg del Llobregat i el Cardener i es desenvoluparen els antics nuclis rurals (Balsareny, Sallent, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol, al Llobregat; Cardona i Súria, al Cardener). Una revifalla del secà, amb l’expansió de la vinya per les costes perifèriques a les conques i pels vessants laterals de les valls, acabà amb la radical davallada determinada per la fil·loxera. Durant el nostre segle, destaca el fet prioritari de les activitats d’extracció potàssica (tercer i quart decennis) i el posterior fet negatiu de la forta crisi industrial, especialment de la més característica del Bages, la tèxtil cotonera.
Malgrat tot, els grans nuclis de població continuen apareixent a les conques d’erosió i al costat dels grans cursos fluvials, coincidint també amb les línies de comunicació modernes (carreteres, ferrocarrils). Destaca evidentment la ciutat de Manresa (67 000 habitants en el conjunt del municipi, segons el cens de març de 1981), el nucli urbà més destacat de tota l’àrea central de Catalunya. A la vall del Llobregat, són nuclis importants Sallent (8 200 h.) i Sant Vicenç de Castellet (7 800 h.) i, a la del Cardener, Súria (6 800 h.) i Cardona (6 000 h.).
L’Alt Bages
En contrast amb les valls fluvials i les conques assenyalades, apareixen un conjunt de terres perifèriques relativament elevades (500-600 m) que podem anomenar globalment l’Alt Bages. Aquestes terres presenten un relleu força trencat, en constituir interfluvis entre els grans eixos fluvials i llurs afluents. Solament en certs casos es mostren ben desenvolupats alguns altiplans, essent, sens dubte, el més destacat el del Moianès, que limita la conca hidrogràfica del Llobregat per la banda oriental.
Es tracta, en conjunt, d’una àrea més plujosa que la de les terres deprimides bagenques, oscil·lant la pluviositat anual al voltant dels 600-650 mm. Els contrasts de detall es fan més vius als vessants de les petites valls de direcció est-oest, amb obagues i solells, clarament diferenciats. Mentre aquests últims presenten un predomini d’alzines i pins blancs (Pinus halepensis), a les obagues apareixen, en canvi, el roure de fulla petita (Quercus faginea ssp. faginea) i la pinassa (Pinus clusiana o Pinus nigra), i fins i tot, en ocasions, el pi rojalet (Pinus silvestris).
Des de l’època medieval dominà l’Alt Bages un poblament dispers, en masos i petits masos, aprofitant els variats recursos que aquesta àrea ofereix: l’explotació dels boscs, l’explotació de les pastures pel bestiar oví i els conreus. Paral·lelament a aquesta dispersió, sorgiren nombroses i reduïdes esglésies, un bon nombre d’elles parròquies d’antany. En certes èpoques hi ha una ocupació humana sorprenent. Tot aquest món rural entra en una marcada decadència quan es desenvolupen les valls fluvials i les conques properes —processos d’industrialització i instal·lació de noves comunicacions, ja esmentats—. En els dos darrers decennis, l’abandonament de nombrosos sectors de l’Alt Bages s’ha accentuat.
L’altiplà del Moianès resta afavorit, de cara a l’explotació agrària, pel seu relleu més regular i per un clima plujós. A la coberta forestal predominen el pi rojalet i el roure martinenc (Quercus pubescens). Les plantes de primavera i les farratgeres aprofiten un clima relativament plujós (650-750 mm anuals). El nucli de Moià (3 050 h.) ha constituït tradicionalment el centre poblacional i econòmic d’una bona part d’aquest altiplà.
Bibliografia general
Assenyalem només algunes publicacions de conjunt, totes elles amb citacions bibliogràfiques, en ordre cronològic de publicació:
- J. Vilà i Valentí: La comarca de Bages. El medio físico y la evolución humana. Tesi doctoral, Universitat de Madrid 1956 (publicada fragmentàriament).
- J. Vilà i Valentí: El Bages, a Geografia de Catalunya, dirigida per L. Solé i Sabarís, vol. II, Aedos, Barcelona, 1964, pàgs. 467-192.
- Centre Excursionista de la Comarca del Bages: El Bages. Aproximació al medi natural i humà de la comarca, Editorial Montblanc-Martín. Granollers-Barcelona, 1980.
- Josep M. Gasol: El Bages, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàgs. 8-209.