La moneda de Manresa i la moneda de Cardona

La moneda de Manresa

Ja l’any 1818 el numismàtic Salat assenyalava una cita de “moneda de Manresa nombrada bruna” datada el 1111. Darrerament Albert Benet ha trobat altres cites de moneda de Manresa amb dates 1098, 1105 i 1114. L’evidència numismàtica no ens ha donat, però, encara cap prova de l’existència d’aquesta moneda, la qual cosa porta a preguntar-nos si existí realment i, en cas negatiu, donar una explicació d’aquestes cites.

En primer lloc cal dir que fins avui no s’ha delimitat una base jurisdiccional que pugui justificar l’existència d’aquesta moneda. Malgrat les repetides cites d’un “comtat de Manresa”, aquesta referència ha estat universalment interpretada com a una designació geogràfica, ja que cap dada històrica no permet d’afirmar que Manresa hagués constituït mai un comtat autònom. Altres casos es donen, amb designacions de comtats com el Vallès, que, com és sabut, sempre formà part del comtat de Barcelona. D’altra banda, la pretesa segregació d’un comtat de Manresa en benefici d’un fill de Berenguer Ramon I, el Corbat (1018-1035), ja fou desmentida per Bofarull. Manresa integrà sempre el comtat d’Osona i, per tant, no hi ha cap raó per creure en l’existència d’un ius monetae independent.

¿Podrien haver batut moneda a Manresa d’altres comtes, com ara el de Barcelona, en oposició del bisbe de Vic o el mateix bisbe de Vic, que dominava la moneda del comtat d’Osona, establint en aquella ciutat una segona seca? És cert que consta una usurpació de la moneda vigatana per part de Ramon Berenguer III, justificada per l’existència d’un tipus monetari amb RMN-BRG a l’anvers i AVSONA al revers, però res no permet avui justificar que hagués estat batuda a Manresa. Tampoc no hi ha raons de pes per suposar un segon taller dei bisbe osonenc.

Les cites de moneda de Manresa bé podrien designar, ben senzillament, la moneda “corrent a Manresa”. Aquesta era, de dret, la dels bisbes de Vic, com a territori que era del comtat d’Osona. Ara bé, el qualificatiu de bruna, aplicat a la moneda corrent a Manresa, es contradiu amb les emissions del temps del bisbe Berenguer de Lluçà (1078-1099). Efectivament, aquest bisbe baté “denariorum moneta vici argenti purissimi ubi boves sunt depicte”, és a dir, el diner de plata amb representació d’un home llaurant amb una parella de bous, avui ben coneguda. En canvi, l’apel·latiu bruna fa sempre referència a una moneda “fosca”, és a dir, de bilió, i, en temps d’Alfons I, bruna és l’apel·latiu donat a la moneda barcelonina del quatern, amb no més d’un 33% de plata.

No tindria res d’estrany que a Manresa s’hi hagués introduït la moneda barcelonina de bilió, és a dir, bruna, tot desplaçant, en compliment de la coneguda llei de Gresham, la moneda de plata vigatana. En realitat l’àmbit de circulació de la moneda de Vic degué recular davant l’avenç evident del diner de Barcelona. El fet que l’any 1254 el bisbe Bernat de Mur es vegi obligat a amenaçar els habitants de la ciutat de Vic amb l’excomunió si no empren la seva moneda denota una situació extremadament precària de la moneda vigatana, que no es degué pas produir tot de cop. Manresa, punt ben allunyat i amb capacitat d’iniciatives pròpies, podria haver estat el punt de partença d’aquest dissentiment monetari. Per a la gent del comtat d’Osona, la moneda corrent a Manresa devia ésser diferent, ja que era bruna, i això pogué originar les cites que ens han arribat.

La moneda de Cardona

Els vescomtes de Cardona bateren també moneda, però no pas al castell de Cardona (que havien venut a Ramon Berenguer I abans d’aquesta encunyació) sinó al castell de Calaf. Donarem, per tant, notícia d’aquestes emissions al volum XVII (Urgell-Segarra-Anoia).

Bibliografia

  • Joaquim Botet i Slsó; Les monedes catalanes, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1908, vol. I.
  • Anna M. Balaguer; Primeres conclusions de l’estudi de la moneda catalana comtal, “I Symposium Numismàtic de Barcelona”, Barcelona 1979, vol. II, pàgs. 297-330.
  • M. Crusafont, A.M. Balaguer i I. Puig; “Els comtats catalans: les seves encunyacions i àrees d’influència: i Corpus”, “I Symposium Numismàtic de Barcelona”, 1979, vol. I, pàgs. 371-505.
  • M. Crusafont l Sabater; Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval 1785-1116), Editorial Vico, Madrid 1982.
  • Josep Salat; Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluna, Barcelona 1818.