L’organització del territori i del comtat de Girona

Els inicis del feudalisme

L’any 785 els habitants de Girona lliuraven la ciutat a Carlemany, segons la lacònica descripció dels fets donada pel Cronicó de Moissac. La ciutat i el seu territori abandonaven al-Andalus, s’integraven dins l’imperi Carolingi i, així, s’obria una nova etapa de restauració política i eclesiàstica, estretament lligada al desenvolupament i consolidació del feudalisme a la zona. Mancat de documentació escrita i arqueològica suficient, l’estudi de l’evolució del poblament a Girona durant la major part de l’alta edat mitjana resta gairebé a les fosques, lluny de l’abast dels historiadors. A partir de la documentació escrita conservada, d’ençà del segle IX, podem resseguir l’organització de l’àrea estudiada amb nitidesa progressiva. Els primers documents conservats provenen majoritàriament d’antics fons patrimonials, institucionals o privats, i recullen principalment títols de propietat i acords. Concretament, els documents dels segles IX-XI que hem pogut aplegar entre els fons de l’Arxiu Capitular i de l’Arxiu Diocesà mostren el progressiu increment de les informacions puntuals de què disposa l’historiador (31 documents del segle IX, 103 del X i 303 de l’XI), que es tripliquen cada segle que passa, com sembla fer-ho també el patrimoni senyorial que justifica (MARTÍ, 1987). Així, aquesta primera documentació escrita i conservada ens informa sobre la constitució i el desenvolupament dels dominis feudals, conformats sobre una base eminentment agrària, de treball pagès.

Ací forçosament hem d’ocupar-nos d’un espai restringit a la comarca del Gironès, i amples sectors de la Selva i del Pla de l’Estany. Cal tenir present, però, que la ciutat de Girona era aleshores seu episcopal i comtal, amb jurisdiccions més àmplies. El bisbat s’estenia sobre diferents districtes comtals, entre els quals hi havia el comtat de Girona, que tenia jurisdicció civil sobre les comarques del Gironès, la Selva, el Baix Empordà i el Maresme (de l’inici de les Gavarres a la Bisbal fins a Arenys de Mar), mentre que el Pla de l’Estany formava part del comtat de Besalú.

El poblament pagès

Vista de la vall de Llémena, un exemple d’hàbitat dispers de les terres gironines.

TAVISA

A partir del segle IX, referències disperses comencen a fer esment dels diversos indrets de les comarques estudiades. Les primeres mencions dels llocs en la documentació privada no ofereixen, però, dades fundacionals sinó la notícia parcial d’allò que ja existeix. Els districtes comtals apareixen subdividits en viles, entitats jurídiques menors de categoria ben diversa, que avui és difícil encara de definir. L’excavació de Caulès Vell (Caldes de Malavella) va mostrar una d’aquestes viles alt-medievals en el seu darrer moment d’ocupació (segles XII-XIV): un poblat d’altura fortificat amb un mur exterior i amb una torre i una església als extrems: a l’interior hi havia habitatges rústics, amb una capacitat màxima per a 9 famílies; barrejades, apareixien també restes diverses atribuïdes bé a l’antiguitat tardana o bé als primers moments de la “repoblació” carolíngia (Riu, 1975). En aquest jaciment, com en molts d’altres, no sembla haver-hi una continuïtat aparent entre les restes antigues i les alt-medievals, un període històric ple d’interrogants amb fortes imprecisions a l’hora de datar les restes materials conservades.

En la documentació escrita, les villae serveixen per a enquadrar les explotacions pageses (“infra terminos villae”) i, a causa de les poques dades obtingudes fins avui per l’arqueologia, l’única informació de què es disposa sovint és l’anàlisi de la toponímia. La zona objecte d’estudi revela un substrat antic molt important en l’organització del poblament i dóna imatges de la seva evolució a l’alta edat mitjana, sense que sembli haver-s’hi produït mai un despoblament massiu que comportés la desaparició generalitzada de topònims. Sense voler ser exhaustius, a continuació intentarem mostrar amb exemples concrets aquesta llarga evolució que configura la xarxa vilatana d’època carolíngia a Girona, on el pretès fenomen de la “repoblació” és fictici.

La toponímia pre-romana sovint fa referència a cursos d’aigua i accidents geogràfics pertot arreu, fet que demostra la intensitat del poblament indígena. Són poc nombrosos, però, els nuclis de poblament que la porten, la qual cosa distingeix aquestes comarques de la Catalunya litoral i pre-litoral d’altres zones interiors de la muntanya, on la “romanització” fou més feble. Així i tot, hi ha nombroses excepcions (Biert, Blanes, Brunyola, Camós, Girona, Osor, Susqueda, Tossa), entre les quals cal destacar els noms formats amb el radical b.s.k. (Bàscara, Bescanó, Buscaròs, Bascona —riera situada a Llevant de Girona—). L’origen i el significat d’aquest tipus de noms és, sovint, insegur.

Entre els topònims d’origen romà evident tenim aquells formats amb un nom personal llatí seguit de la terminació d’adjectiu -anus, -a, -um, que signifiquen literalment “propietat de X” (Coromines, 1965, pàgs. 13-14). És el cas de Cassius > Cacianum > Caçà, Cervius > Cervianum > Cervià, Clarus > Cleranus > Can Clarà (Sant Jordi Desvalls), Cornelius > Cornelianus > Cornellà, Crispius > Crispianum > Crespià, Flaccus > Flacianus > Flaçà, Iulius > Iulianum > Juià, Romanus > Romanianum > Romanyà, Serennus > Serinianum > Serinyà, Sarrius > Sarrianum > Sarrià. Sembla tractar-se de restes deixades per l’organització fiscal de l’imperi Romà, on la titularitat personal i la seva fixació toponímica implica, potser, la memòria del fundador d’una vil·la o, tal vegada, una precoç privatització ininterrompuda dels excedents produïts per un establiment rural. Molt nombrosos, aquest tipus de topònims no sempre deriven d’antropònims clarament llatins i, de vegades, tampoc no es tracta de noms de persona: Cartellà, Celrà, Esponellà, Fullà, Medinyà, Pompià, Talaià. No podem dubtar de l’antiguitat dels uns i dels altres atès que no integren germanismes i que els noms dels quals deriven ja no són usuals a partir del segle IX. El mateix origen romà i significats semblants poden tenir altres topònims menys freqüents com els casos de Parietes Rufini (a Sant Gregori), Dominium > Domeny, Campo > Thaurane Campdorà i Monte Eusebio, als voltants de Girona.

Pensem que cal atribuir també a l’aparell fiscal romà la fixació d’altres topònims com Palacium i els seus derivats (Palau-sacosta, Palol d’Onyar, Palol de Revardit), molt nombrosos a la Catalunya Vella. Encara altres noms de lloc donen informacions precises sobre la seva institució en època romana: la descripció de construccions singulars (Balneolas > Banyoles, Calidas > Caldes); l’organització de centuriacions (Saltus > Saltus); la institució del colonat (Colonica > Calonge); la xarxa viària (Miliarios > Millars, Miliarias > Mieres). Finalment, altres topònims que provenen de noms llatins de plantes en -etum creiem que tenen un origen antic, com ara Canet, Castanyet, Esclet, Lloret, Malvet o Maçanet. Aquesta terminació, sense significat diminutiu, pot reunir altres col·lectius no necessàriament vegetals com són ara els casos de Fontanet, també dita Parets (Parets d’Empordà), Mollet o Pedret. Els derivats en -acum i -anicos semblen tenir un origen semblant (Franciac, Reixac —un a la vall del Llémena i un altre a Caçà—, Meranicos > Miànigues, Subiranicos > Sobrànigues).

Alguns topònims formats amb el mot “vila” seguit d’un antropònim reflecteixen les influències germàniques, com Villa Fredarius > Vilafreser o “Villa Rodrigo” a Fornells de la Selva, als quals caldria afegir Hostalric. Així i tot també trobem en aquestes formes antropònims d’origen llatí (Magnus > Vilademany, Albinus > Vilobí) i, fins i tot, l’aràbic “Rama” a Sant Julià de Ramis, com Iafar > Jafre i el “vilare Abderama” a l’Empordà.

Però aproximadament la meitat dels topònims referents a villae no tenen clars orígens pre-romans, romans o germànics i podrien ser catalogats com a “romànics”. Tot i això, aquests noms llatinitzats no tenen una seqüència cronològica precisa i tant podrien ésser romans-visigòtics com estrictament romànics. Tenen el seu fonament en la descripció d’una peculiaritat de l’establiment: un tret geofísic (Aiguaviva, Supra Rocha > La Barroca, Spina Versa > Espinavessa, Estanyol, Llac —suposadament al Pla de Girona—, Montcalb, Montcal, Planilles, Pujals, Riells, Rissec, Riudarenes, Riudellots, Riufred); una formació vegetal o una característica de l’explotació agrícola (Arbúcies, Campllong, Campmajor, Coscoll —als termes de Vilademuls—, Figueroles, Fogars, Mata, Terradelles, Vallcanera, Verdegario —a Anglès—); un tret distintiu dels seus habitants (Balbs, Juïgues —a Vilademuls—, Orfes, Quascones/Vascones —potser prop de Riudellots de la Creu—, Sords); les seves construccions peculiars o llur producció pecuària (Bordills, Corts, Eroles, Farguerias > Palol de Farga —a Cornellà del Terri—, Fontcoberta, Galliners, Ollers, Porqueres, Vidreres, Viladasens, Vilademuls, Vilaroja); indicacions sobre la fauna (Granollers, Llagostera, Llebrers, Llobera —a Vilademuls—, Llobatera, Tordera) o sobre la forma de vida (Matamala, Villa Mala —a la vall del Llémena—). Aquestes apreciacions sobre un tret característic d’un establiment posen de relleu que es tracta de comunitats pageses que reben un nom específic en ser integrades dins una xarxa tributària complexa. La qüestió és, evidentment, saber a quin aparell fiscal cal atribuir la fixació de cada topònim en concret: al romà, al visigòtic o al carolingi. La indefinició mostra, però, un llarg procés de creació d’explotacions agrícoles.

Pensem que cal insistir en l’antiguitat de gran part de les villae que configuren la xarxa fiscal dels comtats carolingis. Si més no, haurem de tenir present l’evolució del poblament durant els inicis de l’alta edat mitjana, amb els canvis de funcionalitat i d’emplaçament que semblen detectar-se. Un exemple arqueològic concret pot ser un bon indicador: l’antiga vil·la romana de Vilauba (al Pla de Banyoles, dins els termes de Camós) és àmpliament reformada als segles III i IV, quan es destrueix l’antic edifici i s’hi instal·la una gran premsa d’oli; aquest centre agrícola de transformació es manté fins al començament del segle VII, en què l’establiment sembla traslladar-se a un turó veí (A. ROURE i altres). Són dues fases ben diferents dins l’evolució de les antigues villae que es produeixen paral·lelament a una veritable eclosió del poblament dins els termes de cada vil·la.

La toponímia menor és, sens dubte, la que millor reflecteix aquests canvis al començament de l’edat mitjana. Així trobem antics topònims que es desdoblen amb els sufixos -etum i -ellum en cedir el seu nom a noves entitats subisidiàries: com Fornello > Fornelleto a Fornells de la Selva, Molleto > Molletello a Mollet de Ter, Genested > Genestedel potser a Ginestar, un fenomen que en alguns casos podria ser molt precoç, com és el de Girona > Gironella.

Els vilars (villares) són entitats de poblament de difícil interpretació, que s’inscriuen dins els termes de les viles, a les quals poden superar en nombre de pobladors. Molt freqüents en la documentació dels segles IX i X, sovint utilitzen un antropònim llatí, germànic i, fins i tot, aràbic, que rares vegades han quedat fixats en la toponímia major (per exemple Vilers), tot i que moltes masies porten el nom de vilar o un derivat seu. La desaparició d’aquests vilars carolingis sembla lligada a la substitució d’aquest terme pel mot manso (mas, si es vol) que descriu amb claredat les explotacions pageses unifamiliars. Pensem que el canvi de noms no comporta una distinció substancial del tipus d’explotacions: els vilars reuneixen diverses famílies nuclears entre les quals l’administració carolíngia tria un representant per donar nom al col·lectiu pagès que, tot i això, pot trobar-se dispers pel territori, o a la vora, en tot cas, dels camps de conreu; els masos representen una fase més avançada en el desenvolupament de l’administració senyorial, moment en què comencen a diversificar-se les càrregues feudals, ara personalitzades sobre cada pagès, com en el cas del manso Vilardel a la fi del segle XI, i potser el Mas Viader, a Caçà de la Selva.

La toponímia menor d’època carolíngia també documenta perfectament la instal·lació de pobladors als turons, enclavaments que els textos identifiquen amb els seus propietaris o representants: Puio Arnulfo > Pujarnol, Pugo Richinario a Fornells de la Selva, “Puig de Morel” a Girona, Pugo de Abo uel Osebio a Llambilles, Puio Fredario a Caçà de la Selva; també pot referir-se, però, a qualsevol característica de l’emplaçament, com Puigpalter, on hi hauria hagut una terrisseria. Igualment, altres topònims personalitzats documenten aquests establiments als turons: Monte Dalvini/Monte Olivi? > Montilivi; Monte Foliane > Montfullà; Monte Eudone, a Sant Gregori; Monte Oriol, a Canet d’Adri i a Lloret de Mar.

En definitiva, la complexa xarxa de villae que descriuen els primers textos del començament de la Girona romànica mostra amb claredat que mai no s’ha produït un despoblament intensiu als camps, ans al contrari, que els establiments s’han multiplicat i diversificat dins un procés de llarga durada que sembla tenir el seu punt culminant als segles VIII i IX, quan el grau de decisió camperola sobre els seus processos de treball devia ser més important. Certament, al territori de la Girona del segle IX s’artiguen noves terres pertot arreu. Es tracta, però, d’un fenomen d’ampliació dels espais de conreu, no del “repoblament” d’un possible buit demogràfic provocat per la conquesta musulmana. La lluita contra el bosc i els aiguamolls caracteritza les noves explotacions a les quals es refereixen els textos amb els noms de aprisio o “presa” (Sant Martí Sapresa), “budiga” (a Llambilles), artiga o eixart, que sempre són marginals amb relació als establiments anteriors. Dins aquest context de noves roturacions cal incloure també les dutes a terme pels hispans, grups d’immigrats d’al-Andalus que s’instal·len preferentment a les planes empordaneses i en alguns indrets de les Gavarres. Així i tot, les viles noves són poques i Vilanova de la Muga és l’única que ha perdurat a tot el bisbat.

Convé assenyalar, però, que el terme aprisio dels documents comtals i monàstics pot tenir un altre sentit ben diferent: “l’acte legal pel qual un establiment pagès passa a tributar part del seu excedent a un senyor que l’ha pres”. La integració de viles i vilars als dominis senyorials mediatitzarà l’evolució posterior del poblament.

Per la seva banda, la restauració eclesiàstica comportarà l’alteració de molts topònims i la creació d’una nova xarxa jurídica, la parroquial. Des de la fi del segle IX, determinades advocacions donaran nom als nuclis de poblament on s’instal·len els temples. Sant Gregori, Santa Coloma de Farners o Santa Eugènia figuren entre els primers noms de lloc sacralitzats, seguits d’un bon nombre de nuclis de poblament més antics que, especialment a partir del segle XI, reben el nom de l’advocació parroquial. També d’ençà del segle XI el territori es cobreix amb una atapeïda xarxa de castells que han deixat rastres en els topònims (Castellar de la Selva, La Mota) i nombroses restes arqueològiques.

A partir del segon quart del segle XI, la institució de les sagreres, espais d’immunitat que s’estenen 30 passes al voltant dels temples, provocarà un curiós fenomen d’ordenació i concentració urbana al qual hem donat el nom d’“ensagrerament” (1990). Avui encara nombroses places, carrers o masos veïns a l’església guarden el record de la sagrera parroquial, instituïda durant el feudalisme quan hom reformà de dalt a baix l’estructura senyorial dels comtats. Tradicionalment s’interpreta que fou una solució presa per l’Església per a protegir els béns dels pagesos davant la violència creixent dels senyors. Aquesta finalitat queda reflectida en un document referit a la fundació romànica de Sant Julià de Corts el 1103, on els parroquians que participen en la construcció de l’edifici tenen dret a un sagrer (parcel·la dins la sagrera): “Nosaltres, els parroquians de Sant Julià de Corts, construirem una església nova en honor de sant Julià i li donarem el seu cementiri; al dit cementiri farem cadascun dels parroquians provisió per a construir son sagrer… i donem a la canonja de Santa Maria cadascun pel seu sagrer una gallina per la festa de Sant Miquel.” Al nucli actual de Corts la sagrera romànica ha deixat traces netes en l’ordenació urbana del lloc, on camins, carrers i grups de cases al voltant de l’església defineixen encara avui l’espai de les 30 passes d’immunitat.

El cas de Corts, on els pagesos pacten amb l’Església la distribució de l’espai sagrat no és, però, l’únic tipus d’ensagrerament possible. Als primers temps de la institució hem notat com algunes sagreres sacralitzen una fortalesa feudal, coincidint els límits del seu perímetre amb el de les fortificacions. Aquest és el cas de Vilademuls, on les restes aparents de fortificacions marquen encara el primitiu perímetre de la sagrera documentada a mitjan segle XI, i on s’aixequen noves defenses. Pensem que els casos de sagreres fortificades a les nostres comarques deuen ser força nombrosos, malgrat que l’evolució urbana hagi pogut comportar greus alteracions. També hem documentat alguns casos al Baix Empordà, com ara a Cruïlles i a Sant Sadurní de l’Heura, i a l’Alt Penedès, on hem excavat parcialment la de Santa Maria de Lavit (Torrelavit). Aquesta excavació ens ha confirmat que es tracta de centres de recaptació de rendes, on s’emmagatzema el seu producte al voltant del temple i dins la fortificació, sense que hi hagi cap participació pagesa. Sobre la prominència, camps de sitges, cellers, corrals i habitatges comparteixen l’espai amb l’església i el seu cementiri, a l’ombra d’una torre.

Molts dels nuclis de poblament actuals han iniciat la seva configuració urbana present amb les sagreres medievals, que sovint han quedat fossilitzades amb els límits d’un carrer, d’una plaça o d’una construcció, situats a 30 passes dels murs de l’església romànica. Caldrà, doncs, considerar amb deteniment les modificacions urbanístiques que afecten aquests espais i que poden comportar la destrucció de les restes arqueològiques conservades. Malgrat això, hi ha sagreres medievals documentades que han generat poca concentració de poblament, o bé gens, al seu entorn, com són ara els casos de Sant Vicenç de Canet d’Adri, Sant Andreu d’Estanyol i Sant Menat de Vilablareix. A Santa Maria de Salitja, el mas de la Sagrera, fora de l’abast de les 30 passes eclesiàstiques, és l’únic record de la seva existència.

La recerca arqueològica sobre les sagreres just acaba de començar; sabem, però, que a les nostres contrades es mantenen i reconstrueixen durant la resta de l’edat mitjana. Església i castell sovint es complementen, si no s’oposen l’una a l’altre, i catalitzen la concentració de poblament al seu entorn. S’ha mantingut, però, fins als nostres dies el tradicional poblament dispers en masos a les comarques interiors.

En estudiar les viles alt-medievals hem vist que eren nuclis de poblament d’origen divers, però cal tenir en compte que tenen diversa entitat. Algunes d’elles com Amer i Banyoles no faran sinó créixer d’ençà del segle IX, lligades al poder eclesiàstic. D’altres, com Anglès, Caçà de la Selva, Cornellà del Terri, Fornells de la Selva, Llagostera, Lloret de Mar, Santa Coloma de Farners, lligades al poder laic, són viles de certa entitat des de ben aviat. En els casos de Breda i de Cervià, on tots dos poders es complementen clarament, els senyors feudals fundaren sengles priorats al segle XI.

Creiem que durant la baixa edat mitjana no es van produir canvis substancials dins l’ordenament del paisatge rural d’aquestes comarques, ja que la toponímia parroquial i vilatana és bàsicament la de l’època romànica. No hem de dubtar, però, que és el poder feudal el responsable de les reorientacions introduïdes en les explotacions pageses, gravades amb taxes oneroses diversificades: concentració i creixement en nuclis determinats; difusió progressiva de colons gironins a les noves àrees de repoblació de la Catalunya Nova, les Balears i el País Valencià d’ençà del segle XII.

El procés de feudalització

Antic castell roquer, ara santuari de Rocacorba, un dels exemplars més espectaculars per la seva situació.

TAVISA

Al començament del segle V es troba documentada l’existència d’una seu episcopal a Girona. El bisbe Joan de Bíclar, conegut cronista del seu temps, participava amb els numeraris de l’administració visigòtica a l’establiment dels acords fiscals consensuats per l’Epistola de fisco Barcinonense (a 592). Amb la caiguda de l’imperi visigot s’esvaeixen les notícies escrites sobre la ciutat i la seva administració. En reaparèixer, la seu episcopal restaurada pels carolingis ampliarà la seva jurisdicció en assimilar la seu visigòtica veïna d’Empúries i en instaurar definitivament els seus dominis sobre els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada.

La restauració eclesiàstica carolíngia forma part del mateix projecte imperial d’organització de l’administració del territori, estructurada en comtats, entitats jurídiques que potser reprodueixen l’administració visigòtica. La concessió del títol comtal en un principi serà una prerrogativa reial (J. Botet i Sisó parla de “comtes beneficiaris”, 1890). Algunes notícies escadusseres fan referència als hipotètics comtes que se succeeixen a la ciutat durant el segle IX, i sabem amb certesa que des de la fi d’aquest segle el títol comtal, ara hereditari, recau sobre els descendents de Guifré el Pelós, lligada la seva sort des d’aleshores a la de la ciutat de Barcelona.

Avui és comunament acceptada la proposta de R. d’Abadal (1958) que identifica Guifré el Pelós amb un fill de Sunifred I, comte d’Urgell-Cerdanya; pensem, però, que les proves no són concloents. Si bé hom sap que amb l’esfondrament de l’imperi carolingi i amb l’assimilació d’altres títols comtals veïns aquesta dinastia comtal es constituí en monarquia feudal, la documentació escrita conservada no ens ajuda gaire a destriar-ne els orígens certs. De fet, alguns documents gironins semblen contradir l’ascendència tradicionalment acceptada: un text tardà (a 983) afirma que el comte Delà comprà l’alou de Juïgues (a Vilademuls) als jueus que l’habitaven i que els instal·là a la “seva” ciutat de Girona, quan hauria de governar-la Guifré el Pelós; un precepte trobat recentment sembla apuntar que el comte Delà hauria tingut un fill de nom Guifré i que sa mare, Xintol, seria filla del vescomte de Narbona Esteve (Martí, 1987).

No es tracta, però, de reivindicar els possibles orígens gironins del fundador de la “dinastia nacional”, ans al contrari, insistir en la complexitat dels fets polítics que envolten la fi del segle IX i la limitació de les informacions de què es disposa. Concretament, cal insistir en la recerca d’una explicació satisfactòria de la qüestió de l’intrusisme episcopal que es produeix simultàniament a les diòcesis de Girona, Osona i Urgell, que no té res a veure amb una prematura dissidència dels bisbes catalans de la metròpoli de Narbona. En el cas de Girona, a la mort del bisbe Teuter (l’any 888 segons la nostra datació) Servusdei fou el candidat a la seu del comte de Girona i de l’arquebisbe narbonès, mentre que el comte d’Empúries promogué el nomenament d’Ermemir en intentar fer quadrar les jurisdiccions civils amb les eclesiàstiques i l’intrusisme episcopal potser es prolongà fins el 909, data del concili de Jonqueres. Dins un nou context polític, la revolta pels càrrecs episcopals i potser també pels càrrecs comtals sembla haver estat més generalitzada i menys sufocada que hom no creu: Esclua a Urgell i Ermemir a Girona serien instruments dels casals comtals de Cerdanya i d’Empúries, amb la col·laboració inicial dels bisbes Frodoí de Barcelona i Gotmar d’Osona; els intrusos en serien Ingobert i Servusdei, proposats per l’aliança comtal-arquebisbal de Barcelona-Girona-Narbona; Guifré aviat n’aconseguí la submissió dels bisbes de Barcelona i d’Osona i, poc després, la deposició d’Esclua i l’excomunicació d’Ermemir; així i tot, els marmessors d’Esclua li diuen encara “bisbe” el 924 i Adaulf, bisbe secessionista del Pallars sembla estar també implicat en l’afer.

Des de la mort de Vigó el 939, el darrer candidat reial, es veu amb claredat com els bisbes de Girona són un instrument de govern en mans dels comtes, residents quasi sempre a Barcelona, amb qui comparteixen un terç dels beneficis públics: taxes de peatge, d’amarratge, d’encunyament de moneda, de gravamen dels intercanvis, sobre les pastures i sobre el desplaçament de ramats. Aquests gravamens també serien efectius als altres comtats de la jurisdicció episcopal, exceptuats els drets de batre moneda. La participació del bisbe, home de confiança del comte de Girona, en la gestió d’aquests drets públics a d’altres comtats, provocà no pocs conflictes als inicis de la Catalunya feudal. L’elecció episcopal sovint recau sobre membres d’un monestir comtal: Gotmar II, abat de Sant Cugat del Vallès, fou ambaixador de Sunyer a la cort d’al-Hakam el 940; el bisbe Arnulf dirigí també la comunitat religiosa de Santa Maria de Ripoll; els bisbes Gotmar III i Ot són, respectivament, monjo i abat de Sant Cugat abans de la seva elecció a la fi del segle X (el darrer trobaria la mort a conseqüència de les ferides sofertes en l’expedició a Còrdova del 1010); finalment, el bisbe Pere Roger era germà de la comtessa Ermessenda. Girona va ser el reducte de la vella comtessa durant els conflictes amb el seu nét Ramon Berenguer i, aleshores, son germà li cedí nombroses fortificacions i esglésies. Ermessenda va haver de restituir-les al seu successor Berenguer Guifré, qui instituí una veritable administració feudal en rebre compromisos juramentats dels seus feudataris, tant laics com eclesiàstics.

Com els comtes d’Empúries ho feren durant el segle IX, el casal comtal de Besalú sembla haver-se oposat fins a la seva extinció a la intrusió del comte de Barcelona-Girona en l’elecció episcopal: el comte bisbe Miró Bonfill ocuparia el càrrec entre el 970 i el 984, tal vegada en compensació per l’assassinat de son germà el comte Guifré II de Besalú; el 1017 Bernat Tallaferro aconseguí l’aprovació papal d’una fundació episcopal a Besalú, atorgada al seu fill Guillem, que es va prolongar fins que aquest assumí la mitra de Carcassona el 1030; Berenguer Guifré, fill dels comtes de Cerdanya i germà de l’arquebisbe Guifré de Narbona, sembla haver ocupat el càrrec el 1052 gràcies a un pacte entre aquests, la comtessa Ermessenda i el seu nét Ramon Berenguer I; finalment, el 1111 el títol comtal de Besalú era assimilat pel casal de Barcelona; des d’aleshores el càrrec episcopal seria ocupat per membres dels llinatges aristocràtics de tot el bisbat, fidels als comtes hereditaris.

L’estreta relació que presenta l’Església pre-reformista amb el poder civil i amb les aristocràcies locals fa que les fonts eclesiàstiques siguin un bon indicador de l’evolució de les classes dominants. L’increment proper al 300% en el nombre de beneficis de la Seu que hom registra entre els anys 834-922, entre el primer i el darrer precepte reial conservat, mostra tant la consolidació de la institució episcopal com la dilapidació del patrimoni reial. Així, quan observem que la formació i el creixement del patrimoni episcopal durant el segle IX es deu bàsicament a les concessions reials, hem d’entendre la progressiva pèrdua de drets fiscals per part del monarca carolingi que això comporta; també, però, podem fer extensible aquest creixement a les forces senyorials que es reorganitzen al territori. Des del final del segle IX els bisbes de Girona es trobaran més que mai sota la influència dels comtes i de l’aristocràcia local, a qui deuran la major part de les noves adquisicions.

El coneixement que avui tenim sobre la formació i la composició d’aquestes primeres aristocràcies és força limitat: al segle IX i al començament del X els pròcers recapten també preceptes reials de la mà de comtes i religiosos rellevants; participen en les comitives comtals i episcopals, on constitueixen els grups de boni homines que serveixen de testimonis judicials; membres de les principals famílies aristocràtiques ocupen els llocs rellevants de l’administració laica, com ara els de vescomtes i jutges, però també formen part del capítol catedralici i col·laboren estretament en la fundació d’esglésies i de comunitats religioses. Pròcers i “homes bons” constitueixen així l’eix de l’administració comtal, la qual privatitzà en forma de rendes els beneficis del fisc carolingi.

Els primers dominis senyorials, tant els laics com els eclesiàstics, es constitueixen a l’entorn de les concessions reials de beneficis termenats (valls, viles, vilars), amb els rèdits que comporten (censos i serveis). L’acumulació de donacions mostra el creixement dels patrimonis-renda de l’aristocràcia local que, en molts casos, semblen recollir antics drets familiars des d’un bon començament, simplement confirmats en els diplomes carolingis. Al capdamunt de la classe dominant hi ha famílies amb una llarga tradició en la gestió del territori, tot i que només en alguns casos concrets podem seguir-ne l’evolució durant algunes generacions.

No hem d’oblidar, però, que a la base d’aquests patrimonis senyorials es troba l’apropiació dels excedents del treball dels pagesos i que el creixement dels uns es produeix en detriment dels altres. Els noms donats a les rendes i la seva suma són imprecisos durant els primers temps, i s’esmenten en els diplomes carolingis amb els termes genèrics de “censos” i “serveis” que graven tots els àmbits de la producció pagesa: “terres conreades i ermes, vinyes, boscos, pastures, molins, peixateres i cursos d’aigua, amb entrades i sortides”. Fórmules estereotipades, si es vol, que reflecteixen la precoç duplicitat dels drets sobre la terra: al domini útil pagès se sobreposa la propietat senyorial sobre tota l’explotació. Els processos judicials incoats pels senyors contra comunitats pageses durant els segles IX i X mostren la silenciosa submissió dels camperols a acceptar la imposició de pagaments anuals en espècie que conformen les rendes, tot i que poden reflectir també altres conflictes senyorials. No podem aportar cap text específic d’aquestes comarques on es detalli la suma dels censos. Pot servir d’exemple, però, el cas dels pagesos de Palau-sator, al Baix Empordà, que el 980 signaven el compromís de donar cadascun anualment al bisbe un costellam, un pernil o dos coloms, una aimina d’ordi, una aimina de vi, dues fogasses de pa de blat i els “censos habituals” sobre les collites dels camps i de les vinyes. No es poden fer encara gaires precisions més de la proporció que aquestes primeres rendes representen sobre l’excedent generat pels pagesos, ja que els pagaments i els serveis varien molt d’un lloc a un altre, tant com diversos són els establiments. Convé assenyalar, però, que de bon començament els donatius fixos són els mateixos per a tots els caps de família, mentre que els censos sobre els conreus són proporcionals al volum de les collites.

D’altra banda, ignorem quan i com s’aconsegueixen de fixar els pagaments eclesiàstics a la ruralia, procés que deu haver anat lligat a la difusió dels temples. La primera notícia de drets eclesiàstics aplicats a Girona data del 887, quan el bisbe Teuter dotà la catedral amb els delmes i oblacions de 14 esglésies situades als voltants de la ciutat per a l’estipendi dels seus servidors. Segons diu el mateix document, les rendes de les esglésies eren propietat episcopal “tal com havia estat establert al sínode de Nicea i a molts altres concilis”. Tot i això, trobem que els bisbes gironins renuncien sovint els seus drets canònics a les esglésies parroquials en canvi d’un petit cens fix. Així, la definitiva cristianització dels camps sovint va lligada a la creació d’esglésies “pròpies”, nova font de rendes privades. En les actes de consagració el bisbe atorga als temples els delmes, les primícies i les oblacions; són, però, els fundadors en particular qui se n’encarreguen de la gestió. Recuperar els drets alienats és l’objectiu de l’Església a partir de la reforma gregoriana.

De la documentació escrita conservada es desprèn que la xarxa parroquial és encara molt feble al segle IX i que la fundació de nous edificis s’incrementarà des de mitjan segle X i, especialment, als segles XI i XII. Concretament, si ens atenem als índexs de freqüència dels mots ecclesia i parrochia, és a partir del 1040 que es produeix una acceleració espectacular de la presència de l’Església en el medi rural, clarament coincident amb la difusió de l’art romànic religiós. En els documents es canvia la clàusula descriptiva “infra terminos uillae per infra terminos parrochiae”, substitució que testimonia el nou marc d’enquadrament del treball camperol i que també assegura la cristianització dels pagesos. Cal insistir sobre la importància que tenen els acords presos per les assemblees de pau i treva que actuen com a catalitzadors del procés, especialment la constitució de les sagreres.

Certament, els camps de Girona al segle XI s’ompliren d’esglésies, quasi bé tantes com les que es registren en els inventaris de la fi del segle XIII i del segle XIV. Paralel·lament, però, s’aixecaren també castells feudals pertot arreu. Segons els textos al segle IX només les ciutats estan fortificades i són rars els esments d’altres fortaleses que, de vegades, són clarament obsoletes (per exemple la de Sant Julià de Ramis, que aleshores rebia el nom de Castrum Fractum). Progressivament, al segle X es multipliquen les notícies de fortificacions no urbanes en actiu, de titularitat comtal, tot i que poden haver estat cedides a fidels del comte. Estan emplaçades preferentment als límits comtals, bé a l’interior, tancant les vies d’accés entre valls, o bé a la costa, cloent també els principals accessos vers l’interior. És, però, al segle XI que els esments de tota mena de fortificacions es fan més i més freqüents, ara construïdes i detingudes per particulars rellevants que sovint escapen al control del comte.

Els castells d’Anglès, Blanes, Calonge, Caldes, Celrà, Cervià de Ter, Guialbes, Juià, Lloret de Mar, Llagostera, Santa Coloma, Tossa, Tudela —a Sant Gregori— o el de Vilademuls són uns quants exemples documentats de les nombroses fortaleses feudals que es distribueixen el territori d’ençà del segle XI. Algunes d’aquestes fortificacions poden ser més antigues, com en els casos de Cornellà del Terri i Caçà de la Selva, sotmesos ben aviat a l’administració vescomtal. Ara, però, s’imposen jurisdiccions castrals, sobreposades als termes de viles i de parròquies. Es multipliquen el nombre de senyors alhora que s’ensorra l’antic sistema judicial comtal, basat en els preceptes del Llibre jutge. Fora del control del comte, l’autoritat judicial és presa pels mateixos feudataris que dirimeixen les seves diferències amb el duel judicial o amb l’ordalia i que estructuren les seves relacions amb altres senyors mitjançant pactes i juraments de fidelitat.

El castell feudal apareix en els textos com un complex de fortificacions, habitatges i magatzems: de planta arrodonida, situat sobre una prominència, on una torre ocupa el lloc central, voltada d’un mur i d’un fossat que ferma també cases, corts, graners i cellers. En molts casos, els nuclis de poblament a la baixa edat mitjana s’han reordenat al voltant d’una fortificació, com en el cas de Tossa, on el 1187 l’abat de Ripoll autoritzava als pobladors la construcció de cases extramurs de 6 braces de llarg per 4 braces d’ample (aproximadament 9×6 metres). Si aquests castells inclouen al seu interior una església parroquial, amb el seu cementiri, hom parla de “sagreres fortificades”, on conflueixen i s’emmagatzemen rendes d’origen divers. La residència del castlà i la rectoria solen ser ocupades per membres d’una mateixa família, voltats d’una guarnició on sovint participen membres d’altres llinatges feudals del comtat. No hi ha, però, habitatges per als pagesos dins aquestes sagreres, que disposen així d’amplis espais per emmagatzemar el producte de les rendes.

Malauradament són escadusseres les restes de corts o de cellers medievals localitzades a les intervencions arqueològiques, encara que algun castell —com el de Tudela— aparegui en els textos voltat de ramats. Hi ha, però, el testimoni excepcional dels graners que, en tractar-se de sitges excavades a terra, acostumen a conservar-se i són perfectament quantificables: sitges romàniques o més antigues, aïllades o agrupades en veritables “camps de sitges”. Aquests graners sovintegen en les excavacions de jaciments medievals catalans, reblits generalment a partir del segle XII. Per interpretar les sitges correctament hem de tenir present que suposen un acte d’estalvi mentre el graner romangui ple i segellat, uns pocs anys si més no. Excavades als masos pels pagesos, als temples pels eclesiàstics i als castells pels senyors feudals, el nombre i volum de les sitges són un bon exponent de la dimensió de l’estalvi en cada cas concret: una o dues sitges als masos, amb una previsió de cereal emmagatzemat entorn els 800 kg per sitja, sembla reserva suficient com a previsió d’algun any dolent; al terra de la nau de les esglésies romàniques hi sol haver també entre dues i vuit sitges, aquest nombre és un bon indicador de la importància de les rendes de què hom gaudeix: a les sagreres fortificades es troben, però, desenes de sitges, algunes d’elles de grans volums que poden haver donat cabuda a cinc o sis tones de cereal. Fragmentaris, mal coneguts encara arqueològicament —sovint se’ls atribueix orígens romans—, aquests camps de sitges feudals tenen una previsió que depassa l’estalvi raonable per al consum o per a la llavor de futures collites. Susceptibles de generar molta informació, els graners senyorials proveeixen també de cereal els pagesos sense reserves, que es bescanvien per béns mobles o immobles o que es comprometen a serveis concrets.

Als segles XI i XII, des dels castells feudals, s’articula un procés generalitzat que tendeix a incrementar els censos i els serveis dels pagesos, alhora que es diversifiquen els conceptes per exigirlos. Tot i que algunes de les càrregues són ja tradicionals, d’origen públic, n’hi ha moltes de noves. Tot i així el producte d’unes i d’altres l’administra el detentor del castell: l’hospitalitat deguda al senyor; els serveis de treball agrícola; els serveis militars i de vigilància; l’administració de justícia i els seus rèdits; els monopolis senyorials de molins, forns i ferreries o el control dels pesos i de les mesures; els censos específics per a les pastures, les peixateres i la caça; i múltiples exaccions oneroses (toltes, quèsties i altres pagaments forçats). Les noves imposicions aviat foren legitimades pel costum (usaticum), malgrat que podien perjudicar altres drets senyorials anteriors i, aleshores, eren qualificats com a “mals usos” en els textos.

L’administració dels dominis feudals comença a fer-se més i més complexa, forçada a fixar per escrit les rendes dels diferents senyors que sovint coincideixen en la recaptació de censos a un mateix nucli pagès. Aleshores comencen a redactar-se els primers capbreus, documents que, d’ençà de la fi del segle XII, recullen minuciosament els pagaments que ha de fer cada pagès en concret i els camps de què aquest disposa. El batlle de la seu de Girona a Parets Rufí (del municipi de Sant Gregori) disposà d’un capbreu suficientment explícit de les seves pròpies rendes: a quasi bé tots els caps de família s’exigeixen vuit jornades de feina anuals per treballar a les terres que el batlle administra (“II iovas in sementerio, II iovas tempore triturandi, I traginam ad femare, I traginam ad adsportandum bladum de campo ad aream, I opus ad vindemiare, I opus ad aream radere”); igualment, han de pagar censos anuals amb forment, ordi, vi, costellams de porc, anyells, gallines, ànecs, ous i algun diner (Cartoral de Carlemany, ADG). Simultàniament es redactava també el capbreu de les rendes episcopals a la vila: censos en espècie semblants als que s’apropia el batlle, pagats pels mateixos pagesos; les taxes sobre les collites de cereal semblen fixades a tasca (1/11) per a les parcel·les de propietat eminent pagesa i a la quarta (1/4) per a les terres senyorials arrendades. Aquests dos textos redactats per l’administració episcopal mostren com es graven els pagesos amb càrregues personals molt fortes; també, però, es veu amb nitidesa la seva indefensió, ja que el batlle és l’encarregat de la gestió dels seus vuit dies de treball gratuït, és feudatari episcopal i recaptador local de les seves rendes. Hem de considerar també que, en aquest cas concret, desconeixem si hi ha altres censos sobreposats, exigits pel castlà de Tudela. Tanmateix, una nova servitud s’instituí durant l’època romànica a Girona.

Fins aquí, hem vist com des del segle IX fins al segle XII, amb l’aplicació estricta dels drets de senyoria, de les rendes eclesiàstiques i dels mals usos, les càrregues que pesen sobre el pagès —lliure propietari de terres, si es vol— ben bé s’han triplicat. L’acumulació ha estat progressiva i ha esdevingut costum irreversible, encara que el procés no afecta per igual tots els pagesos, sinó que provoca el seu fraccionament en diferents nivells de pobresa. Aquella família camperola que disposa de terres pròpies ha de donar una fracció menor de les collites que aquella altra establerta en un mas o en unes terres on el senyor disposa també de la propietat eminent del lloc. Hi haurà pagesos que participaran dels guanys en fer-se càrrec de la gestió local dels patrimonis-renda feudals i, fins i tot, hi haurà qui trindrà càrrecs de responsabilitat en la guarnició dels castells. Els uns i els altres estaran lligats per sempre més als capricis de les requisicions senyorials i els seus processos de treball sotmesos a servitud.

En apropiar-se dels beneficis públics, la classe dominant construeix sòlides administracions i els seus càrrecs es diversifiquen. L’organització jeràrquica de la milícia feudal (senescal, comitor, varvassor, castlà, cavaller) serà la clau de volta en la construcció de l’estat feudal del segle XII.

La vegueria de Girona

Els antics comtats de la terra catalana foren dividits, a la baixa edat mitjana, en districtes administratius, judicials i militars que tenien el seu origen en l’estructura feudal del país i reberen el nom de vegueries, al cap de les quals hi havia un veguer.

Inicialment aquest càrrec tenia la missió d’assistir el bisbe en l’observança de la pau i treva, mes en el decurs del temps, durant la segona meitat del segle XII i tot el XIII, les corts anaren definint i ampliant el concepte de vegueria i de veguer. Al segle XIII la vegueria ja era d’àmbit territorial.

Els antics vicarii o delegats del comte començaren a tenir caràcter d’agents públics del príncep i de representants de l’autoritat reial en l’exercici del poder jurisdiccional en determinats territoris. D’aquesta manera, a mesura que el poder del rei s’imposava a les diverses jurisdiccions feudals, les vegueries augmentaren en nombre. Durant el regnat d’Alfons I (1162-92), n’hi arribaren a haver deu, i posteriorment foren implantades a tot el Principat com a demarcació bàsica de l’administració territorial. D’aquesta manera, en el pas del segle XIII al XIV en el regnat de Jaume II (1291-1327), tot el Principat quedava dividit en divuit vegueries. Les terres gironines, és a dir, la quasi-totalitat del bisbat, quedaven repartides en dues vegueries: la de Girona i la de Besalú.

La vegueria de Girona començava a Caldes d’Estrac, continuava vers el castell de Montpalau, la serra del Montnegre, la riera de Gualba i pujava pel Montseny vers Espinelves; passava per Pont de Roda, pel Collsacabra amb els pobles de Rupit i Cabrera; baixava per les valls d’Osor i d’Hostoles, Sant Miquel de Camós, Matamors, Mata, Vilavenut, Ollers i Vilademuls; seguia el riu Fluvià, entre Bàscara i Calabuig fins al mar, a Sant Pere Pescador. Hi quedaven compresos els termes i viles d’Empúries, Torroella de Montgrí, Begur, Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Tossa de Mar, Lloret de Mar, Blanes fins a Caldes d’Estrac. Els dominis osonencs dels Cabrera passaren després a la vegueria d’Osona, a l’igual que les Guilleries. La vegueria de Besalú s’iniciava en el coll de Panissars, seguia la serra de Cabrera, anava fins a Ribelles, serra de Prats i, per Rocabruna a Bolós; continuava pel coll de Seguries i el coll de Panadís amb les valls de Beget i Bianya. Continuava pel Puigmal, el Collsacabra i el coll del Buc; després del coll de Finestres, vers Matamors i Borgonyà seguint el Fluvià fins a Pontós, Garrigàs, Santa Llogaia d’Àlguema, Vilabertran i la riera d’Agramunt, arribava fins a Panissars.

Posteriorment hi hagué un reagrupament de diverses vegueries per una necessitat de govern, i les vegueries de les terres gironines restaren unificades en una de sola ja que la vegueria de Besalú quedà incorporada a la de Girona. La nova vegueria rebé el nom de vegueria ampla, i la vila de Besalú fou el centre de la sotsvegueria. Pel decret de Nova Planta, la vegueria es convertí en corregiment amb capital a Girona i un tinent de corregidor resident a Besalú o a Figueres.

El veguer era jutge ordinari del seu districte, amb jurisdicció civil i criminal, en un marc determinat de competències, i era el cap militar de la host de la seva vegueria. Sovint el veguer presidia el consell de la universitat de la ciutat capital de la vegueria, al costat del batlle.

Els castells

Mapa del Gironès amb la senyalització de totes les fortificacions, anteriors a l'any 1300, de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

Una de les maneres d’assegurar el territori del nou comtat, i fins la mateixa ciutat de Girona, fou aixecar castells o llocs fortificats per a resistir en cas d’invasions i per a estructurar també el territori en termes o circumscripcions territorials adscrites a aquests castells. (Vegeu: Castells i edificacions militars del Gironès anteriors al 1300)

Inicialment diversos termes o llocs no tenien castell o bé el tingueren molt més tard. En el quadre que acompanya aquest apartat, i en els estudis monogràfics, s’estudiaran o documentaran tota la sèrie de castells i cases fortes de la comarca del Gironès.

Destaquem aquí com a castells notables, el castell dit la Torre Gironella, de la ciutat de Girona i alguns altres del seu redós.

La Torre Gironella, força documentada ja al segle X, apareix durant el segle XI amb els noms de castrum Gerundella o “Torre rodona” com a possessió comtal cedida per donació esponsalícia en favor de la comtessa Almodis atorgada pel seu marit el comte de Barcelona Ramon Berenguer I (1056). Sembla que al començament de la centúria era residència dels vescomtes de Girona.

El 1057 la comtessa Ermessenda va vendre al seu nét, el comte Ramon Berenguer, els drets del comtat de Girona que comprenia la ciutat juntament amb el castell de la Gironella, amb els seus murs, torres i edificis. En el decurs dels temps, veiem com les fórmules de fidelitat que els vescomtes gironins prestaven als comtes de Barcelona comprenien en un tot la ciutat i la Torre o força de la Gironella, que restava vinculada a la casa de Cabrera.

D’altra banda, es coneix el primer possessor de la castlania de la Gironella quan el dia 30 d’abril de 1133 Guillem Ramon de Caldes, en fer el seu testament, llega diverses propietats esparses del pla de Girona a la seva esposa Nèvia i al seu fill hereu de la castellania i dels feus de la Gironella, que confessa tenir per al comte.

A partir d’aquesta data, els castellans prenen el nom del castell i s’inicia el llinatge dels Gironella. Les moltes vicissituds que hagué de viure la Torre Gironella acabaren en el moment en què fou enderrocada per les tropes napoleòniques.

Encara, vers la part sud del recinte emmurallat de la ciutat, existia la “força” o castell de Requesens, família que el posseí en feu de la casa de Montcada vers la meitat del segle XIII. Abans havia estat de jurisdicció del casal de Cabrera.

A la rodalia de Girona trobem el castell de Juià que era de jurisdicció episcopal. Així ens ho fan saber els documents més antics que es conserven i són transcrits en el Cartoral de Carlemany que recull els documents de la mensa del bisbe de Girona. A la segona meitat del segle XI el bisbe Berenguer Guifred atorgava la castellania de Juià a Berenguer Gausfred, cap del llinatge que durant alguns segles posseirà aquesta castellania: els Baseia. Ot, Humbert i Riambau de Baseia figuren entre els prohoms que, al costat dels comtes de Barcelona intervenen en els assumptes del Principat. Els Baseia estenien les seves propietats principalment per terres de l’Alt i del Baix Empordà i foren sempre fidels vassalls de la mitra.

L’antic castell medieval de Medinyà, ampliat i reformat tardanament, manté encara una aparença del poder i benestar dels senyors feudals.

TAVISA

A l’altra riba del Ter, es troba el castell de Medinyà situat en un lloc que domina el poble i el pla del mateix nom, amb les vies de comunicació a França i a la costa. Els Medinyà es troben documentats, com a senyors del castell, al començament del segle XII actuant de testimonis d’una conveniència que pactaren els comtes de Barcelona i d’Empúries. Ramon Dalmau de Medinyà és considerat el fundador del llinatge del mateix nom. Tingué una veritable influència en els afers del país, tant des del camp civil com des de l’eclesiàstic. A la seu de Girona hi ha diversos membres de la família Medinyà que exerciren càrrecs canonicals d’importància, com Guerau de Medinyà que fou “precentor”. A la baixa edat mitjana la família dels Medinyà entroncà, per casament, amb els Xetmar també molt arrelats i amb personatges rellevants en el pla de la milícia i de l’església. Els Xetmar també foren senyors del castell de Cornellà del Terri, a la comarca del Pla de l’Estany.

Seguint el circuit que envolta la ciutat de Girona, passem al castell de Cartellà, documentat al segle IX (882), encara que fent referència únicament a l’església parroquial de Sant Feliu. Pel que fa al castell pròpiament dit, cal esperar fins el 1107, data en què apareix el primer personatge amb el nom Cartellà: Arnau de Cartellà, que és testimoni d’una conveniència que pacten els comtes de Barcelona i de Besalú respecte a llurs jurisdiccions. Uns anys més tard, vers el 1124, el fill de l’anterior Arnau Guillem de Cartellà fa acte de restitució d’uns béns a favor de la seu de Girona que havia retingut injustament. Al seu costat, hi donen assentiment els seus fills Berenguer, que era canonge de la catedral i abat de Sant Feliu de Girona, Galceran, el seu hereu i successor, Menard, Pere i Guillem. Semblantment als altres llinatges gironins, els Cartellà també actuaren al costat dels comtes i dels sobirans. Vers la segona meitat del segle XIII, apareix la notícia de la fundació d’un benefici presbiteral a l’altar de la capella de Santa Maria del castell de Cartellà. Un membre de la família dels Cartellà, Guillem, fou ardiaca major de la seu (1256), càrrec que prengué el nom de Rabós per tal com en aquest lloc del Terri els ardiaques de Girona tenien el seu castell. A la darreria del mateix segle apareix un altre Guillem de Cartellà com a abat de Sant Esteve de Banyoles.

Per enllaços matrimonials els Cartellà emparenten amb les principals famílies del Principat, i els seus membres apareixen en relació amb una sèrie de castells esparsos per diferents comarques: el castell d’Hostoles, el de Torcafeló (a la Selva), el de Falgons, etc.

Enfront de la ciutat de Girona, al costat oposat del pla, sobre el poble de Sant Gregori s’establia el castell de Tudela, esmentat en la documentació més reculada, la qual cosa fa pensar que aquesta força era de procedència anterior a l’època carolíngia. La seva situació estratègica és evident, puix que domina l’entrada de la vall del Ter, i del Llémena, des de la serra de Sant Grau.

En l’antiga documentació, el castell de Tudela apareix com a possessió comtal cedida a favor dels abats de Sant Feliu de Girona, els quals tenien la major part de les seves propietats en el pla de Girona. Al segle XI el castell fou cedit a la família dels Ledgardis, vinculada a la família comtal de Barcelona.

Es ben abundosa la documentació referent a les diverses infeudacions del castell i als homenatges que els castellans prestaven als sobirans.

Sant Julià de Ramis, prop de Girona, exemplar típic d’un petit nucli rural.

TAVISA

Un altre castell gironí ben situat estratègicament era el de Montagut, que guardava el pla de Sarrià i la ruta de Banyoles vers la muntanya. El castell era de senyoria comtal i, en part, era infeudat a l’ardiaca major de la seu de Girona el qual detenia el patronat sobre la capellania del castell. Més tard, possiblement en temps del rei Pere el Gran, en les composicions que féu l’esmentat monarca, la castellania passà a jurisdicció del monestir de Sant Pere de Galligants, mentre que el terme de Sant Julià de Ramis era de jurisdicció de l’ardiaconat major.

Aquests són els principals castells que es troben situats a la ciutat de Girona i en el seu pla. Però cal citar encara altres forces menors o masies fortificades situades en els diversos pobles del Gironès. La fortalesa de Vilademany, a Aiguaviva, conserva elements de l’època romànica, tant en alguns paraments de la masia com en l’absis de la capella de Santa Maria.

El castell de Celrà al segle XI pertanyia als senyors de Cervià de Ter. En el mateix poble cal esmentar la “sala” medieval coneguda com la Torre Desvern amb paraments del segle XII. Més amunt, vers la serralada de les Gavarres, es troben les restes del castell de Mabarrena corresponents a una força alt-medieval.

A l’altra riba del Ter, enfront de Celrà, es troba l’única resta del castell de Cervià de Ter, de molta antiguitat, ja que és conegut en temps del comte Borrell que el vengué al seu fidel Sunyer Llobet. Al segle XII el possessor del castell Gaufred Bastons traspassà la jurisdicció dels seus castells de Cervià i de Púbol al comte Ramon Berenguer I. A la segona meitat del mateix segle la senyoria de Cervià passà al llinatge de Llerç, una branca del qual prengué el nom de Cervià, fins que, al segle XIV per casament, passà als Xetmar.