Precedents
Girona i les seves terres constitueixen la primera pedra del gran edifici que un dia serà Catalunya.
L’absència de documents ens impedeix de conèixer les circumstàncies del traspàs de domini a Girona. Com ja s’ha apuntat, és quasi segur que la possessió de la ciutat fou objecte de negociació entre el valí de Girona Ibn al-Arabí i el futur comte de Girona Rostany.
Aquest era un missus de Carlemany en el recent regne d’Aquitània, com a responsable dels afers del regne, car el rei Lluís, fill i hereu de Carlemany tenia només 7 o 8 anys. El jove rei es va fer càrrec de Girona per la primavera de l’any 785. El seu pare Carlemany es trobava aleshores a la Marca Oriental, on havia sotmès el cabdill dels saxons, Widukind. També fou convocat a Saxònia el rei Lluís, raó per la qual hom té la certesa que el magnat Rostany negocià i es féu càrrec de Girona (fou investit amb la dignitat comtal) per tal que hi organitzés la nova frontera políticament i administrativa.
Girona, doncs, va ser la primera plaça que l’emperador Carlemany conquerí al sud dels Pirineus, la qual cosa li va suposar el domini de tot el territori pròxim a la ciutat, fins als límits de la Tordera, per la banda sud i tot el nord fins als Pirineus, i des de la mar fins a les Guilleries i la Garrotxa, un extens territori que va ésser la base dels comtats i dels pagus de Girona, Besalú, Vallespir, Peralada i Empúries.
En l’antiguitat romana, els comtes --"comites o acompanyants"-- eren pròcers de l’Aula imperial de Roma que acompanyaven el príncep o sobirà. Sembla que foren creats a la fi del regnat d’August.
També tenien caràcter àulic els comtes de l’època visigòtica, als quals hom afegí la responsabilitat de la cort.
A l’edat mitjana, a partir dels carolingis, a més dels comtes de la casa del sobirà, van tenir especial relleu els comtes provincials a qui el rei delegava poders per regir les províncies. Carlemany, en el capitular del 802, estableix que els comtes: “facin cort en el camp, en el Mall públic, a fi que prestin audiència en totes les causes i facin actes de judici, que inquireixin amb diligència sobre els veguers i els altres del seguici i els exhortin a complir amb diligència el seu ofici; finalment el mateix comte durà a bon terme totes i cadascuna de les coses que li han estat prescrites…”
Els comtes de Girona i els restants comtats catalans pertanyien a aquesta categoria de comtes provincials. Eren nomenats pel sobirà d’acord amb les necessitats del regne (vegeu: Comtes de Girona). Quan el 785 “els homes gironins lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles”, tot el territori comprès entre les Alberes i els límits de la Selva, des de la mar fins a les Guilleries i els confins d’Osona fou organitzat com a nou comtat fronterer.
Dels comtes de la primera època en deien "beneficiaris" perquè eren nomenats lliurement pel rei, que els conferia la funció pública —honor, ministerium— d’administrar en nom del monarca el seu districte o comtat —comitatus— i el dret de percebre les rendes annexes al territori —fiscus comitalis—.
Però l’ofici comtal i els dominis del fisc, a Catalunya, foren atribuïts segons els principis del vassallatge i el benefici i, en fer-se hereditaris dits beneficis, els comtes catalans van poder transmetre els comtats als seus fills; així es fundaren les dinasties comtals.
Els comtes beneficiaris de Girona
El primer comte beneficiari de Girona fou el noble franc Rostany (785-801), prohom de la cort del rei Lluís I el Piadós, rei del recentment constituït regne d’Aquitània.
Al comte Rostany li fou encomanada la consolidació del comtat i la defensa de la frontera. Girona era la plataforma necessària per a la futura conquesta de Barcelona. L’any 789 tingué lloc l’assemblea de Tolosa, presidida pel jove rei Lluís, on s’enllestiren els preparatius de la campanya contra Barcelona, però aquesta fracassà per diversos motius.
Dos anys més tard es convocà una nova reunió per organitzar l’expedició, que es va dividir en tres cossos d’exèrcit: el primer era comandat pel rei i restava a la rereguarda; el segon fou confiat al comte Guillem de Tolosa i el tercer, que va assetjar i atacar la ciutat, fou dirigit pel comte de Girona Rostany. Barcelona fou conquerida en la pasqua de l’any 801.
Els Annals reials donen la notícia de la conquesta de Barcelona de manera tan escarida com pot ésser-ho un comunicat de guerra: “… aquest estiu fou presa a Hispània la ciutat de Barcelona, que feia dos anys que era combatuda; el seu prefecte Zadó i molts altres sarraïns foren capturats…”.
La Marca o frontera quedà fixada en el Llobregat. Les terres novament guanyades es dividiren en els cinc primers comtats de la futura Catalunya: Girona i Barcelona, Empúries, Rosselló i Urgell-Cerdanya.
Odiló (801-812), originari de la Septimània, va succeir Rostany en el comtat de Girona. Coneixem l’activitat del comte Odiló per un diploma de l’emperador Carlemany dirigit a una sèrie de comtes de les terres meridionals manant-los que respectessin les aprisions fetes pels hispans. Entre els comtes que figuraven en el document reial s’hi trobava el nostre comte Odiló. Quant a la seva activitat de govern, la documentació mostra com va intervenir, en el mateix any 812, en el pacte de treva amb els musulmans.
Autoritzà Mercoral a aprisiar terres ermes on el futur abat edificà el monestir de Sant Esteve de Banyoles. A la mort d’Odiló, el comtat de Girona fou integrat amb Narbona, Empúries, Rosselló i Barcelona, a la Marca de Septimània.
El comte de Barcelona Berà (812-820) es féu càrrec del comtat gironí fins que va ésser destituït per causa de les rivalitats entre Berà i Gaucelm d’Empúries, episodi que revela les diferències entre la gent goda i la gent franca. Destituït Berà, els dos comtats de Girona-Barcelona foren adjudicats al franc Rampó (820-826), durant el govern del qual es fundaren els monestirs de Santa Maria d’Amer i de Sant Pere d’Albanyà.
Mort Rampó, tingué els dos comtats Bernat I de Septimània (826-832), germà del comte Gaucelm d’Empúries-Rosselló. Durant el seu govern tingué lloc la revolta d’Aissó que, aliat amb Guillemó fill del deposat Berà i amb l’ajut d’Abd al-Rahman II, intentà prendre Barcelona i després Girona, però no va reeixir en l’empresa a causa de l’enèrgica intervenció del comte Bernat. El sobirà franc li premià l’acció adjudicant-li alguns comtats de la Septimània. Fou destituït l’any 832.
Els tres anys següents tingué el comtat de Girona Berenguer de Tolosa (832-835). En un canvi de conjuntura, Bernat I de Septimània va rebre de nou el càrrec comtal sobre Tolosa, Narbona, Girona i Barcelona, l’any 835. Però en rebel·lar-se contra Carles el Calb, el sobirà va prendre Tolosa, empresonà Bernat i el va fer decapitar allí mateix, a Tolosa el 844.
El comte Sunifred de Cerdanya-Urgell obtingué els comtats atribuïts a Bernat, llevat del de Tolosa. Hom atorgà al comte Sunifred el títol de marquès.
Quan Guillem, fill del decapitat Bernat, inicià una revolta vers els anys 848-850, el comtat de Girona era regit pel comte Guifré I (848-862), que ja havia estat vescomte de Girona. A Guifré I succeí Otger (862-870), que assistí a l’assemblea general que es va reunir a Quiercy l’any 866. Otger es pot considerar com el darrer comte beneficiari propi de Girona.
A la seva mort, el comtat quedà unit als dominis de Bernat II de Gòtia (870-878) junt amb els de Barcelona, Narbona i Rosselló. Quan Bernat II fou destituït en el concili de Troyes de l’any 878, els comtats de Girona i de Barcelona foren adjudicats a Guifré II el Pelós (878-897) que ja era comte d’Urgell-Cerdanya. Repoblada la comarca d’Osona, Guifré el Pelós féu la unió dels comtats de Girona amb Barcelona i Osona, unió que ja no es va desfer més i va ésser el nucli central de la Catalunya Vella. Guifré el Pelós fou l’últim comte beneficiari dels tres comtats units. Va ésser el fundador de la dinastia comtal catalana, per tal com els seus fills el van succeir com a comtes hereditaris, veritables sobirans del seu comtat. Girona, la primera pedra veu com creix l’edifici.
| COMTES BENEFICIARIS DE GIRONA | |
| Rostany | 785? – d. 801 |
| Odiló | 801? – d. 812 |
| Berà (c. de Barcelona, 801-820) | 812-820 |
| Rampó (c. de Barcelona) | 820-826 |
| Bernat I de Septimània (c. de Barcelona) | 826-832 |
| Berenguer de Tolosa (c. de Barcelona) | 832-835 |
| Bernat II de Septimània (c. de Barcelona) | 835-844 |
| Guifré I | 848-852/862? |
| Otger | 862-870 |
| Bernat II de Gòtia | 870-878 |
| Guifré II el Pelós (c. de Cerdanya, Urgell, Barcelona i Osona) | 878-897 |
Els vescomtes de Girona
Vescomtes de Girona.
El regne carolingi funcionava territorialment a base de circumscripcions més o menys extenses sota el domini d’un comte. Per la seva banda, les funcions comtals eren assistides pel vescomte: aquest, doncs, era vicari —lloctinent— del comte, actuava en nom seu, encara que amb facultats judicials més limitades.
En alguns documents apareix la denominació de vicedominus que, procedent de les regions centrals del regne franc, a vegades s’ha assimilat indegudament a la dignitat vescomtal. En rigor el vicedominus era l’àulic que administrava els béns temporals d’un bisbe o d’una església i n’era custodi a la mort del prelat.
En la primera època de la monarquia carolíngia el càrrec vescomtal era beneficiari, com el comtal. A la darreria del segle IX es desintegrà el sistema carolingi. Els comtes van esdevenir hereditaris en apropiar-se del càrrec i de les funcions jurisdiccionals. El mateix s’esdevingué amb la resta d’oficis dotats de jurisdicció: els vescomtes, els vicaris i els castlans.
Les cases vescomtals, en fer-se hereditàries, no es desvincularen de les seves antigues autoritats. Hom substituí l’escala jeràrquica, i aquesta quedà sota la preeminència comtal, que es va fer sobirana, i es mantingueren els vincles de dependència.
Si bé al començament aquests lligams eren poc definits, aviat foren ben delimitats, concrets però més complexos. Amb el temps, van esdevenir la base de les relacions del vassallatge del segle XI.
En el comtat de Girona, els vescomtes intervingueren molt directament en la governació del comtat. Els comtes de la primera època —els beneficiaris— tenien prou feina a mantenir el territori propi lliure de la inseguretat interior i a afrontar les sovintejades escomeses dels sarraïns, tant per terra com per mar. En aquesta conjuntura els vescomtes i els bisbes de Girona van tenir un paper de primera magnitud.
D’aquesta manera la casa vescomtal gironina adquirí relleu polític i social i, quan el benefici o honor comtal va esdevenir hereditari, els vescomtes van aprofitar l’avinentesa i s’adaptaren perfectament a la nova situació. Els vescomtes de Girona fundaren una gran dinastia quan, pels volts de l’any 1000, es van lligar, per mitjà d’aliances matrimonials amb la casa de Cabrera.
Alguns dels vescomtes de la primera època —els beneficiaris— foren personatges destacats en la política del país. El primer vescomte conegut, Guifré I, era vescomte quan l’any 848 el rei Carles II el Calb li conferí la dignitat comtal de Girona. Tots els vescomtes coneguts: Ermidó (850), Lleopard (928), Unifred (934), Otger (949), apareixen en els documents exercint les seves funcions al costat del comte, del bisbe i dels jutges.
Guiniguís Mascaró (981) fou l’últim vescomte beneficiari de Girona que inicià la dinastia hereditària vescomtal d’aquella ciutat. Aquest personatge era natural de la comarca d’Osona, senyor del castell de Malla, però a més, era senyor d’extensos territoris situats en la totalitat dels comtats catalans dels dos vessants dels Pirineus. Dos dels seus fills, Odó levita, senyor del castell de Cornellà del Terri, i Guanalgot acudiren a la crida del comte Borrell per a la defensa de Barcelona contra Almansor que es disposava atacar-la. Presa i derruïda la ciutat, els germans Odó i Guanalgot caigueren presoners i foren exiliats a Còrdova.
El vescomte Mascaró concedí l’honor vescomtal al seu fill Seniofred I (981-1008), instituint el caràcter hereditari del vescomtat. Seniofred I, a la seva mort, llegà el càrrec al seu fill Amat (1008-1035), senyor del castell de Montsoriu. La filla i hereva d’Amat, Ermessenda, es casà amb Guerau I de Cabrera iniciant el llinatge dels Cabrera, en plena meitat del segle XI.
Vegeu a continuació la llista dels comtes hereditaris de Girona-Barcelona. Els successius dinastes empren el títol de reis d’Aragó i comtes de Barcelona. El títol comtal de Girona i dels altres comtats associats es perd pràcticament a partir de la fi del segle XII.
| COMTES HEREDITARIS DE GIRONA-BARCELONA | |
| Guifré o Borrell I | 897-911 |
| Sunyer | 910-947 |
| Miró | 947-966 |
| Borrell II | 947-992 |
| Ramon Borrell | 992-1017 |
| Ermessenda de Carcassona (usufructuària) | 1017-1057 |
| Berenguer Ramon I | 1017-1035 |
| Ramon Berenguer I | 1035-1076 |
| Ramon Berenguer II | 1076-1082 |
| Berenguer Ramon II | 1076-1096 |
| Ramon Berenguer III | 1096-1131 |
| Ramon Berenguer IV | 1131 – 1162 |
Els senyors i els nobles
Els comtes formaven el cimal de la piràmide social. Eren les autoritats majors que, en la primera època, representaven el monarca franc i, a partir de l’arrelament del dret hereditari esdevingueren les màximes i úniques autoritats del seu comtat.
Però abans i tot de la fundació de l’anomenada marca, cal fer referència a un grup de persones que, havent-se refugiat en els dominis del rei franc, assoliren un estatut que els constituí la base de la futura noblesa del país. Es tracta dels Hispans.
Els hispans eren gent emigrada d’Hispània que s’establiren a la banda nord dels Pirineus fugint dels territoris ocupats pels àrabs. El corrent migratori s’intensificà en fracassar l’expedició de Carlemany a Saragossa l’any 778.
Molts d’aquests fugitius procedien de la Tarraconense i pertanyien a totes les categories socials d’aquella època: propietaris rurals, homes i dones propis dels magnats, homes i dones lliures, clergues de totes les categories, etc. Passaren a la Septimània i ocuparen terres que es trobaven abandonades des del temps de Carles Martell que guerrejava contra els ducs d’Aquitània i a conseqüència de la curta ocupació sarraïna i la consegüent alliberació feta per Pipí el Breu.
Carlemany, i més tard el seu fill i successor Lluís I el Piadós, acollí amb molta voluntat els nouvinguts. Els lliuraren amplis lots de les terres fiscals abandonades o poc productives, i aconseguiren així un doble objectiu: el recobrament de l’activitat agrícola i la reactivació econòmica resultant.
Les bones condicions en què es feren els establiments i les relacions amb els monarques derivaren en la constitució d’un règim especial, dissenyat en els preceptes que atorgaren als hispans en diverses ocasions. D’antuvi, els refugiats van ésser anomenats “hispans” en els mateixos preceptes reials, per tal de distingir-los dels naturals del país. Mentre aquests eren subjectes a les lleis franques, aquells es regien per la llei del seu país de procedència, és a dir, per la llei gòtica, pel Llibre dels judicis o Liber iudiciorum.
Els monarques van atribuir les terres o viles ermes i despoblades, mitjançant la concessió d’un precepte de l’any 795 “perquè les posseeixin ells i la seva descendència, sense cap cens ni inquietud mentre romanguin fidels a Nós i als nostres fills…”. Els hispans gaudien de la salvaguarda reial, tenien el dret “quasi propietari” de llurs predis i en les causes menors podien administrar justícia sobre els seus homes. La minsa normativa jurídica del règim dels hispans i l’eficaç explotació de les terres i el bon rendiment econòmic que reportaren van provocar la cobejança dels comtes dels territoris respectius, que imposaren exaccions, confiscacions i altres abusos. Aquest capteniment provocà un ambient de tensió entre els hispans i els naturals del país amb l’interessada actitud dels comtes, cosa que va obligar a noves intervencions dels sobirans.
Carlemany els reconegué l’estatut d’homes lliures a condició que restessin subjectes als comtes. Per disposició d’un precepte de l’any 812, els hispans podien traspassar les terres als seus descendents immediats, és a dir, concedir el dret hereditari sobre la terra fiscal. L’estatut dels hispans fou completat per posteriors preceptes de Lluís el Piadós, el 815 i el 816 i per Carles el Calb el 844.