Borrell I (813-820)
Nomenat comte d’Urgell-Cerdanya per Carlemany (813), després d’haver estat al servei de Lluís el Piadós, que li encomanà la custòdia dels castells d’Osona i Bages.
Asnar Galí (820-824)
Originari d’Aragó, fou investit dels comtats d’Urgell-Cerdanya per Lluís el Piadós, del qual s’havia reconegut vassall.
Galí (825 - a. del 834)
Fill i successor de l’anterior, desposseït per Lluís el Piadós, abans del 834, dels comtats d’Urgell-Cerdanya, per motius desconeguts.
Sunifred I (834-848)
Comte d’Urgell i Cerdanya, fill del comte Bel·ló de Carcassona. El 842 obtingué una ressonant victòria a Ribes de Fresser sobre un exèrcit sarraí, que enviat per l’emir ’Abd al-Rahmàn pretenia atacar Narbona travessant els Pirineus per la Cerdanya, la qúal cosa li valgué la concessió del títol de marquès i l’extensió de la seva autoritat a Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats catalans (844-848). L’any 843 rebé del rei Carles el Calb una donació que li atorgava entre altres béns situats al Rosselló, el Conflent i la Cerdanya, la propietat de la vila d’Andorra, al pagus d’Urgell, amb tots els seus termes i les seves pertinences. El 840 va fer una donació de terres adjacents a Santa Maria de la Seu, però la seva suposada assistència, l’any anterior, a la consagració d’aquesta església és una notícia incerta provinent d’una font posterior.
Salomó (848-870)
Comte d’Urgell, de Cerdanya, i de Conflent. D’ell es coneixen tres actes judicials, cap dels quals no fa referència a l’Alt Urgell.
Guifré I el Pelós (870?-897)
Comte d’Urgell-Cerdanya, Besalú, Barcelona i Girona, tingué també el títol de marquès. De la seva actuació a l’Alt Urgell hi ha el testimoni d’una donació feta, el 21 d’agost del 897, al monestir de Ripoll del lloc i de l’església de Sant Miquel d’Esdús (Exeduce), avui Banat, del mas d’Orret i del delme i la tasca anuals dels homes d’Artedó i Arsèguel. Tenia també altres possessions a l’Alt Urgell i Andorra, segons un document del 952, que foren heretades pels seus successors.
Sunifred II (897-948/49)
Primer comte privatiu d’Urgell, separat del comtat de Cerdanya, fill de Guifré I el Pelós i germà del bisbe Radulf. Entre els anys 903-907 adquirí per compra i permuta diverses possessions a la vall d’Andorra, a les parròquies de Sant Julià de Lòria i d’Andorra la Vella. El 913 féu consagrar pel bisbe Nantigís l’església de Santa Eugènia de la Torre de Campmajor, a la muntanya del Cogoll, i la dotà amb els delmes i les primícies d’un gran nombre dels seus alous i les esglésies de Sant Esteve, Sant Pere i Sant Feliu amb llurs pertinences. L’any següent intervenia en la cessió a l’abat Ameli de Sant Sadurní de Tavèrnoles d’uns monestirs de la vall de Castellbò, mig derruïts i abandonats, perquè els restaurés. El 935 feia, amb la muller Adelaida, donació d’unes terres, d’un camp i d’una vinya a Santa Maria de la Seu. Segons un capbreu de vers l’any 948, en temps del bisbe Guisad II s’havia apoderat, contra tot dret, de les parròquies de la vall de Lord, Sisquer (Siscano), Castelltort (Castrotorto), Selva [Silva], Tentellatge (Tentellagine), Cint (Cincto), la Mora (Illa Mora), Valldora (Odera), Taravill (Taravilde), Terrers (Terrarius) i la Pedra (Illa Petra), valent-se potser de les concessions fetes anteriorment pel bisbe Galderic al seu pare Guifré I el Pelós arran de la reconquesta i repoblació d’aquella contrada. L’acta de consagració de l’església de Sant Cristòfor de Salinoves (22 de juny del 949) el suposa ja difunt. Després de la seva mort sense fills, el comtat d’Urgell passà al seu nebot Borrell II de Barcelona. La muller Adelaida el sobrevisqué, i havent-se retirat al monestir de Sant Joan de Ripoll n’esdevingué la segona abadessa (949955?).
Borrell II (949-992)
Comte de Barcelona, Girona i Osona (947) i d’Urgell (949), fill de Sunyer i Riquilda, comtes de Barcelona. El 952 el bisbe Guisad, a petició seva, consagrà l’església de Sant Feliu i Sant Martí de Castellciutat. El bisbe li concedí els drets parroquials, i el comte, a part d’altres béns a diversos llocs, els delmes dominicals que tenia a Castellciutat, Andorra i Bescaran. Del 955 és una donació de l’església de la Seu a la Torre de Sant Jaume, al peu del Cadí; del 963 una altra a favor del seu fidel Galí a la vall de la Vansa; i el 977 la venda d’un alou, al terme de Vilanova de Banat. Particularment important fou la permuta feta, el 988, amb el bisbe Sal la de les parròquies de Sant Andreu de Sagàs, Santa Maria de Merlès, Sant Vicenç de Castell de l’Areny i Sant Esteve de Pardines als comtats de Berga i de Cerdanya, pels alous comtals de la vila de Bescaran, la parròquia de Sant Esteve d’Alàs, l’església de Sant Fructuós, els predis de Boixadera i Salelles, les viles de Sant Esteve, Cuvilar i Montanissell, i tots els alous de la vall d’Andorra, situats a Sant Julià de Lòria, Santa Coloma, Andorra la Vella i Ordino, un intercanvi que havia de significar un pas decisiu en el procés de formació del poder temporal de la mitra urgellesa a la capital del bisbat ¡ a les valls de la Valira. D’altra banda, la concessió d’uns alous un any després (989) al vescomte Guillem d’Urgell, a la vall de Castellbò, havia de constituir semblantment la base del futur vescomtat del mateix nom. Malgrat un parell d’incidents enutjosos, —l’un relatiu a l’empresonament de Sendred, ardiaca i batlle d’Andorra, i l’altre al pagament d’un deute que el comte anà diferint i morí sense haver-lo satisfet, cosa que provocà l’apropiació del castell de Carcolze per part del bisbe Salla—, llurs relacions foren força amistoses, com ho demostra el fet d’haver-lo inclòs entre els hereus del seu testament. Aquest, en el qual llegava encara a Santa Maria de la Seu la vila de Tuixén, fou atorgat el 24 de setembre del 993, i la seva publicació sacramental tingué lloc el 13 d’octubre del mateix any. Això obliga a retardar d’un any la data de la seva mort acceptada correntment (992) i situarla entre el 24 i 30 de setembre de l’any 993 (segons el necrologi de Ripoll). Aquesta s’esdevingué probablement a Castellciutat, l’antiga civitas Urgelli romana, residència oficial dels primers comtes d’Urgell, on degué ésser redactat també el testament.
Ermengol I (993-1010)
Fill de Borrell II i de Ledgarda, comte d’Urgell, dit el de Còrdova per haver pres part en l’expedició bèl·lica a aquella ciutat, el 1010, i haver-hi mort amb altres magnats catalans en la batalla victoriosa d’Aqabat al-Baqar. Signa ja abans de la mort del pare com a comte i marquès en una escriptura del 990. Anà dues vegades a Roma (998 i 1001) i mantingué bones relacions amb el bisbe Salla, esmentat en primer lloc entre els seus marmessors. Es mostrà particularment generós amb l’església de Santa Maria de la Seu, a la qual féu importants donacions, entre elles les viles de Sallent i Arcavell (997), aquesta darrera en satisfacció de la penitència de quinze anys que li havia estat imposada a causa d’un homicidi. En el seu testament deixà encara el castell de Conques i manà que li fos restituïda la vila de Tuixén, donació del seu pare, la qual reconegué haver-se apropiat injustament. El tracte convingut amb el bisbe Sal la respecte a la provisió del bisbat a favor del nebot d’aquest Ermengol, mitjançant el pagament d’un tribut i la prestació del jurament de fidelitat per part del nou prelat demostra, però, fins a quin punt tenia en consideració el bisbat d’Urgell i els nomenaments dels seus titulars sotmesos a la seva autoritat i, d’acord amb la mentalitat i la pràctica del temps, creia poder-ne disposar com un bé personal integrat en el patrimoni familiar.
Ermengol II (1010-1038)
Dit el Pelegrí per haver mort durant un pelegrinatge a Terra Santa. Succeí el seu pare, Ermengol I, sota la tutela de l’oncle Ramon Borrell I de Barcelona. Hom l’esmenta per primera vegada (“adhuc tenellus”) en la documentació de la Seu en l’acta de restauració de la canònica urgellesa, esdevinguda el 18 de novembre de l’any 1010, juntament amb la mare Tedberga. L’any 1024, després d’haver complert ja catorze anys, segons precisa l’escriptura, presidí amb la comtessa Ermessenda de Barcelona i el seu fill Berenguer Ramon I el famós judici de Ponts, relatiu a l’església de Cortiuda i als delmes i les primícies de Castelló, que el bisbe Ermengol reclamava de l’abat Duran de Santa Cecília d’Elins. El 1029 vengué el castell de la Clua a Bonfill de Llobera i a la seva muller Amaltruda, i el 1032 un alou a la vall de la Vansa i una terra erma situada a l’extrem de les marques del comtat d’Urgell, al lloc de Guansar, acompanyat de la seva esposa Belasqueta, dita també Constança. El 1036 presidí un judici referent al castell de Cornellana, i el mateix any féu donació a la canònica de Santa Maria de la Seu de la meitat de la ciutat de Guissona, aprisiada pel “venerable” bisbe Ermengol. En el seu testament, fet probablement en ocasió de la seva anada a Jerusalem, va llegar-li encara la parròquia de la Massana, a la vall d’Andorra, i uns alous a Guissona i a la Morana. La seva publicació sacramental fou executada pels seus marmessors, la comtessa Constança, el bisbe Eribau i Arnau Mir de Tost, el 16 d’agost de 1038.
Ermengol III (1038-1065)
El 1040 assistí, encara menor d’edat (“in puerili constituto etate”) a la consagració de la catedral de la Seu d’Urgell amb la seva mare, la comtessa Constança. Havent complert ja quinze anys i deu mesos, el 1048, concedí a la canònica de la mateixa església la desena part de les pàries que rebia dels musulmans d’Espanya (“ex partibus Hispanie”) i el teloneu i les lleudes de la fira de la Seu del quinze d’agost i del vint-i-nou de setembre. Entre els anys 1047 i el 1065, participà, amb altres magnats del comtat, en la redotació de la canònica urgellesa, a la qual féu lliurament de les esglésies d’An i de Torms. El 1057 permutà a la mateixa canònica i al bisbe Guillem el castell de Solsona sobre el qual ja anteriorment, el 1054, havien signat una convinença per la meitat del castell de Santa Linya. Casat amb Sança, filla de Ramir I d’Aragó, intervingué brillantment en el setge i la conquesta de Barbastre (1064) i trobà més tard la mort en el contraatac sarraí a aquesta ciutat (1065), la defensa de la qual li havia estat confiada.
Ermengol IV (1065-1092)
Fill d’Ermengol III i de la seva primera muller Adelaida de Besalú. El 1072, imitant l’exemple del seu pare, que n’hi havia assignat la desena part, donà a Santa Maria de la Seu la part corresponent a un mes de les pàries que rebia dels sarraïns de Lleida i Saragossa, donació renovada entre aquest any i el 1075, amb motiu de prestar jurament de fidelitat al bisbe Guillem Guifré pels feus que tenia de l’església. La meitat d’aquell diner havia d’ésser esmerçat en la manutenció dels canonges i l’altra meitat en la conservació dels edificis de la canonja i de la catedral. El 1083 féu donació a la mateixa església dels mers o drets que tenia sobre els mercats de la vall d’Andorra, i l’any 1087 del castell de Forès, a la Conca de Barberà, i de diversos béns als castells de Pilzà i Purroi, a la Ribagorça, i al de Gavasa, a la Llitera. Per iniciativa seva aquests darrers castells amb els seus territoris, com també els de Tartareu, Serres i Àger, foren annexats al bisbat d’Urgell, i hi restaren units: Àger fins al 1874 i els altres fins al 1956, que passaren a formar part de la diòcesi de Lleida. Un parell de judicis testimonien encara dues intervencions seves a favor de l’església de la Seu, a la qual, el 1075, després de l’assassinat del bisbe Guillem Guifré, confirmà el ple domini dels castells fins aleshores adquirits. És esmentat també en la convinença que ell i el bisbe Bernat acordaren, el 1081, amb els homes de Bar per a la construcció d’un pont sobre el riu Segre. Prengué als musulmans la vila d’Agramunt (1070), que convertí provisionalment en capital del comtat, i morí al castell de Gerb que ell mateix havia conquerit.
Ermengol V (1092-1102)
Fill del comte Ermengol IV i de la seva primera muller Llúcia de Pallars (?). Entre les seves donacions a Santa Maria de la Seu és especialment remarcable la del castell superior de Gerb i de les mesquites de Balaguer, el 1094, abans de la conquesta de la ciutat (1106), per tal que “així com havien estat cases d’oració dels pagans ho fossin ara dels cristians”. El 1100 li restituí el castell de Carcolze, del qual el bisbe Sal·la havia fet do antigament a la canònica urgellesa. Casat amb Maria Pérez Ansúrez, filla del comte Pedro Ansúrez, senyor de Valladolid, passà la major part del seu regnat lluny del comtat. No participà, segons que sembla, en la primera presa de Balaguer (1101), i morí lluitant contra els almoràvits a Moyeruca, lloc que ha estat identificat amb Mollerussa o bé Mayorga, al regne de Lleó. Monfar el suposa mort prop de Mèrida. (CBO)
Ermengol VI (1102-1154)
Fou un dels comtes d’Urgell més rellevants. Fill d’Ermengol V, succeí el seu pare essent encara infant i restà sota la tutela del seu avi Pedro Antúnez fins cap al 1115. Durant aquesta primera època, el seu tutor, amb l’ajuda de Ramon Berenguer III, s’apoderà definitivament de Balaguer, esdevinguda capital del comtat poc després. Ja major d’edat, va participar en la conquesta de Saragossa (1118) i acabà formant part de l’host d’Alfons VII de Castella, el qual acompanyà en la seva expedició a Almeria. Ermengol VI va tenir un paper decisiu en la conquesta de Lleida, en aliança amb Ramon Berenguer IV (1149). Aquesta circumstància li comportà l’adjudicació de la tercera part de la propietat dominical i la senyoria de la ciutat, en feu del comte de Barcelona. D’això es derivà un condomini dels dos comtes sobre Lleida, tal com molt bé reflecteix la carta de poblament atorgada per ambdós el 1150. Aquesta cosenyoria es mantingué fins al 1236.
Ermengol VII (1154-1184)
Fill d’Ermengol VI, continuà els estrets lligams que havia mantingut el seu pare amb els reis castellano-lleonesos. Va ser un dels grans col·laboradors de Ferran II de Lleó, el qual li féu nombroses donacions i el nomenà majordom. En el govern del seu comtat va sobresortir per les cartes de poblament que atorgà a Agramunt (1163), Balaguer i Castellblanc (1174) i per la fundació del monestir premostratenc de Bellpuig de les Avellanes. Morí assassinat en estranyes circumstàncies juntament amb el seu germà Galceran de Sales.
Ermengol VIII (1184-1209)
Fill d’Ermengol VII, el seu govern fou ple de vicissituds. S’enfrontà amb els Cabrera, vescomtes d’Àger, als quals va aconseguir imposar la seva autoritat amb l’ajuda d’Alfons I el Cast. També va tenir unes relacions molt difícils amb els Castellbò i els Foix, els quals donaven suport a l’heretgia albigesa i s’enemistaren també amb el bisbe d’Urgell. Tot i que intentà evitar-ho, no va reeixir a impedir el casament de la vescomtessa Ermessenda de Castellbò amb el comte Roger Bernat III de Foix.
Aurembiaix (1220-1231)
Darrera representant de la primera família comtal urgellesa. Heretà el comtat després de la mort del seu pare, Ermengol VIII, el 1209 i de la seva mare, Elvira de Subirats, el 1220. Hagué de fer front a les ambicions de la casa vescomtal de Cabrera. Des del 1212 va estar casada amb el noble castellà Àlvaro Pérez i residí a Toledo. El 1228, una vegada anul·lat el seu matrimoni, va retornar al comtat d’Urgell i tot seguit pledejà davant de Jaume I contra Guerau i Ponç de Cabrera, que pretenien apoderarse definitivament del comtat. El rei desallotjà els Cabrera i establí un contracte de concubinatge amb Aurembiaix que no arribà a tenir efecte. L’any següent, amb el consentiment de Jaume I, Aurembiaix es casava amb l’infant Pere de Portugal, però tampoc aconseguí tenir descendència. En morir el seu marit permutà amb Jaume I el comtat d’Urgell per la senyoria de Mallorca.
Ponç I (1236-1243)
Primer membre de la segona família comtal urgellesa. Fill del vescomte de Cabrera Guerau I i d’Elo Fernández de Castro, el 1226 el seu pare li cedí els drets que presumptament tenia sobre el comtat d’Urgell. Des d’aquell moment prosseguiren les pretensions dels Cabrera per dominar el comtat i realment arribaren a posseir-lo, per concessió de Jaume I, fins que tornà Aurembiaix el 1228. Aleshores, davant la resistència de Ponç i del seu pare, Jaume I va recuperar el comtat per la força i el lliurà a Aurembiaix, que regí el comtat d’Urgell fins a la seva mort (1231). Aquell mateix any, mitjançant una permuta amb Pere de Portugal, el comtat revertí a la corona, però Ponç reivindicà de nou els seus drets. Per aquest motiu s’enfrontà durant quatre anys amb el rei fins que el 1236 signà el conveni de Tàrrega pel qual Jaume I retenia el domini superior del comtat i el concedia en feu al mateix Ponç. El comte Ponç, però, renuncià a Balaguer i els drets que tenia a Lleida. No obstant això, el 1242 Jaume I li retornà la potestat sobre Balaguer.
Ermengol IX (1243)
Fill primogènit de Ponç I, succeí el seu pare al capdavant del comtat d’Urgell, però morí sense descendència directa pocs dies després d’haver esdevingut comte. Davant d’aquesta situació, el seu germà Àlvar heretà el comtat.
Àlvar I (1243-1267)
Fill del comte Ponç I i de Maria Giron, va néixer a Burgos l’any 1239. Succeí el seu germà Ermengol IX el 1243, però no arribà a Catalunya fins al 1253. Els seus matrimonis foren conflictius. Aquell mateix any es casà amb Constança, filla de Pere de Montcada, però el 1256, al·legant la invalidesa del primer matrimoni, es casà amb Cecília, germana del comte de Foix. Aquests esdeveniments acabaren en dos recursos, un de Constança i l’altre de Cecília, davant la justícia eclesiàstica. No obstant això, es dictaren en un primer moment sentències contradictòries que no solucionaren el cas, i les seves relacions amb Jaume I tampoc foren fàcils. Així, el 1256 es negà a seguir la convocatòria de Jaume I per lluitar contra al-Azraq. L’any següent Jaume I va exigir-li la potestat dels castells de Balaguer i Agramunt, però Àlvar I no va complir el termini acordat de lliurament. Tots aquests problemes van desembocar en la invasió del comtat d’Urgell per part de Pere de Montcada i d’altres nobles. Aquesta incursió conduí a l’enfrontament armat d’Àlvar, recolzat pel seu cunyat Ramon Folc IV de Cardona, amb Jaume I. El conflicte finí el 10 de maig de 1260, però els problemes continuaren. El plet entre les dues esposes d’Àlvar va acabar-se el 1267, quan el cardenal de Palestina proclamà la il·legitimitat del seu segon matrimoni. El comte no va acceptar la resolució i Jaume I féu envair el comtat d’Urgell. Àlvar es va veure obligat a fugir i s’exilià a Foix, on morí poc temps després (1268).
Ermengol X (1267-1314)
Amb aquest comte finí la segona família comtal d’Urgell. Fill d’Àlvar d’Urgell i de Cecília de Foix, heretà el comtat quan només tenia set anys. En el marc de les lluites nobiliàries d’aquells temps, prosseguí l’enfrontament dels Cabrera amb el casal de Barcelona, primer contra Jaume I i després contra Pere II. El 1280, juntament amb d’altres barons revoltats, va ser capturat a Balaguer per aquest últim rei. A partir d’aquell moment, Ermengol X es convertí en un fidel aliat de Pere el Gran. Així, participà en l’expedició a Sicília (1282) i va tenir un paper destacat durant la invasió francesa del 1285. El seu recolzament a la política d’expansió dels comte reis continuà amb Alfons II i Jaume II, el qual acompanyà en la guerra de Sicília (1298-99). Morí sense successió directa. En virtut del seu testament el comtat d’Urgell passà a la línia del Casal de Barcelona, ja que l’hereva del comtat, Teresa d’Entença, es casà el 1314 amb el fill de Jaume II, Alfons, futur Alfons el Benigne. (CPO)