Situació
Vista aèria del conjunt, amb les muralles a primer terme i l’església de Sant Miquel a frec de cinglera.
ECSA - J. Todó
El conjunt monumental d’Olèrdola és situat sobre una plataforma rocosa de 358 m d’altitud, als vessants occidentals del massís de Garraf, tot dominant la plana del Penedès. La muntanya, de calcària escullosa d’arrel micrítica, presenta una acusada inclinació N-S.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF921734.
Olèrdola és a 4,5 km de Vilafranca. Per a accedir-hi cal agafar la carretera de Vilafranca del Penedès a Vilanova i la Geltrú. Una vegada passada la Plana Rodona, a mà dreta surt una carretera que s’enfila per la muntanya i deixa a les portes de l’acròpoli. Cal pagar entrada per a visitar-la. (SLIS)
Història
El conjunt arqueològic i monumental i el seu estudi
Olèrdola és un enclavament natural privilegiat per a l’ocupació humana i per tant ha estat utilitzat repetidament en diverses etapes històriques. Com a resultat d’aquests establiments diacrònics, han restat dretes diverses construccions d’imatge captivadora i de vàlua reconeguda: l’any 1963 Olèrdola va ser declarat Conjunt Històrico-Artístic i, anteriorment, l’església de Sant Miquel havia estat catalogada com a Monument Nacional l’any 1931. Ja al segle XVI i sobretot a partir del segle XVII i fins a mitjan segle XIX els historiadors s’interessaren per la localització, al Penedès, de ciutats esmentades a les fonts clàssiques, com la Carthago Vetus de Ptolemeu o la Carthago Poenorum de Plini. Aquesta ciutat fou identificada amb Vilafranca del Penedès per autors com Pujades o Feliu de la Peña. Jaume Pasqual va descobrir les runes olerdolanes l’any 1776, i traslladà la identificació de Carthago Vetus a Olèrdola. Des de mitjan segle XIX, un cop traduïdes correctament les citacions clàssiques i desestimada la possibilitat d’identificar Olèrdola amb una ciutat concreta, les investigacions s’adrecen al coneixement del poble constructor de la imposant muralla i les estranyes tombes antropomorfes, amb hipòtesis divergents que situen les restes entre el megalitisme i l’època romana. Pascual Madoz (1832), Pròsper de Bofarull (1836), Milà i Fontanals (1855) i Hernández Sanahuja (1863) entre d’altres, especulen sobre l’origen fenici, púnic, ibèric o romà de les restes, elaborant al seu entorn fantàstiques teories.
Al final del segle XIX, amb el desenvolupament de l’excursionisme a Catalunya, Olèrdola va centrar l’atenció d’erudits i afeccionats. Fruit d’aquest interès és la realització de la primera excavació coneguda, l’any 1832, dirigida pel pare Llanas. L’any 1921, per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, Maties Pallarés va realitzar diverses campanyes d’excavacions ajudat puntualment per Josep Colomines, que no van trobar continuïtat fins anys més tard, que Maties Ferrer va realitzar diverses cales arran de la muralla per determinar-ne l’antiguitat. Pere Giró prossegueix en les següents dècades les investigacions històriques sobre el Penedès, i fa alguna referència a Olèrdola.
La Diputació de Barcelona va adquirir el Conjunt Monumental l’any 1963. Anteriorment, entre els anys 1926 i 1928, el seu Servei de Catalogació i Conservació de Monuments havia fet obres de restauració a l’església de Sant Miquel. A partir del 1963 es realitzaren diverses obres d’infraestructura, es milloraren els accessos i es construí un edifici de nova planta sobre una antiga masia per tal d’instal·lar-hi el Museu Monogràfic, inaugurat l’any 1971.
El Museu Arqueològic de Barcelona endegà, l’any 1984, l’actual programa d’excavacions arqueològiques anuals, després d’un llarg període d’abandó de la investigació. Durant el decurs de les campanyes realitzades entre el 1983 i el 1987 es va treballar a l’est de la porta central d’entrada al recinte, arran de la cara interna de la muralla, on la considerable potència del jaciment va permetre la identificació de nivells arqueològics amb estructures sobreposades des del final de l’edat del bronze, al període ibèric ple i fins a diverses fases constructives d’època medieval. A partir del 1988 els treballs arqueològics se centraren en l’àrea situada entorn de la cisterna, en una àmplia franja que travessa longitudinalment la plataforma d’E a W. Aquesta àrea, a l’igual de la resta, presenta una erosió molt accentuada, provocada en gran mesura pel rentat de l’aigua de pluja que arrossega el sediment vers el NW a causa de la inclinació de la plataforma i l’estructuració en terrasses de cultiu. Tanmateix, han restat multitud d’estructures retallades a la roca de períodes ben diversos.
Síntesi de l’ocupació històrica
Planta (a escala 1:2000), del recinte emmurallat: 1- muralla romano-republicana; 2- Museu Monogràfic; 3- àrea d’excavacions 1983-1987; 4- cisterna, bassa de decantado i canals de recollida d’aigua; 5- muralla medieval; 6- església de Sant Miquel; 7- necròpoli medieval; 8- talaia romana; 9- restes del castell medieval.
R. Viladés
La talaia natural olerdolana, envoltada de cingleres i situada estratègicament, va ser ocupada des d’antic per diversos pobles, aprofitant la seva especial configuració de península rocosa i el domini visual sobre la plana, important via de pas entre el N i el S del Principat. Són precisament aquestes dues característiques, contrarestades per altres de menys favorables com la manca d’aigua i de grans camps de conreu, les que han propiciat bé l’ocupació, bé l’abandonament, de la plataforma i el seu entorn segons les necessitats polítiques, socials i econòmiques de cada grup cultural.
Els primers habitants d’Olèrdola de què tenim constància s’han de situar en el període neolític o al bronze antic. A les petites valls que envolten la plataforma s’han localitzat pintures rupestres, ceràmiques i indústria lítica en sílex d’aquests horitzons culturals. Les més conegudes són les de Segarulls. Sobre la plataforma, les darreres excavacions han aportat material ceràmic —concretament un vas campaniforme similar a alguns trobats a l’important jaciment d’època eneolítica a Salomó (Tarragonès)— i una cubeta d’emmagatzematge corresponent al bronze antic o mig. És a partir del bronze final que veiem clarament marcades les pautes d’ocupació de la plataforma, ja que hi trobem un hàbitat estable i organitzat urbanísticament. En aquest moment es construeix la primera muralla (segles IX-VIII aC), tancant la plataforma pel N, tot barrant l’istme de la península i delimitant així una superfície interna de 3,5 ha i en el mateix indret on se succeiran les defenses posteriors.
Els ibers, habituals ocupants de turons encimbellats, s’establiren a Olèrdola entorn del segle IV aC —el grup pertanyia al poble dels cossetans—, aprofitant l’antiga defensa i estructurant carrers i cases a partir de la línia de murada. Encara tenim poques dades sobre l’estructura del poblat, però les restes d’habitatges tallats a la roca (acompanyades per una gran quantitat de material arqueològic) es troben disseminades per tota la part inferior de la plataforma, de la cisterna a la muralla. Quan al final del segle II aC els romans (una guarnició o un destacament militar) s’assentaren a l’indret per a construir-hi una impressionant fortificació, els antics estadants continuaren habitant dins el recinte. Aquest procés s’emmarca dins la romanització del país a partir del final del segle III aC i que conclou abans d’arribar al canvi d’era amb la Pax Romana.
Vista aèria del sector central, entorn de la gran cisterna, on s’han fet recentment excavacions.
ECSA - J. Todó
L’empremta romana ha quedat marcada en tres grans obres: la muralla nord, construïda en grans blocs escairats (opus poligonal) pel que fa a la seva cara externa i amb obra de pedra i morter de calç encofrat a la interna, presenta un llenç longitudinal direcció NE-SW, amb una entrada central flanquejada per dues torres i complementada amb dues torres més a la meitat dels paraments lineals de llevant i de ponent. La torre talaia, situada en el punt més elevat de la plataforma, és construïda també en grans blocs escairats quadriculars (opus quadratum). Finalment, la gran cisterna d’emmagatzematge d’aigua, tota ella excavada a la roca i amb una capacitat entorn dels 3503. L’aigua de pluja era recollida per dos canals tallats a la roca i filtrada en una bassa de decantació abans d’entrar al dipòsit. L’escala de grans graons tallats a la pedra i situada al sud-est de la cisterna complia una doble funció: d’escala d’accés a Facròpoli i d’estructura amortidora de la velocitat de l’aigua de pluja.
Les darreres excavacions han permès concretar el moment de construcció de la muralla cap al final del segle II o el començament del segle I aC, el qual és cronològicament paral·lel a l’alçament de defenses en ciutats d’època republicana com ara Tarragona, Empúries, Badalona, Guissona o Girona. Així mateix, ha estat possible localitzar i estudiar una de les pedreres utilitzada per a l’extracció dels carreus de la muralla i la talaia situada prop de la cisterna. Això no obstant, és difícil precisar el moment de construcció de la cisterna, ja que si bé arqueològicament sabem que el canal principal va ser obliterat i, per tant, inutilitzat, entorn de la meitat del segle I aC, la construcció pot ser d’època ibèrica plena o, molt probablement, obra romana. En època ibèrica i romana republicana i, com veurem, en època medieval, l’ocupació del recinte sembla haver-se limitat al terç inferior de la plataforma rocosa.
L’abandonament d’Olèrdola és total vers la segona meitat del segle I aC, un cop el territori està totalment pacificat i l’existència d’un destacament militar de control i vigilància de la via principal que solcava el Penedès —la via Heraclea i posterior via Augusta— es fa del tot innecessària. Durant prop de mil anys la ciutadella resta abandonada, però torna a ser ocupada en l’alta edat mitjana.
L’Olèrdola medieval
El nostre coneixement sobre Olèrdola a l’edat mitjana es nodreix tant de les fonts documentals com de les dades proporcionades per l’arqueologia. Quant a les primeres, procedeixen de les dues forces dominants: la noblesa i l’església. Així doncs, en analitzar l’Olèrdola medieval, trobem documents que reflecteixen testaments, vendes, cessions, donacions i altres intercanvis de determinades terres o possessions, conflictes entre senyors o d’aquests amb l’església, resolts pels tribunals, relació de batalles i lluites, dades sobre la consagració de l’església, etc. Tanmateix, les notícies sobre l’organització urbana de les ciutats i la vida quotidiana dels seus habitants són dades que tan sols es poden anar descobrint gràcies a les informacions proporcionades per l’arqueologia.
Un mil·lenni després de l’abandó de l’enclavament pels romans, Olèrdola estava cridada a acomplir un paper destacat en el control i la repoblació del territori sud de la Marca Hispànica, primer formant part de la seva xarxa defensiva i posteriorment com a nucli feudal important de l’extrem meridional del comtat de Barcelona. L’indret apareix documentalment sota denominacions diverses: Olerdula, Olerdulla, Olertula, etc., i el recinte també rep diverses qualificacions: urbs, castellum, castrum, chastrum, civitas, etc.
No és estranya la reocupació de l’indret en aquest moment de forta inestabilitat, ja que Olèrdola, a més dels esmentats avantatges naturals, devia conservar força intacta una magnífica fortificació romana, perfectament aprofitable. L’arribada dels primers destacaments feudals s’ha de situar entorn del segle IX, emmarcat dins el procés d’avançament de la Marca cap al sud. Si bé al segle VIII la Marca s’estenia per la zona central de Catalunya, tot seguint l’eix Urgell-Cerdanya i comtat de Barcelona-Girona, entorn del segle X ja trobem consolidat el límit Cardener-Llobregat-Gaià. Olèrdola fou un dels punts claus de control i defensa del territori, i posteriorment de la seva repoblació, junt amb els castells de Mur (al Pallars) i Oliana (al comtat d’Urgell), entre d’altres. No disposem de cap base documental ni arqueològica sobre una possible ocupació musulmana d’Olèrdola anterior a la feudal. Tampoc hi ha referències arqueològiques o escrites que impliquin Olèrdola entre les víctimes de les ràtzies i les destruccions ocasionades per les habituals incursions musulmanes, documentades des de l’any 815, tot i trobar-se en la suposada ruta seguida per Almansor, hāğib de Còrdova, l’any 985 quan destruí Barcelona. Iniciat al segle XI, continuen esporàdicament algunes ràtzies sarraïnes, però l’únic que s’hi pot associar són les tres refetes de l’església romànica, potser ocasionades per destruccions musulmanes, possibilitat que defensen obertament alguns investigadors.
El document més antic en el qual apareix Olèrdola data del començament del segle X, de l’any 911, i hi és esmentada ja com una ciutat (urbs Olerdulae); com a tal, devia tenir una primera església, que ha de correspondre a les restes de l’edificació preromànica. Sunyer (911-947), comte de Barcelona, alçà a Olèrdola un castell i una església dedicada a sant Miquel i a sant Pere, segons trobem en un altre document, tot aprofitant l’etapa de pau signada amb el vassallatge a ‘Abd al-Raħmān III. Des del final del segle X es consolida la conquesta feudal del Penedès, el perill s’allunya vers les terres de l’Ebre i la població comença a assentar-se. El comte Ramon Berenguer I va proposar erigir Olèrdola com a cap d’un hipotètic principat, motivat pel seu especial emplaçament topogràfic, configurant-se com la capital del Penedès. El període que comprèn el final del segle X i el segle XI és el de màxima esplendor d’aquesta ciutat medieval, una de les deu que hi havia a Catalunya en aquell moment.
Possiblement correspon a aquest moment l’ampliació d’Olèrdola fora de les muralles, en la zona coneguda com el “Pla dels Albats”. Tanmateix, comencen a definir-se els seus límits: l’any 992, els territoris de la ciutat arribaven fins al castell de Cervelló i l’any 1023 limitaven amb Castellvell de la Marca. Probablement els castells de Calafell, Sant Martí Sarroca i Viladellops depenien d’Olèrdola, que es consolida com a capital del Penedès. La documentació de la segona meitat del segle X (corresponent als anys 950, 951, i 978) fa referència a les muralles, les cases, la cisterna i les sitges. Concretament trobem esmentades cigas iusta ipsa cisterna en una donació de l’any 987 feta al monestir de Sant Cugat per un parent de Sunifred.
Paral·lelament a l’avanç de les línies frontereres cristianes vers el S i l’W durant el segle XI i el començament del XII s’inicia el procés de decadència de la fortalesa olerdolana i la consolidació del sistema feudal. Els seus-habitants, que veuen allunyat el perill islàmic, descendeixen al pla, on són possibles unes condicions de vida millors (alimentació, aigua, comunicacions). És en aquest moment complex del segle XI que sorgeix una figura senyera en la història d’Olèrdola: Mir Geribert, autodenominat príncep d’Olèrdola (final del segle X-1060), net del comte Borrell II. Els seus dominis eren molt amplis: abastaven, a més d’Olèrdola, bona part de l’Alt Penedès i del delta del Llobregat (castell d’Eramprunyà i castell del Port al peu de Montjuïc), a més d’altres possessions al Vallès i Osona, una bona part procedents del seu sogre Gombau de Besora, que el convertien en un dels senyors més poderosos al sud del comtat de Barcelona. Des de l’any 1011 se’n coneixen documentalment plets amb el monestir de Sant Cugat i amb el seu abat Guitart, sempre per qüestions de terres.
Possiblement la coneguda rebel·lió de Mir Geribert es va iniciar ja en el moment de la renúncia de Sanç Berenguer a les terres del sud del comtat en favor del seu germà Ramon Berenguer I “el Vell” (1035-76). Els continuats enfrontaments de Mir Geribert amb el comte de Barcelona han estat sovint motiu d’especulacions sobre les veritables intencions del primer: per uns, Mir ambicionava formar un nou comtat al sud de Barcelona; per altres, pretenia usurpar el mateix comtat de Barcelona. El que sí que se sap és que des de l’any 1041 Mir Geribert es va veure implicat en diversos judicis. La venda de les franqueses d’Olèrdola concedides pel comte de Barcelona, per part de Mir Geribert i els seus fills va ser considerat com un acte de traïció i insubmissió a l’autoritat del comte, a part d’altres greuges, tots esdevinguts entre el 1049 i el 1052, com ara la inducció als sarraïns a no pagar la pària al comte.
L’any 1052 Ramon Berenguer va sotmetre a judici Mir Geribert un cop acabada la guerra contra l’Islam a les terres de ponent, i es va poder dedicar als assumptes interns. Mir Geribert, però, va rebutjar la sentència, en la qual se’l sancionava fortament: havia de recuperar les franqueses d’Olèrdola i retornar les del Vallès, entre altres coses; el tribunal era format per diverses autoritats eclesiàstiques, l’objectiu de les quals era restablir l’autoritat comtal. Però Mir no va acatar la sentència, va continuar l’especulació amb la situació política del comtat i les seves lluites i provocacions contra Ramon Berenguer.
Finalment es va veure obligat a cedir les seves possessions fora del Penedès i passar el control d’Olèrdola i d’Eramprunyà a la seva esposa Guisla de Besora; a més, ni ell ni els seus descendents pogueren fer ús del títol d’Olèrdola, sinó que foren únicament senyors de Santmartí, ja que foren obligats a fixar la seva residència en el veí castell de Sant Martí Sarroca.
Mir Geribert va morir a Tortosa l’any 1060 lluitant contra els musulmans, amb els quals abans havia estat aliat contra el comte de Barcelona. L’expedició que el va portar a terres del Baix Ebre també suscita diverses opinions: una empresa iniciada per tal de demostrar fidelitat i guanyar-se la confiança del comte de Barcelona o bé una ordre del mateix comte que s’interpretaria com una mena de condemna, ja que l’enviaria a una conquesta impossible.
La documentació referent al segle XII és molt pobra i la història d’Olèrdola està lligada a la dels senyors de Sant Martí (com ho reflecteixen el jurament de fidelitat de Jordà de Santmartí al comte de Barcelona i quan Guerau de Santmartí testimonia sobre Olèrdola l’any 1189). La capitalitat perduda és ara assumida per Sant Martí Sarroca i comença a prendre importància una nova població al pla: la Torre Dela, futura Vilafranca del Penedès.
Aquest procés d’abandó gradual s’accentua als segles XIII i XIV, que la població es trasllada a les planes. Entre el 1365 i el 1370 les cròniques estimen que els habitants d’Olèrdola eren un centenar. La ciutat ja ha perdut tota la seva importància, desenllaç trist que ja havia sofert segles enrere, de manera que es repeteix la història: la raó per la qual s’havia habitat un turó fortificat ara no tenia sentit; el control i la defensa del territori eren innecessaris, i per tant la població es traslladà a les zones més baixes, prop dels camps de conreu, les fonts d’aigua i les vies de comunicació. (RBN-NMC-JAG)
Nucli urbà
La ciutat d’Olèrdola i el seu barri extramurs reflecteixen clarament l’estructuració social, política, econòmica, cultural i religiosa de la societat medieval. Com altres ciutats, el recinte fortificat olerdolà està organitzat seguint els cànons establerts en tres nivells distints de característiques i funcionalitats ben diferenciades: a la part més elevada, dominant tot el territori, el castell; entre la fortificació i la part baixa, l’àrea sacra entorn de l’església de Sant Miquel i, finalment, ocupant el terç inferior de la plataforma entre la cisterna i la muralla nord, els serveis i les cases dels habitants.
Planta de l’àrea de la cisterna: 1 - cisterna amb escales; 2- bassa de decantació; 3- canals de recollida de l’aigua; 4- escales; 5- celler medieval; 6- àrea de premsat medieval.
Museu Monogràfic d’Olèrdola
Les darreres excavacions, concentrades en la zona de l’entrada al recinte i l’àrea entorn de la cisterna, han descobert abundants estructures que ens apropen a les condicions de vida dels habitants medievals. A l’est de la porta d’entrada, gràcies a l’acumulació de sediment retingut per la muralla, s’han pogut determinar diverses etapes constructives d’època medieval. Sobre les restes ibèriques i romanes republicanes, primer s’excavaren unes sitges tot retallant la terra. A l’interior d’una d’aquestes sitges es localitzaren tres individus, dos infants i un adult, dipositats en el fons. Molt possiblement, en aquest moment inicial continuaven en funcionament tant la muralla romana republicana com la muralla del bronze final i ibèrica, tal com succeí també en època romana, a manera de doble protecció amb un pas entre totes dues (intervallum).
Posteriorment es van construir uns edificis, alguns d’ells amb pilastres d’obra de pedra irregular que reaprofitaven alguns carreus de la mateixa muralla, amb diverses remodelacions, que amortitzen totalment la murada més antiga per adossar-se directament al parament romà republicà. És difícil determinar la funció d’aquests edificis per les escasses restes conservades, però tant podien ser habitatges com —potser per la seva situació propera a la porta d’entrada— construccions de caràcter militar. Aquestes edificacions van rebre diverses modificacions fins que foren destruïdes, probablement per un incendi, vers la fi del segle XIII o l’inici del segle XIV.
Quant a l’àrea entorn de la cisterna, la manca de sediment a causa de l’erosió del terreny dificulta força l’atribució cronològica de moltes estructures localitzades en aquesta àmplia zona, excavada a partir del 1988. En aquest punt s’han pogut definir de manera aproximada els límits de l’ocupació, tant en època antiga com medieval: la pedrera i la cisterna marquen un límit pel S en l’extensió dels habitatges del poblat; a partir d’aquest punt la roca no apareix retallada i trobem tan sols grans construccions aïllades: l’església, murs del castell i restes del parament de la muralla.
Els habitatges medievals localitzats en aquesta zona són de límits poc definits a causa de l’arrasament general. Això no obstant s’han pogut identificar algunes cabanes de planta rectangular per les traces dels solcs excavats a la roca per tal de sostenir els pals drets de fusta que conformarien les parets de l’habitatge, corresponent probablement als primers pobladors medievals, tenint en compte la seva senzillesa. Altres habitatges presenten un o diversos panys de paret retallats parcialment a la roca, seguint la mateixa tècnica utilitzada pels ibers, i remuntats per murs de pedra irregular. L’interior, de dimensions reduïdes, presentava un paviment de terra trepitjada i una llar de foc d’argila cuita. Els abundants forats circulars per a la col·locació de pals drets denota l’ús quotidià de la fusta en la construcció.
En aquesta zona se situaren, a més dels esmentats habitatges, diversos conjunts de serveis probablement utilitzats per tota la comunitat i que conformaven una mena de barrera entre la part noble i sacra i el poble baix. Es tracta de la pedrera, la cisterna i una àrea de premsat. L’explotació de la pedrera, situada a l’est de la cisterna, es va reemprendre en època medieval, amb unes tècniques d’extracció de blocs una mica diferents, molt més grans que els blocs medievals, cosa que permet distingir-les clarament. Així, es delimitava un bloc per les seves quatre cares laterals gràcies a l’obertura de rases fetes amb un pic; finalment es desprenia de la seva base, i d’aquesta manera s’obtenia un gran carreu.
Escala tallada a la roca situada a l’interior de la cisterna.
ECSA - Museu Monogràfic d’Olèrdola
Canal de recollida d’aigua de la pluja per a la cisterna.
ECSA - Museu Monogràfic d’Olèrdola
Quant a la cisterna, de construcció romana republicana, sens dubte va ser reutilitzada en època medieval i —també en tenim referència documental— prop seu es va disposar una gran àrea, entre la cinglera oest i el dipòsit, que s’ha identificat amb una sala de premsatge de vi (i de ben segur també d’oli), probablement oberta en algunes de les seves cares, amb premses circulars, encaixos per als arbres, canals d’escòrrec, etc., tallats a la roca. A l’angle SW d’aquesta sala es va localitzar part d’un celler semisoterrat, excavat a la roca i amb les parets remuntades per murs de pedra, amb una escala d’obra per accedir a les bótes.
Secció de dues sitges medievals amb les seves tapadores.
Museu Monogràfic d’Olèrdola
Les sitges per a emmagatzematge de cereals excavades totalment a la roca són un dels elements més característics de l’Olèrdola medieval. Després d’un llarg període en el qual la filiació cronològica de les sitges no era clara (repetidament les trobem datades com a ibèriques), actualment la seva datació medieval és indubtable, després de la localització, l’excavació i l’estudi de prop d’una cinquantena d’aquests dipòsits en els darrers anys. Amb mesures variables (des d’1 m de profunditat a més de 3 m), presenten una forma força homogènia, amb les parets ovals, el fons pla i una boca de forma rectangular amb encaixos per a la tapadora. La gran abundància de sitges tallades a la roca tant a l’interior del recinte com a les petites plataformes externes confirma la imperiosa necessitat de guardar aliments per a una població allunyada dels camps de cultiu i obligada durant llargs períodes a romandre aïllada dalt la talaia rocosa. No es pot oblidar, però, l’existència de sitges excavades en la terra, de les quals sols ha quedat constància en la zona arran de la muralla. Cal fer esment de l’acurada preparació de les sitges, que fins i tot presenten petits canals per desviar l’aigua de pluja per tal que no penetri en el seu interior i la presència de forats de pal per a sostenir estructures sobrealçades que cal relacionar amb el seu buidatge.
El conjunt de materials arqueològics recuperats de les excavacions denoten una certa pobresa, sobretot si es compara amb el del període ibèric i romà. A més de les raons històriques (terra fronterera, amb contínues lluites en època medieval), la pobresa material és deguda a la utilització de materials peribles (bàsicament fusta) en la confecció dels útils domèstics —que en altres períodes són d’argila o metall— i que per això no han arribat fins als nostres dies. La terrissa medieval exhumada del jaciment olerdolà és la típica ceràmica grisa, que podem diferenciar en dos grans tipus: olles de diverses mides fetes a torn lent, amb una argila poc decantada, i gerres, gibrells i altres atuells de taula o emmagatzematge, d’argila reduïda més depurada i feta a torn ràpid. No hi ha gens de ceràmica vidrada, la qual cosa assenyala una data d’abandó del poblat vers el final del segle XIII. El metall, en general, és força absent, com també les monedes. D’època medieval cal destacar, però, la localització d’un dinar d’or musulmà.
Entorn al segle X, el petit espai reservat a habitatges dins la talaia devia ser insuficient per a aixoplugar tota la població que es concentrava a Olèrdola, aleshores capital del Penedès. Per això va haver de créixer fora de les muralles, estenent-se per dues petites plataformes allargades situades davant de la defensa, on trobem sitges i altres estructures tallades a la roca. El més conegut d’aquests barris extramurs és el Pla dels Albats. (RBN-NMC-JAG)
Bibliografia
- Laborde, 1811, pàgs. 118-119
- Madoz, 1832, pàgs. 234-235
- Hernández Sanahuja, 1863
- Llanas, 1882-83, núms. 1-14
- Freixas, 1893
- Colominas, 1921, pàgs. 194-196
- Pallarès, 1921a, núm. VI, pàgs. 598-599
- Ripoll, 1977
- Batista, Molist, Rovira, 1991, pàgs. 87-99