Situació
Vista general des del costat de llevant.
ECSA - J. Cruanyes i LI. Claver
L’església de Sant Esteve de Can Llopard, o de les Massuques, és situada al costat de la caseria de Can Llopard, a 800 m de les Massuques. Per la carretera que de Castellet va a trobar la general de Vilafranca, al davant del poble de les Massuques, cal agafar el camí que hi mena. (JAA)
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF862719.
Història
És citada per primera vegada en un document el 976, però aleshores feia ja més de mig segle que existia i que havia estat consagrada per l’abat Donadeu del cenobi de Sant Cugat del Vallès, com demostra l’ara conservada procedent d’aquest lloc. Des del final del segle X aquesta església era l’única parroquial de la demarcació de Castellet i tenia tanta importància que el terme del castell termenat de Castellet va ésser conegut fins al començament del segle XI com a terme del castell de Sant Esteve.
La vinculació d’aquesta església amb Sant Cugat és confirmada l’any 986 pel rei Lotari a l’abat del monestir de Sant Cugat, Odó. El papa Silvestre II l’any 1002 confirmà de nou a Sant Cugat el temple esmentat amb els seus termes, dins la demarcació del castell de Sant Esteve, i el mateix féu el papa Joan XVIII el 1008. Les confirmacions dels papes citats són ratificades el 1012 per Benet VIII, el 1098 per Urbà II i el 1120 per Calixt II.
Notícia sobre la consagració de Sant Esteve de Castellet (1-18 d’octubre de 1099)
Berenguer, bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat del Vallès, acut a la dedicació de Sant Esteve (de Castellet). Consta en un document del 19 d’octubre de 1099 pel qual l’esmentat bisbe Berenguer, en un judici celebrat a la Granada, defineix a favor del esposos Ramon Guifré i Ermessenda l’alou que té a la parròquia de Sant Esteve de Castellet.
"In nomine Domini. Ego Berengarius sancte sedis Barchinonensis episcopus et abba pariter Sancti Cucuphati cenobii Vallense pacificator et evacuator et difinitor sum tibi Reimundo Guifredi et uxori tue nomine Ermesendis. Manifestum est enim quia ego inquietavi omne alodium tuum quod habebas infra parrochiam Sancti Stephani de Castelet quod fuit de patre tuo et volebam adtraere ad opus Sancti Cucuphati, non potui per directum. Postea vero fui ego Berengarius prescriptus episcopus ad dedicacione Sancti Stephani et ibi mandavi tibi ut exquisisces tuas voces quas habebas et de predicta alodia, deinde adduxisti mihi illas ad ipsa Granada et monstrasti mihi eas in conspectu omnium et coram Petro Bertrandi de Castelet, et Ber(trand) Guillelmi de ipsa Granada, et Arnallus Guillelmi de ipso Castlar, et coram Reimundo Sendredi prepositus de ipsa sede, et Petras Umberti, et Bernardus Ardmandi, et Dalmaci Lupus baiulus Sancti Cucuphati et multis aliis honestis viris, et secundum tuas ipsas voces et secundum iudicium omnium supradictorum no potui obtinere predicta alodia. Nunc vero diffinio tibi et uxori tue et filiis tuis et filiabus iamdicta alodia et pacifico et evacuo, ita ut nec ego neque successores mei vel ullus homo utriusque sexus simus vel sint liciti iam amplius iamdicta alodia vobis inquietare usque in perpetuum. Insuper vero dono tibi et iamdicte uxori tue et filiis tuis et filiabus pariliatam unam de terra per fevum sive omne fevum quod tu et pater tuus tenuistis de Sancto Cucuphato cenobio cum illis omnibus mansionibus que infra omnia alodia sunt constructe. Et propter hanc difinicionem et pacificacionem quam vobis facit et ipsos fevos quos vobis dono, donatis mihi unum optimum asinum. Sed de ipsa pariliata, reddetis vos ambo et filiis vestris et filiabus per unumquemque annum ipsa decima et primicia et ipsa tasca Sancto Cucuphato omne per evum. Quod si ego B(erengarius) vel successores mei sive ullus homo utriusque sexus contra hanc cartam difinicionis et evacuacionis venero vel venerint pro inrumpendum sive infringendum, adnichiletur mihi et illis, insuper vero componamus vobis iamdicta omnia in triplum et postmodum hoc maneat firmum.
Actum est hoc XIIII° kalendas novembris, anno XL regnante Philipo rege.
+Berengarius Barchinonensis episcopus ac Sancti Cucuphatis abba, qui hanc firmavit carta, salvo iure capellani Sancti Stephani de ipsa tasca predicta alodii qui fuit avi et patris tui. S+m Renardus monachus. Petras monachus.
S + m Reimundi subdiaconi, qui hoc scripsit cum literas fusas in linea V die et anno sss. quo supra."
[O]: Perdut.
A: Còpia del segle XIII, Barcelona, ACA, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, núm. 390., foli 116v.
a: J. Rius i Serra: Cartulario de “Sant Cugat” del Vallès, vol. II, Barcelona 1946, núm. 776, pàgs. 434-435, ex A.
b: R. Ordeig: Les dotalies, doc. 258, pàgs. 1060-1061.
Traducció
"En nom del Senyor. Jo, Berenguer, per la gràcia de Déu bisbe de la seu de Barcelona i alhora abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, actuo com a pacificador, evacuador i definidor envers tu, Ramon Guifré, i la teva esposa anomenada Ermessenda. És cosa manifesta que jo vaig causar pertorbacions en tot el teu alou que posseïes a la parròquia de Sant Esteve de Castellet que fou del teu pare i que jo volia assignar a l’obra de Sant Cugat, però no vaig poder fer-ho per dret. Després, jo, Berenguer, vaig acudir a la dedicació de Sant Esteve i allà et vaig ordenar que em mostressis els drets que tenies sobre l’alou sobredit; després me’ls portares a la Granada i me’ls mostrares en presència de tothom i davant Pere Bertran de Castellet, Bertran Guillem de la Granada, Arnau Guillem del Castlar, Ramon Sendred, prepòsit de la mateix seu, Pere Umbert, Bernat Armand, Dalmau Llop, batlle de Sant Cugat i molts altres honestos barons, i segons els teus títols i segons el parer de tots els esmentats no vaig poder aconseguir els alous. Ara, tanmateix, et defineixo aquests alous a tu, a la teva esposa, als teus fills i a les teves filles, els deixo en pau i els evacuo de manera que ni a mi ni als meus successors ni a cap persona de l’un o l’altre sexe no sigui lícit d’ara endavant causar-vos mai més cap pertorbació. A més, et dono a tu, a la teva esposa, als teus fills i a les teves filles una parellada de terra com a feu i tot el feu que tu i el teu pare vau tenir del monestir de Sant Cugat, amb totes les mansions que hi ha construïdes dintre de l’esmentat alou. I per aquesta definició i pacificació que us faig i pels feus que us dono em donareu un ase de bona qualitat. Però de la parellada, vosaltres, tots dos, i els vostres fills i les vostres filles, en donareu cada any els delmes i primícies i la tasca a Sant Cugat per tots els segles. I si jo, Berenguer o els meus successors, o qualsevol altra persona de l’un o l’altre sexe, anés o anessin contra aquesta carta de definició i d’evacuació per a rompre-la o infringir-la, que això sigui totalment nul tant per a mi com per a ells, i a més hauríem de fervos esmena de totes aquestes coses per triplicat, i que d’ara endavant això resti en ferm.
Això ha esta fet el dia catorzè de les calendes de novembre de l’any quaranta del regnat del rei Felip.
Berenguer, bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, que ha confirmat aquesta carta, salvaguardant el dret del capellà de Sant Esteve i l’esmentada tasca de l’alou que fou del teu avi i del teu pare. Signatura de Renard, monjo. Pere, monjo.
Signatura de Ramon, sots-diaca, que ho ha escrit amb lletres esborrades a la línia cinquena, i ho subscriu el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Es coneixen alguns llegats del segle XI a la parròquia de Sant Esteve de Castellet. Així el 1078 Berenguer donà un cúp i un magatzem que tenia a Castellet als clergues que cantaven a l’església i féu una deixa a Jules, prevere d’aquest lloc.
El monestir de Sant Cugat va esdevenir un dels propietaris més importants de la parròquia, tal com es comprova en la documentació del cartulari d’aquest cenobi vallesà.
Al final del segle XII començà a actuar com a parròquia la veïna església castellera de Sant Pere. L’església de Sant Esteve va continuar amb el seu caràcter d’antiga parroquial, però cada cop amb menys importància fins que solament féu funcions parroquials del nucli de cases del seu entorn, anomenat Masdovelles, tal com consta en la documentació dels anys 1414-21.
Al final del segle XV passà a ésser sufragània de Sant Pere de Castellet, i es convertí en una simple capella cada cop menys freqüentada. Sofrí reformes als segles XVIII i XIX, sobretot en la façana i els interiors; també es contruïren unes golfes damunt la volta original.
No fa gaires anys es descobriren les restes d’unes pintures antigues que foren inspeccionades el 1980 per un equip dirigit per Ramon Gudiol, el qual en dictaminà l’època i el seu mal estat ocasionat per la humitat. En l’actualitat el temple és tancat la major part de l’any. (SLIS)
Església
Planta de l’església.
J. Cruanyes i LI. Claver
Es tracta d’una església d’una nau de planta rectangular, amb absis i absidioles semicirculars que formen una planta trevolada; l’absis central, de més radi i més alt, és obert a través d’un arc presbiteral; hi ha una finestra de doble esqueixada en cadascun.
A l’exterior, els absis totalment llisos són units a una torre de planta rectangular, la qual es transforma, per sobre de la coberta de l’absis central, en vuitavada, pel fet que els angles del rectangle prenen la forma de xamfrà; podem considerar que és un cimbori massís, cobert amb una teulada de vuit vessants de poc pendent. La torre del cimbori és coronada, en el mur que mira la nau, per un campanar de cadireta de tres ulls; el del mig més petit i enlairat. La construcció és feta de carreus petits, tan sols desbastats, disposats en fileres; en les arestes hi ha carreus grans i més cuidats.
La nau ha estat sobrealçada, com ens mostra el fris de pedra de l’antiga teulada al llarg de la nau, i potser també les gàrgoles a mig aire. És de dos vessants amb teula àrab, com tota la resta. La façana oest ha estat modificada; hi ha la porta de l’església d’arc de mig punt de doble arquivolta i motllura senzilla, i un ull de bou modern.
Aspecte de l’interior de la capçalera d’aquesta església de planta trevolada.
ECSA - J. Cruanyes i LI. Claver
A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó, possiblement refeta en sobrealçar la teulada. L’espai interabsidal, rectangular, a manera de creuer, és format per quatre obertures amb arcs semicirculars amb un senzill fris a l’arrencada. Les arcades de la nau i l’absis central són de la mateixa alçada; en canvi, les dels absis laterals són més baixes. El murs del rectangle formen un cos vuitavat gràcies a unes petites trompes, i són coberts mitjançant una cúpula de secció el·líptica. Els absis són units al creuer per arcs en gradació; a cada absis, un fris de pedra separa el tambor semicircular de la volta de quart d’esfera.
A les dues parets laterals de la nau hi ha una finestra de doble esqueixada, de pedra carreuada.
Els primers mesos de l’any 1991 fou restaurat l’interior i s’ha pavimentat la placeta d’entrada. (JCR-LICS)
Tot i la senzillesa de l’execució, l’església de Sant Esteve és un edifici amb un plantejament espacial força ambiciós, que segueix una fórmula tipològica plenament desenvolupada durant el segle XI, amb nombrosos exemples. Amb tot, la solució del cimbori vuitavat massís, i eminent, que trobem a les Massuques, resulta d’una gran singularitat, amb escassos paral·lels; en tot cas, cal cercar-los en exemples tardans de la fi del segle XII o el començament del segle XIII, com el de Sant Pau del Camp. (JAA)
Altar
Ara d’altar procedent d’aquesta església que conté un seguit d’inscripcions, una de les quals és la de l’abat Donadéu de Sant Cugat (904-917).
Servei Fotogràfic del Museu Nacional d’Art de Catalunya - Calveras/Sagristà
Actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya una ara de marbre procedent d’aquesta església. Es un bloc monolític, força escapçat en dos dels seus angles, que amida 116 cm de llargada, per 74 d’amplada i 30, 5 de gruix. La part inferior va ésser buidada, ja que es va fer servir d’ossari i de pica d’abeurador.
L’única decoració és un replà horitzontal d’uns cinc centímetres, on hi ha gravades moltes inscripcions o noms, alguns de manera molt acurada i amb notable relleu o solc. Les inscripcions continuen pel pla de l’ara i el replà acaba amb un petit bordó que forma amb el replà la motllura que Umita tot el volt de l’ara, la qual té el seu pla a uns quatre centímetres de profunditat en relació amb el replà. Aquesta motllura es troba malmesa en molts punts.
És una de les ares més singulars de les que s’han conservat, a causa de la proporció entre la grandària i el gruix, que fan que es tracti d’un bloc de marbre molt gros i sòlid.
N’explica les vicissituds M. Urgellès, que la va veure i descriure amb motiu d’una visita efectuada a l’església esmentada el 1894. Ell no va intuir que fos una ara. Diu així la descripció: “És una pica cilíndrica d’uns deu pams de llarg per tres de fondo, vuidada interiorment y utilitzada fins llavors per abeurador, y d’ella’s conta haver sigut trobada sota terra guardant dos esqueletos capyculats. A la veritat, la disposició de la pica y l’espai vuit me fa molt poc possible aquesta versió, y més quan l’indicat Sr. Feliu me feu notar lo rastre d’alguna inscripció trencada en lo costat oposat, en vista de lo qual vaig instar per a que descotxessin la part inferior apoyada a terra, poguent descobrir en tot lo que alcansava la vista, una munió de xifras i lletras impossibles de confegir y anotar à causa de nostra posició dificultosa. Prou hauria volgut tombar aquell bloch y convencens s’is tractava d’una troballa curiosa; però el seu pes (donchs és d’una sola pessa) hauria fet nostre treball inútil ”
Entre els nombrosos noms gravats s’han pogut llegir:
DONADEUS ABBA ODESERTO
+SALAMIRVS PBR HONORATO
ANDRIAS PBR BAIO
ADAULFO PBR OLIBA
SALAMONE PBR SENIOFRE
LANGOVARDVS PBR KALINDO
GALINDVS PBR TEUDEREDUS LEVITA
PAVLVS LEVITA BLANDENUS (?)
DOMENALLVS MANUEL PBR PATER MEUS
ADAULFO SESENANDA MATER MEA
BALOMARE ERMEMIRO
IULIA DF SENIOS PBR (?)
La presència de l’abat Donadeu (904-917) i l’esment posterior d’aquesta església des del 976 com a cel·la que era possessió de Sant Cugat, permeten datar aquesta interessant peça litúrgica als segles IX o X. També podem deduir que hi fou erigida o restaurada una primera església sota el govern de l’abat Donadeu. (APF)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius, 1945–47, 3 vols., Pàssim
- Cruañes, 1980, pàg. 87
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 274
- Llorach, 1983, pàgs. 196–199
Bibliografia sobre l’altar
- Urgellès, 1894, vol. IV, núm. 12
- Ainaud de Lasarte, 1962a, pàg. 240
- Alavedra, 1979, II, pàgs. 83-86