Situació
Antiga parroquial rural, actualment força malmesa, la qual conserva com a únic vestigi d’època romànica la torre campanar de base quadrada.
Arxiu Gavín
L’església de Sant Esteve de Palaudàries és situada al fons d’una petita vall, a la dreta del torrent de Paiaigua, al sector muntanyós occidental del terme de Lliçà de Munt. És alçada sobre un petit turonet, des del qual es domina tota la vall, en un entorn rural d’hàbitat dispers.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG335068.
L’accés més fàcil és per un trencall que hi ha a mà esquerra de la carretera de Sabadell a Granollers, al quilòmetre 10,3, on es veu un rètol que indica “Polígon Industrial Palaudàries”. S’ha de seguir el camí asfaltat fins a Can Mas Pasqualet i allà agafar el camí de terra a mà dreta que mena fins al fons de la vall, després de travessar un bosquet. Per visitar-la cal demanar-ho a la parròquia de Lliçà de Munt.
Història
L’antic terme de Palaudàries es troba documentat per primera vegada en l’acta de consagració de l’església de Parets, l’any 904, amb el nom de Palatio Arias. Poc després, el 959, Bonhome i la seva muller fan donació a Sant Cugat d’una mujada de terra que tenien en el terme de Palazdarias. Ja al segle XI, trobem el nom de Palaudàries en diversos documents de vendes, donacions i confirmacions papals al monestir. La parròquia, però, no surt esmentada fins el 1059, en la donació que féu el comte de Barcelona Berenguer Ramon i la seva esposa Almodis de l’església de Sant Esteve i el feu comtal que era dins les terres de la parròquia, i també de les altres parròquies que formarien la baronia de Montbui, a Mir Geribert i Guisla. Al segle següent trobem també nombroses referències a la parròquia de Sant Esteve; algun d’aquests documents és interessant perquè ens parla de masos que eren dins el terme.
Així, trobem que el 1185 Beltran de Canals defineix al cenobi de Sant Cugat els masos “Gasuag” i “Coscoiola”, que són a les parròquies de “Palaciodariis” i “Plicamanibus”.
Als segles XIV i XV, la jurisdicció d’aquesta parròquia va anar canviant de mans, l’igual que ho feren la resta de les que integraven la baronia de Montbui. El 1835, en disgregar-se la baronia, Palaudàries es va unir a Lliçà de Munt, tot i que en restà independent a nivell religiós. Actualment, però, no s’hi celebra missa regularment i depèn de la parròquia de Sant Julià de Lliçà de Munt.
Església
L’església actual es troba en mal estat de conservació, i no s’observen gaires vestigis de l’edificació romànica. Sabem, per les visites pastorals, que el 1587 fou donada llicència per a enderrocar part de l’església i ferla més llarga, i també fer la sagristia. Segurament la part afegida és l’absis octogonal, cobert amb volta de creueria. Al segle XVIII es diu que fou àmpliament reformada, segurament afegint-hi capelles laterals. Té dues portes, una a la façana de ponent que està tapiada, i l’altra al mur sud, que dona al cementiri. Els murs són de paredat arrebossat. Sobre la façana s’alça una petita torreta quadrada, el comunidor, que havia estat coberta per una teulada piramidal de rajola, actualment enderrocada.
L’únic vestigi medieval és una torre de base rectangular, d’un sol cos, que fa les funcions de campanar. A la part superior hi ha sis finestres apuntades; dues a la cara nord, dues a la sud, una a llevant i l’altra a ponent. El parament dels murs és arrebossat, i tot el conjunt fa la sensació d’una gran solidesa.
L’església es troba a tocar del mas Palaudàries, que segurament és una reconstrucció de l’antiga vil·la Palatio Aries. Això fa pensar que l’actual campanar era una antiga torre de defensa d’aquest casal. Aquesta hipòtesi és força versemblant considerant la seva situació, en el lloc més alt del conjunt, i per la seva estructura. El conjunt que formen l’església, la torre i la masia, fortificada amb un barri, fan sensació d’unitat.
Bibliografia
- Baulies-Pladevall, 1982, pàgs. 290-292