Sant Joan de Matajudaica (Corçà)

Situació

Vista exterior de l’absis, únic sector de l’edifici que sembla conservar una bona part de l’estructura romànica.

F. Tur

L’església parroquial de Sant Joan és a la part més alta del poble de Matajudaica, les cases del qual s’agrupen en un pujol poc enlairat sobre les terres planes drenades pel riu Daró.

Mapa: 296M781. Situació: 31TEG037508.

Per arribar a Matajudaica cal situar-se al poble de Casavells d’on surt un camí, asfaltat i ben senyalitzat, que hi porta en un recorregut de només 1 km. Casavells es troba a la carretera comarcal C-252 de la Bisbal d’Empordà a Portbou per Figueres, com ja hem indicat. (JBH)

Història

Sant Joan de Mata és una de les parròquies que foren V confirmades com a possessió de la canònica de Santa Maria d’Ullà l’any 1182, en l’acta de consagració de l’església d’aquest monestir.

L’any 1228 el canonge Bernat de Monells cedí la vila de Matajudaica al bisbe Guillem de Cabanelles i a la dignitat episcopal gironina. El lloc formà part del conjunt d’importants possessions de la seu en terres del Baix Empordà. En el cas de Matajudaica, com en d’altres, hom procurà d’anar augmentant la presència del domini episcopal. Així, l’any 1245, el bisbe Guillem de Cabanelles deixava en testament tot el que ell posseïa a Matajudaica. El bisbe Pere de Castellnou, en testament del 1278, assignava a la seu tots els béns que havia adquirit a diferents llocs, entre els quals hi havia els de Matajudaica.

L’any 1297 el comte d’Empúries apellà a l’arquebisbe de Tarragona contra la intenció del bisbe Bernat de Vilamarí de fortificar els llocs de Corçà, Parlavà, Ultramort, Casavells i també Mata. L’any 1336 hi ha notícia que a Matajudaica hi havia un batlle episcopal, anomenat Guillem Andreu.

Al final del segle XVI hi hagué un plet sobre la jurisdicció de Matajudaica entre el bisbe i Lluís de Senesterra.

L’església de Matajudaica els anys 1279 i 1280 figura en les llistes dites Rationes decimarum. En documents dels anys 1316 i 1362 i en els nomenclàtors del final del segle XIV és esmentada l’església parroquial de Sant Joan de Matajudaica. En les relacions de parròquies del 1691 s’expressa encara que pertanyia a la “dignitat episcopal”. Ha conservat la funció parroquial fins avui, si bé la celebració del culte hi és molt esporàdica.

Durant els segles XVI-XVIII l’església fou pràcticament del tot reconstruïda.

L’apellatiu judaica aplicat al topònim Mata ha fet suposar que aquest poblat podria tenir l’origen, potser en època alt-medieval molt reculada, en alguna comunitat jueva, qui sap si procedent de l’antiga Empúries. Tanmateix, per dissort no es coneix cap document que ho pugui testificar. (JBH)

Església

L’actual església de Sant Joan de Matajudaica consta d’una nau encapçalada per un absis, amb capelles laterals, cobertes amb voltes de llunetes, i respon, com ja hem dit abans, bàsicament a reconstruccions d’èpoques posteriors al romànic. Les obres més importants degueren tenir lloc al final del segle XVIII (data de 1797 a la porta del frontis). Alguns elements —com una porta adovellada, ara tapada, a migdia— fan suposar que ja probablement al segle XVI o al XVII devia haver estat refeta una bona part de l’antic temple medieval.

L’edifici presenta, mig cobertes per l’obra posterior, algunes parts constructives fragmentàries de l’església romànica, les quals no foren del tot enderrocades i s’integraren en els murs tardans. Aquestes restes, només visibles exteriorment, havien passat del tot desapercebudes fins a data recent a causa dels arrebossats que cobrien els paraments exteriors i la vegetació que també amagava una part de l’edifici, sobretot la capçalera.

És l’absis, precisament, l’únic sector de l’edifici que sembla conservar dreta una bona part de l’estructura romànica, ara parcialment visible. Aquest absis és de planta poligonal a l’interior, estructura del segle XVIII, mentre que a l’exterior el seu mur és semicircular i correspon a la capçalera romànica. Tanmateix, tot el costat de migdia —poc menys de la meitat— resta també amagat a l’exterior, i en part destruït, per una sagristia adossada.

Hi és força visible l’aparell, malgrat restar-hi vestigis de l’arrebossat. La construcció és a base de carreus grossos i escairats, força polits, amb tendència a les formes quadrangulars. S’afileren regularment, però no són ben ajustats; hi és visible l’argamassa en les juntes. Hi ha alguns espais omplerts amb reble, fruit de refeccions. Al ràfec, sota la teulada, destaquen algunes lloses subsistents de l’antiga coberta. Al centre d’aquest absis es conserva una finestra —ara tapiada— d’un sol biaix, arquet de mig punt monolític i els muntants fets amb carreus ben tallats, de mides força grans.

En altres punts de l’església hi ha alguns carreus escairats, clarament reutilitzats en els murs de la reconstrucció tardana. Al frontis, en algun reduït fragment on els gruixos d’arrebossat han caigut, apareixen també carreus. L’extrem superior de la façana esmentada és resseguit horitzontalment per una cornisa incurvada. En l’estat actual de l’edifici, resta el dubte si aquest frontis pot ésser en bona part una pervivència de l’església romànica, o bé si els elements esmentats i els materials antics que s’hi observen hi foren només emprats en la reconstrucció. (JBH)

Lipsanoteca

Lipsanoteca procedent d’aquesta església i actualment conservada al Museu d’Art de Girona, sense classificar, ni exposar.

F. Tur

Procedent de l’església de Sant Joan de Matajudaica, el Museu d’Art de Girona conserva una lipsanoteca, que fins ara no hi ha estat exposada ni inventariada. Abans era al Museu Diocesà de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 65. D’aquí passà al Museu d’Art el 7 d’abril de 1979, juntament amb el bloc de peces del Museu Diocesà que passaren al fons del Museu d’Art.

És una lipsanoteca de fusta, treballada al torn. Fa 8,5 cm d’alt per 8,5 cm de diàmetre i és formada per dos elements bàsics, el recipient i la tapa.

El recipient és una esfera truncada per la base, que és plana, per poder-se adaptar millor a terra, i per la part superior, on hi ha la boca. Té, doncs, una grossa panxa amb una forma molt bombada. La lipsanoteca ha estat buidada per l’interior, per tal de donar lloc a la cavitat que la fa apta per a contenir el pergamí i les relíquies, restes de les quals encara s’hi conserven. Aquest rebuidat és molt profund, amb la qual cosa la fusta ha restat molt prima.

Exteriorment la lipsanoteca és llisa i no té cap tipus d’ornamentació en relleu, ni esculpida ni incisa. Sí, però, que ha estat decorada amb unes bandes de pintura, molt esborrades actualment, les quals, però, deixen veure encara unes amples faixes negres vers la base, al centre de la panxa i a la part superior del recipient, damunt el fons de color vermell. La pintura de la lipsanoteca és força monòtona, però possiblement era força diferent originàriament; així, a més de la tonalitat del color, probablement alterada, també és possible que damunt la pintura plana actual haguessin estat dibuixats alguns temes ornamentals. És ben possible que l’acció del pas dels anys s’hagi deixat sentir d’una manera notable.

A la base, la fusta forma una vora per tal de remarcar millor el punt de fixació de la lipsanoteca al sòl.

La tapa és lleugerament convexa, en forma de cúpula aixafada. Té un perfil llis, tot i que la seva uniformitat ha estat alterada per un parell de solcs concèntrics en molt poc relleu, els quals ressegueixen el centre. A la part més alta hi ha un petit pom per tal de facilitar-ne el maneig. A la part inferior de la tapa hi ha un relleu, a la manera d’una rodella, que facilita l’encaix amb el recipient per a tapar-la.

La tapa presenta vestigis de pintura de color negre i vermell. El pas del temps també s’ha deixat sentir en aquest element; així, podem veure com la pintura és molt malmesa. Podem pensar que l’esquema bàsic del dibuix devia consistir, com en el recipient, en unes faixes que alternaven els colors.

Es tracta d’una peça simple, com moltes de les que tenim a Catalunya. Un treball sense gaires pretensions, fruit d’un artesà habilidós. És una de tantes peces de l’art popular, destinada a una finalitat merament funcional, com era la d’ésser un simple recipient per a contenir les relíquies i el pergamí. Malgrat això, no cal pas menystenir aquestes peces per tal com illustren un moment determinat (la manca de recursos econòmics sens dubte motivava que hom no es volgués gastar gaires diners en una peça que al cap i a la fi havia d’anar amagada) i un costum de l’època (la sovintejada utilització del torn en facilitava l’elaboració, a la vegada que les obtenia amb més rapidesa i aconseguia de dotar-les d’una major polidesa), però a la vegada denota una sensibilitat (a desgrat de la manca de recursos i que la lipsanoteca havia d’anar amagada, hom tingué interès a pintar-la per tal de dotar-la d’una major dignitat).

Él final del segle XII creiem que és una data indicada per a aquesta lipsanoteca, tant pel disseny que hi fou donat com per la tècnica amb què fou realitzada.

Finalment, cal dir que aquesta peça fou destinada a anar amagada a l’interior del reconditori de l’altar. No podem pas pensar que un objecte tan petit, tan fràgil i tan fàcilment exposat al robatori (cal recordar que durant l’època romànica les relíquies dels sants eren considerades un dels més grans tresors) podia ésser exposat damunt l’altar o en un lloc a la vista dels fidels. Això, de fet, hauria impossibilitat la pervivència d’aquesta peça, que ha aconseguit d’arribar a nosaltres i, a més, en un bon estat de conservació. (JVV)

Bibliografia

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B, Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 505-506.