Situació
L’església parroquial de Sant Julià de Corçà es troba al bell mig de la població, a la plaça de l’Església.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG015487.
La vila de Corçà és al peu de la carretera comarcal C-250 de Girona a Palamós. La clau de l’església és a la rectoria.
Història
La villam Quartianum és esmentada entre les possessions del bisbe de Girona en un precepte del rei Lluís el Tartamut de l’any 878. En un altre diploma, de Carloman II —fill de l'anterior—, del 881, a favor del bisbe, es repeteix aquesta allusió i, amb variants poc significatives en la grafia, en altres preceptes dels reis francs, en confirmació dels drets i les possessions de la seu gironina dels anys 886, 899 i 922.
El bisbe Bernat de Vilamarí augmentà, el 1294, el domini episcopal sobre la vila de Corçà en adquirir els drets jurisdiccionals sobre el lloc, que fou una de les nombroses i importants possessions que la mitra tingué al Baix Empordà.
L’església de Sant Julià de Corçà apareix documentada el 1065 en el testament d’un cavaller de nom Guillem Guifré que cedí uns alous del seu terme parroquial al seu germà. Aquesta parròquia figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors del segle XIV i posteriors. En època tardana apareix sota l’advocació de Sant Julià i Santa Basilissa.
Als segles XVII-XVIII el temple fou reconstruït; consta que l’any 1740 dirigia les obres Tomàs Carceller, mestre de cases de la Bisbal.
Església
L’església de Sant Julià de Corçà fou reconstruïda als segles XVII o XVIII, però integrant en el nou edifici algunes parts del temple romànic que foren, més o menys, respectades. El temple actual és d’una nau amb capelles laterals i una gran capçalera. L’edifici del segle XVIII quedà inconclús, ja que havia de tenir més llargada vers ponent. En no construir-se la tramada occidental de la nau que havia estat projectada, tampoc no fou bastida una nova façana. Aquest fet motivà que no s’enderroqués el frontis del temple anterior, el qual és la pervivència més notable de l’edifici romànic.
Detall del mur frontal de ponent, amb la porta d’entrada, d’estructura simple, amb dos arcs de mig punt en gradació, sense llinda ni timpà.
F. Tur
Aquesta façana romànica es conserva sencera; només és sobrepujada per l’obra d’època posterior. La seva portada, al centre, és encara l’accés al temple. Aquesta porta romànica és d’estructura simple, de dos arcs de mig punt en degradació, que són fets amb dovelles curtes; no tenen impostes i l’obertura no incorpora llinda ni timpà. El frontis es completa amb una rosassa, que és encerclada per una doble motllura. El conjunt era coronat per un campanar d’espadanya, més tardà o modificat, de dos arcs que han estat convertits en finestrals a causa de la major alçada de la nau actual.
L’aparell del frontis romànic és compost de carreus grossos, ben escairats i polits, que es disposen en filades regulars, a trencajunt. El parament també és visible a l’interior de l’església on ha estat repicat.
Les altres romanalles del temple romànic —amb el mateix aparell del frontis— són visibles només exteriorment. A l’extrem de llevant es descobreix el mur de l’antic absis de planta semicircular, que fa la funció de basament o contrafort de l’alta capçalera actual. La seva meitat meridional és visible des de l’exterior i una altra part dins la sagristia que hi és adossada i que el cobreix o bé n’amaga alguns elements com la finestra que s’obria al centre, de la qual s’aprecien uns pocs rastres; l’extrem septentrional és colgat per murs posteriors. L’aparell de carreuada era coronat per una cornisa de quart de cercle excurvat, en part subsistent.
Hom pot observar un curt tram del mur de tramuntana de la nau, d’uns 2 m de llargada, al nord-oest, formant l’angle amb el frontis; s’hi conserva la cornisa excurvada. No hi ha cap altre vestigi avui apreciable de construcció romànica in situ. En alguns murs d’època posterior i a les capelles laterals de migdia, s’aprofitaren materials dels sectors enderrocats de l’antic temple, sobretot carreus.
Les restes subsistents permeten d’afirmar que l’església romànica de Sant Julià de Corçà posseïa una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. Per les característiques dels elements conservats, que revelen modes constructius ja tardans, cal que la considerem construïda a la segona metitat del segle XII o, potser, ja dins les primeres dècades del XIII.
Grafits
Detall d’un dels grafits que hi ha a la porta d’entrada.
F. Tur
A la façana romànica i en alguns dels carreus dels brancals de la portada hi ha diferents dibuixos en grafit sobre la pedra.
Al costat dret (de l’espectador), en dos carreus diferents del muntant de l’arc extern de la porta, hi ha dos cavalls. El traç és força esquemàtic i un d’ells té la part inferior perduda per haver-se esfullat la pedra. A sobre d’ambdós cavalls hi han estat representades el que semblen voluminoses selles de muntar, una de les quals serveix de base d’una creu llatina. En aquests mateixos carreus i en uns altres d’aquest costat hi ha unes línies múltiples verticals.
En un carreu del muntant del costat esquerre de l’arc interior hi ha una petita creu grega. Unes altres tres creus, també molt petites, una de grega i dues de llatines, són gravades en uns altres carreus del muntant de l’arc extern del mateix costat. També hi ha, ací, nombroses ratlles verticals.
Les incisions, primes i força profundes semblen haver estat fetes amb un fi punxó metàllic; el traç és força segur. Els cavalls presenten una certa semblança amb els del conjunt de grafits de Castellfollit de Riubregós. És probable, doncs, que els grafits de Corçà pertanyin als segles XIII o XIV.
Al costat esquerre de la façana hi ha uns signes de factura molt diferent i incisos amb traç molt ample però superficial i també aquesta inscripció: PONS 1791. Per la diferència formal resta clar que són d’època distinta als que hem descrit primerament.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació de Girona, Girona 1977, pàg. 155.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B, Diputació de Girona, Girona 1986, Notes a la segona edició, 2a. ed., pàg. 504.