Situació
Vista exterior de l’església des de migjorn. Hom pot notar en els murs d’aquesta construcció els diversos tipus d’aparell.
F. Baltà
L’església de Santa Cristina és situada uns 2 km a ponent de la vila de Corçà, dins el seu terme municipal. Es troba aïllada enmig de terrenys de conreu, a poca distància de la riba esquerra del riu Rissec.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG009479.
Per arribar-hi cal agafar la carretera local de Corçà a Bordils. L’església és entre les poblacions de Corçà i Monells; és visible a l’extrem de migdia d’un camp de conreu que limita, pel costat oposat, amb la carretera esmentada. La clau de l’església és a la rectoria de Corçà.
Història
No hi ha notícies històriques publicades sobre Santa Cristina de Corçà a l’època medieval. És una capella sufragània de la parroquial de Sant Julià de Corçà.
L’església de Santa Cristina és emplaçada sobre unes restes d’un poblament d’època romana.
Procedeix d’aquesta capella el retaule gòtic del segle XV dedicat a santa Cristina i atribuït al pintor anònim conegut com el Mestre d’Olot. Aquest retaule és exposat avui al Museu d’Art de Girona. L’any 1904, a causa del mal estat de la capella, el bisbe Tomàs Sivilla ordenà que el retaule fos traslladat a l’església parroquial de Corçà, d’on passà al Museu Diocesà de Girona entre el 1935 i el 1942.
L’església de Santa Cristina, que es trobava en un estat de ruïna força avançat, ha estat consolidada i restaurada pels serveis de la Diputació de Girona conjuntament amb la Generalitat i amb la participació de l’ajuntament de Corçà. Hi ha estat retornat el culte. L’obra ha estat discreta i encertada. Fou inaugurada el mes de juliol del 1982. La intervenció tingué lloc arran d’unes denúncies del Grup d’Art i Treball del Baix Empordà sobre el mal estat de l’edifici.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església. Consta d’una nau rectangular, que és capçada a llevant per un absis semicircular i una mica allargat, amb una lleugera tendència a la forma de ferradura.
J. A. Adell
L’esglesiola de Santa Cristina consta d’una petita nau rectangular, capçada a llevant per un absis de planta semicircular allargada, amb tendència a la forma de ferradura.
L’absis comunica amb la nau per un simple plec de mig punt, que marca la gradació entre les voltes d’ambdós sectors de l’edifici i és fet amb dovelles llargues i estretes, no gaire treballades. La volta de l’absis és de quart d’esfera i arrenca d’una cornisa de secció incurvada, molt sobresortint. La nau és coberta amb una volta apuntada i seguida i no té cornisa; hi ha rastres de l’encanyissat.
La porta és situada al centre del frontis o façana occidental. És d’un sol arc de mig punt, de gran dovellatge. Al mur de migdia hi ha una altra porta, que és rectangular i té la llinda monolítica.
La il-luminació s’obté de dues finestres força estretes, d’un sol biaix i arquets de mig punt monolítics. Són situades, respectivament, al fons de l’absis i al frontis, sobre la portada.
A l’interior hi ha un banc d’obra corregut i adossat als murs perimetrals de la nau. El sòl és enrajolat; hi ha dos graons a l’accés al presbiteri.
El frontis i el mur de l’extrem oriental de la nau són rematats per sengles testeres de doble pendent, les quals sobrepugen el nivell de la coberta. Al centre i a la part superior del frontis, al coronament esmentat, hi ha rastres del basament d’una espadanya.
Hom pot observar a l’església dos tipus d’aparell clarament diferenciats. Els paraments de la major part de la nau i de la meitat superior de l’absis han estat construïts amb carreus força grossos, l’escairat dels quals no és perfecte, i deixats sense polir. Es disposen en filades regulars; el morter que els lliga és força visible a les juntures. Els murs laterals de la nau i el de l’absis són coronats per una cornisa incurvada.
La meitat inferior del parament de l’absis i sengles trams en ambdós murs laterals de la nau al seu extrem de llevant presenten un aparell molt més rústec. És fet amb blocs de pedra i grans còdols, sense treballar o simplement trencats, lligats amb un abundant morter de calç i sorra, de coloració molt clara. Les pedres hi són col·locades amb una certa tendència a formar filades horitzontals, cosa que no s’aconseguí uniformement gairebé enlloc a causa de la irregularitat de les mides i les formes del material emprat. En aquest aparell, encastats al morter i entre les pedres, hi ha molts trossos de terrissa, molts dels quals són d’època romana: tègules i àmfores, principalment.
Als murs laterals de la nau els fragments conservats d’aquest tipus d’aparell tenen uns 2 m de llargada (des de la cantonada amb la capçalera) i 2,5 m d’alçària. Manté la mateixa alçària en el basament de l’absis. La finestra que s’hi obre ja correspon a l’aparell de carreus, format ací per cinc filades damunt el dit basament. Les cantonades entre la nau i l’absis foren refetes amb carreus, també a la part inferior. Els paraments són perfectament observables a la cara exterior. A l’interior de l’església, malgrat que hi ha restes d’arrebossats, hom pot detectar també les característiques dels dos tipus d’aparell esmentats, com també les diferències entre ells.
L’església de Santa Cristina és, pels seus trets formals i tipològics, una construcció romànica tardana del final del segle XII o, més probablement, del segle XIII. Aquesta edificació, bastida amb carreuada, fou aixecada en part sobre restes de la capella anterior, a la qual corresponen els fragments de murs d’aparell irregular del seu extrem de llevant. És difícil d’atribuir una data concreta a aquestes restes. Si tenim en compte el tipus d’aparell i la planta absidal podem apuntar, com a hipòtesi, la segona meitat del segle X o el començament del segle XI.
La capella de Santa Cristina es dreça, com ja hem dit, a l’extrem, una mica elevat, d’un terreny planer actualment dedicat al conreu. Ja havíem escrit fa anys que aquest monticle indicava que l’església havia estat erigida sobre les ruïnes d’un edifici antic i, com a hipòtesi, que podria ser que hagués substituït un lloc de culte pagà. La terrissa encastada en els paraments més vells de la capella i la que es veu profusament escampada pels terrenys d’aquells voltants ja demostraven que l’indret havia estat ocupat en època romana.
Durant les obres de restauració recents aparegueren restes de construcció: uns murs de molt de gruix fets amb pedres desbastades i morter, amb un emblanquinat interior que assenyalaven una planta rectangular sota l’absis de l’església i que continuaven cap a l’exterior a tots dos costats, vers el nord i el sud. Poguérem observar aquests vestigis quan es féu la restauració; després hom els tornà a colgar i la zona no ha estat explorada més. Els resultats d’aquests treballs d’excavació —si de debò es realitzaren científicament— no han estat publicats.
Els materials arqueològics de la superfície i els que hem vist entre les restes de construcció exhumades són de l’època romana, principalment tègules i àmfores i ceràmiques comunes del tombant d’era. Procedents d’aquests treballs han restat, uns pocs metres a llevant de l’església, tres grans peces tallades en pedra sorrenca, una de les quals té un ressalt i uns encaixos que potser són d’una premsa d’oli o de vi.
Per aquest paratge de la vall del Rissec passava l’anomenat “camí d’Empúries”, via romana local que recorria les terres del Baix Empordà i portava des d’Empúries a Gerunda, prop de la qual enllaçava amb la Via Augusta. Molts dels trams d’aquest camí perduraren fins ben tard.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 36, 61 i 155-156.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B, Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 504-505.