Situació
L’església de l'antiga comanda hospitalera de Susterris avui ha desaparegut totalment, negada per les aigües del pantà de Sant Antoni, que en prengué el nom. (JAA)
Història
L’existència a Susterris d’una església —que al llarg del temps tingué diverses advocacions— i d’una fortificació o castell és anterior a la constitució de la comanda hospitalera en el mateix indret. Al lloc de Susterris (1064: Solzeters) existia una església que vers l’any 1030 fou dotada pels comtes del Pallars Jussà i posada sota l’advocació de santa Maria pel bisbe Ermengol. Les esplugues de Susterris — algun tipus de fortalesa rupestre, construïda aprofitant les coves naturals del congost, que vigilava l’accés pel riu en el seu pas més estret— foren, juntament amb el castell de Talarn, objecte d’infeudació pel comte Ramon V del Pallars Jussà als seus castlans i feudataris Ginaman Hug, Guillem Folch de Galliner, Guillem Oliver Bernat, Sunyer Ramon i el vescomte Arnau Bernat entre el 1079 i el 1081. La importància estratègica de l’indret queda reflectida en les disposicions que en les successives convinences feien referència a la seva guàrdia: “et illi faciant guardare omni tempore de die et nocte ipsam unam speluncam de Sots Terras”.
A diferència de les esplugues, estretament vinculades al castell de Talarn i incloses dins del seu terme, l’església de Santa Maria i l’hospital annex foren transferits als hospitalers pel bisbe Ot d’Urgell entre els anys 1095 i 1122. A partir del 1138, els comtes començaren a dotar amb terres i rendes la naixent comanda hospitalera de Susterris, i des de mitjan segle XII ho feren, seguint el seu exemple, diversos particulars, com Bernat, castlà de Talarn, l’any 1046, o Guillem Ramon de Galliner, l’any 1156. L’any 1151 els comtes Arnau Mir I i Àurea atorgaren a la comanda el castell i la vila de Susterris, inclosos dins del terme de Talarn, amb tots els homes i dones que l’habitaven, i deu anys més tard, l’església de Palau de Noguera amb la condició que els hospitalers en repoblessin el terme. Finalment, el comte Arnau Mir I, en el seu testament tancat l’any 1157, llegà a l’orde de l’Hospital, a més del castell d’Arbull, el seu domini eminent sobre tot el comtat de Pallars Jussà. Les disposicions testamentàries del comte no arribaren a executar-se; en lloc seu, degué arribar-se a algun pacte o compensació pel qual els hospitalers rebrien terres i rendes.
Les donacions mantingueren un bon ritme al llarg del segle XIII per a minvar irreversiblement a la darreria de la centúria. Per la seva importància, cal esmentar el testament del cavaller Pere de Viu, que l’any 1214 llegà a l’orde hospitaler tots els drets que posseïa a la seva vila de Balust, al qual cal afegir la donació que l’any 1246 feu el comte Ramon del castell i la jurisdicció de la mateixa vila.
Als segles XIII i XIV els cavallers hospitalers habitaven la vila de Talarn i tenien encomanada la casa de Susterris a una petita guarnició.
La comanda hospitalera de Susterris conegué la decadència general dels segles XIV i XV. L’any 1436 el lloc havia vengut en disminució de pobladors e de renda i el seu comanador ho era també de Siscar. L’any 1752 depenien de la comanda els llocs de Montanyana, Guiró, Mora, Arbull, Castelló d’Encús, Costoja, Bellfort i Carreu. La petita capella de Sant Joan continuava abrigant un priorat obedencial que el mateix 1752 no era proveït de beneficiat i que quinze anys més tard fou extingit per manca de congrua. La capella fou abandonada el 1833, època en la qual consta que ja es trobava dedicada a sant Antoni. (PBM)
Església
Vista de la façana de ponent i l’absis de l’antiga església, centre d’una notable comanda, avui negada per les aigües del pantà de Sant Antoni, al qual va donar nom.
Arxiu Gavín
Les úniques referències que tenim d’aquest edifici són unes fotografies del principi de segle, quan ja era en estat d’abandonament. Per elles, sabem que era una església d’una sola nau, coberta probablement amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular.
La porta s’obria a la façana de ponent on també se situava una finestra de doble esqueixada. Aquesta façana era coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls, de factura més tardana. A l’absis hi havia una altra finestra de doble esqueixada.
L’aparell és de carreus ben tallats i polits, que palesen clarament les formes pròpies de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Bibliografia
- ACV, Llibre de Visites del Bisbat d’Urgell, Calaix 31/41, vol. V, (1314-1315)
- Rocafort, s.d., pàg. 864
- Miret, 1910a, pàgs. 42-43 84-86 134-136, 360, 399, 451, 453, 477, 495 i 523-524
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 87-91 i 96
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 346-l 348
- Gavín, 1981a, vol. VIII, pàg. 149
- Bertran, 1983, núms. 53-54 pàgs. 221-251
- Baraut, 1983, vol. VI, doc. 767, pàg. 137, doc. 768, pàgs. 137-138, doc. 786, pàg. 153, doc. 787, pàgs. 153-154, doc. 788, pàg. 154 i doc. 814bis, pàgs. 175-176
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 066, pàg. 185
- Bertran, 1986-87, vol. VIII, pàgs. 381-383
- Martínez, 1991, pàgs. 109-110.