Situació
Vista exterior de la capçalera de l’edifici, amb l’absis, els murs del qual foren substancialment sobreaixecats. Aquest absis, del segle X, cal adscriure’l dins una de les primeres construccions de l’art romànic.
F. Tur
Aquesta església, posada sota l’advocació de sant Llorenç, és la del poblat de Palau-surroca, de masies escampades, situat a llevant de Terrades, en una contrada lleugerament accidentada per petits turons i barrancades.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG875832.
Cal seguir la carretera de Figueres a Albanyà i agafar un camí a mà esquerra que es troba a 3,5 km després de passar Llers (2 km abans de Terrades), que porta fins al castell i l’església de Palau-surroca, que formen un sol conjunt edificat.
Història
L’església de Sant Llorenç de Palau-surroca s’integra en el conjunt arquitectònic del castell del mateix lloc. Malgrat això, presenta vestigis constructius més antics que la resta de l’edificació, que fan suposar que inicialment podia estar aïllada i que el castell hi fou adossat més tard. Sembla que abonen aquesta hipòtesi un parell de documents de la primera meitat del segle XIV. L’any 1337, en ésser-hi fundat un benefici per part dels senyors del castell Pere de Palau i Gueraula de Cornellà, hom qualifica la capella de “vetustísima”. També és considerada molt antiga en un document de l’any 1343 referent als termes parroquials de Terrades i Boadella. Tanmateix, el castell ja existia l’any 1143, segons L. G. Constants, autor que afirma que en aquesta data n’era senyor Guillem Adalbert.
Del llinatge cognominat Palau, possessors d’aquest castell, n’hi ha notícia amb Berenguer de Palau, pare de Bernat I de Palau, que testà l’any 1225. Berenguer III de Palau adquirí l’any 1359, del vescomte de Rocabertí, la plena jurisdicció del castell. La línia masculina del llinatge s’extingí amb Joana de Palau, que l’any 1425 es casà amb el seu parent Joan Gaufred, dit de Ça Roca i de Palau; sembla que els llinatges de Palau i Sarroca ja s’havien relacionat al segle XIV. L’any 1458 el lloc és anomenat “Palau de Terrades nuch Çarroca”. És evident que l’actual topònim Surroca és una deformació de l’antic Sarroca.
Església
L’església de Sant Llorenç, forma, enterament, l’ala septentrional del castell, que és un gran edifici de planta rectangular amb pati central, molt modificat al segle XV en convertir-se en palau i també en temps molt més recents, per a usos agrícoles.
Aquest temple és d’una sola nau amb absis semicircular força aprofundit a llevant. En els punts d’incidència amb els murs de la resta del castell palau es pot observar la major antiguitat o els elements primitius de l’església. Tanmateix, aquesta església fou del tot integrada a la fortalesa, fet que és visible en el recreixement dels murs perimetrals, amb espitlleres i restes d’emmerletat, i en la conversió de l’absis en basament de torre d’angle (a la cantonada nord-est del castell).
L’interior de l’església ha estat molt reformat, potser com a conseqüència de les destrosses produïdes per l’ocupació de les tropes franceses durant la Guerra Gran, l’any 1794. La volta de la nau és apuntada i la de l’absis és de quart d’esfera. No és possible esbrinar si aquestes estructures són antigues, ja que tot l’interior roman cobert d’arrebossats, amb motlluratges de guix.
La porta d’entrada és a migdia i comunica amb el pati del castell; ha estat refeta en època moderna. Al frontis i al fons de l’absis hi ha sengles finestres espitllera, d’un sol biaix.
El parament és visible sobretot als murs de ponent i tramuntana de la nau i a l’absis, a la cara externa. L’aparell, a la part inferior dels murs, és fet a base de petits carreus i pedres només escantonades, de mides diverses, en general de calcària, que són lligades amb morter abundant i ben visible a les juntes. Es disposen de manera irregular, únicament amb una certa tendència a la sedimentació horitzontal. Al llenç de ponent i a la base de l’absis s’observa la presència de lloses estretes que formen algunes filades curtes i són col·locades de manera inclinada, en un sol sentit. Al mur de tramuntana aquestes lloses formen algunes filades llargues d’opus spicatum ben marcat. Aquest aparell d’aspecte arcaic és present només a la meitat inferior dels murs de la nau i en un nivell encara més baix al de l’absis.
Per la planta de l’edifici i la tipologia de l’aparell suara esmentat, hom podria apuntar, com a hipòtesi de treball, que l’església ha conservat estructures —potser només una part dels murs perimetrals— que poden datar del segle X, corresponents a un petit temple força anterior a l’adopció de les formes arquitectòniques llombardes.
Bibliografia
- Lluís d’Alós, marquès de Dou: El castell de Palau-surroca, “La Tradició Catalana”, any III, full XXV (article reproduït dins Els castells catalans, II, pàgs. 526-518).
- Lluís G. Constans: La Mare de Déu de la Salut d’Empordà. Santuari de Terrades, Figueres 1955, pàg. 14.
- Pere Català i Roca i Armand de Fluvià: Castell de Palau-surroca i esment del castell de Terrades, dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, editor, Barcelona 1969, pàgs. 526-534.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III, “Revista de Girona”, núm. 78, Girona 1977, pàg. 19.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 346-347.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 269.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, pàg. 139.