Situació
A Caçà de la Selva s’hi arriba per la carretera que va de Girona a Sant Feliu de Guíxols. L’església parroquial de Sant Martí està situada al centre de la població.
Mapa: L39-13(334). Situació: 31TDG896375. (MLIC)
Història
El lloc de Caçà és esmentat l’any 914 (“villa Caciano”). La primera notícia sobre l’església de Sant Martí és la donació de què fou objecte l’any 1019 a la seu de Girona, per tal de dotar la canònica. Tanmateix l’any 1159 l’església era evacuada per Arnau de Llers a la canònica i el 1172 el bisbe de Girona Guillem de Monells la tornà a lliurar a la canònica gironina.
L’any 1246 dins el terme de Caçà tenia possessions el monestir de Sant Salvador de Breda.
A mitjan segle XVI hom començà a construir l’església nova, gòtica i amb elements renaixentistes a la façana, situada al costat de la romànica, ja que durant les guerres remences hom feia constar que al seu interior “fins i tot hi plovia”.
L’edifici romànic es trobava emplaçat al costat de l’actual, al lloc on hi ha el creuer dels Dolors; fins i tot se n’aprofità una bona part de la paret en la nova construcció.
L’any 1710 fou acabat el retaule de l’altar major, obra de l’escultor vigatà Pau Costa, amb un estil típic del barroc exuberant. Durant la guerra civil de 1936-39 fou destruït juntament amb tots els altres elements ornamentals del temple, llevat de l’orgue. Després, seguint el model de l’antic, ha estat reproduït amb l’aportació de la gent del poble.
En unes obres fetes al temple fa pocs anys aparegueren diversos elements escultòrics romànics d’un gran interès. (ASA-JVV)
Església
Recomposició de les arquivoltes de la portada de Sant Martí, conservades a la rectoria, segons Josep Maria Escalona.
J. Camps
L’església actual de Sant Martí és una construcció gòtica del segle XVI. Es conserven, però, alguns vestigis de l’església romànica, que devia tenir tres naus, per la manera com s’ha conservat, incorporant als murs de l’església gòtica una gran arcada i fragments de l’aparell antic al mur septentrional i al de migdia, a l’interior. Especialment visibles a l’interior de la torre del campanar, hi ha alguns elements escultòrics reaprofitats. Altres restes de la portalada primitiva, com ara arquivoltes, columnes, impostes, capitells, etc., es conserven en una col·lecció particular de la població i a la rectoria.
La importància dels vestigis i dels elements escultòrics procedents de l’antiga església romànica, permeten de constatar la categoria que devia tenir la seva arquitectura, que podem situar dins el segle XII, però no es poden fer més precisions sobre la seva tipologia, sense una exploració arqueològica del subsòl. (MCLC-JAA)
Escultura
Imposta provinent de la portada de l’església.
F. Tur
L’església de Sant Martí de Caçà presentava elements esculpits, actualment dispersos per diversos punts de la població. Segons la seva situació, cal ordenar els elements entre els que omplen els murs del campanar de Sant Martí, destacant-se algun capitell i algunes restes de dovelles i altres fragments; el segon bloc és el constituït a la rectoria: impostes, capitells i, sobretot, dovelles d’arquivolta; finalment, en una casa particular, Ca n’Almeda, hi ha dos fragments esculpits que presenten figuració, mentre que en una altra hi ha restes d’un cap.
En el campanar cal destacar un capitell que presenta una decoració distribuïda en dos rengles, l’inferior amb fulles llises disposades als angles i cares, el segon amb fulles i volutes orientades als angles, centrades per un cap humà. Encara en el campanar, hi ha encastat un nou capitell, bé que només n’és visible la part superior.
Les restes de la rectoria són les més nombroses i variades. Una encertada recomposició de les diferents dovelles d’arquivolta esdevé la proposta de reconstitució del conjunt, ideada per Josep M. Escalona i Calet(*), segons la qual caldria ordenar les arquivoltes de la següent manera: l’exterior presenta (o presentava) una juxtaposició de fulles amb els folíols marcats; la següent ofereix motllures disposades longitudinalment, les parts convexes de la qual tenen unes acanaladures en helicoïdal i un soguejat; la del centre presenta, tant a l’intradós com a la part frontal, unes flors de quatre pètals dins un solc rebaixat; la següent presenta un entrellaçat; i la interna, restes d’una inscripció (que caldrà estudiar) i de figuració, aquesta disposada longitudinalment però conservada parcialment (és visible la part inferior d’un cos en una de les tres dovelles conservades d’aquesta arquivolta). Cal referir-se també a les impostes: en els tres casos es desenvolupa una temàtica vegetal a les cares, basada en semipalmetes que sorgeixen d’una tija ondulada; en una peça, l’angle presenta un cap d’animal (aparentment lleoní), mentre que en una altra n’hi ha un d’humà, tot estirant-se amb les mans la barba i un floc de la cabellera. Cal referir-se també a un capitell d’angle, inacabat, la decoració vegetal del qual disposava d’un registre inferior amb fulles (com en el del campanar) i d’un collarí amb òvuls.
Sense oblidar el cap en què ens hem referit, propietat de Narcís Puigdevall, cal fer esment dels dos elements de Can Alameda. Es tracta de dos fragments d’una mateixa peça (molt probablement un timpà), que correctament juxtaposats configuren una Maiestas asseguda en un tron (amb els extrems acabats en caps lleonins, expressivament però tosca), inscrita en una màndorla resseguida d’inscripcions. Tot i que és de baixa qualitat, l’aparença és que la figura és dempeus. Podem interpretar que els gestos de les mans són de benedicció i de presentació del llibre, però no ho podem assegurar. A l’esquerra de la composició apareix una altra figura d’identificació problemàtica; vestida amb túnica i capa, duu barret (pràcticament imperceptible) i sosté amb les mans un objecte allargat i potser punxegut; és igualment de difícil identificació l’element que apareix a la dreta dels peus. L’estat de conservació dels dos fragments és dolent, tal com ho palesen les dificultats mostrades, però això no amaga la rudimentarietat de l’artífex ni que les peces integraven un timpà (com sembla demostrar-ho una inscripció curvilínia que hi ha a la part superior esquerra).
Les coincidències en la pedra emprada, en l’estil i en les dimensions de les peces justifiquen l’atribució de totes a un mateix conjunt, ben segur l’antiga església de Sant Martí, substituïda per l’actual. Una ràpida anàlisi dels fragments i les peces fa pensar-ho així.
Fragment del timpà de la portada del temple, on figura un personatge assegut en un tron; és conservat en una casa particular.
F. Tur
Fragment del timpà de la portada del temple, corresponent a l’angle esquerre.
F. Tur
D’aquesta manera, cal imaginar una portalada amb la major part dels elements esculpits. Les arquivoltes en gradació, combinant decoració geomètrica i végetal, oferien també figuració en la més propera al timpà, amb una temàtica (àngels?) que enllaçaria amb la d’aquest. Es pot admetre la presència d’una barroera Maiestas acompanyada d’altres figures. Una anàlisi detinguda podrà aproximar-nos a la naturalesa d’aquestes o, almenys, de la que ha subsistit. El fet de presentar el timpà és un cas de certa excepcionalitat en l’àmbit proper a Girona, almenys pel que es conserva. Els capitells i les impostes combinen el caràcter decoratiu dels elements vegetals, recordant llunyanament el capitell corinti, amb certes similituds amb conjunts cronològicament força avançats com la finestra occidental de Sant Vicenç de Besalú. En sobresurt el cap humà de l’angle que es posa les mans a la barba i la cabellera, en un gest d’estirar-se-les, que en ocasions significa desesperació, però que pot prendre un sentit decoratiu o grotesc, si tenim en compte el component vegetal de la resta de la peça. Tot plegat, com en les arquivoltes, es mou dins uns repertoris de formes prou coneguts i fàcils de trobar en conjunts empordanesos o garrotxins entre altres.
Quant a l’estil, ens trobem davant d’unes formes prou voluminoses i concretes, d’escàs modelat i marcada sequedat. Sembla que l’artífex, o artífexs, treballaven més còmodament els motius ornamentals que els figuratius, encara que es pot pensar que els personatges del timpà i l’arquivolta interna són obra d’un altre escultor, si els comparem amb el tractament convincent i detallat que s’assoleix en el cap humà de la imposta. Potser hi van haver dificultats a l’hora de treballar amb unes dimensions diferents.
De tot plegat podem deduir que ens trobem davant una obra que és difícil d’adscriure a un estil per la seva tosquedat, però que no és aliena, per la seva organització i els seus repertoris, a portades de centres sud-pirinencs (Ripoll, Besalú, Lledó). Això sí, en unes dates més aviat avançades, ja dins el segle XIII. Deixem, però, per a una altra ocasió, un estudi més detingut tal com mereix aquest conjunt dispers. (JCSo)
Bibliografia
Bibliografia general
- Botet, s.d.; Gener, 1970; Juanola, 1958; Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 192.
Bibliografia sobre l’església
- Gener, J., 1970.
Bibliografia sobre l’escultura
- Buron, V., 1980, pàg. 195.