Situació
Vista general del conjunt des del peu de la margera de tosca on s’obre la cova d’enterraments oculta per la densa vegetació.
E. Pablo
Vista de conjunt de la parròquia des de la part de migdia amb la rectoria i el seu típic comunidor.
E. Pablo
L’antiga parròquia de Sant Martí d’Aiguafreda o del Congost és sobre un massís de pedra tosca a l’extrem nord-oest del terme municipal, en un pendent de la vall de Martinet, aproximadament a la cota 600.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG384268.
El trencant per a accedir-hi comença tot just s’ha passat el quilòmetre 50 a la dreta de la N-152, de Barcelona a Puigcerdà, on hi ha la concorreguda font dels Enamorats. A partir d’aquí cal agafar el camí de la dreta, que hi mena després de 2 km escassos. Per entrar a l’interior cal demanar la clau al rector d’Aiguafreda. (MAB)
Història
És una antiga església parroquial erigida al vessant d’una petita vall dels contraforts del Montseny que aboca les seves aigües al Congost. La documentació més antiga l’anomena Sant Martí del Congost, nom que molt aviat va canviar pel d’Aiguafreda, una vila rural existent el 898.
Acta de consagració de Sant Martí (d’Aiguafreda), a la vall del Congost (5 d’agost del 898)
"In nomine Domini Dei Summi hac Regis Eterni seu sub anno Incarnacionis Dominice DCCCXCVIIII, indicione prima, veniens eximius vir Gotmarus, exiguus venerabilis Sedis eusonensis ecclesie episcopus, infra suum Diocesum, ad consecrandam ecclesiam Dei, que sita est in valle Congusto in honorem beati Martini episcopi atque confessoris Christi, quam Emmo, abbatissa, erexit in culmine, Deo fevente, propter cuius flagitacionem, predictus episcopus ad dedicandum usque pervenit. Quamobrem in eandem ecclesiam venturas de utrasque partes morem utilitatem adesse cognovit, consecravit eiusdem ecclesiam et tradidit ibidem decimas et primicias huius ecclesia pertinentes id est: Nogariolas, villare sancti Martini, Aquafrigida, Avanchone, Kannellas, Cantalupos, villare Eliane et alias Kanullas de Campolongum. Ecclesia vero sancte Columbe similiter, cum decimis et primiciis de villares sibi pertinentes, id est, valle Orsaria, Vineolas, Noctebona, Casulas, Sentelias, Baiona, Mammolla, Valle Asenaria, villare Ninfridii, villare Rigbaldo, Ulligo, villare Wistrimiro, Gemminas et ipsa ecclesia de kastro sancti Stephani.
Hec omnia superius meminitum terminatumque ab integre, ego Gotmarus presul concedo decimis et primiciis seu omnibus rebus eiusdem ecclesiis pertinentiis ad honorem et dedicacionem sancti Martini ut nullus commes, centenarius, tribunus, servicium exigere pressumant, nisi tantum per singulos annos, preter honorem cathedre sancti Petri eidem sedis servicium impendat, sicut mos ecclesiarum eius provincie pertinent, id est, modiatas VI de annona. Insuper eciam dono vestimenta ecclesiastica, id est, kasulla, stola, succinta et manipulum, missale, lectionarium propter remedium anime mee et necessitate huius ecclesia conpulsa. Enim vero Emmo, abbatissa, trado ad dedicacione ecclesie omnem aprisionem quam Suniefredus comes, avunculus meus, condam, ad ipsam concessit ecclesiam et habet fines ab orientem per ipsum Semitarium, que discurrit ad Kannes et de ipso Semitario usque ad fontem villarizello sancti Martini et de ipsa fonte usque in rio, qui discurrit ad ipso rio. Et inde per ipso rio usque ad alia fontana et usque ad ipsum arborem ubi crus facta est et de ipso arbore usque ad ipso Semitario que discurrit ad Cannellas. Et dono ibi in villarizello sancti Martini quantum ibidem ex comparacionem mihi advenit in appendicio sancti Martini, in villare que dicunt Nogariolas, quantum visa sum abere. Et dono ibi vineam in loco que dicitur Ulligo modiatas IIII et in villare Orsaria quantum visa sum habere et servum proprium nomine Isnardo et ancilla nomine Ermengarda. Hec omnia concedimus ad predictam dedicandam ecclesiam propter remedium anime nostre seu predecessorum parentum, scilicet, presencium et futurorum nostrorum ad ecclesiam sancti Martini seu sacerdotes, monacos vel deodicatas, qui modo ibidem Deo militare noscuntur vel deincebs, Deo favente, servituri erunt sive serviture. Et qui contra hanc dotem beati Martini episcopi adque confessoris venerit aut aliquit subtrahehe voluerit, peccatis nostris anime illius sit obligatum qui pro hac re cupimus esse purgatum. Et insuper cannonicam damnacionem subiaceat et in vinculo talentum auri ad eandem ecclesiam persolvat et in antea ista dotis firmis permaneat. Facta dote vel donacione beati Martini, confessoris, nonas augusti, anno I regnante Karulo rege.
Godemarus, episcopu, qui hanc dotem feci et ss. Hemmo, abbatissa, ss. Leuvila, presbiter, ss. S+n Wifredus, rogitus, ss. S+n Teudericus, subdiachonus, ss. Ermemirus, ss. Ocobakes, ss. Addroarius, presbiter, ss. S+n Bellus, presbiter, ss. Ruvigus, subdiaconus, ss. Eldelecus, archidiaconus, ss. S+n Baldomares, ss. Sig+num Mascarion. Sig+num Baldulfus. Sig+num Andreas. Sig+num Eldemarus. Adefonsus, ss. Adroarius, ss. Sig+num Mirellus. Sig+num Calvellus. Sig+num Frugellus. Sig+num Todarius. Sig+num Desiderius. Sig+num Suniefredus. Sig+num Eliseus. Gunricus, presbiter, ss. S+n Frodlaigus, ss. Sig+num Petrus. S+n Giscafredus, ss.
Addanagildus, presbiter, hanc dotem beate Martini confessoris, scripsi et ss. die et supraque anno."
O: ACA Pergamins de Guifré I, núm. 8.
a: Francisco Monsalvatje y Fossas: Noticias históricas, vol. XV, Colección diplomática del condado de Besalú, Olot, 1907, doc. MMXXII, pàgs. 25-28.
b: Federico Udina Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, Barcelona, 1951, núm. 10, pàgs. 119-121, amb fotografia (làmina IV).
c: Francesc de Rocafiguera: La Documentació dels segles IX-XII sobre Aiguafreda, Temes Aiguafredencs II, Ajuntament d’Aiguafreda, 1985, pàgs. 33-35.
Traducció
"En nom del Senyor, Déu suprem i rei etern, l’any vuit-cents noranta-vuit de l’Encarnació del Senyor, indicció primera, vingué l’eximi baró Gotmar, humil i venerable bisbe de la seu de l’església d’Osona, per a consagrar, dintre de la seva diòcesi, l’església de Déu que és situada a la vall del Congost, en honor de sant Martí, bisbe i confessor de Crist, la qual erigí l’abadessa Emma amb l’ajuda de Déu fins a la seva culminació, i pels seus precs, l’esmentat bisbe vingué a consagrar-la. Per això reconegué que la seva vinguda a aquesta església seria profitosa per a totes les parts, consagrà la seva església i li concedí els delmes i primícies que pertanyen a aquesta església, o sigui: Nogueroles, el vilar de Sant Martí, Aiguafreda, Avencó, Canyelles, Cantallops, el vilar d’Elià i l’altre Canyelles de Campllong. Igualment l’església de Santa Coloma amb els delmes i primícies dels vilars que li pertanyen, o sigui, Vall Ossera, Vinyoles, Nitbona, Casoles, Centelles, Baiona, Màmola, Vallasnera, el vilar de Ninfridi, el vilar de Riballons, Ollic, el vilar de Guistremir, Gèmenes i l’església del castell de Sant Esteve. Totes aquestes coses abans esmentades i determinades íntegrament, jo, Gotmar, bisbe, les concedeixo amb els delmes i les primícies i amb tots els béns que pertanyen a aquestes esglésies, en honor i dedicació de Sant Martí, de manera que cap comte, centener ó tribú no pretengui exigir-hi cap servei, llevat del servei que per honor a la càtedra de sant Pere haurà de prestar cada any a aquesta seu, com és el costum de les esglésies que pertanyen a aquesta província, o sigui, sis mujades d’annona. Li dono, a més, ornaments eclesiàstics, o sigui, una casulla, una estola, un cíngol i un maniple, un missal i un leccionari, per a remei de la meva ànima i atesa la necessitat d’aquesta església. D’altra banda, jo, Emma, abadessa, dono per a la dedicació d’aquesta església tota l’aprisió que li concedí el meu avi, difunt, el comte Sunifred, la qual té com a termes, a llevant, el camí que mena a Canes, i des del camí fins a la font del vilaret de Sant Martí, i des de la font fins al rierol que corre cap al riu. I seguint el riu, fins a l’altra font, fins a l’arbre on hi ha marcada una creu, i des de l’arbre fins al camí que mena a Canyelles. I li concedeixo, al vilaret de Sant Martí, tot el que m’ha pervingut per compra en aquell lloc, a l’apèndix de Sant Martí, al vilar anomenat Nogueroles, amb tot el que hi tinc. I li dono una vinya de quatre mujades al lloc anomenat Ollic, i al vilar d’Ossera, tot el que tinc, i un serf propi anomenat Isnard i una serva anomenada Ermengarda. Totes aquestes coses les concedim per a la dedicació de l’esmentada església que ha estat consagrada per a remei de la nostra ànima i la dels nostres parents, o sigui, dels que ens precediren, dels presents i dels futurs, a l’esmentada església o als sacerdots, monjos i dones consagrades a Déu que ara serveixen Déu en aquest lloc o amb l’ajuda divina l’hi serviran en el futur. I el qui vingui contra aquesta dotació de Sant Martí, bisbe i confessor, o vulgui sostreure’n quelcom, que tingui lligada la seva ànima amb els nostres pecats que desitgem que per això quedin purgats. I que a més se sotmeti a la condemna canònica, que pagui per la força un talent d’or a aquesta església i que d’ara en endavant aquesta dotació resti en ferm.
Aquesta donació i dotació de Sant Martí, confessor, ha estat feta el dia de les nones d’agost, l’any primer del regnat del rei Carles.
Gotmar, bisbe, que he fet aquesta dotació i ho subscric. Emma, abadessa, ho subscric. Leuvila, prevere, ho subscric. Signatura de Guifré, rogatari, que ho subscric. Signatura de Teodoric, sots-diaca, que ho subscric. Ermemir, ho subscric. Ocobac, ho subscric. Adroer, prevere, ho subscric. Signatura de Bell, que ho subscric. Rovic, sots-diaca, ho subscric. Eldelec, ardiaca, ho subscric. Signatura de Baldomar, que ho subscric. Signatura de Mascaró. Signatura de Baldulf. Signatura d’Andreu. Signatura d’Eldemar. Alfons, ho subscric. Adroer, ho subscric. Signatura de Mirell. Signatura de Calvell. Signatura de Frugell. Signatura de Todari. Signatura de Desideri. Signatura de Sunifred. Signatura d’Eliseu. Guneric, prevere, ho subscric. Signatura de Frodelaic, que ho subscric. Signatura de Pere. Signatura de Giscafred, que ho subscric.
Atanagild, prevere, que he escrit aquesta dotació de Sant Martí, confessor, i l’he subscrita el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
L’església de Sant Martí es va erigir sobre una tosquera, en un indret ric en aigua i que té una cova sota l’església, arranjada en part artificialment, amb enterraments dels segles VI o VII. Aquest indret, on hi havia segurament un lloc de culte en l’època de la dominació visigoda, fou aprisiat pel comte Sunifred, germà de Guifré el Pelós, pels volts del 879, quan es va reorganitzar Osona. L’abadessa de Sant Joan, Emma, neboda de Sunifred, hi va erigir l’església que va consagrar el 5 d’agost del 898 el bisbe de Vic, Gotmar.
A aquesta església es va unir inicialment un ampli territori que comprenia l’antic terme del castell de Centelles, amb la parròquia de Santa Coloma i el castell de Centelles o de Sant Esteve.
L’església, amb una jurisdicció reduïda ja al terme actual d’Aiguafreda i als sectors actuals del Montanyà i l’Hostal d’en Pinós de Seva, fou renovada i consagrada de nou al final de gener del 1105, pel bisbe de Vic, Arnau de Malla, i es va dedicar a sant Martí, sant Pere i sant Climent.
El temple consagrat el 1105 subsisteix bàsicament, bé que amb moltes modificacions. Al segle XIV és arraconat el cotitular Sant Climent i al seu lloc apareix l’altar de Sant Joan Baptista. Ben aviat s’esmenta també l’altar de Santa Maria de les Dones, que el 1539 es transformà en l’altar del Roser.
Acta de consagració de l’església de Sant Martí d’Aiguafreda (gener 1105)
"Anno dominice Incarnationis milessimo centessimo quinto indiccione tertia decima et concurrentes quintam, epacta tertia, hebdómada quarta mensis Januarii, die Dominica anno quadragessimo sexto Philipi Regis, venit Dominus Arnaldus episcopus Ausonensis rogatu Rollandi Guillermi et Bernardi Raymundi Prebiteri et Ricardi Olibani atque Berengarius Seniofredi aliorumque bonorum hominum in locum qui dicitur Aiguafreda ad dedicandam Ecclesiam in honorem Sancti Martini et Sancti Petri et Sancti Clementis qua antiquitus fuit ibi constructa et modo est nobiliter reedificata et innovata; in die siquidem dedicationis hujus ecclesiae dedit praefatus Pontífex cuncta quae videbantur sui juris esse antiquitus, décimas et primicias et oblationes fidelium, et ciminterium habens triginta legítimos passos: Ab oriente usque in rocha; a meridie in torrente; a circio in ipsa losa rubea; de solis occasu in rocha del Spina. Sub tali videlicet conditione ut quisquis ibi confugium fecerit, de se ipso et de suis rebus securus ibi permaneat in sacraria, et id quod continetur in sacrariis ita maneant salva et tuta ut corpus eiusdem Ecclessie, et nullus per violentiam hominem tradat ex inde, nec aliquid ibi eum tangere vel deripere audeat.
Hanc igitur praenominata Ecclesiam et cuncta quae habet vel àdhuc acquisitura est, subposuit sub debita sibi potestate Ecclesiae Sancti Petris sedis Ausonensis et ut sit obediens sibi successoribusque suis atque ejusdem Ecclesiae canonicis, et solitam ebdomadam sibi reddat, instituit et sinodum et ut omne obsequium jure sibi debitum reddat.
Terminus ipsius parroquiae incipit: ab oriente in serra de Palanches, et vadit et descendit per serra de Bischala ad rivum Avencho; de meridie vero transit per Cantalupos usque ad terrarios rubeos super montem de Moyo, et vadit inde per Roca Curba usque ad vallem de Ballida de parte occidentis; de parte vero circii currit et vadit in serra Porcada, et transit per Fontem Pratelli et ascendit per ipsas rochas de Bruguer, et currit per Fontem Desquega usque in ipsa rocha et descendit per Fontem de Cunil et per ipsas hermas usque in rivum de Canelles. Sicut isti termini ambiunt et includunt, confirmat prelibatus episcopus cum omnibus prediis parvis et planis, condirectis et hermis quae infra juste tenuit et habuit, ut ab hodierno die et deinceps nullus inde quicquam tollat nec habere audeat, sed secure teneat et possideat et habeat eternaliter. Et si quis hanc dotem fregerit aut frangere voluerit, et per violentiam de supradictis rebus injuste aliquid tulerit, iram Dei incurrat, et excomunionis vinculo innodatum esse sciat, donec restituat, et postea haec dos semper firma permaneat.
Quas est facta prelibata feria in predicto anno Philipi regis.
Sig+num Arnaldus gratia Dei Ausonensis Episcopus, —Bernardus, Archidiaconus, —Berengarius canonicus, —Poncius + sacristanus, —Petrus Borrelli canonicus. Sig+num Arnaldus Bonicii. Sig+num Bernaldus Geraldi. —Sig+num Berengarius Sifre. Sig+num Guillermus Guadamir. Sig+num Gerardus Raymundi. —Sig+num Guillermi Bonifilii. Sig+num Raymundus Giscralfi. Sig+num Raymundus Guittardi. Sig+num Rollandus Guillermi seniori confirmo. Sig+num Giraldus Olibani. Sig+num Berengarii et Martini clericis. Sig+num Martinus levita. Berengarius Raymundus Presbiter eiusdem Ecclesiae. Sig+num Raymundus sacerdos. Sig+num Berengarius. Sig+num et Margariddus sacerdos. Berengarius levita scripsit sub sig+no praefato die et anno quo supra."
[O]: perdut.
A: Còpia feta el 1855 per un rector d’Aiguafreda, sobre un document en pergamí de l’arxiu d’Aiguafreda: no diu si és original o còpia.
A: Còpia de l’anterior feta per mossèn Fortià Solà el 1930 i guardada entre els seus papers. Aquí es publica la còpia feta per mossèn Fortià Solà, segons la còpia que en va fer Antoni Pladevall el 1962.
Traducció
"L’any 1105 de l’Encarnació del Senyor, indicció tretzena i concorrent la cinquena, epacta tercera, setmana quarta del mes de gener, diumenge, any quaranta-sisè del rei Felip, el senyor Arnau, bisbe d’Osona per la gràcia de Déu, mogut pels precs de Rotllan Guillem, de Bernat Ramon, prevere, de Ricard Oliba, de Berenguer Seniofred i d’altres bons homes, vingué al lloc anomenat Aiguafreda a consagrar l’església en honor de sant Martí, de sant Pere i de sant Climent que antigament fou construïda en aquest lloc i que ara ha estat noblement reedificada i renovada; el dia de la dedicació d’aquesta església l’esmentat pontífex li concedí tot el que pertanyia al seu dret des d’antic, els delmes i primícies i les oblacions dels fidels, i un cementiri que té trenta passos legítims: a llevant, fins a la roca; a migjorn, fins al torrent; a tramuntana, fins a la llosa vermella; a ponent, fins a la roca de l’Espina. Especificant la condició que, qualsevol que s’hi refugiï, resti segur a la sagrera, tant d’ell mateix com dels seus béns, i tot el que hi hagi contingut a la sagrera romangui sa i estalvi com el cos de la mateixa església, i que ningú no en faci sortir una persona amb violència ni gosi tocar-ne o sostreure’n res.
Posà aquesta església ja esmentada i tots els béns que té o que encara ha d’adquirir, sota la potestat que li és deguda de l’església de Sant Pere de la seu d’Osona, i deixà establert que resti sota la seva obediència, la dels seus successors i la dels canonges de la mateixa església, que li satisfaci la setmana acostumada i el sínode, i que li presti tots els serveis que li són deguts.
El terme de la parròquia comença així: a llevant, a la serra de Palanques, hi va i davalla per la serra de Biscaia cap al riu Avençó; a migjorn, passa per Cantallops fins als terrers rojos damunt el mont de Mojó, i d’allà va per la roca corba fins a la vall del Bellit per la banda de ponent; per la banda de tramuntana, transcorre i va per la serra de Porcada, passa per la font del Pradell, s’enfila per les roques del Bruguer i corre per la font Desquega fins a la roca, i davalla per la font del Conill i pels ermots fins al riu de Canelles. Tal com aquests termes ho inclouen i contenen, l’esmentat bisbe ho confirma tot, amb tots els seus predis, petits i plans, condrets i erms, que abans ha tingut i ha posseït justament, de manera que, des del dia d’avui, i d’ara endavant, ningú no en tregui ni gosi posseir-ne res, sinó que ho retingui sense pertorbació, ho posseeixi i ho mantingui per sempre. I si algú infringia aquesta dotació o volia infringir-la i per la violència arrabassava quelcom dels béns esmentats, que incorri en la ira de Déu i es tingui per sotmès al vincle de l’excomunió fins que ho restitueixi, i que des d’ara aquesta dotació resti en ferm per sempre.
Aquesta dotació ha estat feta el dia abans esmentat de l’any susdit del rei Felip.
Signatura d’Arnau, bisbe d’Osona per la gràcia de Déu. Bernat, ardiaca. Berenguer, canonge. Ponç, sagristà. Pere Borrell, canonge. Signatura d’Arnau Bonici. Signatura de Bernat Guerau. Signatura de Berenguer Sifre. Signatura de Guillem Guadamir. Signatura de Gerard Ramon. Signatura de Guillem Bonfill. Signatura de Ramon Giscafred. Signatura de Ramon Guitart. Signatura de Rotllan Guillem, ancià, que ho confirmo. Signatura de Giralt Oliba. Signatura de Berenguer i Martí, clergues. Signatura de Martí, levita. Berenguer Ramon, prevere de la mateixa església. Signatura de Ramon, sacerdot. Signatura de Berenguer. Signatura de Margarit, sacerdot. Berenguer, levita, ho ha escrit amb la seva signatura el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Des del principi del segle XVII tingué una gran importància a la parròquia l’altar del Sant Crist, on es venerava una antiga imatge del Crucificat que es va destruir el 1936. S’hi celebrava i s’hi celebra encara un aplec per Santa Creu de Maig o el 3 de maig. L’any 1608 el visitador canònic va autoritzar que es fes una capella nova a la part oposada a la capçalera.
Per aquest temps l’antic portal romànic es va reemplaçar per un de més gran. El 1629 es va fer una nova sagristia adossada a la capçalera i el 1634 es construïren les capelles de la Mare de Déu del Roser i de Nostra Senyora de Gràcia, més tard dedicada a sant Isidre, que van modificar totalment l’estructura del 1105. Aquestes obres van fer que l’església, a causa de la feblesa del subsol o tosquera on descansava, amenacés ruïna, i per això es van reforçar els murs i es va encotillar l’edifici amb una obra afegida que va tapar del tot la primitiva capçalera romànica, que ara només es pot veure per l’interior.
Finalment, el 1668 es construïa el campanar que completava l’aspecte de l’església, que té adossada l’antiga casa de la rectoria i davant seu el comunidor, existent el 1773 i restaurat el 1952.
L’església va perdre la parroquialitat del terme el 1868, quan la parròquia es va traslladar a l’església de la Concepció del poble d’Aiguafreda. El poble es va formar a partir del segle XVI al llarg del camí ral, a uns 30 minuts al sud-oest del vell temple. Sant Martí es va convertir en una tinença parroquial, espoliada el 1936; només en resta la capella, on se celebra un aplec al Sant Crist, en una nova imatge feta després del 1940. (APF)
Església
Planta d’aquest edifici, molt malmès i encastat dintre de construccions tardanes.
M. Anglada
Dins el conjunt edificat de Sant Martí d’Aiguafreda, la part de construcció pròpiament romànica queda oculta i voltada pels afegits i les construccions annexes que s’hi han anat fent, entre les quals hi ha murs i contraforts de reforçament que oculten gairebé tot l’exterior. Els efectes dels moviments que ha sofert l’edifici original es fan visibles des de l’interior en direcció cap a l’absis, el qual manifesta un desplom pronunciat cap a llevant. La causa d’aquest desplaçament dels murs de l’absis s’ha d’atribuir als assentaments dels fonaments; el subsol de pedra tosca, poc consistent, és minat pels corrents subterranis de l’aigua de la font que hi ha uns metres cap a migjorn, prop del comunidor. Els murs i contraforts, molt matussers, sembla que foren construïts amb presses. Només una part de la façana de tramuntana mostra des de l’exterior l’aparell de petits carreus ben col·locats de la construcció original romànica. S’hi aprecia una arcada arran de terra, com si es tractés d’una entrada a una cripta, però en el moment actual hom no en pot esbrinar el sentit original, car devia ocupar el sector ponentí del temple o tota la superfície.
L’església original era un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular ornat amb set fornícules i set columnetes força esveltes, una estructura molt semblant a la de l’església de Sant Martí del Brull, que té cinc fornícules i cinc columnetes als murs absidals. La porta d’entrada primitiva, situada a la cara de migjorn, queda tapada per la construcció afegida. Les voltes són de canó seguit rebaixades a la nau central i de quadrant d’esfera a l’absis, enguixades i pintades i força malmeses. L’obertura de l’absis a la nau es resol en una forma molt poc habitual, mitjançant un arc en gradació, suportat per dos pilars de quart de cercle, adossats als angles del plec que fa la gradació.
Finestra geminada de la façana de ponent de l’església.
M. Anglada
Els capitells que coronaven aquestes semicolumnes, els uns han desaparegut i els altres estan força malmesos. Només des de l’interior de la façana de ponent és visible una finestra geminada amb columneta central de fust circular i capitell mensuliforme. La major part de l’aparell queda ocult pels arrebossats o les enguixades. L’estat és d’abandó total, un fet lamentable, ja que es tracta d’un edifici molt digne que podria recuperar en part el seu estat primitiu, amb la consolidació prèvia corresponent.
El campanar actual està totalment sobreposat, tan dissortadament que obstrueix del tot la finestra geminada. També s’ha de lamentar el tancament de la façana de llevant, que impedeix veure si, com cal suposar, era ornamentada amb les faixes i arcuacions característiques de les formes llombardes.
L’estat actual de l’edifici permet deduir les dimensions originals de la nau, però no és fàcil distingir l’estructura de la capçalera, de la qual només es conserva l’absis central, profusament ornamentat. Per la manera com és organitzat arquitectònicament, sembla que hagi de correspondre a una estructura més complexa, com la de Sant Martí del Brull, amb tres absis en trèvol. La manca d’exploracions arqueològiques, però, fa que no ho puguem confirmar.
Les restes visibles de l’estructura i de l’aparell de petits carreus perfectament disposats permeten establir clarament la filiació d’aquesta església dins les formes madures de l’arquitectura llombarda d’escola osonenca, de la segona meitat del segle XI. (MAB-JAA)
Capitell
Capitell esculturat procedent d’aquesta església, actualment al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 9749).
Arxiu GEC
El Museu Episcopal de Vic conserva un capitell provinent de l’església de Sant Martí d’Aiguafreda (núm. inv. 9 749). Es de dimensions petites (16 cm d’ample per 21,50 d’alçada) i no hi consta la data d’ingrés al museu. La decoració, molt senzilla i rudimentària, és de caràcter vegetal. En l’estudi que se li ha dedicat (Vivancos, 1986), la peça és datada al segle X i la seva realització és posada amb relació a la consagració de l’església, l’any 898. Per a altres qüestions sobre el capitell, remetem igualment a l’estudi esmentat. (JCSo)
Necròpoli
Sota l’església d’Aiguafreda hi ha una cova, on actualment es poden veure les restes de quatre tombes excavades a la roca. Quan fou descoberta, cap a l’any 1920, s’afirmà l’existència d’altres enterraments posteriors (s’hi trobaren trossos de fusta, claus de ferro, una clau de pany).
Aquesta cova té una longitud de 5,6 m i una amplada de 5 m (una bona part amb el terra cobert d’aigua); l’alçada total, al centre, és de 2,65 m. L’entrada original a aquesta cambra era a través d’una bassa, situada a la banda de ponent; actualment s’hi pot accedir per un túnel fet els anys vint a l’extrem nord. Per les característiques del lloc, del sistema d’accés i de les sepultures, aquesta necròpoli és excepcional.
Planta de la cova i secció i detall de les seves principals tombes.
J. Bolòs
Dos dels enterraments (I i II) eren col·locats a la paret est, en dues fornícules o potser arcosolis, d’acord amb el nom que reben a les catacumbes romanes. Els enterraments III i IV eren a terra. Potser l’enterrament més primitiu (és només una hipòtesi) és l’I. Té una planta gairebé rectangular i una longitud de 190 cm. Resta dins d’un arcosoli molt ben fet, que té una alçada de 95 cm. La tomba II, situada una mica més cap a migjorn, té una forma més irregular i els extrems arrodonits. També és un enterrament d’adult (190 cm de llarg). La tomba és situada dins d’un arcosoli acabat amb un arc no tan arrodonit com en l’enterrament I. En aquestes dues tombes, a causa de les característiques del lloc, la zona dels peus o del cap està una mica encaixada dins la roca. A l’interior de totes dues tombes es feu un foradet: a la tomba I a la banda del cap, que comunicava amb l’exterior, i a la II a la paret lateral; hom pot relacionar aquests forats amb ritus religiosos. A la dreta de cada un dels arcosolis sembla que hi havia una petita fornícula per a contenir un llum. La tomba III, situada al nivell més inferior del terra, té el cap ben diferenciat dins la capçalera. Té un capçal: la zona del cap és 4 cm més alta que la resta del cos. La longitud total és de 190 cm. Al seu damunt hi devia haver un altre enterrament; a uns 35 cm del terra veiem a la paret un encaix d’uns 8 cm de profunditat i uns 30 cm de llarg (correspon a la tomba III); uns 30 cm més amunt (per tant, a uns 65 cm del sòl) hi ha un altre encaix semblant. Quan fou descobert es trobaren, al damunt, fragments de fusta i de claus que pertanyien a enterraments més tardans. Al fons foren trobats diversos fragments d’una olla de terrissa negrosa, amb una pasta bastant grollera i que feia uns 15 cm d’alçada. Les restes de la tomba IV, col·locada a l’oest d’aquest enterrament III, ens han pervingut molt malmeses. És difícil datar aquests enterraments. En principi, cal relacionar els més vells amb el segle IX, època en què es produí la consagració de l’església (any 898). Tanmateix, som conscients que ens trobem en el pla de les hipòtesis. No es pot pas rebutjar que alguna de les tombes, les que són col·locades dins d’arcosolis (en especial la I), fossin fins i tot més antigues (potser anteriors a l’església). Després s’haurien fet les altres i, segons els investigadors que ho van estudiar el 1920, la necròpoli degué ésser utilitzada fins al segle XVI. Així mateix, tampoc no es pot descartar que aquesta cova s’hagués utilitzat inicialment per a fer-hi vida eremítica, abans que es construís l’església al damunt i que s’hi fessin les tombes.
El setembre del 1917, durant unes obres que es realitzaren al terra, a la part de llevant de l’església de Sant Martí, aproximadament a 100 cm de profunditat, es trobaren unes lloses i esquelets. A uns 200 o 240 cm, hom trobà més tombes de llosa; hi havia un gruix d’uns 10 cm de carbons sobre les lloses de coberta. Tenien una planta rectangular. Sota aquestes tombes hom descobrí fragments de tègules de tradició romana, amb aspes a la cara superior; també es trobaren teules normals o imbricades. A uns 3 m aparegueren fragments d’antigues olles de terrissa negrosa que es desfeia amb les mans. Sota seu hom trobà encara una tomba de lloses, que tenia la part del cap i dels peus més alta que la resta del cos. Una pedra corbada en forma d’arc envoltava el crani i un puntal era a l’entrecuix. S’hi descobriren quatre cranis, un dels quals molt gros. Amb els fragments de terrissa es reconstruí una olla molt panxuda amb fons arrodonit, d’una alçada de 19 cm. La boca era circular, però tenia un bec en un costat. (JBM-MPP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Solà, 1932, pàgs. 16-42
- Rocafiguera, 1985, pàgs. 10-15
- Masnou, 1988, pàgs. 16-21
Bibliografia sobre el capitell
- Barral, 1981, pàg. 114
- Vivancos, 1986, pàg. 40
Bibliografia sobre la necròpoli
- M.T. (Gudiol i Ricart) 1918, pàgs. 17-20
- M.T. (Gudiol i Ricart) 1920, pàgs. 145-149
- Bosch-Prat, 1975, pàgs. 288-292
- Bolòs-Pagès, 1982, pàgs. 59-103