Situació
Les dues arcades que resten de l’església, vestigi, potser, d’un atri.
M. Anglada
Sant Martí de Viladrau és l’església parroquial del poble homònim, alqual hom pot accedir des de diversos llocs amb bona carretera. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 49,4 —y 33,2 (31 tdg 494332).
La clau de l’església cal demanar-la al rector de la parròquia o a les monges del convent de les dominicanes de l’Anunciata, que tenen casa a aquest poble. (GOP)
Història
Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Taradell, al lloc de Viladrau. Inicialment ja tingué les funcions parroquials que conserva encara en l’actualitat.
El terme de Taradell és documentat a partir del 893, quan Teudefred ila seva muller Borrella vengueren al bisbe Gotmar una peça de terra, situada al comtat d’Osona, al terme de Taradell, al lloc de Socarrats.
El lloc de Viladrau es troba documentat l’any 934, quan Rautari i la seva muller Guntiló vengueren a Fluridi, a Vendrell i a Domènec una vinya, situada al terme del castell de Taradell, als confins del vilar Adrald (in fines de villare Adraldi).
L’església, ja amb funcions parroquials, es documenta el 908, quan Pere i la seva muller Francoberta vengueren a Argila i a la seva muller Elísia unes terres de regadiu, situades al comtat d’Osona, a la parròquia de Sant Martí, a Osor. Com que una de les afrontacions correspon al riu Osor, l’actual riera Major, només pot correspondre a Sant Martí de Viladrau.
El nom complet de la parròquia apareix l’any 1042, quan es documenta l’església de Sant Martí de Vilaredral. Aquest temple, documentat des del 908, fou substituït per un de nou que es consagrà el 1082 quan el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, acudí a consagrar l’església de Sant Martí de Viladrau. El bisbe concedí un cementiri de trenta passos, i confirmà els termes antics de la parròquia, que descrivíminuciosament. També li concedí els delmes i primícies i les oblacions i béns que li donessin els fidels. Mentre establí que el prevere de l’església cada any anés una setmana a l’església de Vic a participar en el culte, i donessin vuit denaris sinodals com a senyal de subjecció ala seu de Vic i als seus clergues.
De l’edifici consagrat l’any 1086 es conserva l’àmbit de la nau central, totalment envoltat de noves construccions, les quals tenien la finalitat d’ampliar l’espai per al culte. Ja en època romànica, el segle XII, se li afegí un atri o galilea. Amb aquest estat degué arribar al segle XVI, i començà a ser ampliada amb la capella de Sant Sebastià, mentre que l’any 1593 es construí la capella del Roser. El creixement de la població efectuat durant el segle XVIII motivà que es construïssin dues naus laterals, mentre la façana i possiblement el campanar s’aixecaren el 1769, com a culminació de les reformes interiors. Actualment és impossible veure res de les edificacions romàniques inicials immerses en el conjunt barroc del temple. Cal destacar, això no obstant, la galilea o pòrtic, que ha estat restaurat i es troba net d’arrebossats.
El temple segueix tenint culte com a parròquia de la població i l’edifici es troba en bon estat de conservació. (APF-ABC)
Consagració i dotació de Sant Martí de Viladrau (13 de desembre de 1082)
Si priscorum virorum providentia gesta a sapientibus viris conscripta istis futurisque temporibus fecit esse cognita, quanto magis quae in nostris aetatibus sunt exarata ut memoriam servent succedentibus providendum est per saecula. Quapropter tradimus paginolis historiam consacrationis ecclesiae Sancti Martini Villaelateris ac dotem donationis ne in futuro per oblivionem deleatur a posteris. Series vero consacrationis et dotis ita incipit descripta temporibus et annis.
Anno ab Incarnatione Domini nostri Iesu Christi millesimo octuagesimo secundo, indictione quarta, feria secunda hebdomada secunda decembris mensis. Venit dominus Berengarius Ausonensis episcopus, atque cum eo eximius suorum clericorum coetus ad dedicationem ecclesiae supra memoratae, quam dedicationem postquam praelibatus praesul ex more complevit, cimiterium triginta passuum eidem ecclesiae tribuit, tribuendoque gloriosa manu sua signo firmavit, firmandoque omnes illos quicumque ex illo aliquit auferre praesumerent anatematizavit. Constituit etiam ut hebdomadam unoquoque anno presbiter illius loci ecclesiae Sedis Vici faceret, ac sinodum parandamque ut constitutum est redderent scilicet octo denarios sinodi, insuper ut in subiectione ecclesiae Sedis clericorumque persisteret. Iussit quodque concessit hos terminos parrochiae, ut referuntur distincti hoc modo ex antiquitate. Primus quidem est terminus ab oriente in alveo Rivifriti, et ascendit iuxta villam quam dicunt Villaremalum, et vadit usque in collum de Mauris et usque in serram quam vocant arborem de Aureolo, et pervadit per ipsam viam usque in collem Sancti Martialis, et ascendit in serram que dicitur Auctora. Secundus est a meridie terminus qui descendit per ipsam calmen Montis. Signi et descendit in campum quem nuncupant de centum solidis. Tertius vero terminus ab occidente descendit usque in fossam mediam et descendit per rivum Bertarium, et revertitur per viam usque ad ipsam Pirariam, et descendit per torrentem qui est iuxta villam de Vilare, et descendit per ipsum boschum usque in alveum Ozor ad ipsam casom quae fuit quondam cuiusdam Malevegi vetuli. Quartus quoque ab aquilone est terminus qui vadit per ipsam viam de boscho de Bonadona, et pervadit usque in fossam de Cuca, et descendit per ipsam casam quae fuit de quondam Miranno, et descendit usque in Soldemam, et ascendit per ipsa olzeda quae est ante casam quae fuit de quodam Lupatone sacerdote, et pervadit usque in vineam Berennam, et descendit in alveum Rifa, et ascendit per serram mediam et pervenit usque in serram Lupariam, et vadit per ipsam casam quae fuit de quodam Iuvenale presbitero, et ascendit per ipsam serram usque in collem de Palumbariis, et ascendit usque in serram de Consolida, et descendit in alveum Rivifriti supradicti. Intra quos terminos constituit et excommunicationis vinculo alligavit ut omnes villae et domus, et agricultores de quibuscumque locis et raptis decimas ac primitias praefate Sancti Martini basilicae deduidissent, seu redditus ac oblationes obtulissent, et alodia in quibus fundata extat ecclesia cum decimis atque ita eandem ecclesiam sunt presbiteris debita praescriptae basilicae profuissent. Haec vero supradictus Berengarius, Ausonensis pontifex praenominatus, pie ac iuste omnes res iam dictae ecclesiae consecratae debitas acquisitas et acquirendas omni valore constituit semper habendas. Et per huiusmodi dotis titulum confirmavit ac propriae manus signo subscriptis nominis sui litteris annotavit, annotandoque excommunicavit, et ab omni consorcio christianorum Dei separavit omnes illos qui praefatae aecclesiae aliquid auferrent nisi ad satisfactionem ammoniti a presbitero eiusdem loci reverterent:
Acta huius dotis scriptura idus decembris, vigessimo tertio anno regni regis Philipi.
Berengarius, gratia Dei episcopus Ausonensis ecclesiae, ss.
Bernardus, archidiaconus. Raymundus, canonicus. Guilabertus, canonicus. Berengarius, levita.
Guilielmus, levita, qui hoc scripsit, sed cum litteris superpositis in tribus locis.
Aquest document es troba al principi d’un voluminós plec a l’Arxiu de la Cúria Fumada, vol. De la Cúria Eclesiàstica de Vic, 1728, que diuen extret d’una còpia, probablement del segle XV, feta ja damunt una altra còpia de temps anterior.
Dóna la impresió que és una notícia que conté extractes sencers de l’original de l’acta de dedicació.
Hi ha un altre exemplar a l’Arxiu Capitular de Vic, calaix 6, núm. 2159. Trasllat del s. XVII de 18 abril 1603 d’un altre del 4 de setembre de 1442.
Traducció
Si les gestes dels nostres avantpassats transmeses pels homes savis, han pogut ésser corregides en passar els anys, quina cosa millor, doncs, que siguin escrites en els nostres temps, de manera que aquells que visquin darrere nostre en tinguin memòria en el futur. És per aquest motiu que consignem per escrit la història de la consagració i dotació de l’església de Sant Martí de Viladrau, per tal que en el futur no sigui ni abandonada ni oblidada.
L’any de l’encarnació de nostre senyor Jesucrist, mil vuitanta-dos, quarta indicció, el dilluns de la segona setmana de desembre, va venir el bisbe d’Osona, Berenguer, i amb ell la distingida congregació dels seus clergues per a la dedicació de l’església esmentada, fet que complí el prelat, segons costum. Concedí a l’església el cementiri i les trenta passes, signà de pròpia mà i, mentre signava, condemnà amb l’anatema tots els qui pretenguessin destruir alguna cosa de les contingudes. Establí també que el prevere d’aquell lloc fes una hebdòmada anualment a l’església de la seu de Vic, per preparar el sínode; tal com està establert, que es retornin els vuit diners del sínode i, a més, havia de romandre sota la subjecció de l’església de la seu i dels clergues. Ordenà i a la vegada concedí els termes de la parròquia, per tal que així fossin reconeguts amb claredat els límits antics. Primerament, per la part de llevant, el rierol de Riufred, puja per la vora de la vila anomenada Vilarmal, segueix cap al coll dels Moros i a la serra anomenada Turó de l’Oriol i arriba fins al coll de Sant Marçal, pujant cap a la serra anomenada Autora. Per la banda de migjorn baixa per la Calma del Montseny, tot arribant al camp que ara anomenem de Cent Sous. A ponent baixa fins a mig Clot pel riu Berter i retorna pel camí fins a la Perera, torna a baixar pel torrent que hi ha vora la vila del Vilar i pel bosc, fins al rierol d’Osor, a la casa que fou del difunt Malavegi, el vell. Per la part d’Agulló el terme comença al camí del bosc de Bonadona, continua fins al clot de Cuca, baixa per la casa que fou del difunt Mirà i fins a Soldeman; d’aquí puja per la salzeda que hi ha davant la casa que fou del difunt Llobetó, sacerdot, continua fins a la vinya Berenna i baixa fins al rierol Rifà, puja pel mig de la serra tot arribant a la sena Llobera, segueix per la casa que fou del difunt Jovenal, prevere, d’ací fins al coll de Palomars, puja fins a la serra de Consolida i torna, finalment, al rierol de Riufred. Va fixar i reforçar amb l’excomunió que a l’interior d’aquests termes totes les viles, cases i pagesos de qualsevol lloc donessin els delmes i les primícies a l’església de Sant Martí, i a la vegada oferissin les rendes i oblacions i que col·laboressin de la millor manera a les terres on l’església fou fundada, amb els delmes i, per tant, amb la pròpia església i els seus preveres. Així, doncs, l’esmentat Berenguer, bisbe d’Osona, confirmà amb tot valor i per sempre, totes les coses que de manera justa i pietosa eren degudes a l’esmentada església, tant les que ja posseïa com les que pogués adquirir. I ho feu mitjançant aquest títol de dotació i amb la signatura del seu nom, feta de pròpia mà. A la vegada excomunicà i separà de la comunitat dels cristians de Déu tots aquells que pretenguessin arrabassar alguna cosa de l’església, a menys que ho retornessin satisfactòriament amb la conformitat del prevere d’aquell lloc.
Feta l’escriptura de dotació el dia dels idus de desembre de l’any vint-i-tres del regnat de Felip.
Berenguer, per la gràcia de Déu, bisbe de l’església d’Osona, subscriu.
Bernat, ardiaca. Ramon, canonge. Gelabert, canonge. Berenguer, levita.
Guillem, levita, ho ha escrit, amb lletres superposades en tres llocs.
(Trad.: Joan Josep Busqueta i Riu)
Església
Ben poca cosa es conserva de l’església de Sant Martí de Viladrau. L’església del segle XI constava bàsicament d’una nau, coberta amb volta decanó i acabada en un absis.
De l’església antiga només resten evidents dues arcades, que corresponen a l’estructura d’un atri. Es troben a mà dreta de l’entrada actual, dins el temple. Es tracta de dos arcs de mig punt, amb un rebaix, recolzats en dues columnes bessones centrals. Les columnes tenen base, canya i capitell, el qual és trapezoïdal.
Estructura del temple actual, amb l’esquema original i amb la localització de les dues arcades del segle XII que han pervingut.
G. Orriols
Planta i alçat de les dues arcades, resta probablement d’un atri, que s’han conservat del primitiu temple romànic.
La pedra és de color vermellós i l’aparell ha estat fet amb uns carreus molt ben carejats i de mides molt regulars.
Per la seva configuració, aquesta peça pot correspondre a l’estructura d’un atri, del qual no ens han pervingut altres restes. Només una exploració sistemàtica de tot l’edifici i el seu subsòl permetria d’aclarir la seva veritable funció original. Pel seu aparell i tipologia és una obra clarament construïda el segle XII. El seu estat fragmentari fa difícil poder-la relacionar amb seguretat en el seu context. (GOP-DAG-JAA)
Els dos capitells corresponents a les columnes de la doble arcada repeteixen un tema de caràcter vegetal, centrat als respectius angles. Es tracta d’una mena de fulla suggerida a base de tres solcs que sorgeixen de cada cara i, en corbar-se, van a coincidir amb els de la cara veïna a l’angle, a dos terços de l’alçada del tambor; el centre del motiu s’ompled’una mena de floró de quatre pètals, que sobresurt de la superfície, i sota el qual convergeixen dos solcs més. La resta apareix totalment llisa, i en resulta un treball tosc i senzill, que pot donar la sensació d’inacabat.
El tema no és gens habitual, ja que malgrat ésser freqüent la presència de fulles als angles, mai no s’havien suggerit així. Pot pensar-se que es tracti d’una darrera derivació del capitell corinti, producte d’una errònia interpretació, en suprimir-se les volutes d’angle i fer coincidir les tiges procedents d’ambdues cares, tal com es veu en un capitell de la cripta de Leyre, del segle XI, comparat amb altres del mateix conjunt(*). La cripta de Vic també presenta un capitell que s’acosta als de Viladrau, d’execució més barroera, però amb tota la superfície ornada(*). Un capitell de l’interior de Santa Maria de Vilabertran, datat de vers l’any 1100 recorda també, pel seu esquema, el que ara ens ocupa. El motiu central es pot correspondre, per la seva ubicació, amb d’altres motius penjants que apareixen en nombrosos capitells de la segona meitat del segle XII. Malgrat les semblances, el conjunt sembla situar-se al segle XII, comparable a treballs secundaris com el que es conserva del claustre de Manlleu, amb fulles als angles encara que amb els nervis suggerits de manera habitual, o de la portada d’Espinelves, amb més detalls. (JCS)
Bibliografia
- Josep Gudiol: Excursió a Viladrau, “Gazeta de Vich”, núm, 52 (1915).
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja Parroquial en 1945-52, núm. 189
- Antoni Pladevall: Parroquia de san Martín de Viladrau, “Ausa”, vol. II (1955-57), Vic, pàgs. 11-17.
- Antoni Pladevall: Les Guilleries: síntesis histórica y evolución demográfica, “Ausa”, vol. III (1958-60), Vic, pàgs. 344-345.
- Antoni Pladevall: Rodalia i consueta de la parròquia de Sant Martí de Viladrau, Barcelona 1970. (DAG)