Situació
Situada al bell mig de la vall del Bastareny, encimbellada dalt un puig —mai aquest nom havia estat tan adequat— s’aixeca aquesta graciosa església, presidint amb majestat l’àmplia vall resguardada per les serralades del Cadí i de Gisclareny. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 03,1 — y 80,1 (31 TDG 031801).
Una vista aèria de l’església, enmig de la naturalesa, des del costat sud-oriental.
J. Pagans-TAVISA
Una vista de l’exterior de l’edifici des del cantó sud-occidental. Hom pot constatar l’amplària considerable del mur frontal de ponent, rematat per un robust campanar d’espadanya de dues obertures. Al mur de migjorn hi ha una de les capelles obertes el segle XVIII.
R. Viladés
Per arribar-hi cal situar-se a la plaça de l’ajuntament de Bagà. Des d’allí cal prendre la pista que va a Gisclareny, que passa entre l’església parroquial i la rectoria. La carretera va seguint paral·lela al riu Bastareny fins que el travessa. Després de 3,7 quilòmetres, cal deixar la pista asfaltada i girar a mà dreta per travessar un curt túnel. Al quilòmetre 4,8 hom arriba a una bifurcació de carreteres. Cal seguir la de mà dreta, que va a Murcarols. Al quilòmetre 6,8 s’arriba a la casa del Puig. Cal deixar el cotxe poc abans d’arribar a la casa. L’església és ben visible; amb cinc minuts a peu s’assoleix el cim del puig on hi ha la capella. Algun tram de la carretera no és gaire bo, sobretot si ha plogut. (RVL)
Història
Sant Martí del Puig, situada a l’antic comtat de Cerdanya, a la històrica vall de Brocà, fou una possessió del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
Les primeres notícies de l’església es remunten al segle X, i concretament s’esmenta en la documentació d’aquest gran monestir de la vall del Bastareny; l’any 961 el prevere Bell i altres marmessors del testament del difunt Ava donaren al monestir de Sant Llorenç diverses possessions a la vall de Brocà: Vilalta, Merola, Rus, Pardinella i Puig (in ipso Puig), concretament cases, terres i horts.
L’església, documentada des del segle XIII, fou des dels seus orígens, parroquial i, com a tal, tenia cementiri al seu costat.
L’any 1255 n’era capellà Joan Pruners, el qual, d’acord amb Guillem, prior de Sant Jaume de Frontanyà, a fi de poder resoldre alguns problemes que sobre aquesta església tenia amb un prevere anomenat Balaguer, prometé de donar a aquest, cada any, com a benefici, dos sexters de blat de primera qualitat i mesurats amb la mesura oficial de Berga. Balaguer, per la seva part, es comprometia a prestar un bon servei a l’església de Sant Martí del Puig.
Aquesta església fou objecte de diversos conflictes que s’allargaren durant tot el segle XIII. Així l’any 1288 el capellà del Puig Berenguer Gaamir i un clergue de Gavarrós, de nom A. de Sarroca, tingueren un plet sobre els beneficis a obtenir de l’església del Puig. Gaamir en aquesta ocasió prometé, sota jurament i pena de dos-cents sous, a Sarroca que es presentaria al bisbe d’Urgell per tal de renunciar a favor d’aquest l’església del Puig i tots els drets que per ella li corresponien. Consumada aquesta renúncia, el clergue de Gavarrós arrendà a Berenguer Gaamir l’església del Puig amb tots els seus beneficis, drets i pertinences que per ella li corresponien, i també l’església de Gavarrós amb els seus drets i possessions; aquest contracte, que tenia una vigència de dotze anys obligava Gaamir a servir simultàniament totes dues esglésies i a pagar al rector Sarroca tres sous cada any. Cal suposar que aquest contracte no devia funcionar prou bé puix que uns anys més tard, a causa de les desavinences sorgides entre Gaamir i Sarroca, aquell, sota pena de cent cinquanta sous, confirmà els termes del tracte anterior i deixà ben explícitament reconegut que el rector legítim de Sant Martí del Puig era A. de Sarroca.
L’any 1289 el prior de Sant Jaume de Frontanyà, que era el degà del Berguedà pel bisbe d’Urgell, havent comprovat que Berenguer Gaamir, capellà de Sant Martí del Puig, vivia concubinàriament, li posà la pena de seixanta sous, que havia estat imposada als concubinaris en el sínode general. Més tard, a causa de la seva pobresa, li fou llevada aquesta pena.
La visita de l’any 1312 al deganat del Berguedà confirmà el caràcter parroquial a l’església de Sant Martí del Puig. L’església del Puig va rebre nombroses deixes testamentàries al llarg dels segles XIII i XIV, per part dels senyors de Pinós, concretament Galceran IV, i els seus feudataris de Murturols.
Tot i que els senyors de Pinós senyorejaven el lloc del Puig, el monestir de Sant Llorenç prop Bagà retenia els seus drets sobre l’església; l’any 1294 Galceran de Pinós reconeixia a l’abat de Sant Llorenç prop Bagà haver procedit injustament en l’exercici de la jurisdicció sobre molts llocs propis del monestir i concretament sobre la parròquia de Sant Martí del Puig (et infra parrochiam Sti. Martini de Podio de Avalaneto...).
L’any 1368 Sant Martí del Puig era ja una sufragània de Gisclareny i el segle XVIII ho era, juntament amb Sant Andreu de Gréixer, de Sant Miquel de Turbians. Avui l’església resta sense culte. (RSR-JVV)
Església
L’església consta d’una sola nau rectangular de proporcions no gaire grosses, coberta amb volta de canó i coronada per un absis semicircular a llevant en el qual hi ha una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc adovellat de pedra tosca formant el mig punt. L’absis és força ben fet, a base de blocs de pedra força regulars i trencats a maceta, disposats en filades regulars a trencajunt. Aquest absis no té cap ornamentació, però és coronat per una senzilla cornisa de pedra tosca, sobre la qual descansen les lloses amb les quals és cobert.
A migjorn, cap al capdavall de la nau, hi ha la porta d’entrada adovellada també amb pedra tosca. És una porta més alta que les acostumades. També un xic més al capdavall de la nau hi ha una petita espitllera. A ponent s’aixeca el campanar d’espadanya amb dues finestres i que agafa tota l’amplada de la nau. Evidentment és molt desproporcionat. A la banda de tramuntana i a la de migjorn, foren construïdes sengles capelles el segle XVIII. La part de la nau és construïda amb pedres desiguals, la qual cosa posa en evidència les reformes que ha sofert.
Per dintre, la nau central ha estat escatada i ha fet visible el seu aparell que, igualment com a l’exterior, és d’una pedra matussera i sense polir. Resten encara senceres una bona part de les cornises neoclàssiques, a partir de les quals arrenca la volta, que encara conserva el guix amb pintures de color blau. A la banda de migdia s’observa una finestra de doble esqueixada que no té sortida a fora.
El presbiteri fou sobrealçat ja que actualment hi ha tres graons. L’altar ha estat destruït. El terra és cobert una part amb llosa, i una part amb cairons. Al mig de la nau hi ha dues escales que baixen a un soterrani amb un sostre encofrat; possiblement devia servir de sepultura.
Es conserva encara al capdavall de la nau la pica baptismal amb vuit cares.
L’estat actual d’aquesta església és llastimós.
Per tot el que hem dit, i si ens guiem sobretot per l’estructura de l’absis, hem de creure que aquesta església fou construïda al final del segle XI. (RVL)
Bibliografia
- Joan Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. I, Barcelona 1930, pàgs. 116 i 433; vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 69, 82, 119 i 120
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 261-262