Situació
Capçalera de l’església, amb l’absis que té adossat una sagristia tardana.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Martí és situada a l’extrem nord del poble d’Espés de Jus o de Baix, en una posició eminent sobre el nucli urbà que s’estén en un coll entre els turons de l’església i de l’antic castell.
Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCH018018.
Per a arribar-hi, cal agafar una pista forestal que parteix de la carretera C-144 a mà esquerra, poc després d’haver deixat enrere el poble de les Paüls i un xic abans del barranc Salat. Si seguim aquesta pista, a la primera cruïlla es troba a mà dreta el branc que mena al poble d’Abella; cal seguir, doncs, vers l’esquerra i agafar el següent branc a mà dreta que porta fins a Espès de Jus. (JBP-JAA)
Història
Tradicionalment Sant Martí ha estat l’església parroquial de la vall d’Espés. Un capbreu de vers el 1068 consigna els delmes que tenia l’església de Sant Vicenç de Roda a Castillo de Sos, en el qual es consigna que a Aspes hi havia nou famílies i un tal Baró “presbiter”. Hom dona com a vàlida una referència del 1070, segons la qual el rei Sanç Ramírez concedí al monestir de Sant Victorià d’Assan el delme de l’alou de Martí, prevere d’Espés.
A partir de la baixa edat mitjana hom troba esment de rectors d’Espés i canonges de Roda alhora, els quals hi fundaren algunes capellanies.
El 1565, Joan Ferraz, prevere d’Espés i canonge almoiner de Roda, deixà en testament a Antoni Ferraz, prevere i capellà de Sant Valeri de Roda, un censal a Abella. El 1571 l’església de Sant Martí va ésser annexada al nou bisbat de Barbastre. (JBP)
Església
Planta de l’església, amb una estructura original en creu llatina, molt modificada per l’addició de noves capelles en època tardana.
J.A. Adell
L’església de Sant Martí és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, acabada a llevant amb una capçalera tripartida formada per un absis de planta ultrasemicircular, molt allargada, que s’obre directament a la nau sense cap mena d’element d’articulació. Aquest absis és flanquejat per dues capelles de planta quadrada i cobertes amb volta de canó, de directriu perpendicular a la volta de la nau. Al mur de ponent de la nau hi ha, adossat, un campanar de torre, que en la seva part baixa és totalment contemporani de l’obra de l’església i forma una capella rectangular, coberta, com les altres, amb volta de canó.
Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, molt esvelta, i en cada una de les testeres de les altres capelles, inclosa la de la base del campanar, hi ha una finestra de doble esqueixada, de proporcions més baixes que la de l’absis central.
La porta se situa a la façana sud, prop de l’angle sud-oest, i és feta amb un arc de mig punt, ressaltat per una arquivolta motllurada; per la seva factura, respon clarament a una reforma tardana de la porta original, que probablement era en el mateix indret.
L’església fou reformada amb l’afegitó de noves capelles adossades a les façanes nord i sud, un porxo que aixopluga la porta i una sagristia adossada a l’angle sud-est. L’ampliació lateral implicà un sobrealçament de les cobertes, especialment visible en les capelles primitives, originalment cobertes amb una teulada de dos vessants.
Les façanes no tenen ornamentació, llevat d’un senzill ràfec a l’absis amb una motllura en cavet, i presenten un aparell de carreuó escairat i irregular, molt ben disposat en filades desiguals; l’absis, en canvi, presenta un parament més acurat amb carreus ben tallats, molt ordenats, en la part baixa de la seva façana. Al campanar de torre de ponent s’observa un canvi en l’estructura del parament, que en la part baixa és solidari amb el de l’església, i per sobre del nivell de la coberta de la nau és format per un aparell de carreuó i reble molt ordenat, amb carreus punxonats als angles, fins al nivell de les finestres; aquest nivell és assenyalat per una motllura en bossell, sobre la qual s’assenten les finestres d’esqueixada recta, dues a la façana de ponent i una en cadascuna de les altres façanes.
L’interior és totalment arrebossat, amb alguns vestigis de pintures murals, i això impedeix veure si la forma absidal és fruit d’algun tipus de reforma o respon a l’original, que resulta certament anòmala per a una obra l’estructura de la qual la situa al segle XII; de fet, constitueix una solució absidal força arcaïtzant, emparentada amb edificis com l’església de Sant Llorenç de la Muga (vegeu el volum IX d’aquesta obra, pàg. 809) o Sant Genís de Fontanes (vegeu el volum XIV d’aquesta obra, pàgs. 369-375), on els absis ultrapassats no tenen l’arc triomfal d’altres models d’aquest tipus absidal, de Sant Miquel de Cuixà o Sant Pere de Rodes.
Aquest arcaisme de l’estructura absidal de l’església d’Espés de Jus s’accentua amb la presència de les dues capelles laterals, que no podem considerar en cap cas com un transsepte, sinó més aviat com una solució maldestra, però ben executada, de formar una capçalera trevolada.
Per altra banda, l’esvelta torre del campanar —que constitueix una espectacular fita en el paisatge— representa un dels exemples més acurats d’aquesta mena de torres adossades a l’extrem de ponent de la nau; un element similar el retrobem en altres esglésies de la vall de Benasc, com la mateixa de Santa Maria de Benasc, o la de Sant Esteve de Renanué, totes elles integrades com a capelles en l’estructura de l’església, formant un veritable cos occidental, que no sabem fins a quin punt, en els exemples de Benasc o Espés (en els quals les torres són coetànies de les esglésies), formaven un santuari occidentalitzat; un cas diferent seria, tot i que hi ha la mateixa situació de les torres, el d’esglésies alt-medievals com Santa Maria de Remolins o Sant Martí de la Plana (vegeu el volum VI d’aquesta obra, pàgs. 192-194) en els quals la base del campanar no s’integra a l’espai litúrgic. Aquesta integració de la base del campanar dins l’espai de culte es repeteix també a l’església benasquesa de Santa Maria de Vilanova, on el campanar se situa al costat sud de la nau i no al costat de ponent. (JAA)
Bibliografia
- Boix, 1982, doc. 426
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/2, pàgs. 46-50
- Benedicto, 1995, pàgs. 91-95