Situació
Vista exterior de l’absis de Sant Mateu des del costat de migjorn.
F. Tur
Aquesta església de Sant Mateu, sufragània de Sant Pere de Vilopriu, pertany al poble de Valldavià, situat a la part septentrional del terme, a 2 km vers tramuntana de Vilopriu. El poble és format per un conjunt de masies escampades i només vora l’església hi ha un petit nucli de poblament compacte.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG003635.
Per arribar-hi cal agafar la carretera de Colomers a Sant Mori, al peu de la qual hi ha el barri de l’església. (JBH-MLIR)
Història
El lloc de Valldavià s’identifica amb la “villa Cacavianus”, possessió de la mitra de Girona, confirmada per diferents preceptes reials als segles IX i X. Aquests instruments dels reis francs a favor de la seu són el de l’emperador Lluís el Pietós (834); el de Carles el Calb (844); el de Carloman (881); el de Carles el Gros (886); i finalment sengles diplomes de Carles el Simple (899 i 922).
En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Miquel de Fluvià del 1066, en precisar els límits del territori monàstic, hom indicà que una part del sector de migdia limitava amb el terme de Vilopriu, amb la vila “Cacavitem”, evidentment una deformació del topònim dels segles IX i X amb relació a Valldavià.
El topònim actual és documentat al final del segle XIII, en el testament de Bernat, clergue de Santa Maria de Castelló d’Empúries, que prengué com un dels marmessors el seu nebot Bernat Gispert, de Valldavià, domer de Castelló, i fundà una almoina a Valldavià. Cal suposar, per tant, que ja hi havia l’església.
L’any 1316 s’enregistra la redempció de bovatge del lloc de “Valle d’Aviano” pel comte Malgaulí d’Empúries. L’any 1319 hi ha notícia del delme de Vilopriu i Valldavià que tenia, en feu, Dalmau de Palol.
Sant Mateu de Valldavià, pel que sembla, ha estat sempre una capella sufragània de la parròquia de Sant Pere de Vilopriu. (JBH-BBG-ECV-MDPC)
Església
L’edifici, de dimensions reduïdes, consta d’una nau amb capçalera de forma irregular: semicircular a l’interior i de planta de quart de cercle a l’exterior.
Al mur lateral de migdia de la nau hi ha la porta de forma rectangular, sobre la llinda de la qual és visible un arc de descàrrega. Aquest llenç, a l’extrem de llevant, té afegida la sagristia; a continuació, un casalot que fou segurament l’antiga rectoria amaga la banda de migjorn de l’absis.
Com ja hem dit, l’absis té exteriorment forma de quart de cercle i se suposa que es tracta d’una capçalera semicircular, notablement alterada en construir la rectoria. L’aparell exterior de la meitat meridional d’aquest absis fou destruït i se n’aprofitaren els carreus al mur que l’uneix amb la rectoria. Al centre conserva una finestra, avui aparedada.
L’església és coberta amb volta d’arestes i té un arc toral apuntat. L’arc triomfal és de mig punt. L’interior del temple és totalment cobert amb una capa d’arrebossat de calç.
El parament de l’edifici palesa clarament que l’església ha estat objecte de successives reformes i alteracions de l’obra original, d’època romànica. L’aparell més ben conservat, fet de carreus ben escairats que s’afileren regularment, correspon al mur lateral de tramuntana de la nau i a la part septentrional de l’absis. A la resta de l’edifici, els carreus escairats no formen filades seguides, sinó que es barregen amb pedres sense treballar i amb espais omplerts d’argamassa. A la banda exterior hom pot observar que els murs foren pujats amb obra de pedruscall i l’absis fou alçat uns 2 m per posar-lo a l’altura dels murs de la nau i poder cobrir tota l’església amb una sola teulada. Aquestes obres són, possiblement, dels segles XVIII i XIX.
El fet que les estructures interiors siguin encalcinades fa difícil que es pugui determinar quins són els elements més antics d’aquest temple i a quina època pertanyen. Malgrat tot, és evident que el mur septentrional, on es veuen rastres d’una antiga coberta de lloses, i un tram de l’absis semicircular corresponen, per les seves característiques, a una construcció més antiga, segurament a un temple d’època romànica avançada (segles XII i XIII).
Podria ésser que les estructures interiors, com els arcs toral i triomfal i d’altres que podrien aparèixer sota la calç, fossin coetànies del mur, tot i que així actualment no es pot assegurar. La resta dels murs de l’edifici són fruit d’una reforma d’època molt posterior que pel tipus constructiu podria ésser que pertangués als segles XVI i XVII.
En unes obres fetes a la capella els anys setanta fou reconstruïda la finestra del frontis, la qual era alterada, rectangular, per donar-li la forma de finestra romànica de doble biaix. En aquest moment fou construïda també una petita espadanya al cim d’aquest mur. (JBH-MLIR)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 464.