Situació
L’església parroquial de Sant Pere de Vilopriu és al centre d’aquest poble, al costat del castell. Per arribar-hi, doncs, cal seguir les indicacions ja consignades per al castell de Vilopriu.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG994615.
Història
L’any 959, segons la confirmació del comte Gausfred, consta que el gran magnat de nom Riculf tenia, entre d’altres nombroses propietats que li havien estat donades pel rei Lluís el Transmarí, uns alous a Vilopriu i també als llocs veïns de Pins i Gaüses, avui pobles d’aquest municipi: “…infra termines de villa Elpirici et de Pinus, et in termines de villa Gauusos…”.
Segons l’acta de consagració de la basílica monàstica de Sant Miquel de Fluvià, el territori d’aquest monestir limitava pel costat de migdia amb els termes de “villa Ulprici” (Vilopriu) i de “Cacavitem” (Valldavià, un altre poble del municipi de Vilopriu).
L’església de Vilopriu s’esmenta en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i com a església parroquial de Sant Pere de Vilopriu en els nomenclàtors diocesans del segle XIV i del segle XVII. Ha mantingut la funció parroquial.
L’any 1319 consta que Dalmau de Palol, senyor d’Arenys d’Empordà, tenia, pel bisbe de Girona, tot el delme de Vilopriu i Valldavià. Així mateix, el 1504 Narcís de Palol reconeixia tenir tot el delme de Vilopriu.
Església
A la planta baixa i a l’interior del castell de Vilopriu, en enderrocar unes estructures modernes durant les obres que s’hi han fet recentment, ha quedat més al descobert un fragment de mur corbat. Pertany a una construcció que, en les altres parts, és destruïda o bé amagada per sectors d’edificació d’època posterior.
En principi hom podria suposar que, per la seva estructura, pot pertànyer a una primitiva torre cilíndrica. Tanmateix, per la seva situació, just darrere l’actual capçalera de l’església, a la qual resta encastada, és molt més probable que sigui un vestigi subsistent d’un absis romànic. Hi ha, a més, el detall del característic esglaó de socolada, propi d’un absis i estrany en una torre.
L’únic fragment visible avui d’aquest absis semicircular es troba encaixonat entre els murs del castell i té uns 4 m d’alçada per 2,50 de llargada. Es dreça damunt un aflorament de roca. L’aparell és fet amb carreus de mida gran, rectangulars sense gaire cura en l’escaire ni en el poliment; el morter és força visible en els junts. Pot pertànyer a una construcció datable al segle XII.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: Notícia sobre restes d’esglésies romàniques descobertes al Baix Empordà, “Estudis sobre temes del Baix Empordà”, núm. 2, Institut d’Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols 1983, pàgs. 67-69.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 529-530.