Situació
Una vista aèria de l’església des del costat sud-oest. Hom pot apreciar la petita capella completament isolada enmig de la vegetació.
J. Pagans-TAVISA
L’església de Sant Pere de Serrallonga, que almenys fins al segle XIII era anomenada de Vilallonga i que fins al segle XIV tingué funcions parroquials, és avui un edifici isolat i solitari, proper al mas Serrallonga, a 1.041 m d’altitud, al cantó nord-occidental del terme d’Alpens. Aquesta església figura situada en el mapa de l’Exèrcit 1:50.000, full 293: x 23,7 —y 65,6 (31 TDG 237656).
El camí per arribar-hi, en bastant mal estat, neix del pont de Sant Pere, situat entre els quilòmetres 17 i 18 de la carretera de Sant Quirze de Besora a Berga per un trencant que surt pel costat dret. Cal fer un quart de camí a peu. Les claus es troben a la rectoria d’Alpens. (JAA)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de la Guàrdia, a la comarca del Ripollès, al lloc antigament anomenat Vilallonga. Primitivament fou parròquia per esdevenir sufragània de Santa Maria d’Alpens.
El lloc de Vilallonga apareix documentat els anys 938 i 982 com afrontació de la propietat de Matamala que posseïa el monestir de Ripoll, ja que entre les fites de l’alou apareix la de la portella de Vilallonga; més tard, entre els segles XIII i XIV el nom de Vilallonga fou substituït pel de Serrallonga, nom d’un mas proper a l’església.
L’església surt en unes relacions de parròquies del bisbat de Vic entre 1025 i 1050 i també en una d’anterior al 1154, on apareix el prevere de Vilallonga; consta també en una altra llista redactada el segle XIII, però en les visites pastorals que el bisbe Galceran Sacosta feu entre els anys 1330 i 1339 a les parròquies del bisbat de Vic no hi consta.
El segle XIV, segurament per pèrdua de població, perdé la categoria de parròquia per passar a ser sufragània de la de Santa Maria d’Alpens, vinculació que es mantenia el 1686 quan el bisbe Antoni Pasqual la visità i feu constar que només tenia fossar i estava mancada de fonts baptismals i reserva i que els ornaments per a les celebracions eren proporcionats per l’obra de la parròquia.
Actualment segueix en culte, però sense una periodicitat determinada. (APF-ABC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau petita, rematada vers llevant per un absis rectangular, modificada al costat de tramuntana per l’afegitó de la sagristia i els dos arcs amb els seus pilars que reforcen els murs de la nau.
J.A. Adell
L’església és un edifici d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis de planta rectangular, gairebé quadrada. L’absis, que és separat de la nau per un arc triomfal de perfil ultrapassat, amb impostes molt simples i un lleuger avançament de muntants, es troba, en relació amb la nau, un graó més alt.
Al cantó de tramuntana de l’absis hi ha adossada una sagristia rectangular. Sobre el mur de ponent hi ha erigit un campanar de paret, amb dos ulls.
Ja en època alt-medieval la nau fou reformada, tot estrenyent-la amb la construcció de dues grans arcades formeres adossades interiorment, sens dubte per tal de suportar una volta de canó que substituís la coberta, possiblement d’embigat, original. No podem pas precisar si aquesta volta s’arribà a construir, puix que la coberta actual d’embigat de fusta, substitueix una volta de rajol ceràmic i perfil rebaixat que arrencava de les impostes aixamfranades originals i que ha deixat només llurs empremtes en els murs testers de llevant i de ponent.
L’absis, més baix que no pas la nau, és cobert amb volta de canó lleugerament ultrapassada, l’estructura de la qual resta amagada per l’enguixat que cobreix totalment els paraments d’aquesta part de l’edifici.
Les cobertes són de teula àrab. Segons que sembla, a l’absis la coberta se superposa a una altra de lloses de pedra.
La porta, única, s’obre a la façana meridional amb una arcada de mig punt, emmarcada exteriorment per un petit rebaix al mur concèntric a la porta, tot formant l’arc amb un doble rengle de llosetes planes.
La resta d’obertures es limita a una finestra d’esqueixada senzilla al mur de ponent, i una de doble esqueixada, molt modificada al mur meridional de l’absis. Al mur de llevant de l’absis és encara visible exteriorment una finestra d’esqueixada senzilla, aparedada, molt estreta, l’“arc” de la qual ha estat format per una sèrie de lloses primes disposades en falca, molt barroerament. Al mur de migjorn de la nau hom pot observar una finestra de doble esqueixada, aparedada, la qual no es fa evident a l’interior, cosa que pot ésser causada per l’enguixat que hi ha en aquest sector. Si aquesta finestra, com sembla, s’obrís en el regruiximent del mur, faria parella amb el nínxol que hi ha obert al mur de tramuntana, sense projecció exterior.
Tota l’església ha estat construïda amb un aparell de pedres simplement trencades, de proporció marcadament horitzontal, agafades amb abundant morter de calç i sorra, de gra molt aspre, sense formar filades. Només a les cantonades l’aparell apareix més ordenat, sense variacions ostensibles en la mida que tenen les peces. Aquest tipus d’aparell apareix també a l’interior, al mur de ponent i a les parts que no han estat cobertes per l’enguixat.
A la part superior de la façana meridional, entorn de la porta i als reforçaments interiors dels murs hi ha un aparell molt més acurat, constituït per petits carreus ben tallats, però no polits, agafats amb morter de calç i disposats en filades uniformes amb els arcs construïts amb dovelles uniformes i ben tallades.
Una vista de l’interior de l’església amb la capçalera al fons, la qual se separa de la nau per un arc triomfal de perfil ultrapassat. Hom pot observar com la nau fou coberta amb fusta.
J.A. Adell
L’església fou decorada amb gust classicitzant incorporant un retaule d’estil popular i enguixant tots els seus paraments, ara parcialment repicats, construint una volta rebaixada, la qual fou substituïda l’any 1837 per l’embigat actual. Possiblement a aquesta reforma correspongui la sagristia, que és adossada al costat de tramuntana de l’absis, construïda amb un aparell extremadament barroer, reforçat als angles per grossos carreus disposats de llarg i de través.
L’enguixat interior cobreix tot l’absis i l’arc triomfal i impedeix de veure’n l’aparell, llevat dels seus brancals i alguns sectors del cantó de la nau, on aquell ha estat repicat. En aquests punts hom pot apreciar un aparell molt semblant al dels murs exteriors, amb les pedres disposades amb més cura, tot formant filades irregulars, les quals no es corresponen amb les dels murs de reforç de la nau. Les impostes de l’arc són constituïdes per sengles blocs monolítics. L’arc triomfal, segons que sembla, ha estat construït amb dovelles molt irregulars i mal tallades, les quals pugen horitzontalment, fins aproximadament un terç de la llum de l’arc i a partir d’aquí es disposen radialment.
Per llurs característiques tipològiques, formals i tecnològiques, l’església de Sant Pere de Serrallonga s’inscriu perfectament dins els diversos tipus arquitectònics de l’arquitectura religiosa del segle x i es correspon amb la tipologia més elemental de nau i absis com els exemplars de Santa Eugènia de Gomar, al Bages, Sant Esteve de Caulès Vell, a la Selva, Santa Felicitat de Sornià, a la Fenolleda, Sant Vicenç d’Enclar, a Andorra, entre d’altres esglésies catalanes, o Saint-Nazaire a Roujan o Saint-Maurice, de Saint-Vincent de Joulages, al Llenguadoc totes dues, dins un tipus arquitectònic que algú ha volgut veure com hereu de la tradició visigòtica, però que Eduard Junyent, tot i que no en senyala una data concreta, situà, encertadament, en la tradició de l’arquitectura rural de la baixa romanitat.
És possible, doncs, que la construcció original d’aquesta església dati de la segona meitat del segle X, d’acord amb l’opinió de X. Barral i A. Pladevall, i les reformes efectuades per a reforçar els murs i la porta d’entrada es corresponen, per les seves característiques, amb les obres del segle XI i possiblement es puguin datar del final del segle a deduir d’alguns detalls com l’aparellat, o l’emmarcat de la porta, que cal situar entre els tipus evolucionats dels models llombards. (JAA)
Bibliografia
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 221.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, pàg. 190.
- Antoni Pladevall: Sant Pere de Serrallonga a Alpens, a “Hoja Diocesana”, núm. 520, Vic 15 de novembre de 1970.
- Antoni Pladevall: Alpens a Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 1 (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona 1981, pàg. 286. (DAG)