Sant Salvador de Bellver (Sant Boi de Lluçanès)

Situació

Vista de conjunt de l’església, amb el mas de Sant Salvador al costat, des del cantó nordoriental.

J. Pagans-TAVISA

Aquesta església, també anomenada Sant Salvador d’Orís, es troba a 952 m d’altitud, a l’extrem de llevant del terme, a la punta d’una carena que domina la part de tramuntana de la Plana de Vic, que separa la riera de Talamanca de la d’Orís. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 294-M781: x 33,3 —y 56,8 (31 tdg 333568).

Des de sota el campanar de l’església d’Orís surt un camí o pista en bon estat que va a l’agregat rural de Gallifa i passa per la casa de Vilanova. Aquí s’ha de deixar el cotxe i per darrere de la bassa surt un camí que s’enfila serpentejant per l’obaga i amb vint-i-cinc minuts mena a l’església.

També s’hi pot anar des de Sant Boi de Lluçanès, més avall de l’urbanització Montcel, per un camí carreter que passa vora la capella de Sant Roc. Si hom segueix aquest camí —pel qual s’hi pot arribar amb cotxe— és aconsellable que ho demani, puix que és difícil de trobar. (JSV)

Història

Aquesta església es trobava al límit de l’antic terme del castell de Lluçà, al lloc de Bellver o d’Orís, pel fet que estava tocant els límits del castell d’Orís, a la parròquia de Sant Boi de Lluçanès. Inicialment fou una capella rural per esdevenir aviat un monestir de deodonats que observaven la regla de Sant Agustí. Desaparegué posteriorment per quedar de nou com a capella rural, administrada des de Vic.

El terme del castell de Lluçà i el terme de Sant Boi es troben citats l’any 905 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria, situada al peu del castell de Lluçà, mentre que una de les esglésies unida a la consagrada es trobava a l’apèndix de Sant Boi.

Aquest edifici és conegut per Sant Salvador d’Orís per trobar-se sobre la parròquia d’aquest nom, però va pertànyer sempre a la demarcació de Sant Boi de Lluçanès. El seu nom antic, enregistrat ja l’any 1110, als inicis de la fundació, fou el de Sant Salvador de Bellver, pel fet de trobar-se al puig de Belvidere o Bellver. Sens dubte que li devia donar aquest nom el dilatat horitzó vers la Plana de Vic i la vall de Ter que hom podia admirar des d’aquest lloc.

El seu antic arxiu es conserva a l’Arxiu Capitular de la catedral de Vic. En ell consten, des de l’any 1110, moltes deixes de terres i béns i sovint de persones que es declaraven converses o deodonades de Sant Salvador.

Des del començament del segle XII hi havia en aquest lloc una comunitat de preveres i clergues, regida pel prior Pere Amat, amb un sagristà de nom Ermemir i tres o quatre altres membres. Vers l’any 1150 Pere Amat fou succeït pel prevere Berenguer de Llagostera i aquest per Pere de Todonyà, al final del segle XII. Aquesta comunitat es regia per la regla de sant Agustí, igual com el cenobi de Lluçà o l’Estany.

L’església adquirí més importància quan l’any 1210 es creà al seu temple una confraria, de la qual formaven part diversos nobles i pagesos de la comarca. Al moment d’ingressar-hi, aquests feien diverses donacions de terres a canvi d’ésser inclosos en les oracions i en els sufragis dels confrares. La confraria tenia un capellà beneficiat i un altar dedicat a santa Maria, dintre l’església de Sant Salvador.

Aquesta confraria aconseguí tenir tanta o més importància que la comunitat de canonges, la qual, cap al final del segle XIII, l’any 1278, ja havia quedat reduïda a un sacerdot, que tenia el títol de rector, i dos altres capellans, beneficiats, un dels quals ho era de la confraria.

La pesta negra motivà la desaparició de la comunitat, mentre que la confraria s’esllanguia cap a la mort de la institució. En aquesta època només residia a l’església un sacerdot, que tenia el títol de rector. Aquesta precària situació motivà que l’any 1411 s’iniciessin els tràmits per a unir el benefici o rectorat de Sant Salvador a l’administ ració de la catedral de Vic a través de la pabordia de desembre. A partir del 1415, moment en què renuncià el càrrec de rector qui fins aquell moment el regentava, el paborde de la pabordia fou el rector perpetu o encarregat de Sant Salvador i de l’administració dels seus béns. El fet, però, de no residir-hi feu que l’encarregat de mantenir el culte de la capella fos el rector de Sant Boi de Lluçanès.

A causa de les disposicions rebudes amb motiu de les visites pastorals de l’any 1724 i següents, l’edifici sofrí diverses obres de consolidació els anys 1734 i 1735 a càrrec dels canonges vigatans, que no modificaren l’edifici original, del qual només la teulada és posterior a l’erecció del temple romànic. El seu estat actual és del més pur abandó; és utilitzat, a vegades, com a magatzem i com a quadra per l’actual propietari del mas Viladecans. Si bé es manté dempeus, té el portal de tramuntana esvorancat i pot ser que en qualsevol moment el seu estat es degradi i motivi l’ensorrament de l’absis o del portal. (APF-ABC-JVV)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una àmplia nau amb dos arcs torals, rematada vers llevant per un absis semicircular. Hom hi pot observar el pas obert al seu mur de tramuntana, la funcionalitat del qual ens és desconeguda.

J. Sarri

La presència d’aquest edifici recorda un d’aquells intents de fundació monàstica que, encara que no reeixiren a mantenir-se gaire temps, foren, però, un centre d’espiritualitat i d’irradiació durant unes quantes generacions.

De les edificacions medievals: cases, sagrers i cementiri, que apareixen en els documents esmentats entorn de l’església, no en queda res. Ara només hi ha el veí mas de Sant Salvador, reedificat molt tardanament. En canvi es conserva l’airosa església, aixecada al començament del segle XII, exemplar d’una escaient sobrietat romànica.

L’edifici és format per una espaiosa nau rectangular, de grans proporcions, dividida per dos arcs torals i coberta amb una volta lleugerament apuntada, la qual remata un absis semicircular, cobert amb una volta en quart d’esfera. Entre la nau i l’absis hi ha un simple plec que fa de punt d’unió.

L’edifici té tres portes, una a ponent, que és tapiada, una altra de grans dimensions, sense galzes, al mur de tramuntana, tocant a l’absis, i una darrera al mateix cantó, tocant a la façana de ponent, molt petita. Cap d’aquestes portes no té elements escultòrics o decoració. Les dues primeres han estat tancades amb un punt rodó; la petita és rectangular. Al mur de migjorn hi ha obertes dues finestres de doble esqueixada.

La sobrietat de les línies arquitectòniques i el volum de la construcció, resolt amb grans blocs, en una estructura homogènia i sense interrupcions de cap mena, mancada d’afegitons d’èpoques posteriors, fan ressaltar encara molt més la bellesa de l’estil, el qual es mostra en les ornamentacions exteriors de l’absis, sota la línia de la cornisa i a les seves finestres.

Façana occidental de l’església, amb una porta simple, tapiada i l’hastial amb un gran esfondrament.

Rambol

En la perfecció de les maneres rústiques pròpies del país, conserva la decoració amb arcades cegues i faixes llombardes a l’exterior de l’absis, sota un fris de dents de serra. L’absis es divideix en tres sectors amb una petita finestra en cadascun d’ells. Les arcades han estat tractades amb un minuciós sentit decoratiu; per contra, les finestres han estat cobertes amb uns arcs llisos en degradació. Aquestes finestres formen esqueixada vers l’interior i plecs cap a fora. De la coberta de l’absis no queda rastre, igual com la de la nau, que té ben poca cosa; l’herba cobreix voltes i cornises.

Les parets interiors, fetes amb un carreu Gros i regular, han estat coronades per una imposta simple aixamfranada, la qual corre per tot el perímetre de la nau i l’absis. La pedra ha estat molt ben tallada.

La part posterior de l’absis es troba molt descalçada i l’estat del temple és d’abandó. (JVV-JSV)

Crist en majestat

Imatge del Crist en majestat que es conserva al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el núm. 9 723. Aquesta image, que avui és muntada al Museu damunt una creu que no li és pròpia, fa 110 cm d’alt per 109 d’envergadura. Es tracta d’un exemplar de mitjan segle XII.

G. Llop

Procedent d’aquesta església el Museu Episcopal de Vic guarda un Crist en majestat, és a dir un Crist clavat amb quatre claus, vestit amb una túnica llarga i amb els ulls oberts, evitant qualsevol al·lusió al sofriment.

Fa 110 cm d’alçada per 109 d’un extrem a l’altre dels braços. La creu sobre la qual és fixada actualment fa 190 x 137 cm, essent d’un gruix de 3,7 cm.

Pertany al Museu Episcopal de Vic, on està inventariada amb el número 9723. Aquest número ens indica que hi fou registrada després de la guerra civil de 1936-1939.

Procedeix de la petita església de Sant Salvador de Bellver o d’Orís. Quan a les acaballes del segle passat aquesta església quedà desafectada la majestat passà a l’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès i d’aquí al Museu Episcopal de Vic. Així s’explica la seva doble denominació.

Vista frontalment, tan sols la lleugera inclinació del cap assenyala alguna desviació respecte de l’estricta symmetric d’aquesta image. Home li ha allargat els braços, tractant de restituir-los a la seva posició original, en una operació que ha deixat cicatrius. La túnica únicament té plecs (més aviat unes suaus ondulacions) al cos, i no als braços. Es presenta cenyida amb una cinta plana, els dos extrems de la qual cauen quasi parallelament fins a tocar-li la vora inferior. El nus està resolt amb un grafisme molt elegant.

Tant els dits de les mans com els dels peus també han estat completats pel restaurateur que interlinguè sobre aquesta image. Els peus foren esculpits separadament del bloc de fusta que constitueix el cos, de manera que estan fixats per l’interior de la part buidada de la túnica. Aquesta construcció és bastant corrent en les majestats més antigues, tal com fa notar Manuel Trens.

Es potser al cap on es mostren amb més claredat les bones aptituds de l’autor d’aquesta peça. El perfil és sever i elegant. Les faccions estan resoltes amb tots els convencionalismes propis del cas. Sobresurten particularment les orelles. El cabell i la barba estan representats a base de petites incisions ben ordenades, seguint un esquema bastant freqüent en algunes d’aquestes imatges. La barba és acabada amb dos rínxols, alhora que per damunt de cadascuna de les espatlles cauen tres tirabuixons.

La policromia original de la majestat de Sant Salvador de Bellver fou feta malbé en època moderna, quan hom procedí a repintar-la. La túnica fou decorada aleshores amb uns motius florejats que tampoc no imitaven els antics.

La restauració de la image duta a terme després de la guerra civil va permetre de trobar alguns indicis d’aquella policromia original, bé que del tot insuficients. Pot deduir-se que la decoració de la túnica devia ser, per exemple, com la de la majestat Batlló: una simulació dels teixits de l’època, amb grans motius circulars (però lleugerament més petits que els de la majestat Batlló) dibuixats en vermell sobre fons fosc. La policromia també fou emprada per a fer ressaltar les llagues de les mans i dels peus.

És remarcable el fet que aquesta escultura presenti al revers un reconditori destinat a contenir relíquies, de 16 centímetres de llargada, tot i que d’aquelles no en queda cap vestigi. Aquesta particularitat també es constata a les majestats de la Trinitat de Bellpuig, les Planes d’Hostoles i del Museu Diocesà de Barcelona, així com a quatre Crists del Museu d’Art de Catalunya, al del davallament de Sant Joan de les Abadesses, i al devot Crist de Perpinyà, per exemple.

La creu sobre la qual podem veure-la fixada actualment es conserva en més bon estat que la majestat en si. Aquest fet es deu a que aquesta creu no correspon a la image en qüestió, sinó que li ha estat associada després del seu ingrés al Museu Episcopal de Vic.

Creu que originàriament acompanyava la majestat, avui aparellada amb un altre Crist que no hi correspon. Aquesta creu, que fou serrada, fa 107 cm d’alt per 98 cm d’envergadura.

G. Llop

Algunes fotografies antigues (clixé Gudiol 6206) ens mostren la majestat de Sant Salvador de Bellver amb la creu que la suportava anteriorment, la qual també es conserva al Museu de Vic. Concretament, avui en dia podem veure-la associada a la que R. Bastardes denomina “Majestat II del Museu de Vic”. És evident que els braços d’aquesta creu foren mutilats en un moment donat (dimensions actuals: 107 cm d’alçada per 98 cm d’envergadura). Ultra la seva decoració polícroma, en no gaire bon estat (l’únic element sobresortint és l’Agnus Dei a la intersecció dels braços), és interessant per les inscripcions i els grafits que es llegeixen a dalt i a baix de l’esmentada representació de l’Agnus Dei. La transcripció que Manuel Trens fa de la inscripció és la següent.

Joq / Ynu / S Qua / Carne / Per / Dit / Rsd

És, evidentment, una fórmula estranya i de difícil interpretació. Dels grafits als quals hem al·ludit —i que constitueixen un fet insòlit— se n’identifiquen dos, però només un és llegible. Segons Manuel Trens, diu: “Salva nos Christe Salvator”. Aquesta al·lusió al Salvador és interessant, ja que podria relacionar-se amb la dedicació de l’església d’on presumiblement prové (de fet, hom constata que sovint hi ha vinculació entre la titulació “Salvador” i les majestats).

La creu que avui serveix per a exposar la majestat de Sant Salvador de Bellver és un exemplar força interessant, sobretot per l’ornamentació pintada que conté. En donem les mides a l’encapçalament. Correspon al tipus de creu potençada i és evident que anteriorment també havia suportat una altra image.

El revers presenta el marge decorat en vermell i ocre. Els braços estan centrats per un motiu decoratiu pintat consistent en una tija vegetal que forma espirals en direccions contraposades. La creuera és dominada per un medalló dins el qual és representat l’Agnus Dei sobre un fons blau. Als extrems dels braços es representen els símbols dels evangelistes.

El cantell de la creu és de color blau fosc. L’anvers té el marge ocupat per una sanefa de color vermell. Els braços de la creu estan coberts per una decoració estucada disposats en dos carrers (amb una faixa central llisa) els quals presenten, en relleu, un motiu semblant al del revers (Carbonell, L’ornamentació en la pintura romànica catalana, Artestudi, Barcelona, 1981, tema núm. 196). La potença superior de la creu conté la representació del Sol i de la Lluna. La de l’esquerra presenta la Mare de Déu i la de la dreta un motiu inidentificable, però que, sens dubte, havia de correspondre a sant Joan.

Si pasem a considerar la historiografia entorn d’aquesta majestat constatarem, d’antuvi, que no ha estat publicada fins a dates relativament recents.

Cook i Gudiol la inclouen en un grup l’obra principal del qual seria la majestat Batlló i que estaria integrat, a més, per les majestats de Les Planes d’Hostoles, Angostrina, la Trinitat de Bellpuig, la Llaguna, Eller i Viliella. Ressalten particularment les similituds entre la majestat de Sant Salvador de Bellver i la de la Trinitat de Bellpuig (convé notar que en la primera edició del volum cinquè de la sèrie Ars Hispaniae es recullen algunes procedències que posteriorment han estat precisades o rectificades).

Cook i Gudiol assenyalen com a desgrat de la dispersió geogràfica de les procedències d’aquestes majestats (Osona, Garrotxa, Cerdanya, Rosselló…), és ben evident llur unitat tipològica i estilística. Consideren així mateix la possibilitat que fossin produïdes per un taller establert en un important centre monàstic, probablement Ripoll o Cuixà.

Cronològicament situen aquest grup de majestats a la segona meitat del segle XII, basant-se sobretot en la comparació de llur ornamentació policroma amb la pintura sobre taula.

Eduard Junyent (1957) segueix un plantejament semblant, bé que incorpora al grup la majestat de Saderra, cremada l’any 1936.

Manuel Trens (1966), en el primer estudi de conjunt sobre les majestats catalanes, les classificà tipològicament segons les característiques de la túnica i, particularment, de les formes dels plecs, considerant que, a partir de l’estructuració d’aquests elements, és possible intentar establir una evolució d’aquest tipus iconogràfic (considerant més tardans els exemplars més degenerats) i fins i tot definir algunes línies estilístiques.

Així doncs, estableix quatre grups: primer, majestats amb plecs minuciosament treballats sobre el cos de la túnica i també presents a les mànigues; segon, plecs al cos de la túnica, caient en vertical, i mànigues llises, sense plecs; tercer, plecs a la túnica, de cintura en avall; i quart, sense plecs.

La majestat de Sant Salvador de Bellver és el primer exemplar corresponent al segon grup, i cronològicament és datada per Trens el principi del segle dotzè.

Rafael Bastardes (1978) es basa en les conclusions dels estudis precedents, alhora que prefereix ordenar les majestats seguint criteris estilístics. En aquest sentit recull la denominació “taller de Ripoll” proposada per Cook i Gudiol, considerant que és representat per dotze majestats (Batlló, Les Planes d’Hostoles, Beget, Sant Salvador de Bellver, Eller, Viliella, La Trinitat de Bellpuig, La Llaguna, Angostrina, Lillet, Sant Joan les Fonts i la Portella).

De fet, el “taller de Ripoll” tal com l’entén Bastardes no és altra cosa que la major part de les majestats catalanes corresponents als inicis de la plena difusió entre nosaltres d’aquest model iconogràfic, és a dir, de totes aquelles peces que segueixen amb fidelitat els prototips, sense confondre’ls ni vulgaritzar-los.

Estilísticament, però, creiem que les relacions de la majestat de Sant Salvador de Bellver s’han de limitar a un cicle més reduït de peces, entre les quals comptem la Majestat Batlló, la de les Planes d’Hostoles i la de la Trinitat de Bellpuig. Aquesta darrera podria ser considerada el punt de referència a partir de la qual foren concebudes les altres tres i, posteriorment, tota una sèrie d’exemplars d’inferior qualitat com ara les talles d’Éller, Viliella, la Llaguna i Angostrina.

Més problemàtica és la qüestió de la cronologia, atesa la manca de punts de referència sòlids. En qualsevol cas, sembla prou prudent atribuir a les majestats de Sant Salvador de Bellver, Batlló i les Planes d’Hostoles una data que podria oscil·lar per tot el segon terç del segle XII. (JBC)

Treballs de restauració posteriors

Aquesta antiga església, seu inicial d’una comunitat canonical, va començar a recuperar-se l’any 1993 amb motiu d’anar-hi a viure un cartoixà, el pare M. Capellades. Amb el treball de voluntaris de Sant Hipòlit de Voltregà i Manlleu, degudament assessorats, el 1995 es va refer o dignificar l’interior, fins aleshores destinat a usos agrícoles, i es restaurà la coberta i l’absis. Els dos darrers anys s’ha restaurat el mur de ponent, amb l’obertura del primitiu portal i la refecció del campanar d’espadanya, i s’ha construït una escala d’accés a l’església. La Generalitat de Catalunya atorgà una subvenció per a l’obra i també es reberen ajudes de la Caixa de Catalunya i la Caixa de Manresa. (APF)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, “Hoja Parroquial”, Vic, 16 de novembre de 1947.
• Antoni Pladevall: Sant Salvador d’Orís o de Bellver, “Hoja Diocesana”, núm. 461, Vic 5 d’octubre de 1969.
• Antoni Pladevall: Sant Salvador de Bellver o d’Orís, Programa de Festa Major 1971, Sant Boi de Luçanès. (JVV)

Bibliografia sobre el Crist

• Rafael Bastardes: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Artestudi Edicions, Barcelona 1978.
• Walter William Spencer Cook i José Gudiol Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. V, Ed. Plus Ultra, Madrid 1950 (segona edició, revisada i actualizada per Josep Gudiol i Ricart a Madrid, 1980).
• Marcel Durliat: Christs romans. Roussillon. Cerdagne, Ed. Tramon-tane, Perpinyà 1956.
• José Gudiol: Arte, a Catalunya, tom. I, Col. Tierras de España, Ed. Noguer, Madrid 1974.
• Eduard Junyent: La imatgeria (romànica) l’Art Català, vol. I, Ed. Aymà, Barcelona 1957.
• Eduard Junyent: Catologne Romane, vol. II, col. Zodiaque, La Pierre-qui-vire (Yonne), 1961.
• Ekkehart Tillmann: Katalanische Majestatsfiguren (treball mecanografiat conservat a l’Institut Amatller d’Art Hispànic. Data del 1976).
• Manuel Trens: Les majestats catalanes, Monumenta Cataloniae, vol. XIII, Ed. Alpha, Barcelona 1966. (JBC)