Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedès)

Situació

Vista aèria del monestir que centra el petit nucli de Sant Sebastià dels Gorgs.

ECSA - J. Todó

L’antic monestir, avui església parroquial, centra el nucli urbà del petit poble de Sant Sebastià dels Gorgs, situat a uns 7 km de Sant Sadurní d’Anoia, i a uns 9 km de Vilafranca del Penedès. (JAA)

Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF969819.

Història

Els primers temps

L’indret dels Gorgs apareix esmentat per primera vegada l’any 976 en una donació d’un alou al monestir de Sant Cugat. El topònim té l’origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi. La notícia més antiga de Sant Sebastià és de l’any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d’Eramprunyà.

Un testimoni preciós de l’existència de Sant Sebastià i de l’inici de la vida monàstica és el testament d’Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. Ermengarda va donar a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i esplets de pa i de vi per a l’obra de Sant Sebastià i per a la seva consagració. També deixà a l’església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l’alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d’aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s’establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l’obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima.

L’encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d’Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El “príncep d’Olèrdola” es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l’altar de Sant Martí de l’església de Sant Sebastià dels Gorgs.

Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l’abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d’Olèrdola. Un dels signants d’aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert.

En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l’Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que des del 1052 Sant Sebastià esdevingué un priorat.

Testament d’Ermengarda, filla del comte Borrell II (17 d’octubre de 1030)

Ermengarda, filla de Borrell II, comte de Barcelona, i muller de Geribert, fill del vescomte Guitard, disposa la fundació del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, que ha de dur a terme el seu fill Mir Geribert, i el dota de terres i altres béns.

"In nomine Domini, ego Ermenjardis integer corpus et trepidus mortis humane hoc testamentum de rebus meis elegi facere ut post obitum meum firmitatem in omnibus obtineat et pro rebus meis integer eredes meos nulla contentio fiat. Propterea jubeo ut si mors mihi advenerit in qualecumque loco sint mei helemosinarii Guitardus et soror mea Richel et Seniol et Lupsantio Seniofre et Geribertus Ugbertus et Guillermo Lopardo et Ermonie Ananias, quibus precipio ut si mors mihi advenerit licentiam habeant omnes res meas distribuere sicut ego illis dispono. In primis confirmo per hoc meum testamentum a Guitardus Lubsancio Subiratis cum suos términos et suo feuo que hodie tenet aut in antea que per meum consilium acaptara et teneat Guitardus Lubsancio ipso castel per manum de Mir filio meo et per ipso castel que dimitto a Mir sic donet ad sua nepota filia de Reimundo M et D. solidos et pro anima de viro meo dominus Geribertus et ipsa mea anima sic donet Mir filio meo solidos mille per cativos. Et si me ne devenia de Mir in quale conventum ego habeo apud Mir: in tale conventum sic lexo ipsum castel a Guillelmo filio de Mir, et ego Ermenjardis mando tibi Guitardus vel ad alios meos manumissores, ut tu non dones ipso castel usque tibi donet Mir filio meo ipsa carta de Ventallos et ipsa mea helemosina quomodo ego mandavero donet pro anima mea in isto testamento. In primis concedo ad Fulcus filio ipsum alaudem de Vitra et pariliatas —II— qui sunt in Lubricado et ipsum alaudem qui est in Espluges, cum ipsas casas, et in Vales ipsum alaudem que habeo in Monte Lor. Et concedo ad Seniollo et Ardenco Ribas ut teneant illas in dominatico et per manum de nepta mea filia de Remundo diebus vitas illorum et vitas filiis suis et filiis vestris et de ipsa dominicatura quem hodie habeo in Ribes ipsa medietate a nepta mea, ut faciant ad illa laborare et in antea facere. Et alia medietate remanet ad Seniol quem illum teneat et post obitum suum fillius suis, et concedo Porto a Seniol apud ipsum alaudem que ibi habeo et ipsum qui fuit de Jocelmus quem teneat Seniol per dominicatione de filia mea Guilla et per sua manu et isto alaude suprascripto ipsa medietate a Seniol et a filiis suis. Et alia medietate a filia mea Guilla ut faciant ad illa laborare et in antea facere. Et si filia mea aut filiis meis noluerint observare meum mandatum aut intentus voluerint mitere de isto castel de Porto, cum ipso alaude que ibi est scripto sic mando tibi a te Seniol in quale tenezone ibi est scripta aut ego tibi lexo, in tale tenentione sic tu tendas a Sancti Cucuphati et de ipso tretadgo que ibi mando a filia mea sic facias carta a Sancti Cucuphati et ipsum alaude que tenet Adaulfo et ipsas —II— pariliatas et —IIII— modiatas de vineas et ipsa terra qui est a Laguna Lautanna cum ipsas vineas sic lexo inter lozfre presbiter et Bunutio Xristiano, in tale videlicet ratione ut vos singulos clericos habeatis ut dicant die cotidie duas missas cum matutinas et vesperas omnibus vitas vestras et post obitum vestrum, vos sic mando et preco in quale conventu ego vobis isto alaude firmo sic vos faciatis, ad alios duos meliores que habere potestis et ego sic vibis comando per Deum ut vos sic faciatis quomodo Deum timetis. Concedo ad Sancti Sebastiani ipsas vineas que habeo ad ipsos Gorgos et ipsas vineas et terras que tenet Teudemun. Et concedo ipsum alaude de Ventalols ipsa medietate a Guitardus Lub Santio simul cum ipsa turre, et ipsas casas ipsa medietate et teneant illum et possideat in vita sua et illum et filiis suis si Deus illi dederit, et alia medietate a Sancti Sebastiani. Et post obitum de Guitardus aut de filio remanet a Sancti Sebastiani et inadeant in Sancti Sebastiani monachos —IIII— or et istis aut aliis clericis qui erunt in Sancti Sebastiani sic se vestiant et dicant missas cum matutinas et vesperas omnibus diebus quodcumque erit Sancti Sebastiani pro mea anima et ego sic vobis comando per Deum ut sic faciatis quomodo Deum timetis. Et de ipsum avere que habui de Reiembal sic fuerunt pesas —III— de auro et habuit Lubsantio Senfre —I— et istas tres pesas de auro sic mando vobis ut donetis ad Reiambal aut in mul aut in caval que valeat octo uncías de auro et totos alios cavallos aut pullinos aut mulos aut muletos que habeo aut sunt a nexer vindere faciatis per ipsa opera qui est a fer in Sancti Sebastiani aut per ipsa dedicatione et si hoc non habundaverit vos aprehendite in vacas, aut in porcos, aut pane, aut in vino unde dedicatum fuisset pro anima mea, et de ipso pane et vino que habui in ipsa Vide vindere faciatis simul cum ipsas tonnas et cubos unde fiat dedicata Sancta Maria de ipsa Vide pro anima de viro meo meo domnus Geribertus et pro anima mea. Et si non habundaverit isto precio date de alio meo avere et ipsas vineas que habuit in Cezma et ipsas casas remanet inter Sancta Maria de Cezma et Sancti Xristofori. Et ad Sanctum Sebastiani concedo vacas —VI— et equas —V— et inter ordeo et frumento caficios —X— et de vino caficios —XX— et porchos —XII— et oves —XX—. Et a Sancto Cucuphati ipso blado qui est ad Sancta Maria de Castel de Fels. Et ipsum alau qui est in Erapruiano vel in Sancti Baudilii ad ipsa canonica de Sancta Eulalia caficio de frument que reci iocefredus per ipsas capas que tenet in Gaiadio et caficios —V— de ordeo pro anima mea. Et de ipso blado qui est in porto sic teneat tantum unde fiat dedicatum Sancta Maria de Port. Et a Sancto Petri de Subiratis sic donetis tantum unde fiat factum ipso caput de ipsa ecclesia et liber —I— comparatum. Et a Bonefilius Igela sic donetis solidos C. Et inter Raimon Navio et Guinabal solidos —C— et a Rigaut solidos —C—. Et ipsas meas sarracenas fiant baptizatas pro anima mea. Et ad Belliards de Guitardus bambed —I— de palio. Et alios meos adubos que habeo remanet ad Adalet filia de Mir. Et ipsas eguas et vaccas et oves et porchos et pane et vino, tonnas, cubos, boves et asinos et someras et vexela de auro et de argento, id sunt enapos —V— et gradals —II— et copes —II— et cuzlares —VII— et isto avere vindere faciatis que ibi est scripto, vel que havere debeo et redemit te ipso guadio que tenet al chalifa et alium avere que remanet auf de novo in pane et de vino donare faciatis pro anima mea per missas aut cativos.

Facto isto testamento XVI Kalendas novembris Anno XXXIIII regnante Rodbertus rex. S+m Ermenijards qui isto testamento feci et firmare rogavi. S+m Bonefilius Igila. S+m Raimundo. S+m Reimbal."

[O]: Perdut.

A: Còpia del segle XIII, ACB, Libri Antiquitatum IV, doc. 375, folis 159-160.

a: F. Carreras i Candi: Lo Montjuich de Barcelona, dins Memorias…, VIII (1901-1903), apèndix doc. IX, pàgs. 381-383.

b: A.Pladevall i Altres: El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Artestudi. Barcelona, 1982, pàgs. 91-92.


Traducció

"En nom de Déu, jo Ermengarda, gaudint d’integritat corporal i davant el temor de la mort, he decidit fer aquest testament sobre els meus béns perquè després de la meva mort obtingui fermesa en tots els seus punts i no sorgeixi cap discussió entre els meus hereus. Per això ordeno que si em sobrevenia la mort en qualsevol lloc, siguin els meus marmessors Guitard, la meva germana Riquilda, Seniol, Llopsanç, Sunifred, Geribert Ugbert, Guillem Llopart i Ermó Ananies, als quals dono ordres que, si em sobrevenia la mort, tinguin llicència per a distribuir tots els meus béns tal com els indico. En primer lloc, per aquest testament confirmo a Guitard Llopsanç el castell de Subirats amb els seus termes i el seu feu que avui té o que més endavant pugui tenir per consell meu, i que Guitard Llopsanç tingui el castell per mà de Mir, el meu fill, i que pel castell que deixo a Mir doni a la seva neboda, filla de Ramon, mil cinc-cents sous, i que per l’ànima del meu marit, el senyor Geribert, i per la meva ànima, doni al meu fill Mir mil sous per als captius. I si Mir moria, d’acord amb el conveni que tinc fet amb el mateix Mir, deixo aquest castell a Guillem, fill de Mir. I jo, Ermengarda, t’ordeno a tu, Guitard i als altres meus marmessors, que no donis aquest castell fins que el meu fill Mir no et doni la carta de Ventallols i la meva almoina tal com jo he ordenat que la doni per la meva ànima en aquest testament. En primer lloc concedeixo a Folc, fill meu, l’alou de Vidrà i dues parellades que hi ha al Llobregat, i l’alou d’Esplugues amb les cases, i a Valls l’alou que tinc al mont Llor. I concedeixo a Seniol i a Ardenc Ribes que les tinguin en senyoratge i per mà de la meva neboda, filla de Ramon, durant tots els dies de la seva vida i de la vida de llurs fills i dels vostres, i deixo la meitat de la meva dominicatura que avui tinc a Ribes a la meva.neboda de manera que facin que la treballi i ho compleixi des d’ara. I que l’altra meitat resti per a Seniol perquè la tingui ell i els seus fills quan ell sigui mort, i concedeixo el Port a Seniol, al costat de l’alou que hi tinc, i també el que fou de Jocelm, el qual tindrà Seniol sota la dominicatura de la meva filla Guilla i per la seva mà, i d’aquest alou esmentat, la meitat serà per a Seniol i els seus fills. I l’altra meitat serà per a la meva filla Guilla, de manera que facin que la treballi i ho compleixi des d’ara. I si la meva filla o els meus fills no volien complir aquestes meves ordres o tinguessin la intenció de treure’t d’aquest castell del Port i de l’alou que hi té adscrit, aleshores te’l deixo a tu, Seniol, amb la condició que hi ha quedat escrita i amb què jo te’l deixo, o sigui, que el tinguis per Sant Cugat, i que dels drets que hi deixo a la meva filla en facis document a Sant Cugat. L’alou que té Ataülf, les dues parellades, les tres mujades de vinya i les terres que hi ha a la Llacuna Lautanya i les seves vinyes, ho deixo tot entre Jofre, prevere, i Bunuci Cristià, amb la condició que tingueu sengles clergues perquè diguin dues misses cada dia amb matines i vespres durant tots els dies de la vostra vida, i després de la vostra mort us mano i us prego que, amb les mateixes condicions amb què jo us deixo aquest alou, així mateix el deixeu vosaltres a dues altres persones, les millors que pugueu haver, i us encomano per Déu que ho feu segons el temor que teniu de Déu. Concedeixo a Sant Sebastià les vinyes que tinc als Gorgs i les vinyes i terres que té Teudem. De l’alou de Ventallols, en deixo la meitat a Guitard Llopsanç, juntament amb la torre, i la meitat de les cases perquè ho posseeixin durant la seva vida tant ell com els seus fills, si Déu li’n dóna, i l’altra meitat la deixo a Sant Sebastià. I que després de la mort de Guitard i del seu fill, que resti per a Sant Sebastià, i que facin entrar a Sant Sebastià quatre monjos i que aquests o els altres clergues que hi haurà a Sant Sebastià es revesteixin i diguin misses amb matines i vespres per la meva ànima cada dia mentre existeixi Sant Sebastià; i us encomano per Déu que ho feu segons el temor que teniu de Déu. Els béns que vaig tenir de Riambau foren tres peces d’or i una l’ha tinguda Llopsanç Senfre; aquestes tres peces d’or us mano que les doneu a Riambau, i un mul, un cavall que val vuit unces d’or; tots els altres cavalls, pollins, muls i mulets que tinc o que naixeran feu-los vendre per a les obres que s’han de fer a Sant Sebastià i per a la seva dedicació, i si amb això no n’hi havia prou, agafeu part de les vaques, dels porcs, del pa i del vi amb què es pugui fer la dedicació per la meva ànima; i del pa i del vi que tinc a Lavit, feu-ne venda juntament amb les bótes i cups, amb la qual cosa es pugui fer la dedicació de Santa Maria de Lavit per l’ànima del meu marit, el meu senyor Geribert, i per la meva ànima. I si no n’hi havia prou amb el seu preu, doneu part d’altres béns meus, i les vinyes i les cases que he tingut a Cesma, que restin entre Santa Maria de Cesma i Sant Cristòfol. Concedeixo també a Sant Sebastià sis vaques, cinc eugues, deu cafissos entre ordi i forment, vint cafissos de vi, dotze porcs i vint ovelles. A Sant Cugat li concedeixo el blat que hi ha a Santa Maria de Castelldefels. L’alou que hi ha a Eramprunyà i a Sant Boi, el deixo a la canònica de Santa Eulàlia, i el cafís de forment que rep Jocefred per les capes que té a Gaiadi, i cinc cafissos d’ordi per la meva ànima. I del blat que hi ha al Port, que Santa Maria del Port en tingui el necessari per a la seva dedicació. A Sant Pere de Subirats li donareu el suficient perquè es construeixi la capçalera de la seva església i un llibre que comprareu. A Bonfill Igela doneu-li cent sous. Entre Ramon Navi i Guinabal, cent sous, i a Rigaut, cent sous. I que les meves sarraïnes siguin batejades per a remei de la meva ànima. A Beliard de Guitard, un gipó de seda. Que els altres meus abillaments restin per a Adalet, filla de Mir. Les eugues, les vaques, les ovelles, els porcs, el pa, el vi, les bótes, els cups, els bous, els ases, les someres i la vaixella d’or i d’argent, o sigui, cinc anaps, dos greals, dues copes i set culleres, tots aquests béns que ací s’han escrit, com també altres que hagi de tenir, feu-los vendre, i rescateu el gatge que té Alcalifa, i els altres béns que restin o que vinguin de nou en pa o en vi, feu-los donar per la meva ànima, per a misses o per als captius.

Aquest testament ha estat fet el dia setzè de les calendes de novembre, l’any trenta-quatre del regnat del rei Robert.

Signatura d’Ermengarda que he fet aquest testament i he pregat que fos signat. Signatura de Bonfill Igela. Signatura de Ramon. Signatura de Riambau."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

La vinculació a Sant Víctor de Marsella

Mir Geribert, per tal d’assegurar la tutoria d’una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir unir el petit cenobi penedesenc a Sant Víctor de Marsella, centre d’irradiació de la reforma gregoriana.

La conversió de Sant Sebastià en un priorat de Marsella va ser pactada el 1052 en una convinença entre Mir Geribert, juntament amb la seva esposa Guisla, i l’abat Miró i els monjos de Sant Víctor. En aquest acord l’abat Miró va designar prior, per després de la seva mort, Durand, monjo de Marsella, que amb altres companys de la mateixa procedència ja s’havien establert per aquelles dates als Gorgs. En aquesta mateixa convinença es va establir que a partir d’aquell moment el prior de Sant Miquel del Fai hauria de reconèixer Miró com a abat, i així s’iniciaven unes relacions estretes amb aquest priorat vallesà que s’allargaren fins al segle XIV. Signaven el document, a més de Mir Geribert, cinc monjos de Sant Sebastià: Guadall, Egenric, Ponç, Guillem i Signold.

La unió definitiva es va produir el 1059, data en què l’abat Miró ja havia mort. Mir Geribert firmà un pacte amb l’abat de Sant Víctor de Marsella pel qual des d’aquell moment els monjos provençals posseïrien el priorat, tot observant la regla de sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí.

El domini del monestir

Mapa de possessions del monestir en els segles XI-XIII.

A. Pladevall

La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l’envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d’Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès.

En aquest sentit, la donació d’Ermengarda del 1030 formava el bloc principal dels béns de Sant Sebastià. Anys més tard, el 1069, Guisla, vídua de Mir Geribert i senyora del castell de Santmartí, va cedir per a remei de la seva ànima i per la del seu marit una gran propietat que comprenia l’església de Sant Valentí de Cabanyes. Això no obstant, no sembla que el priorat arribés a tenir possessió d’aquest temple, ja que al segle XII va ser llegat als frares hospitalers, que hi establiren una comanda de l’orde.

Però la donació més important a Sant Sebastià, a excepció de la primera d’Ermengarda, fou a càrrec d’Arnau Mir de Santmartí, fill de Mir Geribert. L’any 1095 va concedir al cenobi la parròquia de Sant Pau d’Ordal, del castell de Subirats. Aquest llegat va ser confirmat poc després, el 1101, pel bisbe de Barcelona. Malgrat aquesta circumstància, la possessió de la parròquia de Sant Pau d’Ordal va ser objecte de nombrosos plets a partir d’aquell moment entre els priors de Sant Sebastià i la família dels castlans del castell de Subirats que fins l’any 1095 havien cobrat part dels delmes i d’altres drets. La disputa durà fins el 1147 amb el reconeixement per part del castlà de Subirats del domini de Sant Sebastià dels Gorgs sobre l’Ordal. La incorporació de la parròquia de Sant Pau de l’Ordal al priorat penedesenc va comportar que aquest passés a posseir també la jurisdicció del lloc, amb tots els drets senyorials corresponents.

Sant Sebastià era al mateix temps propietari d’altres béns dispersos, entre els quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí.

Vegeu a continuació el priorologi de Sant Sebastià dels Gorgs (molt sovint els abats de Montserrat són a la vegada priors de Sant Sebastià).

Priorologi de Sant Sebastià dels Gorgs

Miró, abat 1043-1052
PRIORS VICTORINS
Durand 1052
Joan, prior també del Fai 1059
Esteve 1147
Bernat 1189
Bertran de Montedesiderio, abans prior del Fai 1240-1249
Bernat de Moreres 1262
Berenguer Ceder 1298-1301
Pere d’Ocerran 1303-1310
Joan Rostany 1310-1315
Rlambau d’Auseduna 1315-1323
Marquès Guillem, després prior del Fai 1323-1329
Arnau de Bruguera 1329
(Guiu Seguí en oposició a l’anterior) 1329
Gaucelm de Caldeyrac 1338-1339
Rostany de Renyes (de Regs) 1344
Nicolau, cardenal de Sant Sixt, comendatari 1362
El cardenal d’Agrifols (?), comanditan 1388
El cardenal de Tolosa 1407-1413
PRIORS MONTSERRATINS
Ramon de Savall 1411-1418
Guillem Pedró 1418…
Bartomeu Vacons 1468
Francesc Margarit 1506-1510
García Jiménez de Cisneros 1508
Jaume Forner ex-abat de Montserrat 1599-1607
Agustín Bragado 1780-1787

(APF)

La decadència i la subjecció a Montserrat

Amb la crisi general del segle XIV, Sant Sebastià va patir greument la davallada de les seves rendes, que ja no eren gaire importants. Així la crisi va provocar que fos impossible el manteniment dels quatre sacerdots beneficiats que tenia el priorat al principi de la centúria. La reducció de la comunitat va ser profunda i a mitjan segle XIV només subsistien el prior, dos monjos i dos beneficiats. Tot això era conseqüència d’una pèssima administració dels béns del cenobi i d’un endeutament creixent.

La descurança i el desgavell de la vida monàstica es detecten des dels primers anys del segle. En una visita pastoral del 1310 consta que l’únic resident a Sant Sebastià era el prior. La resta de monjos vivien fora. La situació de desgovern va continuar fins al priorat de Guillem Marquès. Aquest va reduir els deutes, va refusar els drets de Sant Sebastià davant dels senyors feudals i va intentar millorar el nivell moral de la comunitat monacal.

Tanmateix, Sant Sebastià dels Gorgs no va aconseguir reeixir de nou. A més, des del 1360 el càrrec de prior va ser designat pel sistema de comanda i l’últim prior elegit per Sant Víctor de Marsella, Nicolau, cardenal de Sant Sixt, ni tan sols visità mai el cenobi.

Aquesta etapa amarga del priorat no s’acabà amb la incorporació de Sant Sebastià dels Gorgs a l’abadia de Montserrat. Efectivament, mitjançant una butlla papal del 1409, Benet XIII va separar el priorat penedesenc de Marsella i el va unir a Montserrat. Aquest fet no va corregir les fatals tendències observades des del segle XIV i el priorat va entrar en una total decadència, va desaparèixer tot rastre de vida comunitària, i les rendes que mantenien els tres o quatre monjos passaren a ser percebudes per l’abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d’administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior.

Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l’església durant el segle XIV. D’aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l’any 1606, en època del prior Jaume Forner. Ja en aquells anys i fins a l’exclaustració Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca.

Cronologia de Sant Sebastià dels Gorgs

976 Primera notícia sobre el topònim in ipsos Gorgos, aplicat a l’indret del futur monestir.
1024 Primera referència històrica de l’església de Sant Sebastià.
1030, 17 d’octubre Testament d’Ermengarda, mare de Mir Geribert, on disposa la funció del monestir.
1043 Consta l’existència del monestir dirigit per l’abat Miró amb cinc monjos.
1052, 14 de juliol Mir Geribert uneix el monestir de Sant Sebastià, aleshores encara abadia, al monestir de Sant Víctor de Marsella.
1059 Mor l’abat Miró i el monestir passa a convertir-se en un priorat regit per monjos vinguts, de Marsella.
1060, 29 d’octubre És jurat sobre l’altar de sant Martí, del monestir de Sant Sebastià, el testament sacramental de Mir Geribert d’Olèrdola, mort pels sarraïns a Tortosa.
1069, 24 d’abril Guisla de Besora, vídua de Mir Geribert, deixa l’alou de Sant Valentí de les Cabanyes al monestir de Sant Sebastià.
1095, 27 de març Arnau de Sant Martí, fill de Mir Geribert I Guisla, dóna a Sant Sebastià l’església de Sant Pau d’Ordal.
1101, 6 de febrer El bisbe de Barcelona, Berenguer, confirma la donació anterior.
1147 Un tribunal, presidit per l’arquebisbe de Tarragona, declara que la parròquia de Sant Pau d’Ordal és de ple domini del monestir contra els castlans del castell de Subirats.
1189, 20 d’agost Guillem de Santmartí es fa enterrar al monestir de Sant Sebastià I hi funda un benefici presbiteral.
1240, 27 de setembre Bertran, prior de Sant Sebastià, jura fidelitat a l’abat de Sant Víctor de Marsella.
1262 Saurina de Santmartí, senyora de Subirats, reconeix que el priorat de Sant Sebastià té plens drets jurisdiccionals sobre els súbdits del monestir.
1280 El priorat pagava a Roma per taxa de croada 310 sous i 6 diners.
1303 La comunitat era formada pel prior, tres monjos i tres beneficiats.
1315 Els visitadors marsellesos canvien el prior i dos monjos per vida poc edificant.
1323-1329 El prior Guillem Marquès restaura les rendes del monestir, però s’enemista amb l’abat de Marsella.
1338 El prior de Sant Sebastià actua d’inspector i reformador del monestir de Santa Maria de Gerri (Pallars Sobirà), també sotmès a Sant Víctor de Marsella.
1363 El priorat obté l’exempcló de la jurisdicció episcopal del bisbe de Barcelona.
1388 Comença la restauració de l’església, ruïnosa, de Sant Sebastià.
1409, 3 de maig El priorat de Sant Sebastià és unit a l’abadia de Santa Maria de Montserrat pel papa Benet XIII.
1453 El papa Nicolau V confirma la unió de Sant Sebastià que es trobava en ruïnes.
1506-1510 El prior Francesc Margarit s’oposa al nou abat castellà de Montserrat, García Jiménez de Cisneros.
1506 Les rendes de Sant Sebastià s’avaluen en 70 escuts d’or l’any.
1606 El prior montserratí fra Jaume Forner fa la nova façana de l’església, on trasllada l’antiga portada romànica.
1781-1785 El prior Agustí Bragado fa obres a l’església i grava el seu nom a la tomba de sota el campanar.
1821 El monestir és exclaustrat i subhastat per primera vegada.
1835 Definitiva exclaustrado i secularització dels béns del priorat.
1851 És restaurat el retaule gòtic del segle XVI, perdut el 1936.
1853 Plet de l’ecònom Manuel Graells per utilitzar un hort per a la rectoria.
1867 L’església de Sant Sebastià és erigida en tinença parroquial.
1971 Comença la restauració dels claustres i de l’església, que s’interromp el 1973.

(APF)

Els darrers temps

La desaparició definitiva del priorat de Sant Sebastià dels Gorgs es va produir entre el 1821 i el 1835. Durant el trienni liberal, Sant Sebastià ja va ser subhastat i adquirit per particulars. Tot i el parèntesi de l’últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaren la finca el 1835, excepte l’església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d’Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent.

Els treballs de rehabilitació del conjunt monumental no s’iniciaren fins molt més tard. Des del 1961, la Diputació de Barcelona va emprendre diverses campanyes de restauració de l’antic priorat, especialment entre el 1970 i el 1974, i es dugueren a terme importants obres de consolidació del claustre i del campanar. Amb tot, avui dia encara falta molt per tal de donar l’esplendor que es mereix a aquest interessant edifici penedesenc. (APF-SLIS)

Església

Planta general amb l’església refeta en època gòtica i els claustres mutilats.

J.A. Adell

El conjunt monàstic de Sant Sebastià dels Gorgs, en el seu estat actual, és el resultat dels treballs de descobriment i restauració duts a terme per la Diputació de Barcelona entre els anys 1971 i 1973, que posaren en evidència les estructures del monestir, molt malmeses i alterades per les modificacions que patí el monestir arran del seu abandó al segle XIX.

Les estructures del monestir són: l’església, situada al nord del conjunt; el claustre, que centrava les dependències monacals, adossat a la banda sud de l’església i parcialment envaït per una casa que probablement substitueix antigues dependències, i el campanar, una gran torre adossada al costat sud-est de l’església.

L’església és un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis quadrat, cobert amb volta de creueria, amb contraforts als angles. Fou construïda després del 1380, en el procés de reforma que patí l’església, i que també afectà tota la part nord. No es pot precisar si s’aprofità o no el mur preexistent, ja que és cobert per uns arrebossats; en aquest mur hi ha una capella de planta rectangular coberta amb volta de canó de perfil apuntat, construïda entre el contrafort de l’arc d’obertura de l’absis i el contrafort de l’arc diafragmàtic apuntat que es construí al mig de la nau. La nau és coberta amb una volta de rajol, de perfil rebaixat, que amaga l’embigat, suportat pels arcs diafragmàtics. La façana de ponent es troba en el lloc on aparentment devia haver-hi un segon arc diafragmàtic.

Detall de la iconografia del timpà de la portada occidental.

ECSA - J.A. Adell

És en aquesta paret de ponent que s’obre la portada, amb llinda i timpà esculpit, emfatitzat per una arquivolta que arrenca de sengles impostes, les quals probablement substitueixen dues columnes que devien existir abans que es desmuntés la portada del seu lloc original, vers l’any 1606 segons la inscripció que figura sota l’escut de Montserrat, en la mateixa portada.

El mur sud és la part de l’església on es conserven més elements de l’edifici original, abans de la seva transformació a la fi del segle XIV. Aquest mur depassa la façana de ponent de l’església fins a arribar a una cantonada, que assenyala el lloc original de la façana de ponent on devia situar-se la porta, traslladada el 1606, amb el conjunt de la façana. En el sector d’aquest mur situat a l’interior de l’església actual es conserven cinc arcs formers, de diàmetre petit, que arrenquen de dues pilastres rectangulars, i de mènsules, formant dues sèries de dos i tres arcs entre les pilastres. A l’interior de la primera sèrie d’arcs, per sota de la mènsula que suporta els dos arcs, hi ha una porta, paredada, en arc de mig punt, i a l’intradós d’uns altres dos arcs s’obren sengles finestres d’una sola esqueixada. A l’exterior de l’església, en el mateix mur sud, hi ha una altra porta, més petita que l’anterior i que, com aquella, comunica l’església amb la galeria nord del claustre.

L’aparell d’aquest mur és de carreuó, a penes escairat, disposat en filades molt uniformes i ordenades, amb peces més treballades en la formació de portes i finestres. En la part alta de la façana es conserva una part del ràfec format per dues peces en voladís, suportades per un fris de permòdols motllurats senzillament. Per contra, els arcs formers afegits al mur, i els seus pilars, són fets de carreus perfectament tallats i polits. De fet, sembla molt clar que el mur correspon a la primera fase constructiva de l’església, datable a la primera meitat del segle XI. Aquest primer edifici sofrí una primera reforma consistent en el reforç interior dels seus murs amb els arcs formers, segurament concebuts per suportar una volta de canó, i encara en una fase posterior es devia construir la portada, afegida a la façana de ponent de l’església. No es té constància sobre l’estructura de la capçalera d’aquesta església, substituïda pel magnífic absis del segle XIV que es conserva actualment, i d’altra banda la posició del campanar, adossat al mur sud de l’absis actual, no permet fer gaires hipòtesis sobre l’estructura de la capçalera de l’església original.

Vista del campanar des del claustre.

ECSA - J.A. Adell

El campanar és una gran torre, de planta quadrada, molt àmplia, a la qual s’accedeix des de l’absis de l’església, amb la qual comparteix el mur. En aquest mur s’observa un gran arc de descàrrega que es repeteix en els altres murs de la part baixa del campanar. A l’interior d’aquesta part baixa del campanar, cobert amb volta de canó, de perfil semicircular, s’obre una finestra de doble esqueixada en el mur sud, i s’hi conserven dos arcosolis, en arc apuntat, on hi ha encara un dels sarcòfags, suportat per sis columnes.

A partir de la planta baixa el campanar ha perdut tot el seu mur de llevant original (amb les dues cantonades sud-est i nord-est), que fou substituït, probablement en el mateix procés de reformes del segle XIV, per un mur cec amb una finestra geminada, a nivell del primer pis, construït amb carreus aprofitats de la ruïna de l’obra original que es conserva en tota la façana oest i bona part de les façanes nord i sud. Les tres façanes presenten una composició similar, amb un sol nivell de finestres en el terç més alt de la torre, format per dues finestres geminades, amb columnes centrals de capitells esculturats; les bases d’aquestes columnes només són visibles des de l’interior, ja que les finestres han estat reduïdes d’alçària perquè se n’ha alçat l’ampit. La façana de ponent presenta un regruix molt important del mur, que arriba fins al primer pis i correspon a les estructures originals del conjunt; a partir d’aquí arrenquen tres lesenes, una de central i dues que corresponen a les cantonades, que pugen fins a les finestres, on formen dues sèries de dues arcuacions llombardes que emmarquen superiorment els arcs de les finestres. La mateixa composició es repeteix en la façana sud, on a nivell del primer pis hi ha un fris continu de quatre arcuacions llombardes, entre les lesenes cantoneres. Les dues arcuacions situades més a ponent han estat malmeses per l’obertura d’una porta, realitzada quan el monestir fou transformat en masoveria, i tot l’angle est fou refet. A la façana nord, per sobre de l’extradós de la volta són visibles les finestres geminades, les lesenes i les arcuacions, que formen una composició idèntica a la de les altres façanes, amb el cantó est malmès, com a la façana sud.

La part més alta del campanar presenta unes petites finestres, paredades en els murs sud i nord, molt alterades pels processos de reformes del campanar. No es pot precisar a quin procés d’obra corresponen ni l’abast de les transformacions sofertes per aquesta part del campanar, atès que les reformes foren fetes aprofitant els materials de les parts de llevant, ensulsiades, i és per això que no hi ha diferències rellevants en els paraments.

Aquests són construïts amb un aparell molt cuidat i uniforme, format per carreus molt ben tallats i polits, amb les parts singulars, lesenes, arcs, i la porta que s’obre al claustre, en la planta baixa, adovellada i extradossada, treballades amb gran cura en la col·locació de les peces.

En el seu conjunt, el campanar de Sant Sebastià dels Gorgs palesa la seva adscripció general als models llombards, interpretats amb un sentit compositiu i una tècnica constructiva allunyada dels models primerencs de l’estil. Cal destacar-ne la presència de l’escultura dels capitells i l’acurat treball dels seus paraments, que juntament amb l’anàlisi del seu entorn construït assenyalen una datació vers la fi del segle XI; és possible, doncs, que coincidís amb la reforma de l’església, i amb l’obra inicial de! claustre.

El claustre, situat a migdia de l’església, presenta una estructura molt complexa i extremament interessant, en part a causa del seu dilatat procés constructiu, amb molts interrogants generats per les destruccions que ha patit, especialment en el seus costats sud i oest, per la construcció d’una casa que ocupa tot el sector sud del conjunt. El porxo de la galeria de ponent es troba incorporat en bona part dins aquest edifici, i s’ha fet visible mitjançant l’obertura d’un pas en el seu interior. Les galeries conservades (la del nord, la de ponent i part de la de llevant) han perdut totalment les seves cobertes, resoltes amb tota seguretat amb una estructura d’embigat de fusta. La galeria de ponent presenta molts interrogants en el seu mur de tancament que impedeixen de precisar l’abast exacte de les seves estructures i la probable relació amb l’edifici adossat al cantó oest del conjunt monacal.

Dos aspectes del seu interessant i fragmentat claustre.

ECSA - M. Raurich

Planta i alçat d’un detall de la galeria nord, amb la indicació de les dimensions de les columnes i l’esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

El porxo de la galeria nord presenta una composició simètrica, amb un pilar quadrat central, i dos pilars rectangulars als extrems. Entre ells hi ha dues arcades suportades per sengles columnes centrals, de fust molt curt, que reposen sobre un podi, el qual deixa dos passos a cada cantó del pilar central. Cal tenir molt en compte els importants treballs de restauració que foren necessaris per descobrir el claustre de les estructures que se li afegiren, i per tant, tot i que l’estructura general és l’original, és possible que els detalls fossin retocats.

Planta i alçat d’un detall de la galeria de ponent del claustre, amb la dimensió de les columnes i l’esquema estructural.

J.A. Adell

El porxo de la galeria de ponent presenta una composició similar a la del porxo del nord, amb una alternança de pilars rectangulars i columnes. Però les proporcions són més reduïdes, tant a les columnes com als arcs, i com que és més llarg també ha perdut l’estricta simetria que s’observa en l’altre porxo. Si en el porxo nord ja es feia evident que els seus elements columnars eren formats amb peces reaprofitades i que no encaixaven prou bé, en el porxo oest aquesta circumstància encara és més clara per la presència de peces molt antigues reaprofitades en els elements del porxo.

El porxo de la galeria de llevant només conserva dues arcades senceres i part d’una tercera. Per les restes conservades la seva estructura era formada per una única filera que alternava columnes cilíndriques —de les quals només ha pervingut una, amb pilars rectangulars— amb semicolumnes adossades. Els arcs presenten una profusa ornamentació, que s’estén als angles, bisellats, dels pilars rectangulars. El porxo és mancat de podi, i les columnes recolzen directament sobre el paviment.

L’aparell d’aquest porxo és de carreus ben tallats però molt erosionats, i en canvi els altres porxos presenten un aparell molt diferent, fet de carreuó irregular, més acurat en les dovelles dels arcs i pilars, on hi ha grans carreus al llarg i de través.

L’anàlisi de les juntes de l’obra palesa que el porxo nord fou construït amb anterioritat a la resta del claustre, i per la seva composició fou concebut com un atri, adossat al mur sud de l’església, aixoplugant la porta; no es pot saber si tenia caràcter de porxo exterior o bé de galeria monàstica.

Sembla que aquesta primera construcció ha de relacionar-se amb el procés d’obres que visqué el monestir a la fi del segle XI. Immediatament posterior, i concebut com a imitació del porxo nord, devia construir-se la galeria i el seu porxo de ponent, ja amb la voluntat de relacionar les diferents dependències monacals que en aquest moment ja devien ser prou complexes. Es manté l’interrogant sobre l’existència o no de dependències i una galeria claustral en el costat sud del conjunt.

És molt probable que l’estructura del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs a la fi del segle XI consistís en dues o tres galeries, sense la galeria i el porxo de llevant, on sembla molt clar que no hi hagué dependències; la galeria que s’hi construí es devia limitar simplement a tancar un perímetre claustral, sense dependències annexes.

Al costat de ponent del claustre es conserva un edifici abandonat i d’estructura molt alterada, amb una relació poc clara amb el porxo de ponent. Però per les seves característiques podria contenir elements constructius de les dependències de l’antic monestir, constituint l’únic vestigi visible de les estructures monacals.

Malgrat el seu estat fragmentari per la pèrdua de les estructures del monestir i de part dels seus porxos i galeries, el claustre de Sant Sebastià dels Gorgs representa, per la claredat de la seva adscripció cronològica a la fi del segle XI, un monument d’un gran interès i un dels conjunts més interessants de tota l’arquitectura catalana del segle XI. D’aquesta època són força escassos els exemples conservats de porxos claustrals, i quasi sempre tenen una estructura molt senzilla, com el recentment descobert al monestir de Sant Pere de Rodes. Només a Manresa o a Manlleu es conserven successions d’arcs amb columnes esculturades com les que es troben als Gorgs, on l’estat de conservació del monument permet de reconstruir amb gran certesa el seu procés de construcció, que constitueix una mostra excepcional del desenvolupament de la vida monàstica i la seva plasmació en estructures construïdes. (JAA)

Escultura

L’escultura de Sant Sebastià dels Gorgs no mostra una determinada unitat estilística. Les diferents ampliacions i reformes que es van dur a terme al llarg de quatre segles en el que era el cos originari del priorat s’acusen igualment en els seus elements ornamentals. La decoració escultòrica només s’ha conservat en algunes àrees i palesa els successius canvis d’estil de l’escultura medieval catalana en el període comprès entre l’aparició dels primers assaigs d’escultura monumental romànica i el gòtic(*).

La cronologia més o menys aproximada de les diferents etapes constructives ja s’ha assenyalat en els capítols anteriors; també s’han determinat els moments econòmicament àlgids en el desenvolupament de la comunitat que ho afavoriren. Ara, arribat el moment d’analitzar l’escultura conservada, cal tenir presents aquests dos fets. També cal no oblidar, pel que fa específicament als elements plàstics conservats, que no solament són diversos d’època i estil els capitells del campanar o el timpà de la porta d’accés a l’església; en el mateix claustre les peces llavorades de les distintes galeries corresponen a moments diferents d’execució. Tot plegat ens ha decidit a una anàlisi de l’escultura més d’acord amb el procés general d’obra que no pas en funció del seu emplaçament.

L’escultura de mitjan segle XI

Capitell hispanoromà reutilitzat, probablement en l’etapa inicial (mitjan segle XI), a l’ala occidental.

ECSA - M. Raurich

De tots els monestirs i priorats benedictins que foren bastits a Catalunya durant el segle XI, el que estudiem és un dels pocs que conserva part del seu claustre originari. Tot i que a hores d’ara és difícil determinar-ne la disposició, sembla indubtable que un seguit d’elements existents encara avui dins el recinte constructiu procedeixen d’aquesta àrea. Les hipòtesis relatives a l’organització de les primeres dependències monàstiques en el moment immediat a la fundació (mitjan segle XI), semblen indicar l’existència de ben poc més que una església i unes suposades dependències monacals, de les quals no queda cap resta arqueològica d’interès. A aquest primer moment sembla que corresponen dos cimacis mensuliformes i un capitell, situats ara a la galeria nord del claustre. Les primeres dates conegudes del priorat fixen amb força exactitud el moment fundacional, com també la consagració de l’església i, d’acord amb la corresponent anàlisi estilística, permeten determinar la datació d’aquests elements escultòrics, als quals haurem de referir-nos més extensament.

D’altra banda, a aquest mateix moment inicial pot correspondre la reutilització d’un capitell hispanoromà a l’ala occidental. Recordem que l’ús de peces antigues en època medieval fou molt generalitzada, i a Catalunya disposem d’abundants testimonis (Mayer, Àlvarez, Rodà, 1987). En aquest cas fins i tot és factible relacionar el fet amb l’existència d’una vila important pels voltants de Sant Sebastià (Giró, 1960-61). Es tracta d’un capitell de marbre blanc que té decoració vegetal. Tot i que el dels Gorgs és molt més matusser, és viable assenyalar analogies amb una peça contemporània que hi ha a Sant Cugat del Vallès (Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 195-196 i figs. 1 i 3).

Dues mostres dels relleus escultòrics de mitjan segle XI, situats a la galeria nord. El capitell que mostra en el seu angle el perfil d’un cap humà és posterior, probablement del segle XIII, i originàriament no estava en combinació amb el cimaci que avui el corona.

ECSA - M. Raurich

Pel que fa als elements de mitjan segle XI, convé advertir que, tot i el seu caràcter primerenc no es tracta de peces aïllades estilísticament. Ara bé, el que sí que és inusual és el seu emplaçament. Recordem que l’escultura monumental contemporània a Catalunya s’ha conservat a l’interior. És el cas de Sant Pere de Rodes, on un grup de capitells i cimacis —amb els quals les peces dels Gorgs presenten analogies— es localitzen a l’església(*). Retornant a l’escultura del priorat penedesenc, es tracta, com s’ha dit, de dos cimacis i un capitell. Una intervenció en el claustre no fa gaires anys (1971-73), molt poc afortunada, potser tingué alguna cosa a veure amb la inadequada combinació actual d’un dels cimacis mencionats i un capitell que té rostres humans en els seus vèrtexs (aquest darrer, obra probable del començament del segle XIII(*)). És evident que si es va optar per aquesta restitució arbitrària fou perquè s’havia perdut un dels dos capitells originaris. Cimacis i capitells es complementaven en origen, segons un sistema del tot inusual a Catalunya durant el romànic. Mentre un tipus de capitell de format mensuliforme coneix una certa difusió, no solament com a coronació dels fusts que trobem a les finestres dobles dels campanars (Vic per exemple), sinó en claustres (Manlleu, Colera…), aquesta solució més complexa dels Gorgs (cimaci mensuliforme i capitell) no té parió.

Es tracta de peces ornades amb decoració tallada amb bisell. Pel que fa a la que es distribueix sobre els cimacis és de tipus vegetal. En tots dos casos un mateix element (diferent en cada peça) es va repetint conformant una sanefa. En una ocasió es tracta de palmetes, en l’altra d’un seguit de brots amb fulles que neixen d’una tija. Cada cop els motius es van invertint alternativament. El mateix tipus d’ornament reapareix als cimacis de Sant Pere de Rodes i als emmarcaments de les llindes rosselloneses de Sant Andreu de Sureda i Sant Genis les Fonts(*). També fou emprat als estucs descoberts a l’interior de Sant Serni de Tavèrnoles (vegeu Ainaud, 1962b, Barral, 1975 i Whitehill, 1972-73, pàgs. 30-32 i fig. 60). D’altra banda la pervivència d’aquest tipus d’ornamentació és ben palesa. Es troba a Santa Maria de Solsona, obra ja del segle XII avançat, i també reiteradament a la pintura romànica catalana (Carbonell, 1981).

A la regió d’Emília, al nord d’Itàlia, Arturo Cario Quintavalle (1969, pàgs. 59-63 i il·ls. 88-90) va estudiar uns capitells mensuliformes, la decoració dels quals és idèntica a la que presenten els cimacis dels Gorgs. Es tracta de dues peces conservades fora del seu emplaçament originari procedents del monestir de Badia Cavana. La datació que s’ha avançat (mitjan segle XII) és molt posterior a la que convé a la nostra proposta. Això no obstant, els paral·lelismes entre unes i altres són evidents, malgrat que les italianes estan concebudes per a anar emplaçades directament sobre el fust de les columnes.

Pel que fa a l’únic capitell conservat d’aquest mateix període, s’ha relacionat repetidament amb un tipus de producció molt difosa per una àmplia zona del territori francès. Aurillac, Conques, Lo Puèi, entre altres indrets, en posseeixen importants testimonis (Bousquet, 1971, 1976 i 1978; Fau, 1978; Durliat, 1984). A Catalunya, l’església del monestir de Sant Pere de Rodes presenta una vintena de capitells ornamentats també amb els entrellaços vegetals derivats en palmetes, genuïns d’aquesta escola (vegeu Durliat, 1984, pàgs. 81 i segs. i el vol. IX, pàgs. 703 i segs., de la present obra). Es tracta d’una decoració de gran efecte plàstic. Precisament el capitell dels Gorgs repeteix una de les composicions present en el monestir empordanès.

Si per a l’historiador aquestes peces són un dels majors atractius de la fàbrica romànica —no solament pel seu caràcter inusual sinó per localitzar-los en una zona tan meridional de la Marca com ho és el Penedès i en dates tan primerenques— és igualment indubtable l’interès d’altres escultures servades a l’antic priorat.

L’escultura del final del segle XI

Capitell de la galeria occidental del claustre, que en origen també havia estat emplaçat en una de les finestres del campanar. Correspon al final del segle XI.

ECSA - M. Raurich

Dos dels capitells de les finestres del campanar; corresponen al final del segle XI.

ECSA - M. Raurich

Probablement fou cap a la darreria del segle XI que va bastir-se el campanar de Sant Sebastià. A les finestres geminades que s’obriren a cadascuna de les façanes de la torre es col·locaren capitells, alguns dels quals es conserven encara in situ. Responen a la mateixa factura i estil i es pot afirmar que constitueixen una versió simplificada del capitell de tradició califal.

Les cinc peces conservades són obrades en pedra calcària del país i es van col·locar abans d’enllestir-ne l’ornamentació a l’emplaçament que els hi havia estat reservat. El buidatge dels volums es va fer, però la decoració tallada amb bisell va restar inacabada en algunes cares de les peces. El seu estil recorda de lluny el dels capitells que embelleixen l’interior de la capçalera d’Àger, per als quals s’ha proposat una datació propera al darrer quart del segle XI, ja que es registren deixes per a obres l’any 1071(*). Tant les peces d’Àger com les nostres coincideixen en el format i en l’ornamentació, que s’ha resolt mitjançant uns motius de tipus vegetal estilitzats tallats amb bisell. En alguns punts ha estat treballat amb trepant profundament.

Tres d’aquests capitells es conserven encara a les finestres del campanar (1, 2 i 3); un de nou (núm. 4), força malmès, està integrat a la galeria occidental del claustre i un darrer, quasi inidentificable, durant molt de temps va restar al pati (núm. 5). En tots els casos les fulles d’acant originàries s’han estilitzat al màxim. En sobresurten quatre a la part baixa del capitell i alguna d’elles s’ha decorat amb un seguit d’incisions, tant a la part superior com a banda i banda. A la zona intermèdia sempre apareix una mena de floró de format variable (en un cas és circular, en altres quadrat). En realitat es tracta d’una esquematització més de les fulles que ocupen la part alta dels capitells califals.

En conjunt l’ornamentació vegetal està tan geometritzada que el resultat esdevé quasi una abstracció. Unes incisions en la part alta del capitell (núm. 3) poden evocar feixos de fulles. En altres casos (núms. 2 i 3) les fulles poden girar sobre si mateixes en els extrems, complicant la simplicitat inicial del motiu ornamental. El treball amb trepant profund ressegueix els límits de cada cara del capitell tot i que, com s’ha advertit, alguna d’elles no té decoració.

L’escultura de la segona meitat del segle XII

En una data relativament avançada en la vida del priorat, es van emprendre importants reformes. Es va bastir aleshores la galeria oriental del claustre i es va incorporar la portalada monumental als peus de l’església. S’ha identificat la mà d’un mateix artífex treballant en tots dos indrets, i són les coincidències formals i les estilístiques les que han menat a aquesta conclusió.

Planta, alçat i secció (a escala 1:40), de l’antiga portada romànica.

J.A. Adell

La porta que se situa als peus de l’església va ser desmuntada i muntada de nou quan es malmeteren els trams més occidentals del temple. Consta que aquesta restauració es va dur a terme abans del 1607 i s’ha de tenir en compte atès que aleshores van poder desaparèixer alguns dels elements que la integraven(*); es troben a faltar, per exemple, dos capitells a banda i banda sota la línia d’impostes. El que sembla obvi quan s’analitza la disposició general de la portalada, si se’n consideren les dependències estilístiques, és que el muntatge actual pot ser una simplificació del primitiu. Està inscrita dins d’un cos lleugerament avançat respecte al pany de mur que tanca la nau, en la zona alta del qual hi ha un frontó a dues aigües. Si considerem el model seguit en els exemples que més tard aportarem com a paral·lels estilístics més o menys propers, cal proposar un altre tipus de solució: un cos rectangular amb una cornisa de mènsules a la zona alta aixoplugada per un ràfec.

Detall de les dues mènsules sobre les quals recolza el timpà. L’una amb la representació d’una àliga atacant un lleó, a l’esquerra de la porta, i l’altra amb la figura d’un atlant, a la dreta de la porta.

ECSA - M. Raurich

Vista general de la decoració escultòrica de la portada occidental.

ECSA - M. Raurich

L’escultura de la porta dels Gorgs es localitza en el timpà, en les dues mènsules sobre les quals recolza i en les impostes, totes dues amb el mateix motiu ornamental. En el primer lloc l’escultor va situar una Maiestas Domini flanquejada per dos àngels que sostenen la màndorla mística. Es tracta d’un tema força genèric en aquest emplaçament que a Catalunya es pot retrobar en altres portals com ara Covet, Pelagalls o Montanyiana(*), indrets que, com Sant Sebastià dels Gorgs, comparteixen una seqüència estilística comuna.

Tot el timpà està resseguit externament per una sanefa vegetal, en la qual s’entrecreuen dues tiges amb trifolis. Aquest mateix motiu, més simplificat, reapareix de nou a les impostes. Tot i la seva aparent senzillesa, el cert és que en el seu moment no vam saber trobar per a aquesta garlanda cap altre paral·lel que les impostes de Covet i Tolba, aquest darrer un edifici de la Baixa Ribagorça (Pladevall, Adell, Español, 1982, pàg. 214, nota libis, i figs. 20-21). Pot afirmar-se que les fulles trifoliades dels exemples catalans constitueixen versions abreujades, molt clares, d’un model present a la zona alta de sengles capitells originaris de Sant Serni de Tolosa, ara al Museu dels Agustins(*). Totes aquestes relacions són, com veurem, molt significatives.

Pel que fa a les mènsules sobre les quals recolza el timpà, són presidides respectivament per un atlant (dreta) i una àguila que ataca un lleó (esquerra). Indubtablement són peces treballades per la mateixa mà que el timpà, però d’altra banda connecten estilísticament amb un conjunt de capitells situats a la galeria de llevant del claustre: és clara en aquest sentit la coincidència de recursos tècnics en l’àguila i un capitell del claustre ocupat per grius. Només cal contrastar la solució comuna adoptada en el plomatge i en les ales.

Planta i alçat d’un detall de la galeria oriental del claustre amb la indicació de les dimensions de les columnes i l’esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

Quant al claustre, la galeria oriental és constituïda per tres arcades de mig punt, les quals arrenquen de quatre capitells que cimegen sobre tres pilastres i una columna. Les tres arcades són resseguides a banda i banda per un rosari de perles i puntes de diamant. Tots els capitells es van llavorar, però són força senzills d’execució. Dos d’ells mostren decoració essencialment geomètrica i, si s’exceptua una de les peces, les restants només s’han treballat per tres de les quatre cares.

El capitell situat a l’extrem de la galeria i adossat a la pilastra, a tocar de l’ala nord, té una decoració geomètrica. Un doble bordó en ziga-zaga recorre tot del seu perímetre i tot ell és treballat amb incisions perpendiculars a la direcció de la motllura. A la part alta del capitell es pot veure un petit floró llavorat també amb incisions; un collarí el delimita en la part baixa.

Primer, segon i tercer capitell, respectivament, situats a la galeria oriental del claustre.

ECSA - M. Raurich

El segon capitell, disposat sota un cimaci molt aplanat que es decora amb un escacat, és exempt. L’ornen quatre parelles de grius afrontats i girats sobre ells mateixos mentre es mosseguen les ales. Aquest és un tema molt comú i repetit durant el romànic, que apareix aquí segons una fórmula que els tallers rossellonesos van contribuir a divulgar(*). Recordem que la mateixa composició presideix un nou capitell servat a hores d’ara a la Masia de Can Sardà, a Ferran, i que alguns autors han vinculat hipotèticament amb els Gorgs(*). Més tard ens hi haurem de referir particularment.

El tercer capitell presenta novament un tema figuratiu. Es tracta de dues figures humanes i barbades que són devorades per dos animals que cavalquen sobre les seves espatlles. El tema entronca directament amb el dels lleons o monstres gastrocèfals, que tingué molta fortuna durant el romànic com a imatge del destí dels pecadors i present a tantes i tantes façanes: Santa Maria de la Seu d’Urgell, Covet, Sant Pere de Besalú, etc.(*)

El darrer capitell de la galeria està treballat només per tres de les seves cares. La decoració es localitza a la zona superior i és constituïda per cinc puntes de diamant. Les dues dels angles són més grosses que la resta i esdevenen una mena de record simplificat de les genuïnes volutes. Adopten una solució similar uns capitells dels claustres de Sant Pau del Camp (vegeu Vigú i altres 1975, fig. pàg. 178).

És factible atribuir a aquest mateix moment escultòric un nou capitell que ha restat abandonat durant molt de temps al pati del claustre. La peça es va ornamentar per totes les seves cares i la conformen una mena de volutes, situades a la part alta dels vèrtexs, que neixen d’uns nervis que es poden veure sorgir de la zona mitjana del capitell. Estem davant d’una ornamentació vegetal molt esquematitzada que pel que sembla fou molt grata a l’escultor dels Gorgs.

Valoració global del conjunt

Ni el timpà ni els capitells que es troben a la galeria oriental del claustre testimonien la presència als Gorgs d’un mestre especialment dotat. Això no obstant, la seva activitat esdevé un testimoni irrefutable de l’expansió de les formes d’origen tolosà (particularment d’aquelles que deriven de Sant Serni) cap a contrades meridionals catalanes(*). En aquest sentit és oportú subratllar que, un cop determinats els vincles d’aquest mestre amb l’esmentat context estilístic, un monument com Covet que fins ara havia estat arquetípic de la incidència d’aquest corrent a Catalunya esdevé menys exòtic del que havia semblat, i ho és encara menys quan es palesa que l’escultor dels Gorgs no és en absolut un testimoni aïllat(*).

Ara bé, per tal d’establir la mesura d’aquesta permeabilitat que acusa Catalunya a les formes derivades de Sant Serni i que no té res a veure amb la seva posterior divulgació de la mà dels tallers rossellonesos, cal definir algunes vies de penetració. Precisament és amb relació a aquestes vies que es pot entendre la situació exacta del mestre que treballà a Sant Sebastià.

D’una banda hi ha el mestre de Covet, posseïdor d’un llenguatge molt personal tot i que derivat directament del dels artistes compromesos amb l’obra tolosana i partícep, amb ells, d’un repertori formal i compositiu/iconogràfic. Aquest artista no sols va estar actiu al Pallars Jussà; un capitell aïllat que es conserva a Valldoreix (Vallès Occidental) mostra la seva autoría directa, tot i que fins ara aquest detall ha passat desapercebut pels historiadors(*). Es tracta d’una peça ornada amb quatre figures masculines situades als vèrtexs del capitell, enmig de les quals sorgeixen caps de lleó. Els personatges tenen les orelles triangulars característiques i les vestidures estan resoltes segons els estilemes particulars de l’artífex, com també els cabells i els rostres. A més del capitell de Valldoreix, també pot posar-se dins l’òrbita de Covet un altre conjunt, tot i que des d’un punt de vista diferent. Em refereixo a la portada de Pelagalls (Segarra). Si a Valldoreix es tracta d’una identitat estilística absoluta, en el segon cas els contactes s’han de matisar. Aquí estem davant d’un artífex molt mediocre que, això no obstant, coneix Covet d’una manera o altra(*). La porta d’aquesta església és d’ínfima qualitat quant a la factura, però repeteix el tema de l’esmentat timpà i també alguns capitells i certs motius ornamentals de la zona de la imposta. Per a l’església segarrenca disposem de l’acta de consagració, que correspon a l’any 1180(*). Evidentment aquesta data pot servir per a precisar la del monument “imitat”. Es tracta, en conseqüència, d’una data ante quem per a Covet molt fiable. D’altra banda, atesa la degradació que l’escultura de Pelagalls palesa respecte del model originari, l’any de la dedicació d’aquest edifici esdevé un argument a favor d’una datació més pròxima al 1150 que no pas al 1170 per a Covet (Yarza, 1987, pàgs. 184 i 218).

També el mateix món tolosà —i no tan directament els tallers rossellonesos, com s’ha sostingut— és al darrere d’un conjunt d’escultura localitzat a l’àrea de l’Alt Urgell. Això no obstant, la nostra afirmació no implica negar la possibilitat d’una transmissió de les fórmules originàries a través de l’activitat de mestres propers al que treballà a Covet, la qual cosa, a més, podria haver estat afavorida per la innegable proximitat geogràfica(*). D’una manera o altra, Santa Maria de la Seu d’Urgell esdevé un paral·lel incontestable del paper que té Covet en el panorama català. Sengles portes (la que s’obre a la banda nord de l’església i la que es localitza als peus de la nau principal) i el mateix claustre estan en aquesta línia. Igualment els capitells originaris del claustre de Sant Serni de Tabèrnoles, ara al MNAC(*). Figures amb vestits de formes arrodonides, quasi embuatades, amb mànigues que s’eixamplen ostensiblement a la zona dels canells, homes amb rostres molsuts i barbes peculiars(*). Precisament aquest darrer tret caracteritza la Maiestas de Sant Sebastià dels Gorgs, detall que convé retenir(*).

En una altra línia, que comparteix l’origen amb les anteriors, cal assenyalar els deutes respecte a l’estil de Sant Serni de Tolosa, del claustre de Sant Pau del Camp i naturalment de la porta oberta al sud del transsepte de la catedral de Barcelona(*), l’escultura de la qual s’ha vinculat tradicionalment al primer(*). En aquest cas, tot i que s’han proposat parentius estilístics amb Itàlia, sembla més fonamentat anar-los a buscar a Tolosa, la qual cosa, d’altra banda, permet situar l’activitat del taller barceloní dins la segona meitat del segle XII, molt abans del que s’ha considerat fins ara(*).

Fa uns anys, en estudiar l’escultura dels Gorgs, vaig constatar el parentiu directe d’una sanefa vegetal que orna les impostes de la portalada amb la que presideix el mateix indret a Covet. Precisament la raresa d’aquest motiu (només present de nou a la portada de Tolba, Baixa Ribagorça), subratllada en l’estudi més extens elaborat sobre Covet (Yarza, 1987, pàgs. 186 i 221, nota 18) fa més significativa la coincidència. Cal afegir, però, que tots aquests exemples catalans presenten una versió simplificada del motiu present en dos capitells originaris de Sant Serni de Tolosa ja esmentats (vegeu la nota 8). A hores d’ara aquest fet em sembla molt més transcendent que no va semblar-m’ho fa uns anys, perquè crec que es deu a una raó que aleshores no vaig considerar prou: la dependència comuna del mestre de Covet i del de Sant Sebastià dels Gorgs respecte a l’escultura derivada dels tallers tolosans. No és únicament la coincidència amb el motiu desenvolupat a la sanefa el que m’ho fa afirmar. La solució adoptada al timpà obeeix també a un model que amb més o menys variants conreen els artistes deutors de Tolosa. Pot haver-hi una Maiestas Domini presidint-lo (Covet, Pelagalls, els Gorgs, Montanyana...(*)), o bé un crismó (Sant Pere el Vell d'Osca, porta nord(*)) però les solucions formals són comunes: un relleu bastant pla a la zona del cos de les figures (que això no obstant adopta formes d’aparença embuatada), del qual sobresurten clarament els caps i les mans dels personatges (els primers quasi exempts), i un tractament preciosista dels brocats que rematen les teles, en la part baixa de les quals hi ha un plec molt regular i cal·ligràfic. Aquesta és la textura que palesen els relleus de Covet, de Sant Pere el Vell (timpà nord) o dels Gorgs: tots ells obra d’artífexs distints però sorgits d’una mateixa cultura figurativa. Potser Puig i Cadafalch (Goday, 1909-18, vol. III. 2, pàg. 793) s’expressava en aquest sentit quan presentava la figura que presideix el timpà penedesenc en aquests termes: “Tal tipo iconogràfich del Crist es propi de l’escola de Tolosa”.

D’aquesta herència tolosana, que es fa sentir molt més per terres catalanes del que podria semblar de bell antuvi, el mestre del priorat benedictí és un dels que contribueix a desplaçar-la més cap al sud. No és, però, un cas aïllat. He esmentat la seva incidència a Barcelona de la mà d’un taller amb aquest mateix origen, i a la panoràmica general confeccionada fins ara cal afegir un nou mestre: l’autor de la porta nord de Sant Martí Sarroca. En ella s’ha copiat fidelment fins i tot una composició que ja trobem a Covet: el David lluitant amb el lleó(*). Es tracta, cal dir-ho, d’un artista diferent a tots els esmentats fins ara, però la identitat dels capitells de tots dos indrets és tan clara, tant compositivament com formalment, que no dubto a considerar el mestre més antic de Sant Martí integrat com una baula més dins la cadena transmissora de les formes tolosanes per la geografia catalana, com ho són els restants artífexs analitzats fins ara. A Sant Sebastià dels Gorgs l’activitat del mestre del timpà i la galeria est del claustre pot haver estat fins i tot comtemporània a la d’aquest. Naturalment tenint en compte la seqüència estilística en la qual s’inscriuen tots dos, una data propera al decenni 1170-80 convé a la seva activitat.

Després d’això als Gorgs registrem la presència d’un nou escultor que es manifesta deutor d’una cultura figurativa diferent, tot i que no excessivament allunyada de la que acusa el mestre anterior: el món rossellonès. L’activitat d’aquest darrer, al qual devem l’execució d’un sarcòfag monumental i probablement dels capitells que el complementaven, s’ha de situar dins el primer terç del segle XIII. Amb aquesta obra es clou l’activitat escultòrica de tradició romànica al priorat i pràcticament també la vida de la comunitat. (FEB)

Sarcòfag

Frontal decorat amb figuració i lateral dret amb inscripció del sarcòfag d Arnau de Vilanova, conservat al Museu Diocesà de Barcelona.

Arxiu Mas

Frontal decorat amb figuració i lateral dret amb inscripció del sarcòfag d Arnau de Vilanova, conservat al Museu Diocesà de Barcelona.

Arxiu Mas

L’any 1916 fou descobert al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs un sarcòfag monolític de pedra calcària, que ingressà immediatament al Museu Diocesà de Barcelona on encara es conserva avui. Presenta el frontal ornamentat amb figuració i al lateral dret la inscripció: ARNALDI VILANOVA. No sabem exactament com va aparèixer, però per la tipologia dels monuments funeraris al començament del segle XIII (període en què fou confeccionat) tot fa pensar que aniria col·locat sobre columnetes coronades potser amb els corresponents capitells. Una peça incorporada actualment a l’obra del claustre (galeria nord) i que presenta caps masculins als angles ben bé podria tenir aquesta procedència, i el mateix pot suggerirse de les custodiades a la masia de Can Sardà de Ferran, alguna de les quals copia directament alguns capitells que avui encara són al claustre. Evidentment, si fos així, aquesta constatació permetria sospitar una estada més llarga del mestre del sarcòfag al priorat del que una sola realització fa creure.

Com hem dit, el sarcòfag és decorat i presenta una iconografia molt adequada a la funció que li estava reservada. L’escena que presideix el frontal mostra l’elevació de l’ànima del difunt al cel, transportada per dos àngels. La imatge és freqüent durant el romànic en contextos funeraris, tot i que se’n documenten variants. La dels Gorgs mostra una peculiaritat que també figura en la corresponent del sepulcre de Ramon Berenguer III a Ripoll: l’ànima del difunt no s’ha reproduït de cos sencer (com per exemple succeeix al cicle de Sant Tomàs Beckett del mestre d’Espinelves, a Terrassa). Aquí dos àngels sostenen un llenç sobre el qual només apareix un cap.

No obstant això, aquest tret singular no és el més notable del sepulcre. L’originalitat d’aquesta elevació de l’ànima resideix en la composició emprada, còpia, crec, d’un sepulcre romà. El préstec de models antics en el cas de la imago clipeata medieval ha estat assenyalat reiteradament. També la utilització d’obres romanes en la formació de l’estil d’escultors romànics peninsulars. És el cas del mestre de Frómista i Jaca i naturalment del mestre de Cabestany.

Cal analitzar des d’aquesta perspectiva el sepulcre de Sant Sebastià dels Gorgs, obra d’un escultor extraordinàriament limitat. Ocupa el seu frontal, com s’ha dit, l’elevació de l’ànima al cel. Dos àngels disposats longitudinalment sostenen el llenç sobre el qual és transportada l’ànima del difunt, que assenyala l’eix de la composició. Sota ambdós personatges n’apareixen uns altres dos, desplomats sobre el terra i trepitjats pels primers. Ocupen un i altre extrem del frontal sengles figures agenollades. L’organització i el nombre de personatges que intervenen en l’escena recorda molt un tipus de sarcòfag romà que assolí una gran difusió al llarg i ample de l’Imperi. Concretament el que presenta el retrat del difunt dins el clipeus sostingut per dos eroti. Poden ocupar la part inferior les figures reclinades de Tellus i Oceanus i l’extrem esquerre i dret del frontal una o dues figures per banda. Precisament l’únic sepulcre conservat a la Península que respon a aquesta tipologia és el de San Pedro el Viejo d’Osca, que s’emprà per a sebollir al rei Ramir II a mitjan segle XII.

L’escultor del sarcòfag dels Gorgs no es limità a copiar fidelment la composició romana prèvia. Realitza una interpretado christiana. Les figures dels àngels responen als eroti antics, l’ànima sobre el llenç substitueix la imago clipeata central, però les dues figures inferiors que revelen les personificacions de la terra i l’oceà assoleixen caràcter negatiu. L’artista ha remarcat indubtablement amb escassa habilitat aquest sentit, disposant els dos personatges empresonats entre el terra i els cossos dels àngels que els trepitgen. Aquesta transformació col·labora a ampliar el sentit de l’escena. No podem definir-la, per tant, com un simple trànsit, sinó que s’ha de considerar implícita la idea de lluita per a guanyar l’ànima del difunt. Sant Miquel, el psicopompo (conductor d’ànimes) cristià per excel·lència, ha de guanyar el diable per a salvar el difunt i nombroses imatges palesen aquesta circumstància.

Estilísticament el sarcòfag presenta deutes molt directes respecte a l’escola rossellonesa. Els caps dels personatges, amb el front molt estret i un tipus de cabell que utilitzen els escultors de l’antic portal de Montserrat o del de Malla, ultra el mentó triangular, són trets comuns. Ara bé, dins el món rossellonès hi ha una figura que és obligat evocar quan es tracta de l’ús de models antics en aquestes dates ja una mica tardanes: el mestre Ramon de Bianya. No es tracta de pretendre atribuir-li l’obra. Més aviat es tracta d’establir un nexe més estret amb el Rosselló a partir d’aquest sepulcre, perquè sospito que la confecció d’aquests productes en aquella àrea fou més freqüent del que podem creure ara.

En aquest sentit és incontestable la proximitat estilística del vas dels Gorgs i el que resta del frontal custodiat a Sant Nazari de Carcassona, que segons la tradició va servar les despulles de Simó de Montfort, mort en el decurs del setge de Tolosa (1218). Si es comparen certes zones d’un i altre frontal, les proximitats estilístiques es posen de manifest i, per tant, l’obra custodiada a França pot ajudar-me a una millor datació de la catalana, dins la primera meitat del segle XIII. (FEB)

Sarcòfag amb coberta

A l’interior de la sagristia de Sant Sebastià dels Gorgs es conserva un sarcòfag amb coberta de dos vessants sostingut per dues parelles de columnes amb sengles capitells. La caixa, que fa 140 × 41 × 58 cm, mostra en la seva cara frontal una inscripció moderna (segle XVIII) d’un prior dels Gorgs que fa referència al que va trobar dins el sepulcre:

“FRA GUSTIN BRAGAO AYUSO DE CANILLAS PRIOR DESTE PRIORATO. ABRI AÑO 1785. I EN ELLOS NO HALLE SINO VARIAS CALABERAS I HUESOS.”

El sarcòfag es troba actualment adossat a un dels murs de la sagristia, a la planta baixa del campanar. Fora de la inscripció esmentada, la decoració es concentra únicament en els dos capitells de la part davantera; els dos del darrere són completament llisos. L’ornamentació dels dos capitells davanters, que ocupa tan sols la seva cara frontal, és molt senzilla: consta, principalment, d’uns motius a manera de pinyes que ocupen els angles i un escut d’armes ogival amb una campana.

Cal pensar que en conjunt es tracta d’una obra tardana. La decoració que presenten els capitells ja correspon al segle XIV. (LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Comte de Gasset, 1890-91, pàgs. 208, 238-239 i 269-272
  • Rius, 1945-1947, 3. vols. pàssim
  • Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 25-182
  • Virella i Bloda, 1982, pàgs. 80-81
  • Llorach, 1983, pàgs. 103-111

Bibliografia sobre el sarcòfag

  • Trens, 1916, pàg. 37
  • Barraquer i Roviralta, 1915-17, IV, pàgs. 82, 722, 765 i 786
  • Trens, 1921c, pàgs. 238-240
  • Duran i Cañameras, 1931, pàg. 82
  • Camprubí, 1965, pàg. 5
  • Español, 1986, pàgs. 76 i 77

Bibliografia sobre el sarcòfag amb coberta

  • Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 66 i 69