Sant Tomàs de Riudeperes (Calldetenes)

Situació

Secció longitudinal de la part romànica de l’església, amb la nau perforada per l’obertura de capelles, l’estructura del transsepte amb cúpula sobre trompes, i l’absis, precedit d’un curt presbiteri amb nínxols.

M. Anglada

L’antiga canònica de Sant Tomàs de Riudeperes es troba entre els històrics masos de la Calveria, Can Tona i la Vila Grossa, a uns quatre quilòmetres vers llevant de la ciutat de Vic. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 42,3 —y 42,7 (31 TDG 423427).

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Vic a Vilanova de Sau. Entre els punts quilomètrics 3 i 4, uns 100 m després de trobar el trencall amb la carretera que va a Sant Hilari Sacalm i Arbúcies, a mà esquerra hi ha el convent de Sant Tomàs, on hi ha l’església. (JVV)

Història

L’església és erigida dintre la demarcació de Riudeperes del primitiu terme de Sant Llorenç i després del terme de Meda.

Una bona part de l’arxiu de la primitiva canònica es guarda avui a Barcelona, a l’Arxiu General dels Pares Franciscans del Carrer de Calaf. Algunes de les notícies aquí apuntades procedeixen d’aquest conjunt documental, que esperem algun dia poder estudiar amb més profunditat.

Les donacions més antigues donen testimoni que des de l’any 1045 com a mínim hi havia una església de Sant Tomàs, al lloc anomenat Podium Aureoli o Puigoriol, prop d’un gran domini, que des del segle XII es coneixia com la domus o casal dels Riudeperes.

Vers l’any 1080 era l’amo o titular del domini dels Riudeperes, nom manllevat de Rivo Petrarum o Riu de pedres, documentat des del 949, el noble Berenguer Amalric, germà del canonge sagristà de Vic, Ricard, un gran amic i partidari del bisbe reformador Berenguer Sunifred de Lluçà. El canonge Ricard era un personatge influent dintre la canònica vigatana i qui encapçalava el grup de canonges que entre els anys 1080 i 1086 intentaren, amb el bisbe Berenguer Sunifred, reformar la canònica catedralícia de Vic i instituir-hi una canònica regular. Davant l’oposició d’un notable grup de canonges, el bisbe expulsà els canonges que s’oposaven a la reforma i establí a la catedral de Vic una canònica nova “amb els pocs que volien viure canònicament”, els quals devien estar subjectes al sagristà Ricard.

Aquesta comunitat, per a la qual el bisbe Berenguer va escriure una regla o unes constitucions, es trobà amb la decidida oposició de l’ardiaca Arnau de Guàrdia i altres canonges, els quals varen arribar a assaltar violentament la canònica vigatana i varen fer que l’any 1099 hom ja no parlés més de reforma. Davant això el sagristà Ricard hagué de fer un pacte amb els vells canonges en virtut del qual tots podien continuar tenint béns propis. Així ho indica, entre d’altres testimonis, el testament del mateix sagristà Ricard, fet el 29 de març de 1101.

Una nova donació del 1061 és feta a l’església de Sant Tomàs i als seus clergues, bé que encara no sabem si hi vivien com una comunitat organitzada, l’existència de la qual sí que consta l’any 1086, quan és esmentada l’església de Sant Tomàs amb els clergues que hi vivien canonice. Sembla, doncs, probable que Berenguer Amalric i el seu germà Ricard varen establir aquí una comunitat canonical pels mateixos anys en què hom volia dur a terme la reforma de la canònica catedralícia de Vic.

Segurament a causa de la no acceptació de la vida regular a Vic, els dos germans, el 15 de gener de 1095, per tal d’assegurar la continuïtat de la vida canonical a l’església de Sant Tomàs, varen cedir aquest temple a la canònica de Santa Maria de Lledó, al bisbat de Girona i comtat de Besalú, per tal que el prior Joan de Lledó establís a l’església de Sant Tomàs religionem Sancti Augustini. En el document hom també consignà que si els preveres que vivien a Riudeperes refusaven la nova regla, no per això l’església de Sant Tomàs deixaria d’ésser subjecta a la de Lledó (sed si eam respuerint, prelibatus Sanctus Thome locus tamdiu maneat in potestate predicte Sancte Marie). Es va fixar com a temps màxim per a la introducció de la nova regla el termini de cinc anys. El bisbe de Vic i els seus canonges varen autoritzar la donació per estar-los subjecta l’església de Sant Tomàs sicut cetere nobiles et libere ecclesie, tot precisant que aquesta subjecció no podia perjudicar en res els drets del bisbe ni de l’església de Vic.

Acta de consagració de Sant Tomàs de Riudeperes (1095)

"Anno ab incarnatione Dni. nostri Jesu Xpi. MXCV Era MCXXXIII indictione, presidente Dompno Berengario Terrachonensi Archiepiscopo in Ausonensi Sede, venit ante presentiam ipsius Ricardus ejusdem sedis sacristas, et Berengarius Amalrici frater ejus, et multis presentibus deprecati sunt, ut consecraret ecclesiam, quam ipsi suo sumptu a fundamento noviter hedificaverant, in honore Bti. Thome Apostoli, juxta Rivum de Piris, in loco qui vocatur antiquitus podium Aureoli. Quorum precibus, prefatus Archipresul libenter annuens, cum assensu Guillermi archilevite, Petrique parafoniste, ceterorum nobilium clericorum S. Petri, obsecrante religioso viro Johanne priori ejusdem loci Sti. Thome, venit illuc constipatus diversi ordinis multitudine prefatarum, et dedicavit ibi honorifice prelibatam ecclesiam, altare videliscet medium, quod ceteris preminet, in honore memorati Thome Apostoli, aliudque, quod respicit ad austrum, in veneratione Sce. Marie, nec non et aliud á boreali parte in memoria Bti. Pauli, in quibus collocavit reliquias Storum. Martirum Cesaraugustanorum, qui vocantur Masse, una cum reliquiis Storum. Innocentum, Stique Felicis Gerunden aliorumque multorum, qui diversis penis pro Xpo. martirium susceperunt. Cumque praefatam ecclesiam studiosius consecrasset, ex postulatione canonicorum sub norma Sti. Augustini illic regulariter degentium, hanc illic Baselice conferre voluit dignitatem, ut ab hodierno die et deinceps, sacri baptismatis infusione spirituales in Xpo. Filii inibi regenerentur. Insuper munivit eam undique cimiterio XXX passuum more ceterarum ecclesiarum, tali conditione, ut si aliquis infra prefinitum spatium temere pressumpserit aliquid ibi violentiam contingere, evertere vel auferre, sacrilegii dampno mulctetur. Deinde confirmavit ea omnia, que hucusque á prefatis fundatoribus, vel ab aliis Dei fidelibus adquisivit, vel in futurum favente Dno. juste adquirere potuerit, ut hec universa prefata ecclesia stabili securitate possideat, et nullus exinde quidquam auferre presumat. Quod si quis fecerit, tamdiu anatematis nexibus innodatum se noverit, donec resipiscat, et prefate ecclesie satisfaciat. Facta dotis hujus inscriptio II Non. novembris anno XXXVI regni Philipi Regis. Berengarius gratia Dei Archiepiscopus +. Ricardus Sacrista +. Raymundus Fulco Levita +. Berengarius Eriballi +. Petrus Borrelli +. Bernardus Seniofredi +. Raymundus Ato +. Petrus paraphonista +. Guillermus Raymundi archilevita +. Bernardus Compar prior Ste. Marie Stagno. Guilabertus Guiberti. Amatus diaconus qui hoc scripsit die vel anno quo supra +."

Acta publicada per Ripoll (Op. 56, Vic 1833) segons “Copia sacada del archivo del real monasterio de Ripoll, y franqueada por el enfermero de él y académico de la real de la Historia D. Roque de Olzinellas, hoy día paborde de Aja”.


Traducció

"L’any 1095 de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist, 1057 de l’era hispànica i a la tercera indicció, sota la presidència del senyor arquebisbe de Tarragona a la seu d’Osona, arribà a la seva presència, Ricard, sagristà d’aquesta seu, i Bernat Amalric, el seu germà i tant ells com molts més que hi eren presents li demanaren que consagrés l’església que ells, amb el seu peculi havien edificat de nou, des dels mateixos fonaments, en honor de sant Tomàs apòstol, al costat del Riu de Peres, en el lloc anomenat des d’antic Puig Oriol. Amb els seus precs, l’arquebisbe lliurement hi consentí, amb l’assentiment de Guillem, arxilevita, de Pere, parafonista i de la resta dels clergues de Sant Pere i celebrant el religiós Joan, prior de Sant Tomàs. S’hi varen reunir una multitud de persones de diversos ordres i dedicà amb gran honor l’esmentada església, amb el seu altar al mig, altar que sobresurt sobre tots els altres, en honor de sant Tomàs apòstol, un altre —que és a la part de migjorn— en honor de santa Maria i un altre —a la part de tramuntana— en memòria de sant Pau i en tots ells posà les relíquies d’una multitud de sants màrtirs de Saragossa, junt amb les relíquies dels Sants Innocents, de sant Feliu de Girona i de molts d’altres que varen sofrir diverses penes per Crist amb el martiri. Quan l’església va ser consagrada, pels precs dels canonges, la posà sota la regla de sant Agustí, i va voler que aquesta església tingués la dignitat —des del dia d’avui i per sempre— de poder regenerar amb el baptisme. La dotà amb un cementiri i amb les trenta passes, segons el costum de les esglésies, amb la condició que si algú entrés violentament dins aquests espais, sigués maleït com a sacríleg. Després ho confirmà tot i va manar que del que havien donat els fundadors i del que en el futur poguessin donar, ho rebessin per tal que aquesta església pogués tenir l’estabilitat i seguretat necessàries. I si algú fa quelcom en contra de tot el que s’ha dit, sigui anatematitzat fins que ho retorni i satisfaci a l’esmentada església. La inscripció d’aquestes donacions ha estat feta el 2 de novembre de l’any 36 del regnat del rei Felip. Berenguer, per la gràcia de Déu, arquebisbe. Ricard, sagristà. Ramon Folc, levita. Berenguer Eriball, Pere Borrell, arxilevita, Bernat Sunifred, Ramon Ató, Pere, parafonista, Guillem Ramon, arxilevita, Bernat Compar, prior de Sta. Maria de l’Estany, Gilabert Gibert, Amat, diaca, que tot això ha escrit el dia i any que més amunt consta."

(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)

Poc després de feta aquesta donació es devia acabar la construcció de la nova església de Sant Tomàs reedificada des del seus fonaments i a costes de Berenguer Amalric i el seu germà Ricard, en honor de Sant Tomàs, prop el Riudeperes, lloc anomenat antigament Puig-oriol, segons es llegeix en l’acta de consagració que transcrivim. La consagració de la nova església tingué lloc el 4 de novembre del 1095, amb el bisbe Berenguer Sunifred, aleshores ja arquebisbe de Tarragona, però amb residència a Vic, acompanyat dels canonges que havien acceptat la reforma o partidaris del sagristà Ricard, de Bernat Compar, prior de l’Estany i del levita Ramon Folc, futur abat de la canònica de Manresa, a petició del prior Joan i dels canonicorum sub norma Sancti Augustini illic regulariter degentium. Feta la consagració, l’arquebisbe concedí a l’església de Sant Tomàs una sagrera de trenta passos amb la immunitat eclesiàstica i fonts baptismals, tot i no tenir la categoria de parròquia.

Més endavant l’arquebisbe Berenguer li concedí la cura i subjecció de l’església parroquial de Sant Martí Sescorts i el 1099 la capella de Sant Joan del Prat, de Taradell, prop del mas Colomer.

El prior Joan, que el 1095 consta corn a prior de Sant Tomàs, és el mateix prior Joan de Lledó, un canonge procedent del monestir de Santa Maria de Vilabertran, el qual l’any 1089, amb l’ajuda del noble Adalbert, la seva muller Alamburgis i els seus fills fundà la comunitat canonical de Santa Maria de Lledó. Després del prior Joan foren elegits superiors específics per a la canònica de Sant Tomàs, que molt aviat serien canonges de la comunitat de Lledó i que s’intitularen prepòsits i no pas priors —nom, però, tanmateix, que a vegades s’escapa en els documents—, el monestir s’anomenarà Prepositura Sancti Thome de Rivopirorum. Aquest nom, que no cal confondre amb les prepositures administratives de les catedrals i dels grans monestirs, dites també pabordies, el tenien normalment els monestirs filials d’un priorat. Si les cases mares eren abadies, les filials eren anomenades priorats; i si eren priorats les filials rebien el nom de prepositures.

El monestir de Sant Tomàs tingué sempre com a protectors especials els senyors de la domus o casal de Riudeperes, els quals es batejaven i s’enterraven en el monestir i que des de mitjan segle XIV eren els seus únics feligresos. Els primers i grans protectors foren els dos germans Berenguer Amalric i Ricard, que li feren sovintejades donacions fins al principi del segle XII. En concret el sagristà Ricard, en el seu testament del 29 de març del 1101, llegà a l’església de Sant Tomàs, quam ipse cum fratri suo edificaverat, tot el que tenia a Osona, els béns que tenia a Artés, compartits amb el seu germà Bernat; mort aquest, tots els béns íntegrament i la meitat dels vasos majors.

Uns anys més tard, el 1137, el canonge de Vic Bernat de Riudeperes, germà de Pere Berenguer, hereu de la domus de Riudeperes, i de Rutiland, que més tard havia de ser també canonge de Vic, en fer testament perquè marxava en pelegrinatge a Jerusalem, deixà a Sant Tomàs la capella de Sant Sixt de Miralplà, propera a Vic, un mas a Cantallops, altres béns i la seva vaixella, cups i tones que tenia a les cases de Sant Tomàs. Alguns anys després, el 1175, en fer testament el canonge Rutiland de Riudeperes, diu: recognosco ecclesiam S. Sixti esse juris S. Thome de Rivopetrorum et canonicorum ibi degentium.

La família Riudeperes, a més del casal o residència prop de Sant Tomàs, tenia diverses cases o graners a la seva sagrera, segons consta per la documentació familiar. Aquesta família es traslladà al Vallès i s’extingí pels volts de l’any 1390. Segons dos convenis entre el prepòsit de Sant Tomàs i el rector de Sant Julià de Vilatorta dels anys 1250 i 1285, sabem que només tenien dret a batejar-se i fer les escriptures en el monestir els senyors de Riudeperes, però que sovint ho feien també els senyors de la domus de Cucala, ara totalment desapareguda, els Alta-riba i gent de masos veïns, cosa de la qual protestava el rector de Sant Julià, com a responsable de la propera sufragània de Sant Martí de Riudeperes. El prepòsit declarà que en endavant només acceptaria per batejar i conferir altres sagraments els Riudeperes i que de les sepultures d’altra gent que es volgués enterrar a Sant Tomàs donaria els drets corresponents al rector.

A l’atri de l’església de Sant Tomàs, més tard integrat a la nau, hi havia els vasos sepulcrals dels Riudeperes i Alta-riba. En reformar-se l’església es feren servir per a l’ampliació de la cisterna i de nou foren recuperades les pedres esculpides amb els escuts familiars i posades en un arcosoli del claustre renaixentista entorn del 1916.

Feu erigir la tomba dels Riudeperes el sacerdot Oliver de Taradell, fill de Berenguer de Taradell i Guilleuma de Riudeperes, hereva del casal, vers l’any 1290; en ella es llegeix: H[AEC] EST TUMBA DE GENERE DE RIVOPIRORUM: ILLIUS DOMUS CUIUS INTI[TU]LUS EST VERSUS OCCIDENTEM: QUAM FECIT FIERI OLIVARIUS DE TARADELLO EIUS [FILIUS].

La tomba dels Alta-riba és del segle XIV i consta de tres peces, dues amb l’escut i una amb una creu dins un cercle, en la qual hom pot llegir: HIC IACET DOMINA ELICSENDIS DE ALTARRIPPA ET SAURA… La família Alta-riba es convertí en una de les especials famílies benefactores de Sant Tomàs a partir del començament del segle XV, quan desaparegué la família Riudeperes.

La prepositura de Sant Tomàs comptà en el temps de major vitalitat amb tres canonges i un parell de sacerdots beneficiats. Els documents que se situen entre els anys 1095 i 1100 indiquen que el prior Joan de Lledó actuava en aquest temps molt sovint en la prepositura, tot i que hi havia un prepòsit de nom Guillem Dalmau, que tenia a l’església el prevere Ansulf, el clergue Guillem, el levita Arnau Ramon i el sacerdot-notari Guimar o Wimarus, el qual s’intitula minister ecclesie Sancti Thome. Al llarg del segle XIII i següent, trobem només els prepòsits, un o dos canonges, i aviat s’hi creen dos beneficis de patronat de la família Riudeperes. Una visita pastoral de l’any 1357 fa esment dels altars de sant Tomàs, de santa Maria i de sant Pau, els mateixos que figuren en l’acta de consagració; es diu que l’església té fonts baptismals i dret de crisma, només per als habitants de la domus de Riudeperes, que tenen a Sant Tomàs la seva sepultura i hi reben tots els sagraments eclesiàstics.

La comunitat es componia aleshores del prepòsit Jaume de Riera i del canonge Nicolau Riba; a més d’ells hi havia dos beneficiats, amb una renda anual de deu lliures. El prepòsit era també canonge de Sant Joan de les Abadesses i se li manà deixar aquell monestir per tal de dedicar-se només a Sant Tomàs.

La majoria dels prepòsits eren a la vegada canonges de Lledó i alguns com Pere de Romanyà, passaren de Sant Tomàs a regir el monestir de Lledó el 1267. Tampoc no falten ocasions, com succeí el 1328, en què el prior de Lledó es dirigí al bisbe de Vic tot reclamant que posi ordre a la vida i actuacions d’algun prepòsit, com era el cas d’Arnau de Romanyà el qual dilapidava els béns de la prepositura.

Al principi del segle XV l’estat de la prepositura era molt deixat i algunes parts amenaçaven ruïna. Per això, d’acord amb els cavallers de la domus d’Alta-riba, el bisbe de Vic decidí d’intervenir-hi i així el 12 d’octubre de 1411 decretà la unió de la prepositura de Sant Tomàs a la prepositura del mes de març, que era una administració dels béns canonicals de la catedral de Vic. D’això se’n seguí un llarg plet entre el monestir de Lledó i el bisbe i canonges de Vic, el qual durà fins el 1428. El resultat d’aquest plet fou que l’estat del monestir s’agreujà fins al punt de trobar-se postratum et dirutum, especialment en la claustra; els seus béns es trobaven també dilapidats.

Altres documents i visites pastorals del segle XV i XVI es fan ressò d’aquest abandonament i parlen dels claustres, sens dubte romànics, dels quals, a l’època dels pares camils, encara es conservaven dos capitells, un d’ells ornat amb unes estries en forma de palmetes, que es feien servir per aguantar tests de flors. Ignorem el lloc on són guardats actualment.

L’any 1476 es varen segrestar els béns de la casa per tal de restaurar l’església i el monestir; malgrat això la reparació devia ésser molt superficial i tot al llarg del segle XV i començament del XVI, fins a l’entrada de la família dels Caçador en el règim de la prepositura, només l’església es mantenia dempeus i amb culte; la resta del monestir es trobava ruïnosa i només hi havia una família de parcers.

Els prepòsits de la segona meitat del segle XV i els del segle XVI eren proveïts pel sistema de la comanda, o sigui, nomenats per Roma, sense tenir en compte ni el patronatge o subjecció a Lledó, ara pràcticament esvaït, ni el seu caràcter canonical. El 1502 la prepositura fou encomanada a Guillem Caçador, auditor de la Rota Romana, capellà del papa Juli II i més tard bisbe de l’Alguer a Sardenya. El succeí en la prepositura el seu germà Jaume, nascut també a Vic i com l’anterior d’una notable família de mercaders d’origen alemany, el qual per la molta estima que tenia a Sant Tomàs s’hi feu consagrar bisbe el 20 de juliol de 1546. Fou bisbe de Barcelona entre el 1545 i el 1561 i renuncià a la prebenda de Sant Tomàs a favor del prevere Antoni Codina, bé que no per això deixà el seu interès per Sant Tomàs de Riudeperes, que el 1555 passà a poder de Guillem Caçador, nebot de l’anterior, que també fou bisbe de Barcelona entre el 1561 i el 1570.

L’any 1560 el bisbe Jaume, amb el seu nebot Guillem, aleshores bisbe electe de Barcelona, transformaren l’antiga canònica en un convent de franciscans observants de la província de Catalunya, gràcies a una butlla del papa Pius IV, datada el 30 d’agost de 1560. Segons la crònica de l’orde franciscà del pare Francesc Marca, en prendre possessió fra Jeroni Rabassa de l’església de Sant Tomàs “aquella no tenia cap capella com ara, només un atri en el qual hi havia alguns sepulcres antics i enterrades en ells persones d’il·lustres famílies, com Alta-riba i Riudeperes. La casa era tan petita que només ocupava el que ara s’anomena quarto del bisbe, amb un claustre molt petit i baix i amb l’horta oberta i sense vallar. El bisbe Guillem Cassador es va esforçar i va costejar el chor, les capelles, el claustre i altres dependències tan necessàries com la cisterna”.

L’obra va iniciar-se el 1561 i la major part la va fer el mestre de cases Guillem Vaxeres, segons diferents contractes de l’obra que han quedat del 1563 al 1567, moment en què era començada la cisterna. El 1570 es construí la porta gran o porteria i el 1573 s’aixecava la tàpia o mur que tanca l’hort.

Una inscripció i la profusió d’escuts de la família Caçador a la façana i claus de volta indiquen que tota l’obra principal la va pagar el bisbe Jaume, el qual morí a Barcelona l’any 1570.

Tal com és actualment, l’antic monestir forma encara un notable conjunt monumental integrat bàsicament per l’església romànica consagrada l’any 1095, ampliada amb un atri i altars laterals i modificada en les seves absidioles a partir del segle XVI, un gran edifici conventual, centrat per un notable claustre renaixentista construït a partir del 1560, quan l’antiga canònica es convertí en un convent de franciscans i un modern cos d’edificació, annex a l’anterior, construït a partir del 1912 pels pares camils, que l’any 1901 varen adquirir l’antic convent franciscà i el van convertir en noviciat i més tard en seminari de la congregació. L’església fou restaurada el 1914 pel mestre d’obres Miquel Pallàs, el qual aixecà unes notables plantes i alçats de la part romànica. Després de l’any 1940 l’absis fou decorat amb unes pintures de força mal gust. Vers l’any 1970 el monestir fou venut pels pares camils i adquirit per una associació benèfica osonenca, que el convertí en un col·legi de subnormals de la comarca d’Osona. (APF)

Priorologi de la canònica de Sant Tomàs de Riudeperes

Joan 1095
Guillem Dalmau 1098-1100
Ramon 1137
Reverter de Tavertet 1157-1180
Pere 1192-1217
Bernat de Corts o ces Corts 1226-1240
Pere Guillem 1241-1244
Joan 1248-1252
Ramon 1253-1255
Joan 1255-1261
Pere de Romanyà 1261-1267
Joan 1268-1271
Arnau de Benviure 1274-1275
Bernat de Llançà 1276-1277
Joan 1279
Bernat de Llançà 1281-1295
Berenguer de Canal 1299-1300
Ramon de Palou 1302-1304
Bernat de Pompià 1304-1315
Arnau de Romanyà 1323-1328
Berenguer de ça Masó 1328-1333
Arnau de Romanyà 1334-1336
Gaufred de Canelles 1346-1348
Berenguer de Jonquer 1348-1353
Bernat de Miquel 1353-1355
Jaume de Riera 1355-1394
Miquel ça Carrera 1396-1404
Guillem Capell 1405-1416
Bartomeu Segura 1422
Mateu Anglada 1423-1447
Nicolau d’Ornós 1448
Esteve Rafel 1455-1464
Bartomeu Fuster 1468-1475
Berenguer Martí 1479-1495
Lluc Benet de Sala 1495
Guillem Caçador 1502-1515
Jaume Caçador 1521-1535
Antoni Codina 1536-1554
Guillem Caçador 1555-1558

Església

Planta, a escala 1:200, del conjunt en el seu estat actual, en el qual destaca l’estructura de l’església, malgrat les seves modificacions I reformes.

M. Anglada

L’església dè Sant Tomàs de Riudeperes es troba actualment inclosa en el conjunt de dependències i edificacions monàstiques, construïdes en època gòtica, renaixentista i modernista. De l’antic conjunt monàstic només resta l’església, tanmateix molt modificada, la qual deu el seu estat present, com ja hem apuntat més amunt, a la restauració efectuada l’any 1914 per Miquel Pallàs.

Es tracta d’una església amb planta de creu llatina, d’una nau amb transsepte, de la qual resta encara tota la nau, ampliada vers ponent i perforada per unes capelles laterals i coberta amb una volta de canó, una part de la façana, el creuer i l’absis principal, semicircular, que és precedit d’un curt presbiteri en el qual s’obren dues fornícules, i la cúpula, de secció ovalada, que arrenca de trompes còniques, de doble represa, decorades amb motius geomètrics.

Les impostes dels arcs que suporten la cúpula apareixen també decorades amb motius geomètrics.

Les dues absidioles que s’obrien als braços del transsepte foren substituïdes per capelles rectangulars en època gòtica i només han conservat un brancal i l’arrencada d’un dels arcs que les obrien.

L’aparell, visible molt clarament des del claustre, on s’aprecia la junta de l’ampliació de ponent, és de petits carreus ben tallats, disposats ordenadament en filades uniformes i regulars. (MAB-DAG)

No hi ha dubte respecte a la data de consagració, que és del 1095. J. Puig i Cadafalch, igual que W.M. Whitehill i E. Junyent inclouen aquest edifici dins el grup d’esglésies de planta de creu llatina triabsidals, i amb cimbori.

Dins aquest mateix grup J. Puig i Cadafalch distingeix dues subdivisions: l’una a la qual pertanyen esglésies construïdes rústicament, i l’altra que correspon a unes obres més perfectes, amb un aparell ben picat i escairat, les quals s’apropen al nou estil que floria el segle XII. Dins aquest últim grup cal incloure Sant Martí Sescorts, Sant Julià Sassorba, Sant Ponç de Corbera, Sant Jaume de Frontanyà, Sant Tomàs de Riudeperes, Santa Cecília de Voltregà, Santa Eugènia de Berga, etc. (DAG)

Planta i seccions de l’església fetes al començament del segle XX per Miquel Pallas i publicades en un article de Josep Gudiol.

Sant Thomàs de Riudeperes, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. 1 (1912-14), Vic, pàgs. 158-162.

Alguns autors han fet notar que aquesta tipologia arquitectònica era pròpia de les canòniques augustinianes, car algunes d’elles, com la de Santa Maria de l’Estany o Santa Maria de Manresa, bastides el segle XII, l’adoptaren. Ara bé aquesta afirmació mereix d’ésser matisada, puix que hom no pot generalitzar aquest tipus a totes les esglésies construïdes per una comunitat canonical, per tal com, per exemple, Santa Maria de Lledó o Sant Joan de les Abadesses són edificis de tipus ben diversos, tot i haver estat construïts per canonges augustinians.

Tanmateix el tipus d’una nau amb transsepte, cupulat o no, apareix plenament format ja el segle XII i amb un ús totalment indiscriminat, car així foren construïts monestirs benedictins com Sant Ponç de Corbera, canòniques com Sant Jaume de Frontanyà, i esglésies parroquials, com Sant Martí Sescorts Santa Eugènia de Berga o Santa Maria de Covet, del segle XII, entre molts d’altres edificis que adoptaren aquesta tipologia sense ésser canòniques augustinianes. (JAA)

Bibliografia sobre la història

  • Manuel Membrado Memoria histórica publicada con ocasión del 25 aniversario de la erección canónica del noviciado de los Padres Camilos en el convento de Santo Tomás Apóstol, Madrid 1927.
  • Antoni Pladevall: Sant Tomàs de Riudeperes, “Hoja Diocesana”, 471, Vic desembre 1969.
  • M.T. (Josep Gudiol): Sant Tomás de Riudeperes, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. I (1912-14), pàgs. 158-162.
  • Jaume Ripoll Vilamajor: Documento inédito con que puede ilustrarse la historia del monasterio de canónigos regulares de S. Agustín de Sto. Tomás de Riudeperas…, Vic 1833.

Bibliografia sobre l’església

  • Just Cassador: Excursió a Sant Tomàs de Riudeperes, “Gazeta Montanyesa”, Vic 1910, núm. 516.
  • Josep Gudiol i Cunill (G.): Excursió a Riudeperes, “Gazeta Montanyesa”, Vic 1911, núm. 535.
  • Josep Gudiol i Cunill (M.T.): Sant Thomas de Riudeperes, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, Vic 1912-1914, vol. I, pàgs. 158-162.
  • Josep Gudiol i Cunill: La restauració dels nostres monuments, “Pàgina Artística de la Veu”, Vic 1914, núm. 241.
  • Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1975, pàg. 212.
  • Antoni Pladevall: San Tomás de Riudeperes, “Hoja Diocesana”, núm. 471, Vic 14-XII-1969.
  • Antoni Pladevall: Gran Geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 118-119.
  • J. Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 267-268.
  • Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 48. (DAG)