Situació
Església molt transformada sobre una nau romànica acabada amb un absis llis ben conservat.
M. D. Filgueira
L’església parroquial de Sant Vicenç de Vallromanes es troba dintre de la població del mateix nom. El poble, amb un hàbitat disseminat, s’estén a la vora esquerra de la riera de Vallromanes.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDF423976.
Per anar-hi cal agafar la carretera del Masnou a Granollers; entre els punts quilomètrics 8 i 9 agafarem un trencall a la dreta que deixa en 1 km a Vallromanes.
Història
Segons afirma A. Campillo, el nom de Vallromanes prové de Vallis Romanorum i rep al llarg del temps diverses grafies: Valle Romanorum, Valromanes, Val romanés i, al segle XVI, apareix amb la grafia Vallromanes.
El domus de Sant Vicenç és esmentat per primera vegada en un llegat testamentari de l’any 970. Documentalment no es troba cap menció de l’església fins el 4 de maig de l’any 1157, en el testament de Pere de Montornès, senyor del castell, el qual llegà dos morabatins a l’església de Sant Vicenç i al seu clergue: “...Dimisit ecclesie s.Saturnini et ecclesie s.Vicencii et earum clericus II moabetinos”.
No obstant això, la primera vegada que trobem esmentada l’església de Sant Vicenç com a parròquia correspon al lliurament del dot de dos monjos que ingressen al monestir de Sant Cugat l’any 1183. L’un el 29 d’agost, en el qual Albert de Valromanis i Arsenda donen una quantitat de terres al cenobi: “...est autem predictus mansus et cetera omnia in comitatu Barchinone, in terminio castri de Munttornes, et in parroechia S. Vincentii de Valromanis…”. L’altre document correspon a l’1 de novembre, en què Ramon de Montornès dona com a dot del seu fill Arnau el mas Forn, situat “...in terminio castri de Munttornes, et in parroechia s.Vincentii de Valromanis.”
L’any 1264 l’església torna una altra vegada a esmentar-se en el llegat testamentari de Guillem de Montornès, en el qual concedeix a la “confraria” de Sant Vicenç, entre d’altres coses, el mas Ginestà i tot el que posseeix a la Sagrera. A més, dona a l’església de Sant Vicenç 10 diners.
Aquest benefici presbiteral anomenat “confraria” o “prepositura” era de comissió del bisbe. El benefici, per falta de rèdits, s’uní a un altre sota la invocació de santa Margarida l’any 1380, el qual no se sap per qui fou fundat.
L’any 1303 el llibre de Ius patronatium esmenta l’existència d’una altra capellania dedicada a sant Bartomeu.
El 1391 el patronat o dret de presentació de la parròquia va pertànyer al capítol de canonges de la seu de Barcelona, en virtut de la unió de la parròquia a la mesa capitular, feta per Climent VII. Aquest patronat passà a ésser del bisbe el 1423 per raó d’una concòrdia firmada pel patriarca Sapera.
A partir de l’any 1568 l’església començà a sofrir petites transformacions amb l’ampliació de la rectoria als peus de l’església romànica. Ens ho descriu Sever Pratginestós, que fou rector de la parròquia del 1818 al 1853: “...tenia lo portal rodó, de pedra picada y d’amunt de la porta una finestreta d’aspillera, però desapareció en 1568 al fer-se la rectoria, a la part de ponent que correspon al quart rectoral y s’obrí lo portal, al costat del campanari...” D’aquesta manera la façana passà a ser la façana principal de l’església.
Pratginestós també ens parla de l’engrandiment de l’església entre els anys 1629-1765-1802, però l’església quedà tan desfigurada que desaparegué l’obra romànica amb una “peça cuadrada i maciços pilars de mamposteria”.
La fàbrica actual es construí l’any 1908. Es tracta d’un edifici de línia visigòtica, projectat per l’arquitecte Josep Maria Pericas.
De totes aquestes reformes es conservà l’absis romànic —que actualment coincideix amb la capella lateral dreta (als peus de l’església)—, una part del mur actual i, possiblement, la part inferior de la torre del campanar.
Església
L’actual edifici conserva ben poca cosa del que fou l’antiga església parroquial de Sant Vicenç. Era un edifici d’una sola nau, situada als peus de l’actual església i capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb una volta d’un quart d’esfera, feta amb pedres de carreus mitjans, amb una finestreta de doble esqueixada. L’absis s’obria a la nau a través d’un senzill arc triomfal que encaixava aquest cos a l’edifici de la nau.
La part corresponent als peus de l’església i al campanar es troba totalment arrebossada.
L’exterior de l’edifici, encara que ha estat objecte d’una restauració poc adient, permet veure les tres quartes parts de l’absis, amb carreus grossos disposats irregularment. La resta de la construcció es va aprofitar per fer la paret del cementiri.
Al costat sud-oest hi ha la torre del campanar, de planta quadrada. La base pot ésser també romànica, però la resta de la torre pertany a èpoques més modernes.
Bibliografia
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 210