Situació
L’església de Santa Agnès actualment és el temple del monestir cistercenc de Solius i, al mateix temps, continua en la seva prístina funció de parroquial. La població de Solius és formada per masos i cases d’estiueig escampats per la seva vall.
Mapa: 366M781. Situació: 31TDG976294.
El monestir, i parròquia, és al final mateix del camí asfaltat que porta al poble, de 2 km de recorregut des de la carretera C-250 de Palamós a Santa Coloma de Farners (per Llagostera). El trencall de Solius es troba, per aquesta carretera comarcal, a 2 km de Santa Cristina d’Aro en direcció a Llagostera, a mà esquerra i just davant l’inici de la carretera de Romanyà de la Selva.
Història
En el precepte del rei Lotari atorgat el 17 de maig de 968 en el qual es concedeix a l’abat Sunyer la facultat de regir els dos monestirs de Sant Feliu de Guíxols i Sant Pol de Mar, apareix la referència coneguda més antiga del lloc de Solius (Olivos) com una de les possessions del cenobi de Sant Feliu.
Aquest monestir augmentà el seu domini a Solius l’any 991 o 992 quan el comte Borrell II li deixà en testament el seu alou situat a Olius. Aquestes possessions de Solius surten esmentades en la confirmació de béns del monestir de Sant Feliu i donació de nous dominis per part dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda feta l’any 1016.
Tanmateix, el 7 de maig de 1057 els comtes Ramon Berenguer I i Almodis definien, amb evacuació de termes, el seu alou de ipsis Olius al cavaller Ramon Sunifred de Solius. Els comtes manifestaven que aquest beneficiari no podia edificar-hi cap fortalesa o castell sense llur aprovació; també disposaven que fossin respectats els drets de Vidal (de Pals) i del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Amb el temps sembla, però, que el domini de Solius fou pràcticament atresorat pels monjos. L’església de Solius apareix esmentada com a parroquial al començament del segle XII. L’any 1103, en visitar el cenobi guixolenc els comtes Ramon Berenguer III i Dolça, en companyia dels bisbes de Girona i d’Osona i altres personatges, cediren a l’abadia tot el que posseïen en el terme de la parròquia de Sancte Agnetis Olivensis.
Els delmes i primícies de la villa Olivis són confirmats entre les altres possessions del monestir en la butlla del papa Alexandre III de l’any 1163.
El 1386 el príncep Joan ordenà que els homes d’aquesta parròquia estiguessin obligats a treballar en les obres de defensa que necessités el monestir.
Santa Agnès de Solius figura en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280, i en les relacions de parròquies de l’any 1362, del final del segle XIV i del segle XVII.
L’església fou totalment reconstruïda durant els anys 1773-82. Pel que sembla s’havia esfondrat l’anterior, que devia ésser romànica. En aquesta reconstrucció hom respectà el vell campanar romànic que degué conservar-se intacte fins al final de la tercera dècada del segle XIX. L’any 1827 hom començà a tallar pedra i pel març del 1829 s’inicià la construcció del nou campanar amb l’enderroc del coronament del vell, les restes del qual es mantingueren i s’utilitzaren com a base i fonamentació. L’obra fou acabada l’any 1834.
L’església ha conservat la funció parroquial. A la casa rectoral que hi havia al costat, ampliada amb noves edificacions, l’any 1967 s’hi establí una comunitat de monjos cistercencs amb el seu abat, que procedien de Poblet. El nou monestir fou beneït la primavera de l’any 1969.
Església
El campanar romànic d’aquesta església, com ja hem indicat, es conservà en la reconstrucció del segle XIX. La torre actual té, doncs, fins a una bona altura, un basament de planta quadrada que correspon a l’estructura, reforçada, de l’antic cloquer. Damunt aquesta base al segle XIX fou aixecat un alt cos octagonal amb coronament cupular.
La torre és situada a l’angle dret del frontis de l’església. Exteriorment, pel fet d’estar remolinada, no s’hi observen els aparells del campanar antic, excepte en un reduït fragment del costat de tramuntana. En canvi, a l’interior, bé que força amagats, hi ha una gran part dels paraments al descobert. També s’observen els finestrals del pis superior més conservats o menys. Hi havia una obertura a cada mur, tres de les quals són tapiades. L’altra té ara la funció de porta de comunicació entre el cor de l’església i el campanar. Aquests finestrals són d’una arcada simple, de mig punt, feta amb dovelles de mida mitjana força ben tallades. Alguns indicis semblen insinuar que el campanar romànic tingué una coberta de piràmide.
L’aparell dels murs ha estat fet amb petits carreus barrejats amb pedres treballades més bastament, que formen filades força regulars; el morter és ben visible en les juntes. Si bé és difícil apuntar una datació a causa de l’escassetat d’elements conservats o visibles, pel tipus d’aparell podríem suposar que el campanar romànic de Solius fou construït a la segona meitat del segle XI.
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus…, París 1688, cols. 946, 997, 1337.
- Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, II (Els diplomes carolingis a Catalunya), la. part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-50, pàgs. 201-204.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 44 i 381.
- Joan Badia i Homs: Santa Cristina d’Aro, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV (L’Empordà), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 492.
- Albert Fontanet: El campanar de Solius, Programa de la Festa Major de Santa Cristina d’Aro, 1985.