Porta d’entrada, oberta al mur de migjorn. Té tres arcs en gradació, tot i que, segons la seva estructura, sembla que fou projectada perquè tingués una arquivolta més.
F. Baltà
Situació
L’església de Santa Cristina que estudiem aquí és el temple parroquial del municipi de Santa Cristina d’Aro, situat a mà esquerra del Ridaura, enlairat en un pujol al peu dels vessants de les Gavarres.
Mapa: 366M781. Situació: 31TEG005298.
Per arribar-hi cal agafar la carretera comarcal C-263, de Palamós a Santa Coloma de Farners, la qual enllaça amb la N-II; venint d’aquesta N-II, Santa Cristina d’Aro es troba abans de Castell d’Aro. L’església és ben visible a la part més alta del poble. La clau és a la rectoria. (JBH-MLIR)
Història
Durant l’edat mitjana la jurisdicció del terme depengué del castell d’Aro. Segons un document de l’any 1041, fou signat un acord a l’església de sanctae Christinae Vallis aradi pel qual els comtes de Barcelona cediren la custòdia i la defensa del castell al monestir de Sant Feliu de Guíxols. En contrapartida, foren cedits pel monestir delmes i primícies a la parrochiam sanctae Christinae Vallis Aradi.
L’any 1078 Berenguer, bisbe de Girona, consagrà l’església de Santa Maria de Castell d’Aro, la qual restà agregada a la parròquia de Santa Cristina. (JBH-MLIR)
Església
Planta de l’església, a escala 1:200. Actualment consta de dues naus juxtaposades amb un fals transsepte elevat. La nau de tramuntana, que és la més ampla, és capçada per un absis semicircular. En la de migjorn, hom construí al segle XVIII una sagristia al lloc on presumiblement hi havia també un absis semicircular. És probable que en el seu origen fos concebuda amb una tercera nau a tramuntana. Cal assenyalar, a l’absis, l’arrencada d’unes lesenes.
J. A. Adell
L’edifici és un monument de notables dimensions, que conserva estructures alt-medievals, alterades en èpoques posteriors. Malauradament, l’encalcinament que el cobreix, tant a l’interior com a l’exterior, dificulta l’establiment de la datació dels diversos elements que el componen i, en alguns casos, fins i tot sembla que n’arriba a modificar l’estructura originària.
Actualment el temple de Santa Cristina té una planta de dues naus i creuer. La nau del cantó de tramuntana és més ampla i té un absis semicircular, mentre que a la de migjorn el probable absis fou substituït per una sagristia, construïda al segle XVIII. Les dues naus lliguen amb un transsepte que no sobrepassa els murs laterals i és cobert amb una volta perpendicular a l’eix de les naus i més alta que les cobertes d’aquestes naus; és, doncs, un transsepte elevat. Sobre les voltes de les naus fou bastit un terrabastall que segurament és obra de la centúria abans esmentada.
Al frontis, a ponent, hi ha la porta rectangular, a la llinda de la qual figura la data del 1781; els elements que el componen són uns pinacles en relleu, una fornícula al centre i dos grossos ulls de bou a la part més alta, un a cada costat de la façana.
El mur de migdia conserva una portada més antiga, romànica, de tres arcs en gradació, amb les arquivoltes decorades, llinda i timpà llis. Pels seus elements constructius, aquesta portada és característica dels segles XII i XIII i sembla que fou projectada amb una arquivolta més.
Sobre l’extrem de llevant de la nau meridional s’aixeca la torre campanar, la part inferior de la qual és romànica. El seu pis superior, amb dobles arcades de mig punt a cada cara, sembla un afegit tardà o una modificació. El cloquer és coronat per un pinacle apiramidat, cobert al segle XX amb rajoles vidrades de color blau.
L’absis de la nau septentrional té al centre una grossa finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, de la qual són visibles les dovelles i els carreus dels muntants, força ben treballats. A la part alta té una cornisa exterior en secció de bisell, idèntica a la que és visible al mur de capçalera de les naus i al mur de tramuntana. És cobert amb volta de quart d’esfera. Per l’exterior, a la base s’observa un sòcol i l’arrencada d’unes lesenes, les quals devien formar una decoració llombarda.
Un aspecte de l’interior de l’església, amb l’arc que obre la nau lateral al fals transsepte. Cal assenyalar la forma ultrapassada dels arcs i les grosses impostes bisellades, que coronen els pilars.
J. A. Adell
A desgrat de l’encalcinament que cobreix els elements, l’interior de l’església presenta unes estructures força antigues. Les voltes de les naus són lleugerament apuntades i totes dues tenen dos arcs torals de la mateixa forma. La nau septentrional, de més amplada, té la coberta un xic més alta. Els dos arcs que obren el transsepte i els tres arcs formers que comuniquen les naus són tots de marcada ferradura, sobre impostes bisellades.
La volta del creuer és de canó i, com hem apuntat, més alta que les cobertes de les naus, i es pot veure exteriorment la imposta que marcava el ràfec de la seva coberta. La volta del transsepte és reforçada por un arc toral de perfil molt ultrapassat i de marcada ferradura.
A la banda de tramuntana de l’església, en època tardana, probablement als segles XVI o XVII, foren afegides tres capelles laterals.
La planta actual de l’església de Santa Cristina d’Aro, de dues naus coetànies en els seus orígens per llur estructura, constitueix una raresa en l’arquitectura alt-medieval catalana. Tot fa pensar que ens trobem davant les restes d’una basílica de tres naus, transsepte i tres absis, de les quals la central devia ésser la nau actual del cantó de tramuntana, mentre que la de migdia era una de les laterals. Tanmateix, qualsevol conclusió sobre aquest edifici en el seu estat actual, amb tants afegits, seria sempre prematura. Tot fa pensar que conserva estructures d’una important construcció anterior al millenni, molt alterada en èpoques posteriors. (JBH-MLIR)
L’església de Santa Cristina d’Aro és un edifici excepcional en el qual es combinen elements de la tradició arquitectònica (arcs de ferradura) amb elements de la nova arquitectura que aparegué al país al primer terç del segle XI (absis semicircular amb arc presbiteral, com també elements decoratius llombards). Precisament és la presència dels elements decoratius llombards el que fa suposar-li una data de construcció avançada dins la primera meitat del segle XI. Amb la particularitat de les importants pervivències dels elements arquitectònics del segle X, com ara els arcs de ferradura, que són disposats, però en una forma ja molt “romànica”, com els pilars en creu.
Tampoc no podem excloure la hipòtesi que l’absis conservat correspon a una reforma efectuada al segle XI sobre un edifici preexistent, de la mateixa manera que el cobriment de les seves naus amb voltes apuntades fou clarament una reforma posterior.
Amb tot, en aquest cas és molt recomanable que hom procedeixi a fer prospeccions arqueològiques als seus paraments i al subsòl, les quals permetin d’aclarir els dubtes que hi ha pel que fa a l’estructura i la datació de l’edifici, atès l’excepcional interès del monument com a exemple de les perduracions de formes arquitectòniques en el pas del segle X al segle XI, si es confirma la coetaneïtat de les naus i l’absis. (JAA)
Bibliografia
- A. Merino i F.J. de la Canal: España sagrada, vol. 43, Madrid 1819, pàg. 43, Madrid 1819, pàg. 437.
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, VIII, núm. 20, Girona 1962, pàg. 84.
- Miquel Oliva i Prat: El castillo de Benedormiens y su zona de influencia, “Revista de Gerona”, XVIII, núm. 58, Girona 1972, pàgs. 20-42.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 372-375.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 275-276.
- Joan Albert Adell i Gisbert: El transsepte elevat d’algunes esglésies alt-medievals. Notes per a un estudi, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 7, Barcelona 1982, pàgs. 405-423.
- Eduard Junyent i Subirà: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col·l. “Textos i Estudis de Cultura Catalana”, núm. 3, Barcelona 1983, pàgs. 162-164.