Santa Cecília de Sadernes (Sales de Llierca)

Situació

Vista exterior de l’església des de llevant, amb la capçalera. Hom hi pot apreciar l’important sobrealçament de la coberta del temple.

J. M. Melció

L’església de Santa Cecília de Sadernes es troba a la vall del Llierca, a l’esquerra de la riera, després del seu aiguabarreig amb la riera de Sant Aniol, al sector nordoccidental del terme, enlairada damunt un turó que domina una bonica panoràmica, presidida per les impressionants cingleres de Gitarriu.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG668800.

Per arribar-hi cal agafar la carretera comarcal C-150, de Girona a Ripoll. Poc abans del quilòmetre 43, entre Sant Jaume de Llierca i Castellfollit de la Roca, cal agafar, a mà dreta, el trencall que porta a Montagut, localitat des de la qual hi ha la carretera que porta a Sadernes. (JVV)

Història

L’acta de fundació del monestir de Sant Pere de Besalú, feta l’any 977 per Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, proporciona la primera notícia sobre l’església de Santa Cecília de Sadernes, ja que el comte bisbe donà un alou, situat en aquesta parròquia, en aquest monestir: “et in parrochia Sanctae Ceciliae de Sadernes dono omnen ipsum honorem quem avus meus Fidelis levita dedit mihi, sicut resonat in scripturis quas mihi fecit”.

L’any 979, Miró Bonfill tornava a deixar, en el seu testament, l’alou que tenia a Sadernes a Sant Pere de Besalú, “exceptus ipsa ecclesia cum decimis et primitiis et oblationes fidelium qui est de ipsa parrochia de Torteliano et ius Sanctae Mariae Sedis Gerundensis”, és a dir, llevat de l’església de Sadernes, que depenia de la parròquia de Tortellà i pertanyia de dret a la seu de Girona.

Uns anys després, concretament el 1004, l’església de Sadernes torna a aparèixer amb motiu de la reclamació feta pel bisbe de Girona, Odó, al comte de Besalú, Bernat Tallaferro, de la possessió de les esglésies “de Torteliano et de Argelagario et de Saturnense cum aiacentiis et apenditiis earum et cum decimis et primitiis earum”, ja que havien estat donades al levita Abbo pel bisbe Wigo, mantenint, però, la seu gironina els seus drets sobre elles.

Llevat dels esments puntuals de l'“ecclesia de Sadarnes” en les Rationes decimarum de la diòcesi de Girona (1279 i 1280) i de “Sancte Cecilie de Sadernesio” en el Llibre verd del capítol gironí (1362), pel que fa al període baix-medieval, només sabem que els delmes d’aquesta església, com els d’altres de la zona, passaren a mans de Ponç de Rocabertí, l’any 1324, que féu homenatge al bisbe de Girona en canvi.

L’any 1722 el bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, durant la visita que féu a l’ardiaconat de Besalú, ordenà al rector de Sadernes, que tenia com a sufragànies les esglésies de Gitarriu, Entreperes i Riu, fer residir un vicari a Entreperes per a poder atendre totes les esglésies, autoritzant a cadascú a dir dues misses els dies festius.

El funcionament de la parròquia de Sadernes durant el segle XIX fou bo, com mostren les visites pastorals de 1826 i 1858, tot i que en aquesta darrera hom ordenà al rector que realitzés una sèrie de reformes, com daurar l’interior del sagrari o col·locar una biga nova darrere l’altar major. (JFC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada vers llevant per un absis semicircular i amb la porta d’entrada oberta al mur de ponent.

I. Sala

L’església de Santa Cecília de Sadernes és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat, la qual s’obre a la nau a través d’un simple plec i d’un arc presbiteral, més estret que l’absis, i d’un desnivell format per un graó. L’església patí una important reforma que sobrealçà tot el conjunt del temple, tot convertint-lo en una fortalesa, com indiquen les espitlleres que hi ha al cos sobrealçat de l’absis. En aquesta reforma fou transformat també el campanar d’espadanya que es dreçava sobre el mur de ponent, que hom convertí en un campanar de torre de planta quadrada.

A l’absis s’obre una finestra, centrada, de doble esqueixada. Tres finestres més de doble esqueixada s’obren al mur de migdia. A la part alta d’aquest mur, al sobrealçat, hi ha altres tres finestres; d’aquesta època deu ésser també l’ull de bou que hi ha damunt la porta. Aquesta s’obre al mur de ponent, amb llinda i timpà, emfasitzada per dos arcs en gradació, seguint la tipologia característica dels portals garrotxins i empordanesos dels segles XII i XIII.

A l’interior de la nau, als murs laterals prop de l’absis foren buidades dues fornícules per encabir-hi dos altars.

Una vista de l’interior de l’església amb la capçalera al fons.

A. Martí

L’aparell de l’obra original és de carreus, ben tallats. Sota el sobrealçat són visibles les restes de la coberta original. L’absis conserva el ràfec original format per una senzilla motllura suportada per un fris de mènsules llises. També cal assenyalar la presència de dos reforços als angles d’unió de la nau amb el semicilindre absidal, dels quals, el del cantó de tramuntana fou malmès per la construcció d’una sagristia, avui enderrocada.

L’estructura de l’obertura absidal, força singular, permet de considerar l’església de Sadernes com un exemple avançat, probablement construït ja al segle XIII, de les tipologies formals i constructives més característiques de l’arquitectura medieval garrotxina. (MLIC-JAA)

Bibliografia

Bibliografia general

  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. II, XI, XII i XVIII, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1908.
  • Josep Murlà i Giralt: Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, “IV Assemblea d’Estudis del Comtat de Besalú”, vol. I, Olot 1980, pàgs 155-194.
  • Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I. (Cataluña, Mallorca y Valencia), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàg. 76 i 89.
  • Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Olot 1977. (JFC)

Bibliografia sobre l’església

  • Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Olot 1977, pàg. 90.