Situació
Una vista de l’interior de l’església, amb la capçalera al fons.
F. Tur
És l’església parroquial del terme municipal de Palau de Santa Eulàlia, que s’estén a l’extrem occidental de la plana de l’Alt Empordà, a mà esquerra del Fluvià. Els dos nuclis principals són el llogaret de Palau Sardiaca i el poble de Santa Eulàlia (o Santa Eulàlia de Palau), que és el cap administratiu i el lloc on es troba l’església parroquial. Així, doncs, el nom del municipi prové de la fusió d’aquests dos topònims.
Mapa: 258M781. Situació: 31DG972693.
Per anar-hi hom pot agafar la carretera local que hi porta des de la N-II, poc abans d’arribar a Figueres. Per aquesta carretera, després de passar pel poble de Garrigàs, a 4 km i abans d’arribar al d’Arenys d’Empordà hi ha el camí que porta a Santa Eulàlia, que és a poc més de 500 m vers llevant. (JBH-MLIR)
Història
El lloc de Santa Eulàlia ja és documentat l’any 915, quan una dama anomenada Avalatrúdia vengué una terra a Gaufred, situada a la “villa que dicitur Sancta Eulalia”, al comtat d’Empúries. El topònim sembla demostrar que ja hi havia l’església sota aquesta advocació. També, l’any 982, un alou de Palau de Santa Eulàlia fou llegat pel prevere Guiu a un nebot seu.
L’any 1017, en la butlla del papa Benet VIII a favor del monestir de Camprodon, són confirmades les possessions que tenia aquest cenobi al lloc de Santa Eulàlia: “et in sancta Eularia ipsos masos cum ejus alodes…”.
En l’acta de consagració de Sant Miquel de Fluvià de l’any 1066 és consignat que el territori d’aquest monestir limitava amb el terme de Santa Eulàlia.
L’església de Santa Eulàlia figura com a parroquial en diferents instruments i nomenclàtors diocesans des del segle XIV, funció que ha mantingut fins avui. (JBH-MLIR)
Església
Un detall de la façana de ponent, amb la porta d’entrada. L’estructura d’aquesta porta, estilísticament ja dintre el període gòtic, fa pensar en una construcció molt tardana.
F. Tur
L’església de Santa Eulàlia és un edifici romànic tardà, d’una nau de planta rectangular sense absis destacat.
Al frontis hi ha la portada, no pas romànica, d’un sol arc de mig punt de gran dovellatge, que és resseguit per un guardapols incurvat amb motius decoratius al carreu que forma la clau. Al centre del mur s’obre una rosassa que substitueix l’antiga finestra romànica, de la qual es veuen rastres.
Al mur de llevant o de capçalera hi ha dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, paral·leles, que formen un conjunt.
Aproximadament a la meitat del mur lateral de migjorn s’observa un canvi en el parament, malgrat que tot el monument és de carreus ben escairats que s’afileren. A la meitat occidental de l’edifici, els carreus tenen una coloració més fosca, per això aquesta diferència es pot veure d’una manera més clara. D’altra banda, en un costat i l’altre, les filades no coincideixen, i l’alçària del mur no és la mateixa, tot i que la desigualtat és mínima.
La meitat oriental d’aquest mur és atalussada i a l’altra hi ha un contrafort. Aquests dos reforçaments foren construïts amb el tipus de carreus de la resta de l’església. Hi ha dues finestres d’un sol biaix i arcs de mig punt, una a cada banda de l’esquerda que separa els dos paraments esmentats.
Exteriorment, al mur lateral de tramuntana no és visible l’obra romànica, perquè s’hi afegiren al segle XVIII, la sagristia i altres construccions.
L’església té la volta apuntada, i l’arc toral que es dreça vora l’extrem de ponent també té aquesta mateixa forma.
A l’interior, només en part lliure de l’arrebossat de calç, és visible també la diferència entre els dos trams de l’edifici; aquesta diferència no és acusada solament per l’aparell, ja que es pot distingir d’una manera clara que la volta és una mica més baixa a la part oriental. És difícil de precisar si aquesta variació entre les dues meitats de l’edifici respon a dues etapes constructives diferenciades, o bé a una reconstrucció o reparació feta en època romànica, potser després d’haver sofert una ensulsiada. Sigui com vulgui, tant l’una part com l’altra presenten unes estructures que pertanyen al mateix període evolutiu.
Cal considerar el conjunt del monument entre els temples rurals d’influència cistercenca que assenyalen la transició al gòtic. La portalada de gran dovellatge, de tipus ja plenament gòtic, és un element que fa pensar que potser aquest temple havia estat alçat o acabat en una data tardana, al segle XIII, o potser ja a la primera meitat del segle XIV.
Sobre els murs de l’obra romànica als segles XVII o XVIII fou bastida una fortificació a manera de terrabastall, que té un seguit de petites espitlleres. El campanar, d’aquesta mateixa època, és una torre de planta quadrada amb arcades de mig punt, que es dreça sobre l’angle nord-oest del temple. (JBH-MLIR)
Pica
Pica baptismal conservada a l’interior de l’església. Ha estat decorada amb un seguit d’arcuacions cegues a la part superior, al costat de la boca, una ornamentació que sembla inspirar-se en la famosa pica de Castelló d’Empúries.
F. Tur
A l’església de Santa Eulàlia de Palau es conserva la pica baptismal, que és romànica. La comarca empordanesa és força rica pel que fa al nombre de peces d’aquesta mena conservades.
Té forma semiovoide, característica de les grans piques romàniques, tot i que, en aquest cas, és molt propera a la d’un cos cilíndric baix, aixafat i arrodonit a mesura que s’aproxima a la base, que és totalment plana.
És tallada en un sol bloc de pedra calcària, i l’interior ha estat rebuidat, seguint aproximadament les formes exteriors, per contenir l’aigua beneïda. No ha d’estranyar pas la grandària i la capacitat de l’interior, comú, i fins i tot exagerat, a d’altres exemplars (pica baptismal doble de Castelló d’Empúries).
Actualment, la pica s’aguanta sobre un petit cos cilíndric, que no és necessàriament originari, com tampoc no ho deu ésser la situació actual al temple.
La superfície exterior de la pica és força rugosa, presenta la pedra tallada sense polir, cosa que li dona aquest aspecte tan rústec. Seguint aquesta rusticitat, a la part superior, tot envoltant el perímetre de la boca, és decorada amb un fris d’arcs cecs, en relleu. La franja retallada amb les arcuacions per la part inferior sobresurt, amb molt poc gruix de la resta del volum exterior de la Peça, que no presenta cap altre tipus de decoració.
L’interior és més llis, en part perquè devia ésser treballat amb més cura.
En alguns dels arcs hom pot veure encara un petit voraviu que devia ésser generalitzat en tot el fris i que ressegueix, subratllant-los amb un relleu més baix, el dibuix dels arcs cecs i els espais intermedis, on, arquitectònicament, haurien d’anar els capitells.
Si bé és molt normal trobar piques romàniques totalment llises, sense cap tipus de decoració, tan a la comarca de l’Empordà (Palau Saverdera) com a la resta de Catalunya (Campins, Fogars, Santa Agnès de Malanyanes…), sembla que en aquesta comarca alt-empordanesa hi ha una especial predilecció per l’ornamentació a base d’arcs cecs: la pica baptismal que ara estudiem, la doble de Castelló d’Empúries, entre d’altres. La de Vilasacra també és decorada amb arcs cecs, però ja són gòtico-ogivals, cosa que en demostra la realització tardana. Per això hem de pensar que aquesta modalitat fou feta partint d’una pica model ben treballada, diguem-ne clàssica, que bé podria ésser la de Castelló d’Empúries, que és reproduïda més o menys popularment, amb més o menys rusticitat, per escultors evidentment no especialitzats, fins al segle XIII o, segurament, ja dins la primera meitat del segle XIV (el final de la construcció de l’església de Santa Eulàlia de Palau devia tenir lloc per aquesta època, a mitjan segle XIV).
La decoració d’arcs cecs, d’altra banda, és ben típica en el romànic. La seva presència és un tret molt característic de l’arquitectura de l’època. Pel que fa a l’escultura, l’element més proper a les piques decorades són les ares d’altar, ornamentades amb lòbuls semicirculars, pròpies dels tallers de marbristes llenguadocians, com la que es conserva a la seu de Girona, o la de Sant Martí d’Empúries, dins la mateixa comarca empordanesa que Santa Eulàlia de Palau. De tota manera, la relació amb la coneguda pica doble de Castelló d’Empúries, a desgrat que no sigui el model directe, sembla, encertadament, el punt de partida d’aquestes formes més populars. (JMAL)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pèire de Marca: Marca hispanica…, París 1688, c. 1003, doc. CLXXV.
- A. Merino i F. J. de la Canal: España Sagrada, vol. XLIV, Madrid 1826, pàg. 309.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. XVIII, Olot 1910.
- Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-65.
- M. Isabel Simó i Rodríguez: Aportación a la documentación condal catalana (siglo X), Miscelánea de estudios dedicados al profesor Antonio Marín Ocete, vol. III, Universidad de Granada, Granada 1974, pàg. 1021.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 291-292 i 296-297.
- Ramón Ordeig i Mata: Inventari de les actes de consagració de les esglésies catalanes. III, anys 1000-1050, “Revista Catalana de Teologia”, VIII, 1983, pàgs. 140-143.
- Gabriel Roura: Wigó, propietari empordanès dels anys mil, “El Pedrís”, Setmanari de l’Alt Empordà, núm. 503, 27 d’abril de 1988, pàg. 7.
Bibliografia sobre la pica
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 291.