Sant Esteve de Palau Sardiaca (Palau de Santa Eulàlia)

Situació

Una vista de l’exterior de l’església, amb la capçalera trapezoidal, des de llevant.

F. Tur

El lloc de Palau Sardiaca és al cim d’un dels petits pujols de l’inici dels terraprims, a l’extrem de ponent de la plana al·luvial de l’Alt Empordà, uns 200 m al nord-est de Santa Eulàlia.

Mapa: 258M781. Situació: 31TDG976697.

Per anar-hi cal agafar el camí que hi porta des del poble de Santa Eulàlia. L’església, també anomenada Sant Esteve de Palau de Santa Eulàlia, que roman oberta, es troba al bell mig del petit nucli agregat, al costat del palau dels ardiaques i a tramuntana del gran casal de Can Batlle. (JBH-MLIC)

Història

En la donació feta pel comte Gausfred al monestir de Santa Maria de Roses l’any 976, en fer referència als límits de la possessió de Tonyà apareix la vila de Palau i el terme de Palau. El terme de Santa Eulàlia o la vila de Palau també és esmentat en l’acta de consagració de Sant Miquel de Fluvià de l’any 1066.

L’any 1281, en donar permís el comte d’Empúries als monjos de Roses per a erigir una fortalesa a Tonyà, apareix ja la presència del domini dels ardiaques en aquest lloc com a apel·latiu del topònim primitiu: “…ad terminos de Palacii de Archidiacono…”.

Palau Sardiaca pertanyia al territori de l’ardiaconat d’Empúries, segons és consignat en els nomenclàtors diocesans del segle XIV.

Segons alguns autors, el castell de Palau Sardiaca havia estat propietat i residència de l’ardiaca d’Empúries. Tanmateix, almenys des del segle XIV, i malgrat trobar-se dins el territori de l’ardiaconat d’Empúries, apareixen com a senyors jurisdiccionals del lloc i ei castell de Palau Sardiaca els ardiaques de Besalú.

Segons l’historiador L. Batlle i Prats, a l’ardiaca d’Empúries corresponia la jurisdicció legal del lloc, en representació delegada del bisbe, mentre que l’ardiaca de Besalú, que era senyor directe del castell de Palau, n’era l’autoritat econòmica i li corresponia la senyoria o el domini directe.

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis trapezial lleugerament desviat del seu eix vers el costat de migjorn. Cal destacar que els murs que tanquen lateralment l’espai pre-absidial són posteriors, i aquest espai originalment era obert al nord i al sud.

J. A. Adell

Arnau de Soler, que fou ardiaca de Besalú entre els anys 1302 i 1326, tenia propietats personals a Palau Sardiaca o al voltant, a més de les que li corresponien pel seu càrrec. És precisament a partir d’aquest personatge que apareix ben documentat el domini de l’ardiaconat de Besalú sobre Palera. (JBH-MLIC)

Església

El castell palau dels ardiaques fou edificat al cantó de migjorn d’una església preexistent, dedicada a Sant Esteve, la qual en formà part com a capella.

Actualment el conjunt es troba en un estat d’abandó deplorable, molt més acusat a les restes del castell que no pas a l’edifici de la capella.

L’església de Sant Esteve és un edifici de planta rectangular, en el qual hom pot distingir tres cossos: la nau, que fa 3,60 m d’ample al frontis i 3,75 m al creuer; un a manera de transsepte elevat, de la mateixa amplada que la nau, bé que cobert amb una volta de canó, perpendicular a la de la nau, i separat d’aquesta i de l’absis per sengles arcs que arrenquen de pilastres, que ressalten del mur; i l’absis, que és de planta lleugerament trapezial, gairebé rectangular, i fa 3, 10 m d’ample al mur de llevant i 3,20 m vora l’arc triomfal.

Una perspectiva de l’interior de l’església, amb la capçalera al fons, que permet apreciar la manera com ha estat resolt estructuralment el cos d’edifici que s’interposa entre la nau i la capçalera (al mig, en detall). A baix, detall d’un dels punts d’arrencada dels arcs que hi ha situats al cos que forma la zona intermèdia entre la nau i la capçalera, per fer notar la manera com ha estat decorada la imposta.

F. Tur

La volta de la nau és lleugerament ultrapassada i s’inicia en banquetes poc destacades a ambdós murs laterals. Hi resten les empremtes de l’encofrat. La volta transversal del creuer és de canó i té el punt en un nivell considerablement més alt que la volta de la nau. L’absis és cobert amb una volta de canó i té unes banquetes poc acusades. Els arcs triomfal i toral són lleugerament passats de radi i han estat fets amb dovelles perfectament tallades i allisades.

Els carreus escairats dels muntants són molt voluminosos, igual que les impostes dels dos arcs, que han estat fetes amb tall de bisell. La cara de les impostes que dóna a l’obertura dels arcs és decorada amb motius geomètrics, en relleu, semblants en les quatre cares. Aquesta decoració és formada per vuit o nou motllures horitzontals i paral·leles, amb les quals alternen les que formen una simple mitjacanya amb altres en forma de soga o cordatge.

L’església té dues portes de l’època original de la construcció. Una s’obre al frontis o la façana de ponent de la nau, i una tercera porta, d’època posterior, s’obre al mur de tramuntana del creuer.

La porta del frontis és amb llinda i arc de descàrrega de mig punt, format per petites dovelles força ben tallades. Una arquivolta de dovelles més petites és situada a l’extradós d’aquest arc i el ressegueix, sense formar relleu. L’espai del timpà fou omplert amb pedruscall i argamassa. La porta del mur meridional de la nau, de la mateixa tipologia, s’obre vora l’arc toral i del creuer, i és de mides molt més reduïdes que les anteriors, d’uns 60 cm d’ample. L’arc és de mig punt, extradossat, com el de la porta del frontis, i té una llinda molt voluminosa. El petit espai que resta de timpà fou omplert amb pedruscall. A cada costat de la llinda sobresurten del parament del mur sengles mènsules de secció excurvada. Aquesta porta donava al palau de l’ardiaca. Les dues portes són enlairades respecte al nivell del sòl actual de l’exterior de l’edifici.

Aquesta església té quatre finestres, de doble esqueixada i arc de mig punt, situades al mur frontal, al mur meridional de la nau i als murs de migjorn i de llevant de la capçalera. Els arcs exteriors de les dues finestres de l’absis són extradossats, amb la petita arquivolta de descàrrega. Els arcs interiors són passats de radi, especialment a la finestra de llevant de l’absis.

Als murs laterals de la nau i de l’absis hi ha rastres d’una cornisa exterior, amb tall de bisell, que formava el ràfec. Sobre la teulada actual sobresurten algunes lloses de l’antiga coberta.

A l’interior de l’església i a cadascun dels murs del presbiteri, ocupant tota l’amplada de la meitat inferior, hi havia un parell d’arcs cecs, de punt rodó, amb pilastres adossades. L’estat actual d’aquests arcs no permet d’escatir si pertanyen a la construcció original o bé si es tracta d’un afegitó més tardà. Els espais de dins les arcades dels murs laterals foren omplerts amb obra, i els altres elements foren coberts d’arrebossat. Els arcs del mur de llevant han estat destruïts, però resten les empremtes que en demostren l’existència.

Cal fer notar l’interrogant que presenten dos grans arcs, actualment aparedats, que obrien totalment els murs de tramuntana i de llevant del creuer, perfectament integrats en l’obra original. La funcionalitat d’aquestes obertures que alteren totalment l’espai interior de l’edifici és desconeguda, i als murs no hi ha vestigis que permetin de suposar que hi haguessin cossos adossats formant un esquema similar a una capçalera triabsidal o un transsepte tradicional. La presència d’una finestra d’aparença romànica al mur que clou l’arc de migdia sembla demostrar que aquestes obertures foren aparedades de molt antic.

L’aparell és de còdols, en general de mida petita, alguns escapçats. que tendeixen a formar unes filades seguides. A la part superior i a l’exterior dels murs de la nau els còdols alternen amb petits carreus rectangulars de pedra sorrenca, sense treballar. A les cantonades hi ha carreus de mida molt grossa, ben escairats, també de pedra sorrenca. El mateix tipus de carreus formen els pilars dels arcs triomfal i toral, els brancals de les portes i els brancals dels arcs, que obren les façanes laterals del transsepte, com també les dovelles dels arcs de les obertures. Cal remarcar que les dovelles dels arcs, tant els interiors com els de les portes i les finestres, tenen les juntes resoltes amb una vora acurada, que no trobem en la resta de paraments.

Sota el paviment de la nau hi ha una cambra rectangular, coberta amb una volta de canó amb encofrat. Actualment s’hi accedeix per un gran esvoranc a l’alterada façana de migjorn. Les parets d’aquesta cambra han estat fetes amb carreus ben tallats, de pedra sorrenca, similars als que hi ha a l’obra gòtica del palau adjacent a l’església. Aquest fet, unit a la manca de relació entre l’església i aquest soterrani, permeten de suposar que respon a una reforma de l’edifici original, feta en el moment de la construcció del palau. (JBH-MLIC)

L’església de Palau Sardiaca és un edifici que, malgrat les transformacions que en desfiguraren alguns dels elements, especialment a la façana de migjorn, té un interès extraordinari, tant per la qualitat de les estructures i les característiques tipològiques, com pels interrogants que presenta. Entre aquests, cal fer un esment especial dels dos arcs aparedats dels murs de tramuntana i de migjorn, en un àmbit que hem anomenat impròpiament transsepte. Aquests arcs corresponen, sens dubte, a l’obra original i defineixen un espai arquitectònic molt especial, ja que no hi ha vestigis de possibles cambres adossades, amb la qual cosa s’escapen la funcionalitat d’aquestes obertures i la tipologia de l’església abans d’ésser tancada. No hi ha paral·lelismes clars d’aquesta estructura tan singular, almenys en l’àmbit català, llevat, potser, de les recents troballes a l’església andorrana de Sant Martí de la Cortinada, que, tanmateix, encara són pendents d’exploració i descobriment totals.

Independentment dels interrogants que plantegen per aquestes obertures, l’església de Palau Sardiaca s’inscriu dins un marc tipològic concret, format per un reduït nombre d’edificis que presenten una estructura d’una nau, que, abans de l’embocadura de l’absis, generalment és tallada per una volta perpendicular a l’eix de la nau, i més alta que aquella, o bé per una cúpula. Dins aquesta tipologia, a més de l’església de Sant Esteve de Palau Sardiaca, poden encabir-s’hi altres esglésies empordaneses com les de Sant Climent de Peralta o Sant Esteve de Canapost, pre-romàniques, o Sant Feliu de la Garriga, ja romànica, entre d’altres edificis datables entre el segle X i el XII, on hi ha aquesta estructura espacial que configura, per se, una variant tipològica molt particular del concepte medieval de transsepte.

Tanmateix, l’estructura espacial i constructiva d’aquesta església posa en evidència la perduració de formes i tècniques preromàniques (absis trapezial, carreus grossos als angles dels murs arcs ultrapassats, ornamentació) amb elements clarament relacionables amb les formes del primer art romànic (portes i finestres), que en el cas de les portes, sobretot la de migjorn, han estat resoltes d’una manera especialment rústega. Aquesta combinació d’elements dóna a l’església de Palau Sardiaca un interès especial, per tal com es tracta d’un dels edificis en què es fa més palès el procés de substitució de les velles formes arquitectòniques per la nova arquitectura llombarda. Esglésies com la de Sant Esteve de Palau Sardiaca o Sant Marçal de Flaçà, al Conflent, evidencien la perduració de les formes espacials i constructives del segle X, en edificis construïts al començament del segle XI, on coexisteixen amb les noves formes ornamentals i constructives, que no poden manifestar-se plenament en tot l’edifici. (JBH-JAA)

Altar

Ara d’altar trobada a l’lnterior del temple, durant la campanya duta a terme l’any 1964. Cal datar-la entre els segles IX-XI.

F. Tur

L’any 1964, en les obres de neteja i restauració de l’església de Sant Esteve de Palau Sardiaca, que feia temps que era utilitzada com a magatzem, després d’enderrocar l’envà modern que dividia el temple en dues parts, hom trobà, fragmentada, una ara d’altar pre-romànica o romànica. Durant un temps fou col·locada plana, unint i encaixant els fragments segons la forma originària, al presbiteri de l’antiga capella de palau o castell. Es conserva gairebé sencera; només se n’ha perdut un petit tros, en un costat.

Després, per raons de seguretat, fou traslladada a la masia de Can Batlle, molt propera a l’església, on es conserva encara actualment, dreta a l’entrada de la casa, recolzada en una de les parets de la sala.

La Peça, tallada inicialment en un bloc monolític de pedra sorrenca, és rectangular. Fa 140 cm de llarg, 83 d’ample i té un gruix, força uniforme, de 10 cm.

Les parets inferiors i laterals de l’ara són planes, sense decoració i rugoses, i deixen veure el treball de l’artesà popular, que no les polí després, cosa que també passa a la part superior.

Aquest acabat rústec i les línies no del tot regulars de les diferents parts de l’ara, especialment la senzilla decoració del damunt, palesen que és una obra popular, no gaire acurada en els detalls, com les impostes d’arcades tallades al biaix amb temes de soquejat que hi ha a l’interior de la mateixa església, que és de tradició pre-romànica.

A la cara superior de l’ara hi ha estat rebuidat en baix relleu un gran rectangle, pla, que segueix, proporcionalment, les mides generals d’aquesta part de la Peça. D ’aquesta manera, al voltant de la superfície enfonsada es forma una franja o un ressalt, també pla, que l’emmarca i n’assegura la funció de receptacle o concavitat, potser per evitar que caigués a terra el vi consagrat damunt l’ara, donat cas que es vessés. Cal tenir present la importància dels ritus i la reverència amb què eren tractades les coses sagrades en l’època romànica.

Aquesta motllura o marc apareix com a forma decorativa única en moltes de les ares —com les de Sant Pere de Juïgues, Sant Julià de Coaner, Sant Martí de Montseny o la que actualment és a l’altar del sagrari de Sant Martí d’Empúries, entre d’altres— treballades de manera arcaïtzant o popular en obradors no gaire tècnics del país.

Al bell mig del rectangle sobresurt, amb molt poc relleu, una creu grega amb mànec a l’extrem inferior, anomenada també de Sobrarb. Dintre la rusticitat general de la Peça, dóna perfectament la idea d’igualtat entre els braços, que s’obren en forma de falca, des del centre. La particularitat d’aquesta creu, però, és el mànec que hi ha estat representat, com si aquest element utilitari, que servia per a agafar-la amb les mans en les processons i d’altres actes religiosos o, senzillament, per a clavar-la en un peu més alt, en formés part, intrínsecament, del significat i el simbolisme. L’artesà, simplement, ha agafat una creu de l’època, en aquest cas, amb mànec i l’ha representada com era en realitat, sense capficar-se en dibuixar-li el mànec.

Creus d’aquesta mena, romàniques i posteriors, treballades en metall, són conservades, entre altres llocs, al Museu Episcopal de Vic. Al compartiment inferior dret del frontal de Sant Martí de Puigbò, conservat al mateix Museu Episcopal de Vic, figura pintada, fent les seves funcions a les mans d’un sacerdot, a l’hora de l’òbit. També tenen mànec o peu altres tipus de creus més complicades, com la d’orfebreria de Riells o la creu de la Majestat d’Organyà, per esmentar alguns exemples.

L’ara conté alguns grafits o inscripcions difícils d’interpretar a causa del seu desgast: n’hi ha en forma de petita creu. El tipus de cal·ligrafia s’assembla, segons Salvador Alavedra, a la dels grafits que hi ha al planell de l’ara de Sant Pere de Juïgues.

Pel tipus d’ara, arcaïtzant, cal datar-la entre els segles IX i XI. Tenint en compte els trets romànics que presenta l’església, aquesta ara, que devia ésser-ho de l’altar primitiu, és, segurament, anterior al segle XI, o, com a mínim, del començament d’aquest segle. La forma tan senzilla, tant pot ser pre-romànica com romànica. (JMAL)

Bibliografia sobre l’església

  • Alexandre Deulofeu: L’Empordà bressol de l’art romànic, Barcelona 1961.
  • Lluís Batlle i Prats: El castell de Palau de Santa Eulàlia, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, 1972-73.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 292-294 i 297-298; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 569.
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 268-269.
  • Joan-Albert Adell i Gisbert: El transsepte elevat d’algunes esglésies alt-medievals. Notes per a un estudi, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 7, Barcelona 1982, pàgs. 405-423.
  • Eduard Junyent i Subirà: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 138-139. (JBH-JAA)

Bibliografia sobre l’altar

  • Lluís Batlle i Prats: El castell de Palau de Santa Eulàlia, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1972-1973, pàgs. 283-285.
  • Salvador Alavedra: Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara, vol. II, Terrassa 1979, pàgs. 131-134.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 294.