Santa Maria Antiga o Santiga (Santa Perpètua de Mogoda)

Situació

Base del campanar d’estructura romànica des de la seva banda de llevant.

J. M. Masagué

Santiga, antiga parròquia rural, és situada a mig camí de Sabadell i Santa Perpètua de Mogoda, a poca distància de la carretera que les uneix. Actualment és sufragània de l’església de Santa Perpètua de Mogoda, municipi al qual fou agregada a mitjan segle XIX. Dins el clos del temple hi ha una pagesia, en part adossada a l’absis.

Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDF293987.

Per arribar-hi cal situar-se al punt quilomètric 3,850 de la carretrera que de Sabadell va cap a Santa Perpètua i Mollet, davant per davant de l’encreuament amb la que ve de Ripollet. En aquest punt neix el camí carreter que va a l’església, que podem veure a uns 150 m de distància. (LlFL)

Història

La primera menció documental coneguda d’aquesta església data de l’any 983, quan un personatge anomenat Bellit, mitjançant una escriptura de donació, fa cessió al monestir de Sant Cugat del Vallès de diverses propietats, cases i béns situats dins la comarca vallesana, entre els quals se citen les heretats que tenia “…in locum ubi dicunt sancta Maria Antiqua, vel in eius termino”. L’edifici devia ser de dimensions reduïdes, perquè en una carta de permuta efectuada el 994 entre un cert Mir i el bisbe de Barcelona Vives, s’exposa que el prelat li cedí la terra de l’“ecclesiola que dicitur Sancta Maria Antiqua”, en canvi d’una altra propietat situada prop del mateix indret.

Les referències documentals posteriors corresponen majoritàriament al segle XII. L’any 1121 un testament atorgat per Arnall Geribert “de ipsa Antiqua” notifica que aquest personatge llegà a l’”ecclesie S. Marie, que dicitur Antiqua” la sagrera que hi havia al costat del temple, prop del cementiri, els rèdits procedents del mas que ocupava el clergue de l’església i, a més, els delmes dels seus alous situats a la vall Olmed. S’ha de destacar en aquesta acta testamentària el fet que Arnau Geribert procedia de la família que habitava a la casa o domus dita l’Antiga o Santiga, propera a l’església, la qual esdevingué al segle XIV castell termenat.

Dues altres notícies històriques del segle XII conegudes a través de la documentació fan referència a aquesta església com a parròquia. La primera data del 1147, quan Guillem Mir i la seva esposa feren donació al monestir de Sant Cugat del Vallès d’uns alous situats a la “parroechia s. Marie de Antiqua”, i la segona, corresponent a una acta testamentària del 1157, notifica que una dona anomenada Sança llega al mateix cenobi tots els alous i béns que tenia a l’esmentada parròquia. L’església degué ser modificada o refeta al llarg d’aquest segle, perquè l’any 1193 es consigna una nova acta de consagració.

Després de les sovintejades reformes i ampliacions que s’hi efectuaren a partir del segle XV, l’església de Santa Maria Santiga, sufragània de la de Santa Perpètua, avui dia només conserva, de l’obra romànica, la base del campanar i alguns vestigis en l’estructura de la nau. (RVR-MLIR)

Església

Planta de l’església, que guarda encara importants sectors d’època romànica.

J. M. Masagué

Aquest edifici està inclòs dins de construccions modernes que han desfigurat, exteriorment, l’ascendència medieval. Santa Maria Antiga, Santiga, és un edifici de dues naus encapçalades cada una per un absis. Les naus, de planta rectangular allargada, són situades una al costat de l’altra i tenen l’eix principal orientat de ponent a llevant —encara que presenta una desviació de 45° cap a tramuntana—, amb els absis situats al costat de llevant. La solució de la coberta és diferent a cadascuna d’aquestes naus. La de tramuntana es cobreix amb una volta de canó engendrada per un arc apuntat. La coberta de la nau de migdia adopta també dues tècniques constructives diferents: el tram que va de l’absis fins a quasi la meitat de la nau és resolt amb una volta per aresta, i el tram que queda fins als peus de la nau, amb una volta de mig punt. L’edifici té adossat al mur de tramuntana un cos de planta quadrada que forma la torre del campanar.

Interior de la nau romànica subsistent en aquesta primitiva parròquia.

J. M. Masagué

La nau de tramuntana és la més ampla i és capçada per un absis de planta trapezoidal, el qual és cobert per una volta de guixeria. La nau situada a migdia és capçada per un absis semicircular cobert per una volta de quart d’esfera. Aquests absis es carreguen en les respectives naus directament, sense cap reclau que els faci d’intermediari. La volta de la nau de tramuntana havia estat reforçada per dos arcs torals, dels quals només en queda un de sencer, el situat més a ponent; de l’altra en queda només el pilar que hi ha adossat al mur de tramuntana.

Totes dues naus es comuniquen a través de tres arcades sostingudes per trossos de mur que fan la funció de pilars.

L’accés a l’interior de la capella és per una porta situada al mur de ponent de la nau de tramuntana, oberta, o modificada, l’any 1574, segons és gravat en el llindar. Existeixen dues portes en el mur de tramuntana, una amb arc de mig punt, fet amb dovelles molt ben cairejades i de mida mitjana, i que és situada a un nivell molt més alt que el nivell del terra de l’església (aprox. 1,10 m); l’altra, amb arc rebaixat, dóna accés al campanar i a la rectoria. La nau de tramuntana era il·luminada almenys per una finestra de doble esqueixada situada en el mur de migdia, sobre una de les arcades que comuniquen amb la nau de migdia. La il·luminació de la nau de migdia, que encara perdura, es fa mitjançant quatre finestres, tres d’una sola esqueixada, que són situades en el mur de migdia, i la quarta, situada en el mur de ponent, que és una bonica finestra geminada molt més tardana.

Els murs d’aquest edifici només són visibles des de l’exterior i no de manera completa. A l’interior hom va repicar alguns fragments del revestiment i va posar al descobert l’aparell dels murs de la nau de tramuntana, que bàsicament és el general de tot l’edifici, el qual és fet amb pedra de paredar de mida mitjana disposada en filades horitzontals més o menys uniformes. Les pedres mostren un treball molt poc acurat, just el necessari per deixar més o menys plana la cara vista. Les pilastres dels arcs torals són fetes de grossos carreus ben treballats; un d’aquests carreus presenta un treball d’acabat a base d’un picat d’escoda en forma d’espiga. Exteriorment només és possible veure el mur de migdia, l’absis de la nau de migdia i el campanar. El mur de migdia, igual que l’absis, presenta un parament llis sense cap mena de decoració i és rematat per una cornisa llisa de bisell dret. Els arcs de les finestres que s’obren a aquest mur són fets d’un sol bloc de pedra, d’on hom va tallar l’arc.

El campanar, del qual només queda la part baixa, presenta a les quatre cares una ornamentació de lesenes verticals situades als extrems de les cares i que parteixen d’un sòcol alt.

En l’anàlisi d’aquest edifici, hom observa diverses etapes constructives que es concreten principalment en dues: de la primera, datada a final del segle X o principi del segle XI, en queden restes a la nau de migdia. La segona etapa, ja en ple segle XI, correspondria a la construcció de la nau de tramuntana i del campanar. Malgrat això, els murs van ser modificats quan es van refer les voltes en època posterior, potser al segle XIII o XIV, i també quan es van obrir els passos entre les dues naus i el de la capella del Sant Crist, segles XVII-XVIII; en aquesta data se situaria també la reconstrucció de l’absis principal de planta trapezoidal i el sobrealçament del campanar. (JMaM)

Altar

Al Museu Diocesà de Barcelona es conserven avui dia tres fragments del bloc d’una ara que foren descoberts en el clos de mà dreta del cementiri de l’església.

Les troballes d’aquestes peces succeïren en dues etapes diferents. La primera s’esdevingué l’any 1947, quan es van descobrir, d’una manera fortuïta, els dos fragments més importants en el clos abans esmentat, al costat d’un xiprer, entre un munt de rocs. S. Alavedra, el seu principal estudiós local, els va anomenar: “fragment A”, el que correspon a un dels costats laterals de l’ara, en què manca un dels angles de la motllura, i que presenta un forat per a la lipsanoteca; i “fragment B”, el que correspon a l’altre lateral de l’ara, que té unes dimensions més reduïdes i al qual manca un tros important d’un dels dos angles.

La segona troballa fou intencionada i la va dur a terme l’any 1981 S. Alavedra, que va descobrir dos trossos que encaixen perfectament entre ells, i que formen l’angle que mancava en el fragment B. Aquests dos trossos units es van denominar fragment C. Foren descoberts entre el material de reble que s’utilitzà per a construir el pilar d’entrada al clos del cementiri.

D’aquests fragments es dedueix que l’estructura de l’ara era segurament rectangular. De les mides totals, només coneixem amb seguretat l’amplada, 52 cm, i el gruix, 6/7 cm segons els llocs. Alguns autors afirmen que manca més d’una quarta part de l’estructura total, i avancen una llargada possible de 63/65 cm(*). Les mides dels fragments són, per al fragment A, 52 × 25,5 cm en el punt més espaiós; el gruix oscil·la entre 5,7 cm i 7 cm. El forat de la lipsanoteca, obert en forma de con truncat, té 8,5 cm de diàmetre en la part inferior. El fragment B fa 43,5 × 29 cm, en la part més ampla; el gruix és de 6 cm. El fragment C, la unió dels dos trossos que formen l’angle, fa 21,5 × 24,5 cm; el gruix oscil·la entre 6,5 i 7,1 cm(*).

L’única decoració que té l’ara de Santiga és una senzilla motllura que emmarca tota la cara superior. Aquesta motllura presenta un relleu format per tres careners que sobresurten, i per dos canals o mitjacanyes. En els angles, aquests careners s’uneixen en forma de sageta. El treball d’aquesta motllura és una mica irregular, ja que té de 7,5 a 8,5 cm d’ample segons els llocs. Per a S. Alavedra: “la motllura es veu com un treball artesà de la romanització tardana, que si bé vol recordar el que feien els experts pedrapiquers de l’època d’August, no ho aconsegueix, perquè ja existeix una distància de temps molt respectable” (Alavedra, 1984, pàgs. 60 i 46). El mateix autor data l’ara entorn dels segles IV-V guiant-se pel treball de la motllura (Alavedra, 1979, II, pàg. 29; Alavedra, 1984, pàg. 60).

Es desconeix el tipus de suport que sustentava l’ara, ja que en els fragments conservats no es distingeixen amb claredat els senyals de connexió de l’ara amb el seu peu o suport(*).

Tècnicament, la part superior de l’ara està ben allisada i conserva una fina pàtina. El revés està tot buixardat d’una manera molt uniforme, sense irregularitats, solcs ni formes de cap mena que puguin indicar una possible reutilització d’alguna peça romana espoliada. La part inferior dels angles està mig treballada sense fer l’aresta angulosa de la part superior.

L’anàlisi que el geòleg A. Alvarez va fer del material d’aquests fragments aportà la informació sobre el tipus de marbre emprat: es tracta d’un marbre calcari de color blanc molt uniforme, d’aspecte granulós, amb un gra de mida tan considerable que fa descartar la possibilitat que es tracti d’un marbre de Carrara, o que fos extret de les pedreres del Pirineu. Tampoc no sembla que es pugui considerar un marbre grec. Es planteja l’opció que fos originari de la Bètica (Alavedra, 1984, pàg. 60).

El forat que presenta el fragment A correspon a la lipsanoteca o reliquiari i perfora tot el gruix de l’ara, raó per la qual va ser necessari tapar el forat inferior amb una rajola subjectada amb morter de calç i sorra fina, que actualment encara es conserva en el seu lloc. Un estudi d’aquests materials ajudaria a conèixer l’època aproximada en què es va fer la lipsanoteca. No es conserva, en canvi, la peça rodona de marbre que devia tapar la lipsanoteca per la part superior de l’ara, ni tampoc, les possibles relíquies de sants o màrtirs i altres objectes de recordació que havia contingut aquest reliquiari.

Segons la teoria de S. Alavedra, l’ara de Santiga no devia tenir aquest tipus de lipsanoteca originàriament, sinó que, a semblança d’altres ares dels segles IV-V, devia guardar les relíquies en alguna cavitat del suport. Aquest autor creu que l’origen de la perforació de l’ara per encabir-hi la lipsanoteca degué ser fruit d’alguna disposició litúrgica posterior a la fabricació i l’ús de l’ara, i fonamenta aquesta afirmació en el fet que el forat trenca unes inscripcions que es poden datar al final dels segles X-XI (Alavedra, 1984, pàg. 62). Això podria ser degut a un canvi de disposició de l’altar, que probablement comportà una substitució del suport i, per tant, un canvi del lloc de les relíquies.

El fragment B presenta, dins l’angle de la motllura, un clot gairebé circular que fa desaparèixer el relleu ornamental. Es desconeix l’origen d’aquest clot, és a dir, si és fortuït o bé intencionat, i, en aquest cas, quina utilitat podria tenir (Alavedra, 1984, pàg. 64).

De l’emplaçament i l’orientació primitius de l’ara dins el recinte de l’església, podem dir que era situada en un punt central i que s’hi podia tenir accés per tots quatre costats, com demostra la situació i orientació de les inscripcions en els fragments de l’ara conservats. Com que les inscripcions que s’hi troben van gairebé fins al segle XII, podem dir que, almenys fins a aquesta data, es degué mantenir aquesta situació de l’ara.

Secció i dues inscripcions de l’ara.

A. Roig

De les inscripcions identificades en aquests tres fragments de l’ara, podem assenyalar les següents característiques: a) que hi ha alguns sectors preferents o d’acumulació d’inscripcions, cosa que també s’observa en altres ares del Vallès; b) la col·locació i l’orientació de les diverses inscripcions és variada; c) en les grafies es distingeixen diferents mides i maneres d’estar marcades; d) es diferencien agrupaments de noms i textos que pertanyen a un mateix moment i intenció; e) hi ha sobreposicions d’inscripcions, sobretot en el fragment B; f) hi ha bastants inscripcions incompletes, en què manquen les lletres inicials o finals.

En el fragment A s’apleguen les inscripcions de mides més àmplies i més remarcades o treballades, la lectura de les quals queda definida per la mateixa orientació que tenen, per la qual cosa es pot dir que segurament formaven un grup unitari:

Grup 1 (fragment A):

liessela elde adanasia r s (...) erile gampio (...) entis poncius pbr pet(...) f(...)edus sesenanda benedic (..)

En aquest fragment també s’hi troben altres agrupaments de grafies més modestes i difícils de desxifrar, identificades per S. Alavedra (Alavedra, 1984, pàg. 70):

Grup 2 (fragment A):

bonusomo pbr cü omïbs parètibus suis uiuis et df beliaris df vivas et (..) (..) ila

Grup 3 (fragment A):

ilela pbr sebois (...) (...) cü omnibus paren (...) wadamirus le (...)(*)adalbertus le (...) parētibv svis m vis gome (...)ndus df

Grup 4 (fragment A):

(...) oloso uidale mirv (...)bas freduile sev(...)ela (...) siolus

Grup 5 (fragment A):

sve op(..)is (...)ara pbr agiro levita cü (...) ct (...) (...) fredis (...) parétibus suis ui(...)

Grup 6 (fragment A):

Geribertus levvi(...) cōparat(...)

En els fragments B i C les grafies i els signes epitàfics tenen una cal·ligrafia diferent i varia l’orientació amb relació al fragment A, llevat d’algunes lletres aïllades. Són més reduïdes i enrevessades, hi abunden sobreposicions i apilaments que fan les inscripcions il·legibles, sobretot en el fragment B. Les inscripcions que s’han pogut identificar són (Alavedra, 1984, pàg. 70):

Grup 1 (fragment B):

sib (..) arna(..) (..)comfisu sue (..) se(..) sclue artie(..) e(x)lisevs df ariam

Grup 2 (fragment B):

(..) epesus pbr le(..)plidia (..) leliud cū(..) oliba (,..)da (,..)de (..)dies(..) remv(..) petrus (..)anirus vidale (..)trus pbr (..)usilo df (..)il d (..)

Grup 1 (fragment C):

oliba pbr (..)r ante (..) te (..) paren(..) (…)s

Caldria un estudi més acurat i complet de totes les inscripcions contingudes en aquests fragments, però les que es recullen aquí tenen una cronologia que va del segle VIII al XI-XII (Alavedra, 1984, pàg. 73). Segons S. Alavedra, aquest costum d’esgrafiar les ares desapareix sobtadament en el segle XII, probablement per alguna disposició litúrgica (cfr.ob. cit., pàg. 56); no és convincent la seva teoria que afirma que començà en els primers anys de la Reconquesta.

Sobre la finalitat que perseguien aquestes inscripcions, es pot suposar que eren degudes a intencions pietoses, però se’n desconeix el sentit i l’origen concret. Alguns autors apunten la possibilitat que corresponguin als noms dels assistents a la cerimònia de consagració, però aquest argument no justifica el munt de noms de diferents èpoques, encara que la primitiva inscripció del moment de la consagració podria haver originat la pràctica d’aquest costum. (CPG)

Talla

Talla de fusta policromada, datable al segle XII, que desaparegué de l’església l’any 1936.

Imatge cedida per F. Vinyals

Fins el 1936 hi hagué a la parròquia de Santiga una talla policromada de la Mare de Déu en majestat.

Durant molt de temps aquesta fou confosa, segons es desprèn de la documentació(*), amb la Mare de Déu de l’Heura, talla policromada, cronològicament molt posterior, que fou trobada prop de l’església i a la qual es professa encara una fervent devoció.

La imatge a què ens referirem, la Mare de Déu de Santiga, mostrava Maria seient en un tron escambell baix amb respatller motllurat i sense columnes laterals. Duia corona ondulada i vel per damunt les espatlles acabat en un plec en ziga-zaga a l’alçada del pit. Vestia un mantell obert que reposava damunt el tron escambell deixant a la vista la túnica llarga amb escot rodó, per sota la qual sortien les sabates, punxegudes i disposades en diagonal, que reposaven en un estret marxapeu. Les mans de la Mare, la dreta lleugerament alçada i l’esquerra enretirada horitzontalment, emmarcaven el Fill, assegut damunt el genoll esquerre i mig inclinat endavant. Aquest vestia túnica d’escot de punxa i toga a la romana, beneïa amb la dreta i sostenia el llibre de les escriptures dret entre la mà i el genoll esquerre, més endarrerit.

Respon al model iconogràfic bizantí de la Theotokos, en què Maria entronitzada és alhora tron del Déu-Home del qual és mare. Els orígens i desenvolupament d’aquest model han estat molt discutits, igual que la seva funció(*). Sobre la Mare de Déu de Santiga hi ha la teoria que continuava un antic culte paleocristià de Santiga tingut a Santa Príaca (Vinyals, 1984, pàgs. 194-197.), sense suficient base documental perquè això es pugui assegurar.

A nivell formal destaca el tractament diferenciat de la Mare i el Fill. La túnica i toga d’aquest presenta més profusió de plecs, amb combinació de línies verticals i diagonals molt acusades en la llarga ziga-zaga de la toga que li travessa obliquament la falda o en els cercles dibuixats per la falda al voltant del genoll dret. Per contra, els plecs del vestit de la Mare, lleugerament marcats, estan disposats de manera simètrica a banda i banda d’un fictici eix central i es combinen equilibradament les formes ondulades en els genolls amb les verticals del caient de la túnica. També s’observen diferències formals i estilístiques en el rostre de tots dos. El de la Mare és oval, de grans ulls ametllats i nas rectilini, que recorda en gran manera el de la Mare de Déu de la catedral de Girona (Tresor de la Catedral de Girona, núm. inv. 10), no tan sols per aquests trets fisonomies, sinó també per la finesa, l’equilibri i l’acurada tècnica d’execució. El rostre del Nen és, al contrari, més arrodonit, d’ulls enfonsats i pòmuls sortits i amb rínxols molt marcats en els cabells. Ignorem el perquè d’aquestes diferències d’altra banda tan atípiques.

Compositivament domina la simetria, el hieratisme i la solidesa de la Mare per damunt del Fill. Totes dues figures no apareixen ben conjuntades, bé que això reforça la idea de Maria com a tron de Crist.

Podríem trobar paral·lels estilístics de la Mare en la Mare de Déu de la col·lecció Junyent (Arxiu Mas, C-6 102); pel que fa a la disposició de les mans i a la proporcionalitat del conjunt, amb la Mare de Déu de Cornellà de Conflent(*). Precisament les semblances amb aquesta última i amb algun altre exemple, com la d’Odelló o la Mare de Déu de Prats-Balaguer, junt amb les característiques abans descrites per als vestits (simetria, plecs verticals al centre i el tractament acurat d’aquests en general) permetrien relacionar-la amb la tipologia definida per Ilene H. Forsyth com dels Pirineus orientals(*) o per W. W. S. Cook i J. Gudiol com a tipus de Cornellà(*). Ara bé, la manca de tron columnat i la correcció del rostre de la Mare també fa pensar en altres exemples derivats, segons Cook i Gudiol, de la Mare de Déu de Girona, abans esmentada, com ara la Mare de Déu del Tura (Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, núm. inv. 2 536) o la de Montserrat.

A tall de conclusió, es fa difícil adscriure la Mare de Déu de Santiga en una línia determinada i a un model concret, bé que les semblances puntuals amb els exemples referits, datats tots ells en diferents moments del segle XII, permetrien de situar-la cronològicament dins la segona meitat d’aquest segle. (CCP)

Pintura

El Museu Diocesà de Barcelona conserva, amb el número 400 de l’inventari, un frontal d’altar pintat procedent de l’església de Santa Perpètua. Dels cinc compartiments que el componen, el central és ocupat per la figura de la santa titular, mentre que la resta inclou escenes de la seva vida i el seu martiri. Cada compartiment lateral és dividit alhora en dos espais mitjançant elements d’arquitectura figurada de traça gòtica. Als carcanyols que deixen lliures les arcuacions hi ha representat, repetidament, un escut ogival amb un sol radiant d’argent.

El frontal, en ser trobat l’any 1913, ja presentava mutilacions als muntants laterals i inferior, que havien estat serrats. L’any 1985 s’inicià la seva restauració i a l’abril del 1991, en motiu de l’exposició Splendor Vallès: Art Cristià del Vallès (872-1880), ja es mostrava en notables condicions.

En el volum corresponent al Museu Diocesà de Barcelona (vol. XXVI) es presentarà un estudi detallat de la peça. Quant a un estudi recent i compilador de tota la historiografia, vegeu Splendor Vallès, pàgs. 40-41. (LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Rius, I-III, 1945-1947, docs. 151, 856, 971 i 1011
• Vall-Masvidal, 1983, pàg. 190
• Mas, IX, 1914, pàgs. 56-57
• Vinyals, 1984, pàg. 128

Bibliografia sobre l’altar

• Saenz, 1947, pàg. 2
• Alavedra, 1979, pàgs. 29-34
• Vall-Masvidal, 1983, pàg. 190
• Vall i Rimblas, 1983, pàgs. 322-323
• Alavedra, 1984, pàgs. 45-80

Bibliografia sobre la talla

• Vinyals, 1984, pàgs. 187-210