Situació
Façana de ponent de l’església, rematada per un alt campanar d’espadanya, amb dos pisos de finestres, d’arcades força singulars, tant per l’estructura com per les mides.
J. Bonell
L’església parroquial de Santa Maria es dreça al bell mig de la vila d’Agullana, a la plaça de l’Església.
Mapa: 220M781. Situació: 31TDG875936.
El principal accés a la vila d’Agullana és la carretera local que surt de la N-II i que s’agafa —anant en direcció a la frontera— uns 2 km abans d’arribar a la Jonquera; el recorregut des de la N-II a Agullana és de 2, 5 km. Una altra carretera local porta a Agullana des de Terrades, per Boadella. La clau de l’església es guarda a la rectoria.
Història
El lloc d’Agullana apareix esmentat en un precepte del rei Lluís II de l’any 878, a favor de Santa Maria d’Arles, en relació a l’alou de Panissars que era confirmat a l’esmentat monestir: “Aguliana ubi dicitur Panoniores…”.
L’any 881 el monestir d’Arles fou afavorit pel rei Carloman amb un nou precepte que és una còpia de l’esmentat abans i, doncs, repeteix l’al·lusió a Agullana en confirmar la possessió de Panissars.
En un interessant document de l’any 982 que ha estat donat a conèixer recentment, en un simple resum, és esmentada ja l’església de Santa Maria d’Agullana. Es tracta del testament sacramentan del clergue Guiu o Guigo, un terratinent conspicu de l’època, fill de Vítiza i Aisó, el qual morí el dia de Nadal de l’any 981. Hi és confirmat, com a possessió de Santa Maria d’Agullana (“Aculiana”) l’alou que el difunt ja havia donat (vegeu, G. Roura: Wigó, propietari empordanès dels anys mil, “El Pedrís”, suplement del setmanari de l’“Alt Empordà”, Figueres 27 d’abril de 1988, núm. 503, pàg. 6).
L’any 1012 fou celebrat un judici a Sant Martí de Peralada sobre la possessió de l’alou del vilar d’Abellars que reclamava l’abadia de Sant Quirc de Colera, per haver-lo retingut el vescomte Dalmau. A la sentència “favorable a l’abat” consta que el vilar limitava per migjorn amb el camí antic de Cantallops a Agullana: “ipsa strada vetula qui discurrit de Cantalupos ad ipsa Aguliana”.
En ésser reformada la canònica de la seu de Girona l’any 1019, l’església de Santa Maria d’Agullana, amb totes les pertinences, fou una de les moltes donacions que el bisbe Pere de Carcassona “amb el consentiment de la seva germana, la comtessa Ermessenda, i del seu nebot, el comte Berenguer” féu a la comunitat esmentada.
En un judici de l’any 1129 Galceran de Mont-roig atribuí al bisbe de Girona Berenguer Dalmau i al canonge Gaufred Auger alguns delmes i l’església de Santa Maria d’Agullana; al mateix temps es feia home propi de l’esmentat canonge i rebia en feu la meitat del delme d’Agullana.
L’any 1227 consta que el delme d’Agullana era tingut, pel bisbe, pel vescomte Dalmau de Rocabertí. Pel febrer del mateix any el vescomte sotmetia la seva vall d’Agullana a l’obediència del bisbe Alemany d’Aiguaviva per complir el manament d’aquest en referència a uns delictes.
L’any 1271 es fa esment de la parròquia d’Agullana, que figura en les relacions dels anys 1279 i 1280 per recaptar la dècima, com a contribució a les croades.
El delme d’Agullana consta que l’any 1300 era tingut, pel bisbe, pels senyors del proper castell de Montroig. L’any 1320 el tenia Pere d’Agullana.
L’any 1314 i en els nomenclàtors de la diòcesi gironina del 1362 i del final del segle XIV figuren com a sufragànies de la parròquia de Santa Maria d’Agullana les de Santa Maria de l’Estrada, Sant Julià dels Torts i Sant Martí de la Vajol. Aquesta situació continuà en temps posteriors, però l’any 1856 la parròquia de la Vajol se n’havia independitzat. Sembla que aquest fet es produí al principi del segle XIX.
L’església romànica de Santa Maria d’Agullana no ha sofert reformes modernes de consideració. Recentment ha estat enderrocat l’edifici que fou casa de la vila, el qual era adossat a migjorn de la nau. En aquest mateix costat hi ha encara la sagristia, afegida a la capella romànica meridional, també d’època molt tardana, la qual, segons notícies, hom té intenció d’enderrocar aviat, en el transcurs de la campanya d’obres d’acondiciament de l’església per part dels serveis de la diputació de Girona. Durant aquestes obres s’han consolidat les cobertes, el comunidor, dreçat tardanament sobre l’extrem de llevant de la nau i el pinyó romànic d’aquest mateix lloc.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església en la qual hom pot observar l’estructura a base d’una nau, amb la capçalera ampliada per dues capelles rectangulars, que forma un conjunt trevolat, de característiques molt singulars.
Servei de Conservació de Monuments de la de Girona
Santa Maria d’Agullana és un temple d’una sola nau, orientada a llevant, que és capçada per un absis de planta semicircular. A l’extrem oriental de la nau i a l’exterior hi ha dues capelles —una a cada costat— a manera de creuer molt poc destacat. L’edifici és d’una gran solidesa i de mides considerables, però també destaca per la seva alçada i notable esveltesa.
La volta de la nau és marcadament apuntada i seguida, sense arcs torals. És construïda amb carreus grossos, ben escairats, que es disposen en filades longitudinals.
L’absis s’obre a la nau per mitjà d’un doble plec, apuntat i adovellat, en gradació; la seva volta afecta una forma ametllada i és també de carreuada, de filades regulars i concèntriques.
Les dues capelles disposades a manera de transsepte tenen voltes de canó, de perfil de mig punt, també de carreus.
Les voltes de la nau i de l’absis arrenquen de cornises de secció de quart de cercle. A l’absis, sota la cornisa, corre un fris ornamental on hi ha una alternança de mènsules entre dents de serra. La cornisa ressegueix, a l’extradós, els arcs interns de les finestres.
En el parament interior de l’absis hi ha dues fornícules d’arquets de mig punt.
A l’extrem occidental de la nau hi ha un cor afegit en època tardana, de creueria.
L’entrada, única, és al centre del mur meridional de la nau. És una interessant portada formada per sis arquivoltes de mig punt en gradació que arrenquen d’una imposta horitzontal; l’externa és decorada i resseguida per una motllura a manera de guardapols; hi ha quatre columnes amb quatre capitells, una llinda monolítica llisa, mentre que el timpà ha desaparegut i el seu espai ha estat convertit en una obertura.
La il·luminació de l’edifici es realitza per mitjà de quatre finestres de doble biaix i arcs de mig punt, una de les quals és al fons de l’absis, unes altres dues són al mur meridional de la nau i la darrera al frontis, l’única obertura d’aquesta façana. A més hi ha unes altres dues finestres, però d’una sola esqueixada i arcs monolítics, que s’obren als murs de llevant de les dues capelles que formen el creuer. Finalment a la capçalera de la nau sobre la comunicació amb l’absis, hi ha dos ulls de bou.
Les quatre finestres de doble biaix presenten, exteriorment, una senzilla decoració. Els arcs adovellats d’aquestes obertures apareixen extradossats per una doble arquivolta, originada per un fris de dents de serra que és resseguit per una motllura de quart de cercle incurvat. La finestra de l’absis és, a més, decorada a l’ampit; un fris ressaltat amb quatre relleus de bocell.
La finestra del frontis és de mides excepcionals, molt més gran que les de la resta de l’edifici; els dos vessants són degradats i formen un plec.
La decoració de l’absis es completa, a l’exterior, amb uns motius ornamentals que coronen, horitzontalment, el mur: sota la cornisa incurvada corre un fris de dents de serra i sota d’ell hi ha un seguit d’arcuacions, ininterrompudes a tot l’hemicicle absidal, ja que no hi ha lesenes. Cadascuna d’aquestes arcuacions és tallada en una sola pedra, tot i les mides força grans per a aquest tipus d’element. Les mènsules dels arquets són formades per dues peces en gradació, de les quals, en secció, una és de quart de bocell i l’altra de cavet. Els espais semicirculars o petits timpans que emmarquen les arcuacions són formats, cadascun, per dos carreus, entre els quals hom deixà una separació que crea una mena de falses obertures, que tenen l’aspecte de petites i estretes sageteres. Aquesta singular disposició dóna al conjunt de la decoració llombarda “d’època avançada i ja molt evolucionada” d’aquest absis, un aspecte força insòlit.
Els paraments dels murs laterals de la nau són llisos, sense altra ornamentació que la corresponent a les obertures, i coronats només per la cornisa incurvada. En sobresurten els volums de les capelles del fals creuer, les quals mantenen la coberta de lloses.
Sobre el frontis o façana de ponent es dreça un alt campanar d’espadanya, de dos pisos d’arcades força singulars per la seva estructura i dimensions. La part inferior d’aquest campanar és formada per quatre altes i grosses pilastres closes per tres arcades adovellades, de mig punt. El pis superior té tres pilastres i dues arcades, aquestes, però, de quart de cercle. El conjunt és coronat per un pinyó, els vessants del qual ressegueix una cornisa incurvada; una motllura horitzontal de la mateixa forma marca la divisòria entre els dos pisos de l’espadanya.
L’edifici ha estat construït totalment —incloses les voltes, com ja hem precisat— amb carreus grans, ben escairats i polits, tallats en granit de la mateixa zona. Es disposen en filades perfectament uniformes i a trencajunt. L’aparell resta del tot al descobert tant a l’interior com a l’exterior de l’església. Un sòcol, també de carreuada, envolta exteriorment els murs perimetrals.
Com ja hem dit, l’edifici romànic no ha sofert alteracions d’importància. Sobre l’extrem oriental de la coberta de la nau s’aixecà al segle XVII o al XVIII un comunidor, que fa poc ha estat consolidat. És un torricó de planta quadrada i teulada en forma de piràmide. Sobre els murs de la nau hom bastí un terrabastall, amb obertures rectangulars, cobert amb teulada. Sobre la volta hi ha restes de la primitiva d’enllosat. A l’interior hi ha tres altars laterals, rebaixats en els murs romànics.
Santa Maria d’Agullana és una església que presenta, doncs, una clara unitat d’estil. Pels elements estructurals i l’aspecte estilístic és un edifici característic del romànic tardà i el podem considerar de la segona meitat “avançada” del segle XII o ja dins el segle XIII. Cal remarcar, en aquest sentit, entre altres detalls que podríem esmentar, l’alta i esvelta volta apuntada i la porta, per les seves proporcions i per l’estil de l’escultura dels capitells.
Aquesta església és força notable, dins la seva relativa simplicitat, i ben representativa de l’etapa final del romànic en el seu espai geogràfic. Pot ésser considerada la Peça de més rellevància dins un grup d’edificis religiosos clarament emparentats en els aspectes estilístic i formal, tots els quals cal suposar molt pròxims. Aquestes esglésies s’escampen per una zona molt concreta de l’extrem nord-oest de l’Alt Empordà, els vessants i repeus de les Salines i l’Albera, immediats al coll del Portús. En formen part, a més de l’església d’Agullana, les de Maçanet de Cabrenys, Darnius, Campmany, la Vajol i Sant Miquel de Solans (Santa Llúcia). L’acusat parentiu de tots aquests edificis podria fer suposar l’existència d’un mateix grup de constructors en aquesta rodalia a l’època apuntada.
Podem destacar, per exemple, l’extrema similitud entre Santa Maria d’Agullana i Sant Miquel de Solans, tot i l’evident major simplicitat de la darrera, en les quals, a més de les característiques generals, trobem detalls pràcticament idèntics, com les finestres i les decoracions interiors de l’absis o els ulls de bou aparellats de la testera. Cal citar també l’aplicació de la decoració llombarda, de manera molt evolucionada i “diríem” decadent, a les capçaleres d’Agullana i de Maçanet de Cabrenys.
Portada
Planta, alçat i secció de la portada.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
Al mur de migjorn de l’església, tal com ja hem apuntat abans, hi ha un exemplar interessant de porta romànica, de considerable alçada i de proporcions més aviat grans.
Aquesta porta, com ja hem precisat, perfora el gruix del mur per mitjà de sis arquivoltes de mig punt en gradació i té llinda, timpà i parells de columnes amb capitells a cada costat. El timpà, tanmateix, ha desaparegut i el seu espai s’ha convertit en una obertura semicircular que queda com una tarja sobre la llinda, que és monolítica i llisa.
Hi ha una motllura incurvada a l’extradós de l’arcada externa, a manera de guardapols, que s’uneix als extrems amb la imposta, de la mateixa forma, al nivell de l’arrencada dels arcs. Aquesta imposta origina també els àbacs dels capitells i segueix per sobre la llinda, tot creant un ressalt horitzontal seguit.
L’arquivolta exterior esmentada presenta una decoració simple, però força original. Hi ha un ventall de canaletes o nervis múltiples, semicilíndrics i llisos que ocupen tot l’intradós i segueixen, fent angle, la meitat de la cara frontal de l’arc; l’altra meitat és formada per un fris de curtes dovelles llises.
Les quatre arquivoltes que segueixen, de l’exterior vers l’interior, són, en alternança, dues de perfil semicilíndric i les altres dues simplement adovellades. Finalment, la més interna, que emmarcava el timpà, és també adovellada, amb l’angle aixamfranat. Les dues arquivoltes semicilíndriques llises, són les que es recolzen sobre columnes i capitells, mentre que les restants ho fan sobre uns muntants en angle.
Els quatre capitells, sobre columnes de fust llis, presenten, tots ells, decoracions de tema vegetal molt esquemàtic i esculpit amb una acusada simplicitat, derivat, remotament, de l’ordre corinti. La forma d’aquests capitells és marcadament troncocònica. No són decorats ni els àbacs ni els collarins.
El capitell interior del costat esquerre i el capitell exterior del costat dret són pràcticament idèntics. Unes grans fulles lanceolades, totalment llises, sense cap relleu ni incisió (sense insinuars’hi els nervis) ocupen els angles i omplen tot l’espai dels capitells. Aquestes fulles es cargolen en llur extrem superior, on, darrere d’elles, apareixen les puntes d’altres fulles, tot insinuant-ne un segon rengle. A la separació que deixen les fulles, dalt de cadascuna de les cares frontals dels capitells, hi ha representada una pinya o fruita en relleu, cap per avall i també llisa.
El capitell interior del costat dret presenta les mateixes fulles llises, però més reduïdes i disposades en dos registres, les inferiors, que ocupen les cares frontals, i les superiors, que sorgeixen a segon terme, als angles; als intersticis de la part alta hi ha uns daus simples.
El capitell exterior del costat esquerre de la porta, dins la mateixa tipologia, es pot dir que és una mica menys simple. Les mateixes fulles que hi ha en els altres hi són més estretes, comprenen tota l’alçada del capitell i formen una sanefa contínua. Els cargolaments de llurs puntes es converteixen en una fruita, en forma de pinya esquemàtica, que penja a l’extrem de cada fulla. Aquest capitell i el seu àbac tenen un gros escantonament que ha malmès un tros considerable de l’aresta superior. De fet, és l’única degradació d’una certa importància que ha sofert la portada(*).
Les bases de les columnes consten d’una escocia entre dos tors que descansa en un plint força alt. Són totes molt erosionades, llevat de l’única que és de pedra calcària.
Tots els altres elements de la portada són tallats en granit, com la resta de l’edifici.
Els capitells del portal d’Agullana, amb fulles llises i esquemàtiques, d’un sol verticil, tenen paral·lels en els capitells del claustre de Santa Maria de Vilabertran, a la mateixa comarca. També els podem comparar amb els del claustre de Sant Llorenç de Sous o amb alguns de Sant Salvador de Breda i del claustre de Sant Pau del Camp. Totes són obres datables a la segona meitat del segle XII o al segle XIII, data ja apuntada per a l’església. L’esveltesa i alçada de les columnes i de tot el conjunt de la portada insinuen també una datació avançada.
J. Puig i Cadafalch situava aquest portal d’Agullana entre els del segle XII amb arcades múltiples i assenyalà que la seva arquivolta amb canaletes és una decoració rara a Catalunya, que només trobem a la porta de Sant Joan de Perpinyà, la qual possiblement, és “d’importació potser provençal”.
Eduard Carbonell torna a destacar la relació de la portada d’Agullana amb la perpinyanesa i diu que la decoració d’arquivoltes acanalades és rara al Principat i la considera “possiblement rossellonesa”.
Forja
A les dues finestres d’una sola esqueixada que s obren als braços del fals creuer o capelles, en llur parament oriental, l’estreta obertura és protegida encara per unes petites reixes de forja romàniques. Presenten el disseny tradicional de la decoració de ferramenta. Són formades per una tija vertical que genera un seguit de minúscules espires que es cargolen a cada banda. La reixa del costat septentrional s’ha conservat sencera; la de migdia ha perdut un fragment.
Bibliografia
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i de Sivilla, Joan Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 765-766.
- Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Edicions 62, Barcelona, 1974, pàg. 50.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A, Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 9-10.