Santa Maria de Barberà de la Conca

Situació

Timpà que corona la portalada de l’església amb la Maiestas Mariae flanquejada per dos àngels que sostenen la màndorla.

ECSA - F.J. de Rueda

L’església de Santa Maria és situada al centre del nucli urbà del poble de Barberà de la Conca.

Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF521861.

Per a arribar al poble de Barberà de la Conca, cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia del castell de Barberà. (FEB)

Història

La primera menció de l’església de Santa Maria de Barberà data de l’any 1154, quan el papa Anastasi IV confirmà a l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, les parròquies que formaven part de la seva demarcació, entre les quals es trobava l’ecclesiam de Barbarano. Uns anys després, el 1168, en el testament de Guillem de Montagut, castlà del castell de Barberà, consta que aquest feu un llegat “ad opera Sancte Marie Barberani”. Així mateix, a la darreria d’aquesta centúria, l’any 1195, en la butlla que el papa Celestí III concedí a l’església de Tarragona tot confirmant els seus privilegis i possessions, torna a figurar la parròquia de Santa Maria de Barberà.

A la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, en la relació de parròquies que contribuïren a satisfer la dècima recaptada en aquells anys dins l’arxidiòcesi tarragonina, consta que el rector de la parròquia de Barberà pagà per cadascun dels dos anys esmentats la quantitat de 130 sous.

La dependència de la seu tarragonina i les funcions parroquials es conserven, tot i que el temple actual és un edifici barroc, bastit al segle XVIII en el mateix indret on hi havia hagut l’anterior església romànica. (FEB-ABC)

Portada

A la façana de l’església parroquial actual de Santa Maria de Barberà, hi ha encastat un timpà de forma semicircular, reaprofitat del temple romànic anterior. Actualment forma part de la portada barroca del temple. A cop d’ull s’observa la gran diferència estilística i cronològica que separa aquesta peça escultòrica de la resta de la construcció.

Al bell mig del timpà, dins d’una màndorla ornada amb una garlanda de llorer de dues fulles i un seguit d’anelles o cintes, trobem la figura entronitzada, esculpida en alt relleu i vista de front, de la Mare de Déu. Duu túnica, sobretúnica amb cenyidor i mantell nuat damunt del pit mitjançant un fermall. Com és habitual, va calçada. Porta una corona flordelisada i ornada amb pedres precioses, imitant-ne escultòricament una de metàl·lica i, per dessota, un vel, que a penes oculta els cabells, amb clenxa al mig. A més, és nimbada. Amb la mà dreta, avui perduda, subjectava probablement, com deduïm pel que en resta, una flor. Amb l’altra mà sosté el Nen, que és assegut damunt del genoll esquerre. Encara que apareix vist de front, no segueix l’eix vertical, sinó que està inclinat. Vesteix túnica i mantell. A diferència de la Mare de Déu, com és usual, mostra els peus nus. Mentre que amb la mà esquerra sosté un llibre, amb la dreta beneeix. Va revestit del nimbe crucífer.

El tron sobre el qual s’asseu la Mare de Déu té els laterals decorats amb volutes. A la dreta del grup escultòric des del punt de vista de l’espectador hi ha una forma arrodonida, actualment molt erosionada, però que fins al principi de segle es trobava en perfecte estat de conservació, com ho mostren les fotografies més antigues (vegeu Porter, 1929, vol. II, làm. 144a), en què s’aprecia que representava una estrella.

A tots dos costats de la màndorla s’ha disposat un àngel, vestit amb túnica i mantell i amb els peus nus. L’àngel que és situat a la dreta des del punt de vista de l’espectador s’ha representat de perfil, llevat de la cara, que apareix vista pràcticament de front. El de l’altre costat, en canvi, apareix gairebé tot ell vist frontalment. Només la seva extremitat inferior esquerra se’ns mostra de perfil. Els dos àngels sostenen amb totes dues mans la màndorla.

L’hemicicle és envoltat per un motiu vegetal, constituït per la repetició d’una fulla arrodonida força geometritzada, perdut en part. A la llinda hi ha la inscripció següent: “DOMUS MEA DOMUS ORATIONIS VOCABITUR”. Actualment, però, la primera paraula és pràcticament illegible.

En el contracte subscrit el dia 24 d’agost de 1792 entre el mestre d’obres Francesc Tomàs, arquitecte de Montblanc, i una representació de veïns de Barberà amb motiu de la construcció de l’església barroca, hi ha una referència molt valuosa amb relació al timpà(*). Al pacte 53 es diu: “Item, sapia [l’empresari] que la Verge sobre la portalada de la Yglésia vella y lo Apostolat se posaran al puesto ahont diran los comicionats al devanter de la nova”. Per aquest text sabem, doncs, que aquest timpà procedeix de l’església anterior a l’edifici barroc.

Fa uns anys E. Liaño va trobar a l’arxiu parroquial de Barberà de la Conca un parell de notes que donen constància que el 1375 havia estat consagrat l’altar major de l’església d’aquesta localitat(*), de la qual tenim documentació que ens assabenta que es trobava en construcció durant la segona meitat del segle XII(*). El descobriment d’aquestes dues notes ha fet que alguns autors es replantegessin la datació i la filiació d’aquest timpà. Des que A. K. Porter (1929, vol. 1, pàg. 88) digué que l’obra no era posterior al tercer quart del segle XII, s’ha considerat que es tractava d’una peça romànica i la majoria d’autors que l’han estudiada l’han datat dins la segona meitat del segle XII(*). Tanmateix, el coneixement de l’acta de consagració de l’any 1375 ha fet que F. Español considerés que el timpà és una obra gòtica (1991, pàg. 396), hipòtesi que ja havia estat suggerida per E. Liaño, que, a més, considerava que calia situar-ne la datació en un moment avançat del segle XIII(*).

A més, el pacte 53 contingut en el contracte d’obra abans esmentat ens posa davant d’un altre problema: què vol dir el terme “apostolat”? Podríem pensar que realment hi havia hagut un apostolat, que actualment no conservem o, si més no, que es troba en un indret desconegut, criteri defensat per F. Español (1991, pàg. 396), o que, al contrari, el terme “apostolat” és un nom amb el qual es fa equivocadament al·lusió als àngels que sostenen la màndorla, com considerava inicialment J. Fuguet(*).

Si entenem que el timpà és gòtic i que el terme “apostolat” contingut en el pacte no està mal interpretat, és a dir, que realment té la significació que li és pròpia, es podria pensar en una portada organitzada amb timpà i figures d’apòstols als brancals. Es tractaria de la mateixa disposició que trobem, per exemple, a les catedrals de Tarragona i Lleida, encara que amb menys monumentalitat, com ha apuntat F. Español (1991, pàg. 396). De totes maneres, resulta difícil admetre sense reserves que es tracti d’un timpà gòtic. Compositivament respon perfectament als esquemes d’època romànica. D’altra banda, estilísticament és una obra molt avançada, però que, segons el nostre entendre, es troba encara dins de la tradició romànica. Pensem que cronològicament caldria situar-la al segle XIII, més versemblantment dins de la primera meitat.

Un seguit de despeses fetes l’any 1793 i que apareixen a la “llibreta d’eixides” per a pagar un escultor de Sarral indiquen que el timpà va ser retocat a fi i efecte d’adaptar-lo convenientment a la nova construcció(*). Però aquesta intervenció no es va limitar a acoblar el timpà a la portada de l’església barroca, sinó que es van manipular les figures originàries. En aquell moment es degué fer la inscripció de la llinda i la carassa disposada a la zona inferior de la màndorla.

El tema iconogràfic de la Mare de Déu entronitzada i amb el Nen a la falda fou força usual en època medieval. En aquest cas el grup escultòric s’inclou, com hem vist, dins d’una màndorla sostinguda per dos àngels. Trobem una composició similar al timpà de l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà de Conflent i al de l’església del monestir de Vallbona de les Monges (en aquest darrer cas, però, la Mare de Déu amb el Nen no s’inclou dins d’una màndorla). De totes maneres, els àngels d’aquest dos timpans són turiferaris, caràcter que no correspon pas als de Santa Maria de Barberà. L’estrella disposada a la dreta de la Mare de Déu amb el Nen, desapareguda actualment, té un simbolisme profètic lligat a Maria com a Mare de la Llum veritable, Jesús(*).

El timpà de l’església de Santa Maria de Barberà és, com hem vist, una obra problemàtica quant a la filiació i la datació, en part a causa de la manipulació que va sofrir al final del segle XVIII, fet que impossibilita de realitzar una anàlisi formal acurada de les escultures que l’integren. (FJRR)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Villanueva, 1851, vol. XIX, ap. XXVIII, pàgs. 300-304
  • Miret, 1910, pàgs. 24, 321 i 347
  • Rius, 1946, vol. I, pàgs. 153 i 159
  • Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 204-215
  • Fuguet, 1978, núm. 1, pàgs. 91-125
  • Benet, 1981, pàgs. 133-153
  • Fuguet, 1989c, núm. 10, pàgs. 523-530
  • Español, 1991 pàgs. 95-106 i ap. doc. 7, pàgs. 372-374 i doc. 12, pàgs. 378-381.

Bibliografia sobre la portada

  • Reig, 1890, pàg. 73
  • Porter, 1929, vol. I, pàg. 88
  • Porter, 1929, vol. II, pàg. 12 i làm. 144a
  • Album Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya, 1931, vol. IV, pàg. 134 i fig. de la pàg. 157
  • Palau, 1932, pàg. 51
  • Blasi, 1933, pàg. 196
  • Martinell, 1963, vol. III, làm. 42
  • Carbonell, 1975, vol. II, pàg. 79 i làm. 302
  • Fuguet, 1978c, núm. 1 pàgs. 99, 100, 104 i 116 (núm. 53), i làm. entre pàgs. 102 i 103
  • Buron, 1980, pàg. 168
  • Liaño, 1980c, pàgs. 147 i 149-151; 1983, vol. I, pàg. 105 i làm. 59
  • Gavín, 1984, vol. 16, pàg. 17
  • Porta, 1984, pàgs. 123-125 i 148 (núm. 53)
  • Dalmases-José, 1985, vol. II, pàg. 167 i fig. pàg. 166
  • Ocón, 1987, vol. I, pàgs. 57-59, 451 (nota 50) i 452 (nota 51), i dibuix entre pàgs. 56 i 57; 1987, vol. II, pàg. 258
  • Fuguet, 1989c, núm. 10, i pàgs. 522-530; 1990, pàgs. 289, 291, 292, 341-342 (nota 22), 529, 531, i làm. 26
  • Español, 1991, pàgs. 101, 104-106, 396 i 397, i làm. entre pàgs. 224 i 225.