Santa Maria de Cistella

Situació

Fragment de la façana de ponent amb la vista del conjunt de la porta d’entrada al temple, del final del segle XII o del començament del XIII, l’escultura de la qual es relaciona amb les veïnes de Santa Maria de Lledó i de Santa Maria de Costoja.

F. Tur

L’església de Santa Maria de Cistella és la parroquial del poble homònim, que és situat en un ampli replà de les terres accidentades dels pre-pirineus empordanesos, a llevant del massís del Mont i a mà esquerra de la riera d’aquest mateix nom. Es troba al bell mig del nucli de la població, a la plaça de l’Església.

Mapa: 258M781. Situació: 31TDG875799.

Per anar-hi cal seguir la carretera local d’Avinyonet a Terrades, que surt de la de Figueres a Olot. El poble de Cistella és equidistant de Terrades i d’Avinyonet, a 7 km d’ambdues poblacions. (JBH-MLIC)

Història

El lloc de “Cistella” és esmentat l’any 978 en l’acta de dotació de Sant Pere de Besalú.

Segons F. Monsalvatje, l’església de Santa Maria de Cistella s’identifica amb “Sancte Marie de Cellarla”, que apareix esmentada com a límit de la “villa Pudolos” en un document de l’any 1092. Val a dir que aquesta identificació és poc probable. L’any 1204 Dalmau de Creixell i la seva mare, Berenguera, cediren al priorat de Santa Maria de Lledó la senyoria feudal que posseïen sobre “sancte Marie de Cistella” i altres parròquies de la contrada. Els anys 1279 i 1280 surt esmentada l ’“ecclesia de Cistella”, i al segle XIV, en els nomenclàtors de la diòcesi, l’“Ecclesia parrochialis sancte Marie de Cistella”. (JBH-MLIC)

Església

Planta, alçat i secció de la porta de l’església, flanquejada amb un parell de columnes per banda i coronada per cinc arcs de mig punt en gradació.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

L’edifici actual, d’una nau amb capelles laterals, fou reconstruït al segle XVIII. Tanmateix, aquesta reforma respectà la façana romànica decorada de ponent, del segle XII.

El parament d’aquesta façana ha estat fet amb carreus ben escairats de pedra calcària, que s’afileren perfectament. Hi destaca al centre una notable porta i, al damunt, un finestral, també ornamentat.

El frontis fou eixamplat i sobrepujat a ambdós costats en construir la nau del segle XVIII. En aquesta obra foren emprats els carreus procedents de la part romànica enderrocada, procurant que les filades antigues tinguessin continuïtat en l’ampliació. Fins i tot la franja de dents de serra i la motllura incurvada de la façana foren allargades, utilitzant elements que devien decorar els murs laterals de la nau antiga.

L’absis poligonal i la nau han estat coberts amb llunetes, i el campanar, aixecat a l’angle nord-oest de l’edifici, també és obra del segle XVIII.

La portada de la façana de l’església de Cistella té cinc arcs de mig punt en gradació, amb arquivoltes, una llinda i un timpà llis. Hi ha dues columnes amb sengles capitells per banda.

La finestra és formada exteriorment per tres arcs de mig punt en gradació i guardapols amb impostes grosses i una columna i un, capitell a cada costat. Una franja de dents de serra i una motllura incurvada divideixen horitzontalment la façana, i els mateixos elements decoratius assenyalen el contorn que corona el mur romànic. (JBH-MLIC)

Forja

Als batents de fusta de la porta que foren posats a l’època de la reconstrucció de l’edifici, s’hi col·locaren, reutilitzant-los, diferents elements del conjunt de ferramenta que tenia la porta romànica.

Les peces subsistents es distribuïren amb un intent de simetria no aconseguida a causa de la diversitat de formes i mides.

Aquestes romanalles demostren que la ferramenta original era formada per les típiques tires amb volutes enfrontades. Tanmateix, la diversitat de mides esmentades demostra que devia ésser un conjunt que, dins el repertori reiteratiu i limitat d’aquestes obres, presentava una certa complexitat distributiva i formal. Hi ha dues grans peces acanalades, amb quatre parells de volutes cadascuna, a la part inferior de la porta. A aquest mateix tipus de jocs pertanyen altres fragments —parells de volutes solts— situats a la part superior i als costats dels batents. La resta dels espais són ocupats per altres tires amb volutes, més petites, almenys de tres mides diferents, algunes excepcionalment reduïdes.

No hi ha inconvenient a suposar que, malgrat la dificultat que comporta el seu estat actual, la datació d’aquesta ferramenta pot ésser la mateixa o aproximada que l’acceptada per a la façana romànica. (JBH)

Escultura

De la façana de l’església de Santa Maria de Cistella se n’ha de destacar especialment l’escultura, sobretot la de la portalada, i, en menor mesura, la del finestral. La historiografia de l’art ha tractat en diverses ocasions aquest conjunt, atesa la seva vinculació amb la portalada de l’antic monestir de Santa Maria de Lledó, proper geogràficament a Cistella. En aquest sentit, la relació assenyalada ha estat de dependència envers aquell exemplar(*), de manera que, en conseqüència, també ho ha estat pel que fa a un altre conjunt, el vallespirenc de Costoja(*). Tot plegat, suposaria una datació anàloga, dins el darrer terç del segle XII, o en un moment més tardà a aquells centres(*).

Els dos elements, la porta i la finestra, són separats per una cornisa i un fris de dents de serra, recurs molt utilitzat per l’arquitectura romànica —present també al coronament de la testera—, que divideixen netament la façana en dues parts.

Un detall de la porta d’entrada, amb el parell de capitells del costat esquerre, segons la visió de l’espectador.

F. Tur

La portalada és composta de cinc arquivoltes recolzades sobre les impostes i amb un parell de columnes a cada banda, un guardapols en gradació, una llinda i un timpà. Però la decoració només es condensa en dues arquivoltes, als salmers, als quatre capitells i a les bases, de manera que el caràcter del conjunt és més auter amb relació a Lledó i Costoja, si bé hi ha coincidències a nivell estructural i pel que fa a la secció de les arquivoltes.

El guardapols compta només amb una motllura còncava. A continuació, la primera arquivolta presenta un tor anellat, tot i que els anells són quadrats. Aquest motiu no apareix ni a Lledó ni a Costoja; sí, en canvi, en algunes portades dels conjunts besaluencs, concretament en una de Santa Maria i la principal de Sant Vicenç, aquesta tardana(*). D’altra banda, si bé manca en els conjunts rossellonesos, apareix, en canvi, en centres més avançats com la portada de Santa Maria de Manresa o la de Vallbona de les Monges(*). L’arquivolta següent és de secció semicilíndrica, i l’altra és totalment llisa i rectangular. La quarta ofereix, novament, una decoració a base d’unes canaletes helicoïdals amb diversos motius geomètrico-vegetals de mida reduïda al llarg del seu recorregut. El mateix tema apareix a Lledó, si bé en aquest cas el treball és molt més acurat, de manera que les ondulacions del sistema helicoidal són substituïdes per la talla angulosa en el cas que ens ocupa. Es palesen, així, unes diferències qualitatives entre Cistella i els altres dos conjunts, tot i que a Costoja aquest motiu no és utilitzat. És propi, no obstant això, de nombroses portalades catalanes al nord dels Pirineus, com les de Cornellà i Vilafranca de Conflent(*), que també es destaca per la seva tosquedat; i segons la presència o la influència dels tallers rossellonesos, s’observa, en condicions tècniques anàlogues, a Beget(*) i a Sant Pere de Navata(*). Finalment, igual que a Lledó, la darrera arquivolta presenta les dovelles tallades amb una estria d’aresta viva, bé que mancada ara d’ornamentació. Seguint la tònica del monestir esmentat, el timpà és llis, a diferència del de Costoja.

Base de la columna de la porta, amb els angles decorats amb caps de monstres.

F. Tur

En els salmers apareixen repetits a banda i banda dos motius, un d’ells parcial. Als extrems hi ha una fulla d’acant, que segueix amb claredat l’exemple de Lledó, tot i que el resultat assolit en difereix molt, amb unes formes més seques i rígides que l’allunyen del seu caràcter classicitzant(*). Apareixen, a més, dos fragments de pedra utilitzats com a dovelles a les bases de l’arquivolta del tor anellat, que tenen esculpides la pota d’un animal, cal pensar que d’un lleó. La seva posició actual no permet d’interpretar la composició que integraven(*).

L’altre punt d’interès per a l’escultura és als capitells dels muntants, que són quatre com a Lledó i Costoja, però també com a d’altres conjunts a banda i banda dels Pirineus en aquesta àrea. i en contrast amb els fusts, llisos com a Lledó, tres capitells presenten una estructura i uns elements relacionats amb el capitell corinti. Per aquest motiu, han constituït una de les bases de l’esmentada relació de dependència de Cistella envers aquell conjunt veí. Però l’altre capitell, el de l’extrem esquerre, se n’aparta marcadament, a la vegada que estilísticament és diferent dels altres i enllaça amb l’escultura del finestral.

Els tres primers tenen un tambor estilitzat com en els exemplars lledonencs, bé que menys lleugers, i un àbac fi i prim sota el qual destaquen els motius dels daus, les volutes d’angle i un element floral al mig. Els astràgals respectius segueixen amb fidelitat el repertori de Lledó i Costoja, fins i tot sense alterar-ne l’ordre, excepte en el capitell de mà esquerra (aquest és llis; els altres tres presenten el òvuls concèntrics i juxtaposats, el trenat i el soguejat).

El tema del capitell situat més a la dreta coincideix amb el de l’interior esquerre de Lledó, connectat amb Costoja i amb algun capitell de l’interior de l’església de Sant Pere de Rodes. Es tracta de dos rengles de fulles d’acant habituals, la superfície de les quals és adornada per una palmeta invertida amb alguns punts marcats amb cops de trepant, recurs àmpliament utilitzat a Cistella, sobretot per l’artífex de l’escultura del finestral(*). Es manté, però, el floró amb un desenvolupament que recorda els precedents anteriorment esmentats, si bé amb menys nivell de detall i desimboltura.

El capitell següent presenta dos rengles de fulles compostes de folíols prims i allargats, més estilitzats que de costum, que s’eixamplen i s’obren a la punta. En aquest cas, el tractament no apareix a Lledó —tan sols llunyanament al capitell reutilitzat com a faristol dins l’església—, i sí, en canvi, a Costoja, en el capitell extern esquerre. D’altra banda, el claustre gironí de Sant Pere de Galligants, com també el del monestir de Sant Benet de Bages, presenten uns capitells derivats del corinti en els quals hi ha un tractament i una estructura de la fulla similars(*). Finalment, el motiu que es correspondria amb el dau central no és un floró, sinó un cercle que delimita una palmeta i que recorda algun capitell de Cuixà, conservat al Metropolitan Museum de Nova York, o de Santa Maria de Besalú(*).

El tercer capitell, seguint l’ordre de dreta a esquerra, presenta una distribució a dos rengles, com és normal; les fulles són més gruixudes a la punta i acaben en una mena de bola, motiu que apareix a Lledó repetit en tres capitells (dels quatre dels muntants de la portalada) i també de Costoja. A més, també és treballat el motiu del dau central, seguint els altres exemples, però d’acord amb la tendència expressada en els altres casos.

El darrer capitell, situat més a mà esquerra, s’allunya temàticament, i potser estilísticament, dels altres tres. La forma és ara netament trapezial i s’ha perdut el sentit del volum i la lleugeresa, tot i que potser el tema utilitzat influeixi en aquest canvi. La decoració, agafada a la superfície del tambor, es basa en una cinta estriada que en el seu recorregut inscriu unes palmetes a la base dels angles i determina uns entrellaçats a la part superior de la cara i als angles superiors s’introdueixen dins la gola del cap d’una fera, segurament d’un lleó. El canvi s’observa sobretot en la supeditació a la forma del capitell i a la mateixa superfície, tal com es manifesta en els caps, constituïts a base de plans, o en els morros, simples soguejats verticals. I, així mateix, aquest tema, que introdueix el component figuratiu, no el veiem a Lledó, sí parcialment a Costoja (els caps que mosseguen potes, és un motiu típicament rossellonès d’arrel tolosana) i, de manera més propera a l’exemplar que ens ocupa, en combinació amb figuració humana, al claustre de Ripoll(*); a més, l’aproximació amb aquest centre també és visible en la manera de determinar el recorregut de la cinta, que es creua abans d’inscriure una palmeta(*). Finalment, algun capitell de l’interior de Sant Pere de Rodes també combina l’entrellaçat amb caps ferotges als angles(*).

L’interès d’aquesta peça està en el canvi que s’anuncia i que es palesa molt més clarament al finestral. Tot i presentar cops de trepant i un record del relleu superficial de les palmetes del capitell situat a l’extrem oposat, l’estructura s’aparta de la resta i esvaiex les similituds amb Lledó i Costoja. Es dóna pas a un artífex menys hàbil, de formes més pesades, però que hereta el gust per la profusió ornamental i, fins i tot, un càlcul acceptable de les composicions, tal com es veu en el tractament que dóna al finestral.

Un detall de la part superior de la finestra, bellament ornamentada, de la façana de ponent.

F. Tur

El finestral és compost de tres arcs en gradació i guardapols, les impostes que els donen suport i les columnes corresponents, una a cada banda, amb els capitells respectius. En l’estructura se segueix, igualment, l’exemple de Lledó, si bé aquesta és superada quant a profusió, bé que no en qualitat, per tal com tots els elements són decorats, llevat dels fusts.

El sentit del volum pràcticament ha desaparegut i es dóna pas a unes formes d’escàs relleu a dos plans, amb l’ús del bisell i amb l’ajut del trepant per a concretar-les, però que no omplen satisfactòriament els espais. En els capitells, que presenten la mateixa forma trapezial del més situat a l’esquerra de la portada, apareixen uns motius que deriven d’aquest: a mà esquerra un entrellaçat a base de cintes amples i estriades, a la dreta unes palmetes inscrites en cintes, que recorden les de sota. Altres elements, com el fruits en forma de pinya o les flors quadripètales, ocupen els daus o els llocs corresponents, i segueixen l’exemple dels capitells de la portalada de Lledó o de Costoja, però també d’altres monuments, sempre d’acord amb les limitacions i les connotacions referides.

Detall dels capitells del costat esquerre (a dalt) i dret (a baix), segons l'espectador, de la finestra de la façana de ponent.

F. Tur

La tendència s’exagera en les impostes i en les dovelles dels arcs i les peces del guardapols. Es tracta d’ocupar els espais amb algun motiu, i això s’intenta a base de variacions i complicacions de temes habituals i senzills en el repertori del món romànic i fins i tot alt-medieval. En aquest sentit, no és necessari cercar paral·lels, tot i que per les característiques de relleu pla i de recerca de recursos ornamentals pot recordar obres marginals com la portada de Sant Pere de Galligants(*) o la de Sant Julià de Corts, al Gironès(*), amb un sentit escultòric anàleg. Així, al guardapols hi ha diferents maneres de combinar la tija amb palmetes o semipalmetes(*); a les dues arquivoltes següents alternen palmetes i sistemes geomètrics jugant amb la simetria i els entrellaçats, de manera més o menys complexa, potser recordant algun motiu de la segona arquivolta de Costoja a les dovelles més elevades. Igualment, els esquemes geomètrics i vegetals de les impostes poden estar en relació amb els cercles juxtaposats que inscriuen unes palmetes a l’arquivolta interna de la portalada vallespirenca, tallada a dos plans, bé que més distanciats.

Com a element més forçat, i indiscutiblement posterior, hi ha l’arquivolta interna adornada a base de flors variades segons el nombre de pètals, de manera que deu respondre a l’adaptació del segle XVIII(*).

A l’hora de valorar el conjunt escultòric de la façana de Cistella, sobretot en relació amb les portalades de Lledó d’Empordà i de Costoja, aquesta a l’altra banda dels Pirineus, i també dins l’àmbit de la zona d’influència rossellonesa (Ripollès, Garrotxa i Alt Empordà), cal tenir en compte, d’entrada, la presència de dos artífexs, si no dues línies. El primer treballà amb seguretat en els tres capitells de tipus corinti i seguí temes que apareixen a Lledó i a Costoja, amb un sentit del volum i la lleugeresa similars. D’acord amb això, aquesta part es vincula directament amb aquells dos centres i fins i tot és possible de pensar en unes mans coincidents, sobretot amb relació a Lledó, bé que incorporant algun element només visible, almenys pel que avui conservem, a Costoja. Les similituds amb el monestir empordanès, però, solament es poden ampliar pel que fa a l’estructura i a la composició de la façana, però no quant a la profusió decorativa. Cal entendre que no es comptava amb els recursos del priorat veí, malgrat que en part hom intentà de seguir-ne la línia.

Una segona tendència s’inicia amb l’altre capitell, tot i que per necessitat es respecten alguns elements dels altres per no trencar una mínima unitat. Prudentment cal admetre la possibilitat que es tractés d’un mateix artífex, no avesat a una temàtica aliena a la del capitell corinti (també a Lledó el capitell amb entrellaçat és el més pla quant a relleu). Però les diferències respecte als precedents són més clares en les arquivoltes, on el modelatge deixa lloc a formes més seques; i aquestes enllacen molt més amb altres portades del Rosselló i el Conflent o el Ripollès que no pas amb les altres dues repetidament esmentades. Al finestral es perd la coherència, en un intent de recuperar la profusió decorativa d’aquelles portalades, perduda en aquesta, i ens trobem davant una mà que complica els repetoris ja coneguts amb uns recursos tècnics rudimentaris.

En el primer cas s’enllaça, bé que no directament, amb el món classicitzant, potser amb similituds provençals i records de Sant Pere de Rodes, com a Lledó. La segona línia entronca amb l’àrea rossellonesa en un moment ja avançat. En aquest sentit, Joan Badia i Homs ha comparat aquesta portalada amb altres d’empordaneses, com les de Sant Pere de Navata, Sant Martí de Pau i Santa Maria de l’Om, a Masarac(*), que no deixen de manifestar unes clares similituds amb l’escola rossellonesa i els seus repertoris.

Cal pensar, en conseqüència, en una datació sensiblement més avançada que la del conjunt proper de Lledó (datat abans del 1186), o coetània pel que fa als capitells, sobretot els tres corintis. L’obra devia ésser continuada per l’altre artífex potser ja dins el segle XIII. D’aquesta manera, caldrà preguntar-se si hi té cap relació o significat la cessió de Santa Maria de Cistella, juntament amb altres parròquies, al priorat de Lledó, l’any 1204(*) (JCSo)

Bibliografia

Bibliografia sobre la forja

• Francesc Monsalvatje: Noticias históricas, vol. XVI, Olot 1908, pàg. 156.
• Pere Vayreda i Olivas: El priorat de Lledó i les seves filials, Barcelona 1930, pàgs. 170-171.
• Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280), vol. I, csic, Barcelona 1946.
• Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, 1964-65.
• Joaquim Gironella: L’església parroquial de Santa Maria de Cistella, “Revista de Girona”, núm. 80, Girona 1977.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-a (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 113 i 116-117. (JBH-MLIC)

Bibliografia sobre l’escultura

• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i de Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III-2, Barcelona 1918, 2a. ed. facsímil, 1983, pàgs. 698 i 764.
• Pere Vayreda i Olivas: El priorat de Lledó i les seves filials, “Biblioteca Històrica de la Biblioteca Balmes”, Barcelona 1930, pàg. 42, nota 4.
• Josep Gudiol i Ricarti Juan Antonio Gaya Nuño: Arquitectura y escultura románicas, dins Ars Hispaniae, vol. V, Madrid 1948, pàgs. 52 i 55.
• Marcel Durliat: La sculpture romane en Roussillon, vol. IV, Perpinyà 1954, pàgs. 40 i 59.
• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Barcelona 1974, pàg. 44.
• Joaquim Gironella: L’església parroquial de Santa Maria de Cistella. La seva esplèndida façana romànica fa anys que reclama una restauració, “Revista de Girona”, núm. 80, 1977, pàgs. 267-268.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 113.
• Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic, s. IX-XII, dins Història de l’Art Català, vol. I, Barcelona 1986, pàg. 221. (JCSo)