Santa Maria de la Sala (Jorba)

Situació

Vista des de llevant d’aquesta capella.

ECSA - M. Raurich

L’església, aixecada prop de l’antic mas de la Sala, és situada en un planell enfilat al ribatge esquerre de l’Anoia, a la banda sud-oriental del terme, no gaire lluny de Jorba.

Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG798054.

Per arribar-hi cal emprendre una pista (antiga carretera), que té inici al quilòmetre 550,8 de la carretera N-II. Poc després d’haver-la començada, just a l’indret on hi ha una guixera, a mà esquerra s’inicia el camí que porta al mas de la Sala (ara Can Cansalada), prop del qual hi ha l’església. Hom pot demanar la clau als estadants del mas esmentat. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de Jorba. No passà mai de ser una capella vinculada a la Sala dels senyors de Jorba.

El terme es documenta a partir del 960, any en què el comte Borrell donà al bisbe de Vic el castell de Tous, el qual afrontava amb el terme de Jorba. Una vila de Sala s’esmentava en un document de l’any 1012, en el qual l’abat Guitard de Sant Cugat del Vallès establí a Guadall, sacerdot, la meitat del castell de Clariana, el qual afrontava per la part de tramuntana amb la vila de Sala (ipsa vila de Sania) i s’ajuntava amb el terme de Jorba en la serra d’Albarell. Però per un document posterior no sembla que aquesta vila correspongui al lloc de la Sala on s’aixeca l’església de Santa Maria, ja que el testament de l’any 1185 del senyor del terme, Guerau de Jorba, i de la seva muller Saurina diu que el lloc on s’havia construït la capella era una sala dels senyors. Així, en l’esmentat testament deixaren a la capella de Jorba, que havien fet davant de la seva sala (reliquimus capelle de Jorba, quam fecimus ante salam nostram) un camp, diverses terres i vinyes i rendes situades al terme del castell de Jorba, i rendes als castells d’Òdena, Castellolí i Tous. Com que feia poc que l’havien construït, feren també una provisió de vestits, llibres i objectes litúrgics per al seu culte. Per tant, li donaren tota l’ornamentació eclesiàstica: un calze i una creu d’argent, dos canelobres daurats, les vestidures sacerdotals i els guarniments de l’altar. Manaren que hi hagués un capellà que cada dia cantés missa per les seves ànimes i que dia i nit cremés una llàntia davant de l’altar de la capella. Es tracta, doncs, d’una veritable dotació de la capella acabada de construir.

A redós d’aquesta capella vivien uns ermitans que tenien cura de la capella. Aquesta situació perdurà fins a l’any 1823.

Actualment continua tenint culte sense cap mena de periodicitat, i l’edifici es troba en un bon estat de conservació. (ABC)

Església

Planta de la capella.

F. Junyent - A. Mazcuñán

L’edifici, a desgrat de la seva simplicitat estructural, és un bell exemplar romànic, simètric i ben construït, compost per una sola nau capçada, a llevant, per un absis semicircular, que s’uneix amb la nau mitjançant un ressalt a cada banda, que fan la degradació entre ambdós cossos d’edifici, amb projecció a l’exterior, on s’interposen entre la nau i l’absis formant un escalonament ben marcat.

La nau és coberta amb una volta lleugerament apuntada, i aquest tret també es dona en l’arc que uneix els ressalts pre-absidals; l’absis, atès el seu perímetre semicircular, accepta una volta d’un quart d’esfera. Tots els paraments interns són recoberts amb una capa de guix decorada amb pintures modernes, que priva de veure l’estructura de les cobertes alhora que amaga el desenvolupament d’uns arcs torals, ara només insinuats, els quals potser havien existit realment, i més si tenim en compte que la capa de guix ocupa una posició avançada respecte als paraments originals.

El mur nord ha estat descarregat amb una arcada, a manera d’arcosoli, que acull un altar modern, alhora que es converteix en l’únic element que trenca la simplicitat compositiva existent des de bon principi als paraments interns.

Una finestra situada al centre de l’absis i una altra oberta al mur sud són les úniques obertures que permeten actualment el pas de la llum a l’interior del temple, deficientment il·luminat. La finestra absidal és d’esqueixada senzilla i respon a una refecció posterior; la que s’obre al mur sud, en canvi, s’adapta perfectament a l’obra romànica, per tal com té doble esqueixada i és coronada amb un arc de mig punt adovellat. Al mur nord, però, es perfila una obertura cruciforme que no arriba a perforar totalment la paret, tot i que abans, potser, l’havia foradada del tot. D’altra banda és probable que al mur de ponent n’hi hagués hagut una altra (la capa de guix obstaculitza veure-ho), la qual, si és que hi va ser, devia ser inutilitzada per l’adossament d’un casal, soldat en aquesta banda, on va residir l’ermità.

La porta, proveïda d’elements decoratius, s’obre al mur sud. L’horitzontalitat de l’edifici només és trencada per un esvelt campanar d’espadanya de dos pisos, amb dues obertures al primer i una al segon, que, d’altra banda, excedeix de bon tros el nivell de la teulada desplegada en doble pendent.

La simplicitat compositiva de l’edifici encara s’accentua més per la nuesa total de les façanes, que no mostren cap element decoratiu, llevat del portal ornat amb una certa sumptuositat.

L’aparell que conforma els paraments ha estat obrat amb carreus de mides mitjanes, ben tallats, però sense polir, que han estat disposats en perfectes filades horitzontals.

Aquest edifici, que no ha sofert modificacions importants, per les característiques que mostra s’adapta perfectament als models del segle XII, amb una tecnologia i uns trets estilístics concrets que el situen a la segona meitat d’aquest segle. El seu estat de conservació és bo. (FJM-AMB)

Portada

Planta, secció i alçat de la portada.

F. Junyent i A. Mazcuñán

Porta de l’església.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

A la façana de migdia s’obre una porta d’arc de mig punt amb arquivoltes i impostes decorades; han desaparegut, però, els dos capitells i les columnes que emmarcaven la porta(*).

Les arquivoltes i les impostes han estat treballades amb pedra calcària rogenca i es conserven en bon estat. La tècnica del relleu que presenten canvia segons el tipus de tema decoratiu emprat. Així, per exemple, el relleu de l’arquivolta externa, amb tema de ziga-zaga contraposat a l’angle, és molt profund i crea espais contrastats de llum i ombra, en canvi la segona arquivolta presenta una banda decorada amb un motiu de tres semicercles superposats i palmeta intercalada, de relleu molt planer i gairebé incís.

El repertori ornamental es troba repartit de la següent manera: la primera arquivolta, que sobresurt del parament del mur, presenta un tema geomètric de difícil descripció, que consisteix en dues bandes de ziga-zaga contraposades a l’angle, o bé la repetició en sèrie d’una “X” treballada també en angle; es pot interpretar, a més, com una repetició amb projecció convexa del motiu de quatre fulles en aspa que trobem a l’intradós i a la imposta. Aquest tractament s’observa clarament en la portalada de Santa Maria de Bell-lloc. La segona arquivolta és decorada amb una banda composta per la repetició de tres semicercles concèntrics, els espais lliures dels quals són ocupats per tres fulles lanceolades que s’obren en forma de ventall (palmetes). En la dovella clau la decoració canvia, contraposant quatre dels triples semicercles i definint una mena de creu. La tercera arquivolta presenta una cinta en ziga-zaga que reposa sobre una superfície plana i llisa. La quarta és una gruixuda motllura rodona i llisa, amb l’intradós decorat per una banda amb motius florals de quatre pètals allargats i en forma d’aspa, separats entre ells per una línia.

El conjunt de les arquivoltes emmarca una senzilla arcada de dovelles trapezoïdals, molt erosionades. Tant les arquivoltes com l’arcada de dovelles descansen sobre unes impostes esglaonades decorades també amb temes geomètrics.

L’esquerra està decorada amb dues bandes paral·leles de zigazaga separades per un filet prim. La dreta té una sanefa amb una sèrie de motius florals de quatre pètals ovals i allargats, un nervi central i un petit botó al mig; cada flor és separada de la següent per una creu lineal. Les fulles defineixen uns cercles imaginaris que s’entrellacen. La part superior de les dues impostes és llisa.

La temàtica decorativa de les arquivoltes, com la seva disposició en aquesta portalada, té un paral·lelisme molt sorprenent amb les arquivoltes que decoren les arcades de la galeria del pis superior del Palau del Bisbe de Barcelona (segle XIII). Les diferències són tan sols una tècnica més acurada i el fet que la segona arquivolta, també plana i ampla, no està decorada amb el tema primitiu de semicercles com a Santa Maria de la Sala.

Detall de la decoració que orna les impostes i les arquivoltes.

ECSA - J. Pahissa

Els temes ornamentals emprats tenen una llarga tradició que s’arrela en el món visigòtic, però que ha anat evolucionant en el període romànic. La variant tipològica del tema de ziga-zaga que presenta la portalada de Santa Maria de la Sala es troba també a la de Santa Maria de Bell-lloc, en les arcades del claustre de Tarragona, a la portalada de Siurana, en la decoració de l’antic porxo de l’Hospital de Tarragona, etc. Aquest tema perdura gairebé fins a la darreria del segle XIII. És important, però, no confondre’l amb el motiu de “punta de diamant”.

El tema dels tres semicercles superposats amb fulles intercalades en forma de ventall que té la segona arquivolta de Santa Maria de la Sala apareix també amb relleu molt pla a la portada de Ripoll, entre la quarta i la cinquena arquivolta(*), i a les arcades que decoren el capitell de la mort de Crist del claustre de Tarragona. Aquest motiu és una pervivència, dins l’art romànic, de temes populars que en època romana tardana es van barrejar amb el repertori clàssic, tal com ho demostren diverses urnes funeràries, com ara les de Sant Pere de l’Arboust, del Museu de Tolosa, de Vilamós, i esteles conservades que presenten el mateix tractament de relleu pla (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1983, vol. I, pàg. 247).

El motiu floral amb quatre fulles allargades i en aspa separat per un tipus de creu lineal és un tema que s’ha repetit gairebé sense variacions des d’època visigòtica(*) a Santa Maria de la Sala.

Datar aquesta portada no és fàcil, ja que s’hi troben elements primitius al costat d’altres de tardans, com ara l’ornament en zigazaga, desenvolupat entre la fi del segle XII i la darreria del XIII. D’altra banda, el seu paral·lelisme amb les arquivoltes del Palau del Bisbe de Barcelona ens portaria a situar-la al segle XIII. Tanmateix, el primitivisme que reflecteix la pervivència de motius i tractaments de tipus visigòtic duu a endarrerir la datació fins a mitjan segle XII, tot i que aquesta pervivència fins al moment final del romànic es podria explicar en llocs rurals i apartats dels grans centres i corrents artístics. (CPG)

Pica

Sembla que a l’interior de l’església es conservava una pica beneitera decorada amb el relleu d’una cara. La notícia de la seva existència és recollida per Pere Català i Miquel Brasó (Els castells catalans, vol. V, pàg. 248, núm. 70) a partir de l’esment de la peça dins L’àlbum Meravella. Actualment no se sap on es troba. (CPG-LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Carner, 1942
  • Pladevall, 1969-79, núm. 3304
  • Buron, 1980, pàg. 90
  • Riba, 1986, vol. I, pàgs. 349-350

Bibliografia sobre la portada

  • Riba, 1982, pàg. 416
  • Gavín, 1984, pàg. 135