Santa Maria de l’Om (Masarac)

Situació

Una vista de l’església des del costat de ponent, amb la façana, la part superior de la qual fou alterada en època barroca.

F. Tur

L’església de Santa Maria de l’Om, que constitueix una de les poques restes del que fou l’antic priorat d’aquest mateix nom, és situada a uns 500 m a llevant del seu cap de municipi, al veïnat del Priorat. Aquest petit nucli de població és format per quatre masies escampades i l’església, vora la riba esquerra de la riera d’Anyet, que s’aixecà en un indret ja habitat en època romana.

Mapa: 220M781. Situació: 31TDG985891.

Per arribar-hi cal agafar el camí que hi porta des del poble de Masarac. (JBH-MLIC)

Història

Santa Maria de l’Om fou una de les esglésies que el bisbe de Girona, Berenguer Guifré, donà l’any 1093 a Santa Maria de Vilabertran.

Segons que sembla, fou l’any 1139 que fou fundat el priorat canonical augustinià dependent d’aquest cenobi. Hom coneix els priors de l’Om des de l’any 1142 fins a mitjan segle XIV.

La pertinença de Sanctae Mariae de Ulmis i les altres dues esglésies (Sant Martí de Masarac i Sant Cebrià de Mollet) a la col·legiata de Vilabertran és confirmada per una butlla del papa Alexandre III de l’any 1176.

En les Rationes decimarum del 1279 apareix esmentat el prioratu de Holmo i el 1280 el prioratu de Calmo, sens dubte per transcripció errònia. En els nomenclàtors del segle XIV el Prioratus sancte Marie de Ulmo figura entre les cases monàstiques de la diòcesi.

L’any 1314 consta que només residien a l’Om quatre clergues seculars i el seu prior, Jaume de Llers. El priorat fou definitivament suprimit l’any 1592 pel papa Climent VII en secularitzar la comunitat de Vilabertran. Des d’aquesta data, Santa Maria de l’Om es convertí en parròquia de Masarac i l’antiga església de Sant Martí n’esdevingué sufragània. (JBH-MLIC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, edifici planificat originàriament, al segle XI, amb una sola nau, a la qual al segle XII foren afegides dues naus més, una per banda. Possiblement la nau del costat de tramuntana caigué al final del segle XVIII.

J. Rodeja, J. Falguera, J. Torrent

Actualment l’església de Santa Maria de l’Om és un edifici de dues naus amb sengles absis semicirculars. Tanmateix, l’observació de les estructures de l’edifici permet de comprovar que inicialment era un temple d’una sola nau amb la capçalera semicircular classificable cronològicament, pels elements que conserva, al segle XI. Posteriorment, al segle XII, hom afegí a cada costat de l’edifici sengles naus laterals més estretes, al mateix temps que era renovada totalment la façana occidental. Així, doncs, la primitiva església romànica d’una sola nau fou convertida en un temple de planta basílical de tres naus.

Possiblement aquest conjunt es perdé en època moderna. A causa d’una ensulsiada, la nau lateral de tramuntana arrossegà en caure la volta i tot el costat de tramuntana de la nau central. La reconstrucció d’aquesta part de l’edifici fou feta després i, si jutgem per la data de 1783 que figura en la decoració abarrocada de l’interior, l’enderrocament degué tenir lloc al final del segle XVIII. De la nau septentrional, només resten actualment alguns vestigis dels fonaments.

La construcció més antiga, romànica, correspon doncs al cantó meridional de la nau més ample dels que es conserven avui.

L’antic mur lateral de migjorn que actualment separa les dues naus i la meitat de migdia de l’absis major són les úniques restes del temple primitiu. El seu parament és de carreus petits de pedra calcària ben escairats i a la part inferior de l’absis hi ha algunes filades irregulars en trams no gaire llargs. No obstant això, en guanyar alçada el mur, hom aconseguí que s’arrengleressin a la perfecció.

L’absis té, com ja hem dit, la meitat de tramuntana refeta en època barroca amb obra de pedruscall. De l’antiga construcció visible només a l’exterior es conserva, a la part superior, la cornisa incurvada sobrealçada en una reforma posterior i part de la finestra central romànica. Era decorat amb arcuacions llombardes, de les quals només resten vestigis al contorn superior del mur antic.

Al mur lateral de migdia de la nau antiga foren oberts tres arcs de mig punt en afegir-hi la nau de migdia. Sobre aquests arcs resten encara dues finestres de doble biaix i arcs de mig punt decorades amb dents de serra, que foren inutilitzades perquè restaven a l’interior de l’esmentada nau.

De l’obra d’època romànica avançada que convertí el primitiu edifici en església de planta basílical només es conserva la nau lateral de la banda de migdia i la façana de tota la construcció. L’aparell d’aquesta part és de carreus de pedra calcària, més aviat grossos i ben escairats que s’afileren amb regularitat.

Al frontis hi ha la portalada formada per sis arquivoltes en gradació, llinda i timpà llis. Els muntants dels arcs havien tingut quatre columnes amb els corresponents capitells. Malauradament, només ha restat al lloc una columna amb el seu capitell decorat d’animals devoradors fantàstics que són situats als angles. Dels altres capitells, només han restat in situ els àbacs, de cavet. Dues de les arquivoltes d’aquesta portalada tenen ornamentació en relleu; una, amb forma de cordó trenat, i l’altra, amb boles o semisferes. La motllura que hi ha a la part superior de la llinda és incurvada.

Sobre aquesta porta s’obre un finestral de doble esqueixada format exteriorment per tres arcs de mig punt en gradació que arrenquen d’impostes incurvades. Totes dues obertures, la porta i la finestra, donen a la nau del costat nord, l’antiga nau central. A la part de la façana que correspon a la nau de migdia hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada i arcs de mig punt monolítics.

La part alta de la façana fou sobrealçada en època tardana, possiblement al segle XVIII. Sobre el frontis de la nau de migdia fou erigida una espadanya de dos arcs. El mur lateral de migjorn que correspon a la nau d’aquesta banda dóna al pati de la masia, resta de les dependències de l’antic priorat. Hi podem veure una porta i una finestra que conserven llurs arcs de punt rodó a l’interior, mentre que els exteriors han restat malmesos. Passa el mateix amb la finestra del centre de l’absidiola d’aquesta nau.

La volta és en secció de quart de cercle i té senyals d’encofrats; l’arc triomfal és de mig punt i la volta absidal de quart d’esfera. En època barroca l’obertura de dos dels tres arcs formers al mur de l’antiga església fou aprofitada per construir unes capelles laterals i hom inutilitzà la nau de migjorn; degué ésser aleshores que l’absidiola fou convertida en sagristia. Així, només restà dedicada al culte l’antiga nau central, la més gran de les dues que conserva l’edifici.

L’església de Santa Maria de l’Om és des de fa uns quants anys tancada i està mig abandonada; els actes religiosos se celebren al temple de Sant Martí, situat al nucli principal de la població.

Les dependències del priorat s’adossen al sud de l’església i són utilitzades com a masia. Formen amb l’església un pati rectangular on potser hi hagué, o hi havia estat projectat, un claustre, a una ala del qual potser pertanyen les restes d’un enbigat que fou adossat al mur del temple. (JBH-MLIC)

Portada

Un detall de la façana de ponent de l’església amb la porta d’entrada, amb llinda i timpà llisos i sis arquivoltes, algunes d’elles ornamentades amb motius esculpits simples.

F. Tur

La façana de ponent de l’església de Santa Maria de l’Om presenta una porta, formada per sis arcades en gradació, una llinda i un timpà llisos, separats per una motllura de secció incurvada, de cavet. El pes de les arcades recau sobre les pilastres i columnes situades a ambdós costats de la porta; actualment, tres de les quatre columnes han desaparegut; només es conserven els cimacis i una columna de fust cilíndric, allargat i sense decoració, amb el capitell corresponent. Les columnes interiors sostenien una motllura d’aresta concavada, ornada amb una mena de botons o boles semisfèriques (quarta arcada), mentre que les altres suportaven un ressalt decorat amb el conegut motiu del cordó trenat (segona arcada). Els cimacis més exteriors es prolonguen horitzontalment al llarg de tota la façana.

La composició d’aquesta porta i els elements decoratius que han estat utilitzats recorden esglésies com Santa Maria de Toluges. Sant Esteve de Llanars, Sant Cristòfol de Beget o Sant Pere de Navata, entre altres, situades al Rosselló o bé en zones properes a aquesta àrea geogràfica. En aquests tres últims temples apareixen els motius d’ornamentació esmentats (boles semisfèriques i cordó trenat), les pilastres i els dos parells de columnes que suporten els arcs en gradació; també la llinda llisa i el timpà són separats per una motllura incurvada del mateix tipus que la de Santa Maria de l’Om. Les diferències són mínimes i es redueixen bàsicament al fet que en algun cas (Navata), el timpà és decorat, a la presència d’una motllura en forma d’espiral i, finalment, al fet que el fust d’algunes columnes no és llis sinó acanalat o en forma d’espiral i presenta a la part superior un cos circular, a vegades decorat.

L’únic capitell que ha restat de la porta d’entrada. Correspon a la columna exterior del costat esquerre, segons l’espectador, i és decorat amb un tema d’animals.

F. Tur

El capitell, de pedra sorrenca(*), es troba en un deplorable estat de conservació a causa dels efectes de l’erosió. Malgrat tot, encara hi podem distingir alguns elements, a través dels quals intentarem definir més aquest caràcter rossellonès. Les formes bombades que hi ha als angles del capitell representen, segurament, els caps d’uns animals, de la boca dels quals pengen dues cames; a sobre hi ha dues volutes molt simples i una petita boleta; també podem observar els tres daus característics del capitell, amb el central possiblement decorat, i unes línies que recorren en diagonal tot el fons.

Durliat(*) considera que aquest últim detall és propi del taller de Serrabona. En un capitell del nàrtex d’aquesta església es troba representada la següent escena: sobre un fons de bandes diagonals només queden: “els condemnats devorats per les grans testes de lleons que acaben d’engolir-los: seques, com reduïdes als ossos, les cuixes i cames pengen de la boca dels lleons(*). Entre els temes més valorats i representats pels escultors romànics destaquen, per llur imaginació, aquells que fan referència als càstigs soferts pels pecadors. La literatura medieval cristiana i musulmana dedica un gran nombre de pàgines a descriure diferents tipus de turments infernals; en aquest cas, els renegats “eren engolits pel diable i vomitats, transformats en fembres prenyades que parien en el llac infernal per a ésser altra vegada engolides i repetir el mateix drama(*).

Així doncs, la portalada de Santa Maria de l’Om, tant pels elements decoratius com pel tipus de capitell, devia formar part del grup de portals d’influència rossellonesa. Per a Josep Puig i Cadafalch i Marcel Durliat els tallers del Rosselló són centres difusors de l’art romànic, els quals un cop van haver creat llurs caràcters artístics, van treballar a ambdues bandes del Pirineu. Aquests artistes rossellonesos, però, es dedicaren a copiar les primeres produccions, canviant a vegades algun petit detall. Aquesta raó pot explicar el gran nombre de temes, escenes i detalls repetits en moltes esglésies.

Per, la seva decoració, el capitell de Santa Maria de l’Om recorda, segons J. Badia i Homs, “la que trobem en capitells d’altres portalades de temples empordanesos del mateix període: Navata, Cistella i Pau(*). La relació amb el de Santa Maria de Cistella no ens sembla tan evident, ja que aquest té una temàtica més abstracta, on es barregen elements florals i enreixats, distribuïts per tota la superfície, amb uns caps de lleons als angles. Des del punt de vista de la concepció general del capitell la relació tampoc no és tan clara, ja que han desaparegut les extremitats dels monstres i les volutes i en el seu lloc i a manera d’àbac hi ha una franja d’on surten uns daus centrals.

Respecte al de Navata i Pau, certament l’escena representada és la mateixa, però manquen alguns detalls com el fons de bandes diagonals i les boletes damunt les testes dels animals; detalls que sí que trobem en altres capitells d’esglésies com Sant Miquel de Cuixà o Sant Esteve de Llanars, més llunyanes geogràficament.

A partir de l’any 1168, segons Durliat, s’inicia un període de gran expansió de l’escultura rossellonesa. A Catalunya, els temples afectats són, generalment, molt modestos, simples parròquies que amb l’afany d’equiparar-se amb els grans edificis religiosos dels monestirs o de les ciutats importants, eren equipats amb una porta decorada. En la repetició dels temes hom pot notar una degeneració, que també es fa evident en la composició i l’execució. Cal incloure Santa Maria de l’Om dins el grup d’esglésies del final del segle XII, en les quals l’artista no es complica ni a l’hora de realitzar les figures, ni a l’hora d’omplir les superfícies dels capitells, sinó que viu de l’herència dels seus avantpassats. (AAR)

Bibliografia

  • Jaume Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. XV, Madrid 1851, pàg. 222.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVI. Olot 1908, pàg. 102.
  • J. Riusi Serra: Rationes Decimarum Hispaniae, vol. I, CSIC. Barcelona 1946.
  • Lluís G. Constans: Girona, bisbat marià, Barcelona 1954.
  • Josep M. Pons Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1965-1965.
  • Antoni Pladevall: Els monestirs catalans, ed. Destino, Barcelona 1968, pàg. 58.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, Pàgs. 266-267 i 269-270.