Vila medieval de Martorell

Història

Tram inferior del riu Llobregat, vist des del Papiol, pas obligat de les antigues i modernes vies de comunicació que enllacen Barcelona amb l’interior i el sud del país.

ECSA - J. Todó

La vila de Martorell, bastida entre l’Anoia i el Llobregat, és un encreuament històric de camins. El poblament és antic. Han estat localitzades restes neolítiques i de l’edat del bronze a la Baldanya, el Pla i el torrent del Pelegrí i ibèriques al serrat de les Forques i el Pla. La romanització, intensa, ha deixat vestigis al pont del Diable, la vila de Martorell-Enllaç, Santa Margarida, Can Abat, Xàmenes, el Revall (darrere l’església parroquial), les Torretes, l’Argentera, el Castellvell de Rosanes i el Palau. La vila, documentada per primera vegada el 1032, ha estat identificada des del segle XVII, segons els autors, amb les antigues Subur, Tolobis, Rubricata, ad Finís i ad Pontem.

Per a Duran i Cañameras la formado de Martorell s’hauria originat a l’entorn d’un mercat sorgit entre dues cruïlles de camins: el pont del Diable i el Pontarró. La hipòtesi és prou versemblant. El mercat de Martorell ja existia el 1032 i tenia mesura d’ordi i oli pròpies (1091, 1212), i el 1282, per Sant Bartomeu (24 d’agost), ja se celebrava una fira a la qual acudien els vassalls del castell d’Eramprunyà. El comerç circula pels camins i el terme de Martorell era una malla de camins. El pont del Diable (durant l’edat mitjana era conegut amb el nom de Sant Bartomeu) donava accés al camí vell de Sant Cugat, el camí d’Ullastrell i Terrassa i el camí d’Olesa de Montserrat i Vacarisses, mentre que a l’entrada del Congost, al peu de la torre Griminella, fortificació d’origen romà, donava accés al camí de Corbera i Olesa de Bonesvalls i al camí vell de Barcelona, rectificat al principi del segle XV. Pel que fa a la cruïlla del Pontarró, el camí del pont del Diable seguia l’eix de l’actual carrer del Revall en direcció a l’Anoia, i era conegut per camí del mercadal o camí vell del mercadal. Al peu d’aquest camí, darrere l’església de Santa Maria, hi havia la porta de muralla del Mercadal, i el camí després de passar el riu a gual continuava fins al Pontarró i s’obria en quatre direccions: per l’Anoia, cap a Sant Sadurní, Vilafranca i Tarragona, i en cas de riuada, pel camí costaner de la Riba-roja; pel camí fondo cap a Piera i Igualada, amb drecera cap a la ruta de Tarragona; pel torrent del Pelegrí cap a Sant Esteve Sesrovires, i pel coll de les Carretes cap a Esparreguera i Montserrat. El pont construït per les legions romanes sobre el Llobregat (segle I aC), era l’eix ordinador d’aquesta xarxa de camins. El Pontarró (diminutiu de pont) ja existia al segle XI, i era situat sobre el torrent del Pelegrí, mentre que el primer pont de l’Anoia no es construí fins a mitjan segle XV. Al peu de la via entre el pont del Diable i la cruïlla del Pontarró hi havia tres esglésies: Sant Bartomeu (documentada el 1208), a l’entrada del pont del Diable; Santa Maria, l’església parroquial (documentada el 1032), al peu del gual de l’Anoia, i la capella eremitana de la Verge trobada del Pontarró, documentada al principi del segle XIV, a la cruïlla del Pontarró. Al gual de Santa Margarida, en el camí de l’Anoia, hi havia l’església de Santa Margarida (segles VI-XIII). A Santa Margarida, únic lloc del terme on fins ara s’ha pogut establir una connexió entre el món tardoromà i el medieval, Marc Mayer ha identificat un fragment de mil·liari de l’època de Maxenci (segle IV). Se suposava, segons una tradició recollida per Maspons i Labrós el 1886, que Santa Margarida havia estat la primera parròquia de Martorell, però també n’hi ha una altra, recollida el 1789 per Sebastià Santacana, capellà beneficiat de Martorell, que atribuïa la primacia parroquial a Sant Bartomeu.

Desconeixem els efectes de la invasió sarraïna i les circumstàncies del repoblament, però en el cas de Santa Margarida les excavacions arqueològiques realitzades des del 1972, dirigides per Alfred Mauri i Rosario Navarro, qüestionen la imatge d’un territori buit. La vida a Santa Margarida no es trenca, i quan es trenca és refeta immediatament. Duran i Cañameras creia que a Santa Margarida havia existit una població mossàrab destruïda el 985 per Almansor.

Durant l’edat mitjana Martorell formà part de la baronia de Castellvell de Rosanes. No sabem com es produí el procés de feudalització, però a mitjan segle XI els Castellvell ja hi exercien actes de domini, i el 1042 fundaren el monestir de Sant Genís de Rocafort. Foren senyors de la vila fins el 1228, i foren succeïts per la casa de Montcada (1228-1309) i de Foix (1309-1396). El centre de la baronia era el Castellvell, el castrum vetulum, documentat el 963, fortificació d’origen romà situada al terme de Castellví de Rosanes, a 4 km de Martorell, però quan s’esmenta per primera vegada la vila de Martorell el 1032 no és associada al castrum vetulum, sinó al castrum Rodanas, el qual ha estat identificat amb les restes conservades a les roques del Peiret, sobre la vila de Martorell, dominant el pas de l’Anoia i la cruïlla de camins de la Baldanya. És difícil esbrinar el paper jugat per tots dos castells durant la conquesta i el repoblament, sobretot quan a partir del 1041 el castrum vetulum també incorpora el topònim Rodanas, i encara es complica més quan en la documentació també apareix un Castellvell de Martorell i un Castell de Martorell. Pel que fa a l’etimologia, Rodanas (Rosanes), segons ha estudiat Josep Moran, podria derivar de Rotianes, terra rompuda, i estaria relacionada amb els primers artigaments. El topònim també és present al castell d’Eramprunyà: “castrum Rodanas, que vocat Erapruniano” (segles X-XII).

El Castellvell, el castell de Rosanes i la vila de Martorell eren probablement des de mitjan segle X les posicions clau de la línia del Llobregat. Dominar la cruïlla de Martorell permetia barrar els camins de la depressió Vallès-Penedès i tancar la via del Llobregat. El 1462, quan els jurats de Martorell demanen ajuda als diputats barcelonins per a sostenir la vila contra Joan II, ho fan amb aquest argument: “Martorell és la clau de Barcelona”, i durant la guerra dels Segadors, que la vila és escollida per deturar l’exèrcit reial, es fa aquesta reflexió: “Si es perd Martorell, es perd Barcelona i es perd Catalunya”.

La vila

La posició estratègica de Martorell ha condicionat la seva història i la seva estructura urbana. La vila és construïda de manera esglaonada sobre la falda de la serra de les Torretes, al peu del camí del mercadal, entre l’Anoia i el torrent Pregon, a l’entrada del Congost. El nucli inicial s’estenia entre l’aiguavés del torrent de Rosanes a l’Anoia, prop del gual del camí, i la plaça de les Hores (segles X-XII); durant el segle XIII creix fins al torrent dels Badals o de la Mina, a la Cambreta, i més tard, en una nova expansió de la vila (segles XIV-XV), s’edifica al Carrer Nou, on ja hi havia l’Hospital (documentat el 1216). Els carrers s’obren paral·lels sobre els vessants dels torrents i les seves cotes màximes solen coincidir amb les divisòries d’aigües. El desnivell existent entre el Revall i la plaça de la Vila és de 6 m; entre la plaça de la Vila i el carrer Lloselles, darrere l’ajuntament, de 8 m; entre la plaça de les Hores i la torre de les Hores, al Mur, d’ 11 m, i entre el Carrer Nou i el carrer de Dalt, 13 m. El centre de la vila és sobre la carena que divideix els vessants del torrent de Rosanes i el dels Badals, i és presidit per l’ajuntament, antiga casa forta dels Rosanes i Torrelles.

La vila era tancada de muralles i la seva configuració urbana era constituïda per un carrer dividit en quatre trams: Anoia, actual Santacana, des del riu al carreró de Sant Antoni; plaça del Pou, actual plaça de la Vila, des del carreró de Sant Antoni a la plaça de les Hores; carrer de la Font, actual Josep Anselm Clavé, des de la plaça de les Hores a la Cambreta, i Carrer Nou, des de la plaça de les Germanes Maestre fins davant de la plaça de la Creu.

Les muralles han desaparegut engolides pel creixement i les reformes urbanes, però encara se’n poden percebre vestigis a molts punts de la vila. El testimoni arqueològic més antic que coneixem és del segle XI, i fou descobert el 1969 al carrer del Revall núm. 65, a la casa del Sr. Francesc Ramon, darrere la plaça de la Vila. Es tracta d’un llenç de 4,75 m de llarg per 2,64 d’alt amb la banqueta en opus spicatum. El mur era perpendicular a la muralla i es va identificar amb la cara d’una torre quadrada. També hi ha cases al carrer de la Font, com per exemple a cal Dalmau i cal Ferreret, que conserven a l’interior restes de la muralla del Revall i el Marge gros, i al Carrer Nou, darrere de cal Forges, encara es pot veure la base de la muralla i la distància existent entre aquesta i les cases, mentre que al seu costat, a cal Dalmau, hi va haver fins el 1963 restes d’una torre rodona. Al mur del fossar de l’església parroquial es conserven vestigis de fortificació, probablement d’una torre, i al capdamunt de la Cambreta una casa fa servir de paret mestra un mur amb espitlleres tapiades.

La muralla de migdia s’iniciava al portal d’Anoia, a l’entrada del carrer Santacana, seguia la línia de les façanes enderrocades en 1960-67 en eixamplar el carrer del Mur (travessia de la N-II), i baixava per la Cambreta fins a arribar al portal de la Font. Després, probablement al segle XV, s’allargà per darrere del Carrer Nou fins a tancar al portal de Subirats, davant de l’actual plaça de la Creu. Aquesta muralla era coneguda pel Mur, i el topònim s’ha conservat en el nom d’un carrer.

Tancat entre el Mur i el Vall hi havia el Marge gros. La diferència d’altitud entre les cotes dels carrers del Vall, de la Font i el Carrer Nou, respecte de les del Mur i carrer de Dalt, dóna lloc a l’existència d’un marge amb una amplada de 12 m a l’hospital de Lloselles; 35 darrere l’ajuntament; 40 a la torre de les Hores; 50 al carrer del Mur núm. 85, i 40 al carrer de Dalt, amb una alçada màxima de 72 m al carrer del Mur i 67 al carrer de Dalt. Sobre aquesta feixa, utilitzada bàsicament com a horta, hi havia la Casa dels delmes. Les cases de l’esquerra del carrer del Mur són construïdes damunt d’aquest marge, i també s’hi enfilen les del carrer Lloselles, Clavé i Pere Puig. El carrer de Dalt, edificat al segle XVIII, ocupa l’últim espai de la feixa.

El Vall era el fossat que hi havia entre el peu del Marge gros i les eixides de les cases dels carrers d’Anoia, la plaça de la Vila, el carrer de la Font i el Carrer Nou, i rebia el nom de Vall superior. El fossat fou ocupat en el decurs dels anys i el topònim subsistí fins els anys 20 en el nom d’un carrer: el carrer del Vall, actual Lloselles.

La muralla de tramuntana era coneguda com el Mur inferior, i s’estenia des del portal d’Anoia al portal de Subirats. El sector entre el portal d’Anoia i el de la Font era conegut el 1671 com la Muralla Vella, suposem que en oposició a la muralla del Carrer Nou, construïda probablement al segle XV. Al peu del Mur inferior, entre el carrer d’Anoia i el carrer de la Font hi havia el Revall o Vall inferior, mentre que la muralla del Carrer Nou quedava penjada en un marge sobre els al·luvions del Llobregat i l’Anoia.

La vila tenia tres portes: a ponent, el portal d’Anoia, documentat el 1311, situat a nivell de l’areny del riu (una aquarel·la de Pier Maria Baldi del 1668 permet conèixer-ne l’aspecte). A llevant, l’expansió de la vila construí tres portals successius: la Volta del forn o de les Hores (segles XI-XII), adossada a una torre quadrada sobre la qual el 1686 es va instal·lar el rellotge públic (el portal fou enderrocat el 1925); el portal de la Font, construït probablement als segles XIII-XIV (els darrers vestigis van desaparèixer el 1975), i el portal de Subirats, situat davant de la plaça de la Creu (segle XV). El nom Subirats és probablement la forma degradada de sobirà: portal superior. Un gravat de Gabriel Bodenher dibuixat entre el 1707 i el 1708 el representa com una simple obertura a la muralla, sense torre ni fortificació. El 1752 aquest portal encara definia el dintre i el fora vila. La porta del Revall era situada a tramuntana, al carrer de l’Aigua, i donava accés al camí vell del Mercadal i al gual de l’Anoia. Francesc Santacana i Campmany (1810-1896) la pintà poc abans de ser enderrocada (vers el 1890). Al vall hi havia també dues voltes que comunicaven la plaça de la Vila amb el Mur, la de la casa dels Rosanes, actual ajuntament, enderrocada el 1936, i la del Campmany, derruïda el 1908. La comunicació entre els valls i els corredors de les muralles es feia pels actuals carrerons de la Independència, Aigua, Sant Antoni, Llibertat, Flors, Cambreta i Bailon. A l’estrep del Pont del Diable, davant de l’ermita de Sant Bartomeu, hi havia tres cases, i escampades pel terme de Martorell, una dotzena de masos i dos molins fariners.

El 1208 Guilleuma de Castellvell havia concedit l’exempció dels mals usos a tots els que anessin a viure entre el riu Anoia i el pont de Sant Bartomeu (del Diable). Aquesta carta acabà de perfilar l’estructura urbana de Martorell, i fins a mitjan segle XIX la vila ocupà estrictament l’espai de l’antiga franquesa.

Bibliografia

• Baucells, 1992
• Balanza, 1991
• Bolòs-Pagès, 1986
• Clopas, 1973
• Clopas, 1991
• Font i Rius, vol. III, 1983
• Duran, 1914
• Duran, 1927
• Duran, 1928
• Duran, 1936
• Mayer, 1987, pàgs. 10-11
• Morán, 1980
• Pedemonte, 1929
• Santacana, 1789, mns. 2469, fols. 340-354