La construcció de la novel·la catalana contemporània, a partir de la interrupció violenta del 1939, fou una operació molt complexa en la qual van intervenir elements molt diversos. Per exemple, el grup de Coyoacán de la revista “Quaderns de l’Exili” i la gent que feia El Pi de les Tres Branques, a Santiago de Xile. Quan Joan Sales, des de Mèxic, i Xavier Benguerel i Joan Oliver, des de Xile, van tornar en diferents moments a Barcelona, van acabar confluint en un projecte molt ambiciós: El Club dels Novel·listes.
Joan Sales, Núria Folch, llicenciada en filosofia pura, i la seva filla, la futura historiadora Núria Sales, s’havien exiliat a la República Dominicana i a Mèxic. Pensaven tornar, fins i tot, fins el 1945, per la via militar. Però de fet tenien tots els sentits posats en el seu nou entorn vital. Xavier Benguerel era qui se n’havia sortit més, perquè havia creat uns laboratoris farmacèutics a Xile. Però, alhora, tenia unes ganes irreprimibles d’escriure novel·les.
Tots ells veien molt clar que havien d’escriure i de fer escriure (i traduir) novel·les. Les raons eren molt evidents: només amb la ficció narrativa, pensaven, es podrien entendre i interpretar les realitats que havien viscut. I només amb novel·les catalanes, o en català, es podria satisfer un mercat de lectors gens menyspreable. El que no sospitaven és que alguna de les novel·les que promocionaren havia de tenir un èxit enorme, arreu del món.
Incerta Glòria
Joan Sales, que havia tornat a Barcelona i vivia al barri del Carmel, havia escrit una novel·la que publicà, escapçada per la censura: Incerta Glòria (1956). Gràcies a un informe favorable de Juan Goytisolo l’obra es traduí al francès i es publicà a Gallimard, París. Fou: Gloire incertaine (1962). La traducció anglesa tardà quaranta anys: Uncertain glory (Houston, 2002). Entremig, es feu l’edició catalana íntegra, a més de traduir-se al castellà i rebre diversos premis. En una enquesta als crítics sobre 800 anys de literatura catalana, amb motiu de la Fira de Frankfurt del 2007, dedicada a la literatura catalana, la novel·la de Joan Sales es va situar entre els deu primers títols.
Les descobertes d’El Club
Orígens d’una idea editorial
El primer volum d’El Club dels Novel·listes fou El testament, de Xavier Benguerel. Més tard, Incerta Glòria. Però els directors d’El Club volien, amb raó, inundar els lectors catalans de bones novel·les i es llançaren a la descoberta. Així, van publicar alguns dels títols de la literatura catalana contemporània que havien de ser més ben valorats per la crítica i el públic, i, doncs, que es van arribar a situar entre els més reeditats i traduïts. Per exemple, Bearn o La sala de les nines (1961), de Llorenç Villalonga, i La plaça del Diamant (1962), de Mercè Rodoreda, escrita a l’exili, a Ginebra, i rebutjada fins aleshores pels editors. A l’enquesta de Frankfurt, Bearn ocupa el quart lloc (i és la segona novel·la, després de Tirant lo Blanc) i La plaça del Diamant és al cinquè. Com que la novel·la de Joan Sales ocupa el novè lloc, ens trobem que El Club dels Novel·listes publicà tres de les deu millors obres de la literatura catalana.
Altres descobertes llançament d’El Club dels Novel·listes van ser Jordi Sarsanedas, Joaquim Amat-Piniella, Blai Bonet, Ferran de Pol, Rafael Tasis i Nicolau M. Rubió. Autors, tots ells, reeditats i traduïts. Més, és clar, altres títols de Rodoreda i de Villalonga, inclosa La Lulú (1970), que l’autor mateix definí com un “plagi” de la novel·la El carrer de les Camèlies (1966), de Rodoreda.
I les traduccions. Villalonga traduí El Guepard, del príncep de Lampedusa. Sales traduí El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazandzakis, encara que els catalans no siguin grecs, o Els germans Karamazov de Fiódor Dostoievski, encara que Sant Petersburg no sigui Barcelona.
La plaça del Diamant
Traduccions de La plaça del Diamant
De La plaça del Diamant se n’ha fet tota mena d’adaptacions i versions: una pel·lícula, un àlbum il·lustrat, una sèrie dramàtica per a televisió, tres videocassets, una adaptació teatral de gran format, lectures públiques a l’aire lliure i en espais tancats, exposicions, conferències, seminaris, vídeos, etc.
Bearn
Bearn o La sala de les nines ha estat traduïda a l’alemany, anglès, castellà, francès, hongarès, italià, neerlandès, noruec, portuguès, romanès, vietnamita i xinès. També se n’ha fet una pel·lícula i un vídeo, i hi ha una casa museu dedicada a Llorenç Villalonga. A part, altres obres seves han estat traduïdes també a altres llengües, a més de les anteriors: gallec, rus, serbi i txec.