“La massa de bosc destaca des de molt lluny a causa de les dimensions colossals dels seus arbres, que es distingeixen per mor del seu perfil superior, fet de línies horitzontals i paral·leles, com si es tractés de cedres… L’interior, tot i que les capçades es toquen, és menys dens que no és d’esperar. Els arbres més alts atenyen els 20 o 30 m des del sòl fins a les primeres branques, mentre que, de gruix, llurs troncs poden tenir fins a 2 m. Sembla que aquestes dimensions i la manca de branques baixes dificulta la presència de lianes, l’absència de les quals esdevé notable… De fora estant, els límits del bosc, tant cap al N com cap al S, es perden més enllà d’on arriba la vista.”
Era així com, a la darreria del segle XIX, veia els boscos brasilers d’araucària el botànic suec Carl Axel Magnus Lindman (1856-1928). Les exploracions botàniques de Lindman per Rio Grande do Sul (1892-94) —efectuades gràcies als fons amb què el naturalista i mecenes suecobrasiler A. F. Regnell (1807-84) havia dotat l’Academia Imperial de Ciˆencias brasilera i publicades, en suec, a Estocolm (1900)— són un clàssic dels estudis sud-americans sobre vegetació. S’hi dóna compte de la importància considerable de les araucàries en l’economia local, però també de la seva rellevància en el conjunt del paisatge. Les araucàries, en efecte, no són uns arbres qualssevol.
L’araucària brasilera, localment anomenada, “pinho” o “pinheiro do Paraná” (Araucaria angustifolia) dóna nom a la capital d’aquest estat, la ciutat de Curitiba, a partir de dos termes guaranís: “kuri’y”, que significa precisament ‘araucària’, i “tyba”, que vol dir ‘conjunt’. A l’altra banda del continent, als Andes xilenopatagònics, el nom local de l’araucària xilena, “pehuén” (A. araucana), fa referència al poble que habita des de temps immemorials la contrada, els araucans o maputxes, una branca dels quals són els pehuentxes. Un topònim major i dos gentilicis de primera magnitud, doncs, deixen constància permanent del destacat paper paisatgístic i etnobotànic d’aquests arbres singulars.
Les araucàries són una relíquia del passat, com la gran majoria de les gimnospermes, el grup dels pins, dels xiprers i dels avets. Al Terciari hi havia boscos d’araucàries de cap a cap del planeta; fins i tot se n’han trobat restes fossilitzades a Grenlàndia, algunes pertanyents a les mateixes espècies encara vivents avui dia. Actualment, tanmateix, a penes sobreviuen una dotzena d’espècies d’araucària, les dues sud-americanes esmentades i unes quantes més que creixen de manera esparsa a Austràlia i altres illes d’Oceania, com ara l’Araucaria heterophylla [=A. excelsa] de l’illa de Norfolk, que és l’araucària més comuna als jardins de l’Europa meridional, el “hoop pine” (A. cunninghamii) de Nova Gal·les del Sud, o el “bunya-bunya” (A. bidwillii) de Queensland. Són la romanalla imponent, però agònica, d’un passat esplendorós, del qual també ens resten els Agathis, l’altre gènere vivent d’araucariàcies, circumscrit a les illes oceàniques del Pacífic. A Nova Zelanda, el “kauri” (A. australis) és un dels arbres autòctons de més importància, i a les selves plujoses australianes, tant tropicals com temperades, se n’hi troben tres espècies, la més important de les quals, a les selves temperades del S de Queensland i del NE de Nova Gal·les del Sud, és A. robusta.
Les araucàries són una raresa magnificent, i potser precisament per això troben en molts jardins temperats el lloc que, en termes ecològics, els nega la seva modesta eficàcia competitiva en l’univers botànic actual. Aquesta valorització ornamental no és pas gratuïta, tanmateix. Es tracta d’arbres enormes, alts de 50 m, i més i tot, dotats d’una ramificació inconfusible. En efecte, les seves branques es disposen en pisos perfectament estratificats que parteixen d’un únic i dretíssim tronc central. En els exemplars vells, que poden tenir alguns segles, només la summitat d’aquest fust columnar presenta branques, de manera que l’arbre centenari pren l’aspecte d’un para-sol gegantí, amb la capçada reduïda a les barnilles d’una enorme ombrel·la sense tela. És per això que Lindman, amb raó, trobava tan inconfusible el perfil dels boscos brasilers d’araucàries.
Però això no és tot. Les araucàries tenen unes fulles singulars, com una mena d’escates verdes i sovint punxents que es disposen helicoïdalment —exponents del primitivisme del grup— i amb summa regularitat tot al voltant dels branquillons, de manera que les branques en queden completament revestides. Els individus femenins —les araucàries són dioiques— també tenen unes pinyes notables, remarcablement grosses, de la mida d’un meló. Unes pinyes amb tot d’esquames seminíferes molt nombroses (150 i més), també col·locades helicoïdalment i portadores d’uns pinyons molt grossos, de la mida d’una ametlla. Aquests pinyons tenen un elevat valor alimentari, i per això són de capital importància per a molts petits mamífers, rèptils i ocells, entre els quals el bell gaig blau americà o “gralha azul” (Cyanocorax caeruleus) dels boscos tropicals brasilers. El fet que les poblacions indígenes en visquin, i fins comercialitzin els pinyons, que es poden trobar en tots els mercats de l’àrea, constitueix una prova inequívoca de la significació d’aquesta font d’aliment en els ambients on viuen les araucàries, que solen ser sòls molt poc productius.
Les araucàries són poc exigents pel que fa als sòls, i creixen molt de pressa, en especial l’araucària brasilera; als 13-14 anys hi ha exemplars d’Araucaria angustifolia que ja superen els 5 m d’alçada. En aquest estadi la seva forma és piramidal, com la dels avets, car no adopten la de para-sol fins que arriben al seu segon segle de vida. La fusta d’araucària és molt apreciada, sobretot els troncs dels arbres vells (300-500 anys), per la seva rectitud, gruix i alçada. Per això corren perill: les seves àrees naturals de distribució, a la muntanya tropical brasilera (23-30°S) i al subtròpic andí (37-40°S), no paren de reduir-se. Uns gegants relictes, alguns amb diversos segles i fins potser algun mil·lenni de vida a l’esquena, que mereixen millor sort que morir destralejats.