Les camèlies són arbrissons escanyolits de flors, no pas fragants ni vistoses, però de coloració blanca puríssima o rosada. Les magnòlies, per contra, són arbres poderosos d’ampla capçada, amb fulles grans i brillants i flors enormes, d’aroma suau. Pocs caràcters tenen en comú, doncs, camèlies i magnòlies, excepte la seva bellesa ornamental, la procedència compartida de l’àmbit laurifoli i el fet d’haver alimentat innombrables vel·leïtats romàntiques, influïdes pel gust per les coses exòtiques i pintoresques, i cristal·litzades en l’admiració per aquestes plantes ornamentals.
El farmacèutic i botànic moravià Georg Joseph Kamel (1661-1706) ingressà a la Companyia de Jesús i el 1687 s’embarcà cap a les Filipines amb la intenció d’evangelitzar-les. Però hi desenvolupà també la seva afició per les ciències naturals i estudià la flora i la fauna de l’illa de Luzon. Recol·lectà plantes i animals i mantingué correspondència amb els botànics anglesos John Ray i James Petiver. Fou aleshores que es llatinitzà el nom, i així figura en algunes publicacions de l’època: Georgius Josephus Camellus.
En cap de les seves publicacions i llistes de recol·leccions no hi figura l’arbret de la camèlia, perquè aquesta planta no creix de manera espontània a les Filipines. Tanmateix, Carl von Linné, en el seu “Sistema Naturae” (1735), batejà amb el nom genèric Camellia, dedicat a Camellus, el gènere de plantes que al Japó eren anomenades “tsubaki”. Segurament, Linné pretenia retre un senzill homenatge al valuós i actiu corresponsal dels botànics anglesos, i ignorava que vinculava el nom del jesuïta a una de les plantes més emblemàtiques de la flora laurifòlia. Camellus probablement no veié en tota la seva vida una flor de camèlia.
El gènere Camellia, de la família de les teàcies, comprèn una vuitantena d’espècies arbòries i arbustives, sempre verdes, àmpliament distribuïdes pel continent asiàtic. Tenen fulles alternes, dentades i amb un pecíol curt, i flors grans, solitàries o sovint en parelles, aparentment sèssils pel fet de tenir un pedicel molt curt. Les espècies més notables del gènere són C. sinensis, la planta del te, i C. japonica, la camèlia per antonomàsia, el “yabutsubaki” dels japonesos, cultivada en jardineria per les seves belles flors. Altrament, les dones japoneses utilitzen l’oli que s’extreu de les llavors d’aquesta darrera espècie per a enfortir els seus cabells.
Les camèlies arribaren a Europa al principi del segle XVIII procedents de la Xina. El te, desconegut fins aleshores al continent europeu, començà a introduir-se a la cultura anglesa a mitjan segle XVII i en poc temps esdevingué molt popular. Les fulles seques s’importaven de la Xina a preus molt alts i per això hom es proposà d’aclimatar les plantes a Europa. La por dels xinesos a perdre un negoci tan fructífer els induí a enviar plantes de camèlia altres que les aptes per a preparar la infusió. Tanmateix, les seves flors bellíssimes fascinaren els jardiners britànics, que les cultivaren als jardins i hivernacles.
Les flors de camèlia no fan cap mena d’olor, però els nombrosos híbrids que se n’aconseguiren i l’obtenció de flors dobles per transformació dels estams en peces petaloides milloraren les camèlies fins a convertir-les en flors representatives d’una època marcada, sobretot, pel romanticisme europeu. En foren tan representatives que donaren lloc a dues obres molt cèlebres. La primera és la novel·la d’Alexandre Dumas fill (1824-95) “La dame aux camélias” (1848), adaptada al teatre i estrenada a París amb gran èxit el 1852, que relata la passió de Marguerite Gautier, una dona frívola, i el seu amant Armand Duval; el 1936 fou portada al cinema amb el nom de “Camille”, i Greta Garbo hi féu un gran paper. La segona és l’òpera de Giuseppe Verdi “La Traviata”, estrenada a La Fenice de Venècia el 1853 i inspirada en la dramàtica història d’amor de la cortesana Violetta i el jove Alfredo.
A Pierre Magnol (1638-1715), metge i botànic director del jardí botànic de Montpeller, li passà com a Camellus: li dedicaren un gènere que mai no havia vist. Magnol tingué la idea d’agrupar les plantes en famílies, que havien d’adoptar un nom derivat del gènere més representatiu. Així, Charles Plumier (1646-1706) dedicà a Magnol el gènere Magnolia que, en virtut d’aquesta innovació passà a integrar-se en la família de les magnoliàcies. És dubtós que Magnol hagués contemplat mai un exemplar viu de magnòlia, gènere de plantes nadiues del SE de l’Amèrica del Nord i d’Àsia i absent d’Europa, Àfrica i Austràlia (la irregularitat de la distribució d’aquest gènere indica un origen molt antic), ja que només a la darreria del segle XVII i el principi del XVIII començaren a cultivar-se’n a Europa els primers exemplars.
Entre espècies, varietats i una infinitat d’híbrids, el gènere Magnolia comprèn una vuitantena de tàxons difícils de classificar, alguns per la seva raresa i altres per l’abundància d’espècies cultivades, que no faciliten la comprensió de la variabilitat natural i geogràfica del gènere. Hi ha magnòlies caducifòlies de flors precoces que apareixen a la primavera abans que les noves fulles, i magnòlies perennifòlies, naturalment més apreciades com a ornamentals. Les seves flors, grans i senzilles, creixen solitàries als extrems dels brots, i tenen entre tres i sis pètals grans, de color blanc crema o lleugerament vermellós, d’una fragància suau molt agradable. Els fruits són fol·licles que es disposen al voltant d’un eix.
La magnòlia ornamental més comuna és Magnolia grandiflora, la magnòlia per excel·lència, un arbre enorme que fa unes flors grans molt aromàtiques. Les seves fulles, de color verd fosc i llustroses per l’anvers, tenen el revers tomentós, de color bru. Al Terciari, l’àrea de distribució de les magnòlies comprenia regions de l’actual continent europeu, però en desaparegueren amb les successives glaciacions; avui poblen de nou amb èxit molts jardins i parcs mediterranis, on al juliol i a l’agost treuen flor. Tot i que no se sap exactament quan s’introduïren a Europa com a arbres cultivats, en general es creu que fou cap al 1720. Abans, però, ja es cultivaven als Estats Units i a l’Amèrica del Sud.
Per la seva sorprenent bellesa, Magnolia grandiflora es convertí en un símbol del romanticisme als estats del Sud dels Estats Units, i fou un dels emblemes de l’exèrcit confederat durant la guerra civil nord-americana. La seva flor representa l’estat de Louisiana i, juntament amb l’arbre, també el de Mississipí, i ha servit d’inspiració de diverses obres teatrals i poètiques. Actualment, al Regne Unit, els entusiastes membres de la Magnolia Society dediquen els seus esforços a protegir, propagar i estudiar les diverses espècies, varietats, culti-vars i híbrids de magnòlia, planta que qualifiquen d’‘aristocràtica’…