Sant Hilari Sacalm

Situació

L’església parroquial de Sant Hilari Sacalm es troba al centre de la vila antiga, de la qual presidia la primitiva sagrera i més endavant la pobla o població, amb privilegis i exempcions concedits pels senyors de Solterra.

Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG594366. (APF)

Història

De l’església parroquial de Sant Hilari Sacalm, dedicada al bisbe de Poitiers, hom té constància a partir de l’any 922, juntament amb les veïnes esglesioles de Santa Margarida de Vallors, Sant Mateu de Joanet i Santa Maria de Mansolí, sota la jurisdicció del castell de Solterra. L’origen de l’església, però, sembla trobar-se en la fundació que els francs, mercenaris de Guifré el Pelós, realitzaren a la darreria del segle IX, en un lloc pla elevat, “ipsa calmo”.

La donació de l’alou a la canònica de Vic per part de Ramon Guitard el 1109 en comportà la renovació al darrer terç del segle XII; el primer de maig del 1199 rebé la consagració.

A la primeria del segle XIII passà a mans dels nous senyors de Solterra, els Paba, als quals succeïren els Vilademany i els Gurb. En l’actualitat es conserva a l’església el sarcòfag petri de Ramon de Gurb (mort el 1400) i la seva esposa, Alamanda de Blanes (morta l’any 1393).

Els terratrèmols que assolaren el país entre el 1425 i el 1428 enderrocaren el campanar i calgué, doncs, una profunda renovació; el 1480 va ésser de nou consagrada.

La jurisdicció de l’església passà, al segle XVI, als Sarriera, que la retornaren a la vegueria de Vic l’any 1698.

Posteriorment, l’antiga construcció sofrí diferentes modificacions que canviaren l’estructura i li donaren la imatge actual, que exemplifica la successió dels múltiples estils amb els quals fou reconstruïda. Al segle XVI s’afegiren noves capelles laterals que es referen entre els anys 1831 i 1856 amb la partició de l’espai de culte en tres naus; a causa de la legislació imposada el 1854 en relació amb la pesta de còlera que patí la població, fou suprimit l’antic cementiri parroquial annex a l’església. Les noves voltes construïdes el 1877 refermaren el taulat, que s’acabà definitivament el 1893. La façana fou reformada el 1870 i, ja al 1921, es posà fi a les obres amb l’alçament de l’actual campanar. (JAM)

Església

L’església va ser objecte d’un seguit de transformacions a partir del segle XVI, que van culminar al final del segle passat. De l’obra romànica avui només resta visible un tros de mur de pedra ben tallada, del segle XII, situat a la seva part de migdia, mirant al carrer, al qual correspondria la portada amb arquivoltes esculpides; a l’interior del temple resten diversos elements d’aquesta obertura. (APF)

Portada

Arquivoltes de l’antiga portada romànica que actualment emmarquen la porta del baptisteri de l’església.

M. Catalán

A l’interior de l’edifici actual, sota el cor, hi ha fragments provinents de la porta romànica (i que des del 1856 fins fa ben poc havien estat conservats al cementiri), en concret dues arquivoltes i dos fusts de columnes, que formen part d’un muntatge en el qual els capitells, les impostes i les bases són noves. Els fusts són llisos i fan 1,47 m d’alçada. Les arquivoltes, en canvi, presenten decoració esculpida, distribuïda sistemàticament al llarg de les diverses dovelles que les componen. Així, la més tancada conté un entrellaçat de cintes resseguides d’estries, i la superior, una successió de palmetes contraposades.

Ambdós motius, geomètric i vegetal, estan estretament relacionats amb els repertoris propis de centres com ara la catedral de Vic i dels que en depenen, alguns dels quals se situen precisament a la regió de les Guilleries. El seu tractament detallat i nítid, malgrat una certa tosquedat, manté igualment aquesta vinculació osonenca que no descarta les relacions amb la decoració del monestir de Ripoll. En aquest sentit, coincidim plenament amb l’opinió que sosté el paral·lelisme amb conjunts com Santa Eugènia de Berga i Santa Maria de Vilalleons, i que situa el conjunt cap a les darreres dècades del segle XII, en relació amb la data ja coneguda del 1199 (Pladevall-Serradesanferm, 1986, pàg. 40). (JCSo)

Bibliografia

Bibliografia general

• Pladevall-Serradesanferm, 1976; Monsalvatje, XVII. 1909, pàg. 99.

Bibliografia sobre la portalada

• Pladevall-Serradesanferm, 1986, pàgs. 40 i 48.