La Seu d’Urgell
Vista aèria de la Seu d’Urgell amb la catedral i el nucli històric en primer terme.
ECSA - TAVISA
En una zona bastant extensa, a les planes al·luvials del Segre voltades per altes muntanyes, és a dir, a l’Alt Urgell, hi ha poblacions antigues i importants, com ara la Seu d’Urgell, Castellciutat, Castellbò i Organyà.
Si hom vol tractar dels orígens de la Seu d’Urgell, cal remuntar-se a l’època romana, època en què el primitiu nucli de població urbana es trobava al lloc de Ciutat, l’actual Castellciutat. En el mateix lloc, el més estratègic a cavall del turó que domina la plana al·luvial creada pel Segre i la Valira, es va establir el primer nucli humà per la necessitat de domini i de vigilància d’una cruïlla de camins, els que formen l’eix de comunicacions d’aquesta zona pirinenca al llarg del llit dels dos rius. Era segurament el poblat prehistòric d’“Arsedurgui, sobre el qual es devia situar la ciutat romana Orgia o Orgellia, ja esmentada per Ptolemeu, Estrabó i Plini. D’ella deriva el nom de Ciutat vigent fins ara, mentre que els d’Orgia o Orgellia pertanyen a la llengua autòctona d’origen bascoide.
Sigui com sigui, una ciutat romana, que no era un nucli nou, vigilava l’encreuament dels camins de Cerdanya i Andorra cap a Lleida, i era un focus indiscutible de romanització i de cristianització. No pot sorprendre, doncs, que la primera notícia concreta sobre aquesta ciutat correspongui al seu bisbe sant Just, present al II Concili de Toledo (527). Per tant, la ciutat com a centre civil de la comarca esdevingué naturalment seu episcopal, característica que li donà el nom definitiu entre el 516 (data del concili de Tarragona on no consta cap bisbe urgellès) i l’any esmentat, i també cap d’una diòcesi. Com a conseqüència de tot això, va adquirir gran prestigi i riquesa, decisius per al desenvolupament de la població.
Si la primera notícia escrita —i per tant històrica— sobre la ciutat del turó parla de la seva importància per ser la capital civil i religiosa d’un territori durant el domini de la monarquia visigòtica de Toledo, aviat patí les conseqüències de la invasió musulmana, poder que perdurà aquí pocs anys de manera directa fins a la conquesta franca portada a terme entre el 785 i el 788, poc després de la de Girona.
Un cop convertides en frontera entre l’imperi carolingi i l’Espanya musulmana, l’Alt Urgell i la Cerdanya conegueren les ràtzies successives dels exèrcits sarraïns que seguien la ruta de Lleida a Llívia. La pitjor sembla la del 793, any de la desfeta sarraïna a Septimània, on ’Abd al-Malik fou vençut per Guillem de Tolosa davant Carcassona i es retirà per la ribera de l’Aude a Cerdanya i per la vall del Segre cap a Lleida. Durant la retirada devia tenir lloc la destrucció de la primitiva ciutat d’Urgell, entre d’altres, inclosa la seva catedral visigòtica. Així comprovem com tot just acabada de pacificar pels francs aquesta zona dels Pirineus, que més endavant serà anomenada l’Urgellet, patí dues batzegades sensacionals amb la destrucció de la ciutat i la crisi provocada per la repressió de l’heretgia adopcionista. Són dos esdeveniments fonamentals, perquè tant la destrucció com l’heretgia foren les causes que provocaren el trasllat de la seu episcopal a un nou emplaçament.
Naixement de la Seu d’Urgell
La restauració de la seu en el nou establiment de la vall, on nasqué el vicus Urgelli com un barri de la ciutat, és un fenomen semblant al de Vic, però aquí era un raval ortodox en contraposició amb la ciutat heretge. El trasllat del centre eclesiàstic, la implantació de la regla benedictina al monestir de Tavèrnoles i el càstig del bisbe herètic coincidiren vers l’any 800 o poc després. Sigui l’obra d’un comte o d’un bisbe, es plantegen diverses qüestions sobre l’establiment humà a la vall, que necessitava gent, aigua i una defensa militar contra els sarraïns. Ací l’aigua no era problema, i tampoc no ho eren els homes, a causa de la superpoblació dels Pirineus en aquella època. La defensa era més difícil al fons d’una vall, però cercaren una petita elevació del terreny o esperó entre el riu Segre i un torrent, que cenyirien i defensarien durant segles la Seu, i ací potser hi bastirien una mota, per tenir una protecció més eficaç.
El fet és que el nou establiment humà, ben defensat per mitjà d’una fortalesa i d’un tancat de fusta —com era el costum de l’època— i després amb construccions més sòlides, oferia tanta seguretat que fou seu episcopal, una vegada la traslladaren des de l’esmorteïda civitas del turó al vicus de la vall. A la segona meitat del segle IX ja tenia una catedral tan ben dotada com manifesta la famosa acta conservada encara avui dia al seu arxiu.
L’actual Castellciutat és anomenat Civitas fracta pel fet de tenir un raval a la plana a mitjan segle X, quan fou reconstruïda la seva església, mentre que a recer i sota la protecció de la catedral de Santa Maria del Vicus es bastien les cases dels eclesiàstics, dels seus servidors i dels vassalls. Es desenvolupà un nucli rural habitat sobretot per pagesos i ramaders, guerrers per necessitat, i cresqué malgrat que la seva situació no era apropiada des del punt de vista sanitari, segons la docta opinió del metge Jaume d’Agramunt, professor de l’Estudi de Lleida a mitjan segle XIV. El metge, que en això seguia la idea d’autors musulmans, adduïa com a causa de la propagació de la pesta la manca de ventilació: “Altra rahó per què ve pestilència particular asseynnaladament en una ciutat, és per ço car està en loch pregon e ha montaynne altes a totes parts, e. ls vulgars dien a aytal ciutat, ciutat o loch offegat, e aytal és la Seu d’Urgell, car aytal loch no.s pot bé eventar; eventament és una cosa que tol a l’àer putrefacció, per què los vulgars posen los draps a aventar e a orejar per ço que no.s podrisquen ni.s tiynnen.”
Que la situació de la nova població no era tan dolenta, ho demostra el seu arrelament i la seva creixença al llarg de la vall, entre el Segre i un petit afluent; és a dir, la xarxa hidrogràfica que configurà la forma triangular de la Seu medieval juntament amb el camí de Cerdanya anomenat strata mercatera o francesa.
Desenvolupament de la vila urgellesa
L’etapa següent de la història de la Seu es pot definir com de creixement de la vila a l’ombra de la primera catedral. No lluny d’aquest edifici s’alçà gairebé al mateix temps i enmig de camps i vinyes l’església de Sant Pere, al mateix lloc on sant Ermengol bastí el temple ara anomenat de Sant Miquel, amb idèntica orientació que la catedral. Tot el nucli d’esglésies i cases quedava protegit pel torrent que recollia les aigües de pluja de la part alta, vers el pla de les Forques, alimentava molins i protegí la Seu —mancada d’una bona muralla— fins a la baixa edat mitjana.
Els habitants, establerts sota la protecció de les dues esglésies, eren eclesiàstics i laics que devien pertànyer al domini del bisbe i del comte, llurs senyors, ja que es tractava d’una senyoria. Factors essencials que afavoriren el desenvolupament de la població foren la protecció de les autoritats i de les defenses, la fertilitat de la vall i l’existència d’un mercat i després d’una fira; aquestes circumstàncies convertiren la vila en el centre comarcal en lloc del Castrum de Civitate.
Designada ja al segle X amb la paraula Sedis en el topònim, tot i coexistir amb la forma vicus Orgelli que recorda el seu origen com a raval de l’antiga ciutat, la vila continuà el seu engrandiment al voltant del nucli eclesiàstic, ampliat mitjançant la construcció de l’esglesiola de Santa Eulàlia, vora l’absis de la catedral. El nombre de cases també augmentà excepte per la banda est, on un desnivell del terreny protegia la població que aviat s’allargà paral·lela al riu. Hi ajudà sens dubte l’avenç victoriós de la reconquesta catalana i aragonesa durant el segle XI, del qual es beneficiaren els urgellesos integrats en l’exèrcit dels seus senyors.
En aquesta època d’expansió del comtat, l’Alt Urgell, allunyat de les fronteres i dels centres polítics del país, quedà marginat i fora de l’interès dels seus comtes, que foren substituïts pels vescomtes —anomenats primer d’Urgell i després de Castellbò— i pel bisbe de la Seu; ambdós dirigiren els assumptes interns després de dividir-se el domini de la zona. Aleshores el prelat i el capítol arribaren a ser plenament senyors, entre d’altres, de la vila de la Seu. De tota manera la protecció dels comtes i la seva munificència envers la catedral no cessaren: li concediren part de les pàries, dels impostos cobrats per ells al mercat i a la fira de la vila, etc. Precisament en una d’aquestes donacions hi ha esmentats per primera vegada els habitants de la Seu, els urgellesos, que anomenaven vicus la població, mentre que la forma Sedis corresponiaal món eclesiàstic; al mateix temps apareixia el terme villa, que acabaria esbandint el primer dels esmentats.
Si ens preguntem el motiu de tanta generositat per part dels comtes envers la catedral, pensem que la resposta pot ser el prestigi del bisbe Ermengol i les grans empreses promogudes per ell, com la construcció de la nova catedral, de les esglésies de Sant Miquel i de Sant Pere i dels ponts de pedra. Dins el moviment de renovació espiritual i d’activitat constructora del prelat i dels seus successors immediats es podria situar també la construcció de capelles annexes a la catedral, anomenades esglésies de Sant Just “in vico” cap al 1021, i del Sant Sepulcre existent ja el 1092, i el naixement de l’almoina i de l’hospital de la catedral, o almenys ambdós apareixen esmentats uns anys després de la seva mort. La contribució dels urgellesos a les construccions i a les obres benèfiques és un exponent de la seva pietat i també d’un cert benestar. Al mateix temps pot correspondre a aquest segle l’edificació de la torre circular de la residència episcopal, que es devia completar aviat amb una sala rectangular, com altres construccions contemporànies, per exemple el castell de Mataplana.
La vila nova
El continuat moviment expansiu de la població correspon a un fenomen general a tot l’Occident, malgrat el contratemps d’uns anys de fam i potser també d’epidèmia, que s’estenen del 1093 al 1096, quan la fam “afligeix tota la terra des d’Itàlia fins a Sant Jaume de Galícia”, segons una informació contemporània escrita a la mateixa seu.
Superats aquests anys crítics, els urgellesos, cada cop més nombrosos i conscients de la seva força, a causa de les possibilitats d’emigració que els oferia la reconquesta de Lleida, demanaren al bisbe una major llibertat per mitjà de l’abolició dels mals usos, petició concedida el 1165, pel senyor; queda ben clar, doncs, que la vila era una possessió del patrimoni de l’església d’Urgell. A més de l’exempció de l’eixorquia, els prelats van prendre altres decisions favorables a la població, com la construcció de molins tan necessaris per a l’agricultura, que eren situats a l’entrada del torrent, a Capdevila, o a la sortida i més a la vora del Segre, a Soldevila. Funcionaven per mitjà de l’arrendament i del treball d’un moliner segons el corresponent contracte, per exemple el del 1196.
Les obres promogudes en aquesta època foren l’actual catedral, la romànica —la de Sant Ermengol estava a punt de caure—, que és una fortalesa imposant, i la millora del sistema defensiu, part del qual devien ser les portes d’entrada ben fortificades — l’arc de Santa Maria n’és un testimoni—. La manca d’un recinte emmurallat no permeté als urgellesos resistir l’atac del poderós exèrcit del comte de Foix, qui els obligà a redimir-se pagant-li l’elevada suma de 30 000 sous (1195). Fou després del desastre que hom decidí d’emprendre la gran obra de fortificació.
La població urgellesa havia crescut tant que ja en els primers anys del segle XIII és documentada una distinció ben clara entre la vila vella i la vila nova, o sigui el nucli antic i la seva expansió.
De tota manera, per a designar la Seu en conjunt era habitual dirne la vila, mentre que la paraula civitas quedava reservada a l’antiga ciutat del turó.
La vila nova, situada al nord de la vella, atragué un servei públic, tan important en una comarca rural, com és el de la bladeria, és a dir, la utilització obligatoria de les mesures oficials del blat i altres grans, mitjançant el pagament d’una suma al senyor. Les mesures, com el forn, la carnisseria, els molins, etc., pertanyien al senyor, el bisbe, i ell les arrendava, a mitges, a un o més arrendataris encarregats de fer la feina i cobrar l’impost en diner o en espècie.
Els primers dies de l’any 1212 el bisbe prengué una interessant decisió, potser a precs dels arrendataris o dels prohoms de la ciutat: el trasllat de la instal·lació de l’esmentat servei de la vila vella a la nova, el punt d’unió de les quals, el mercat, s’havia convertit en el centre comercial de tota la població.
Podria pertànyer a aquest moment expansiu la construcció de l’església de Sant Nicolau, a la vila nova, traslladada d’un emplaçament un xic més llunyà, on potser fou destruïda pel setge de la Seu del comte de Foix.
Al mateix temps es desenvolupaven altres viles, com la capital del vescomtat de Castellbò, que cresqué en un espai molt reduït dalt del turó —dominat pel castell i limitat per un barranc— i de diverses rieres. També Organyà, ben situada en el camí principal, millorà amb la nova església reedificada pel bisbe Ermengol. Devastada per un incendi l’any 1090 es portà a terme la reconstrucció del temple a càrrec del senyor de Caboet i el prelat urgellès Bernat Guillem, que hi instal·là el priorat canonical, després collegiata, que tingué el domini jurisdiccional de la vila amb independència de la mitra.
Apogeu urbà durant el segle XIII
Pels volts del 1200 la Seu d’Urgell, després del saqueig infligit pel comte de Foix, inicià la construcció del recinte emmurallat que li donà definitivament el caràcter de ciutat. Continuaren formant part del sistema defensiu, del tot o en part, els edificis de pedra situats al llarg del riu: la catedral i les dues esglésies de Sant Ermengol, l’esglesiola de Santa Eulàlia i la residència episcopal.
No es pot afirmar que el recinte fos únic, perquè es podia seguir el parer de fortificar millor la vila vella tot fent una murada juxtaposada per tal de protegir la vila nova. L’existència cap a la fi del segle d’un mur forà amb un vall major i del vall interior o vell —que es traspassava per mitjà de ponts per a enllaçar amb els nous carrers— demostra la creixença de la ciutat i les successives etapes de la laboriosa construcció d’un recinte de murs irregulars i complicat. Es completava amb la barbacana a l’exterior del portal sud, el del Maell, i després l’anomenada de Trasdors. El 1289 ja hi havia cases entre la primera barbacana i el vall major, en el barri de Soldevila.
A l’interior quedaven les cases dels canonges que donaren nom al carrer principal, el de Santa Maria, l’hospital dels clergues i després els dels prohoms o de la vila, el forn i la carnisseria i les cases dels urgellesos, mentre que a fora de les portes de Capdevila i Soldevila hi havia molins. Aquests topònims ja es troben documentats a partir del 1168 i corresponen a la primera expansió urbanística.
A la mateixa època nasqué la vila nova d’Organyà, promoguda pel comte de Foix contra el domini del prior, fins a la signatura d’un pariatge el 1232 mitjançant el qual s’establí un condomini i es consolidà el nou barri amb el seu mercat.
L’expansió ciutadana urgellesa es féu, com a les altres poblacions contemporànies, al voltant d’una església o mercat o per parcel·lació d’una gran propietat; eren els “pobles”, o populationes en llatí, que reberen el nom del principal propietari (oblidat al cap d’un temps) o el d’una església. Dins les viles i els pobles urgellesos, els carrers es formaren seguint una doble orientació, la nord-sud marcada per la xarxa hidrogràfica i la d’est-oest determinada per la via de Cerdanya. El nord era la zona de Capdevila que limitava amb l’horta de la Valira. Tot i haver-hi els molins i el seu rec, el que corria pel carrer de Santa Maria i després pel vall, s’anà poblant primer en la seva part est, vora l’església de Sant Nicolau i el seu cementiri, mitjançant la pobla del mateix nom, també dita a la fi dels segle XIII d’En Foix. Aleshores ja devia existir el carrer de Sant Nicolau, que encara perdura, per a comunicar l’església d’aquest nom amb la de Sant Miquel, després convent dels frares predicadors. Aquí també es formà una pobla amb el nom de l’església o el de Cerdanya, per la proximitat del portal en aquesta direcció.
Cal situar l’origen de l’esmentada pobla de Guillem de Foix, un gran propietari, abans del 1279, data en què es recorda el camp d’aquest personatge parcel·lat per fer-hi horts; l’edificació d’una casa per a cada un dels propietaris dels horts devia resultar ben fàcil. Tot era obra dels veïns sota la vigilància de l’encarregat de l’urbanisme i de l’administració, el batlle episcopal, ofici que requeia sempre en un cavaller.
Extramurs, a Capdevila, edificaren el seu convent els frares predicadors, quan s’establiren a la Seu per combatre la difusió de l’heretgia albigesa en la contrada, exactament el 1273. Aquest primer convent, que tenia un hort, limitava amb altres horts i amb la pobla d’En Tavascan, ja difunt l’any 1289. La influència dels dominicans fou notable i aconseguiren el suport dels fidels per tal d’edificar casa seva, com es veu en les nombroses deixes testmentàries.
Al centre de la població hi devia haver el Carrer Obscur — esmentat en els pariatges d’Andorra—, el de Sant Jaume, etc. Al sud, a Soldevila, la població va créixer no gaire lluny de la residència episcopal, vora el maell o escorxador, seguint el camí cap al Segre i el pont de la Boixedera. Com que el primer escorxador es trobava al mercadal —hi era el 1168— el seu trasllat al sud de la casa del bisbe per deixar més lloc als venedors va atreure gent al seu voltant, sobretot carnissers, fins a constituir el carrer que encara porta aquest nom. Aquí i a Capdevila l’expansió progressava, mentre que les eres de les cases i els horts quedaven entremig, conformant tot plegat un paisatge mig urbà mig rural. Els espais buits anaren disminuint progressivament i les construccions sortiren fora els murs durant l’etapa de prosperitat anterior a la terrible epidèmia de la Pesta Negra.
La població i els seus primers privilegis
La “família” dels membres del clergat devia constituir el primer nucli de la població urgellesa juntament amb els homes del comte. Si en part uns eren serfs i molt pocs esclaus sarraïns, molts gaudien de llibertat com es desprèn de la seva actuació documentada. Podien ser pagesos, pastors, porquers, servidors en general dels poderosos eclesiàstics, armats en moltes ocasions, ja que són designats com a “mesnata” al servei del futur prelat Ermengol en el testament del seu oncle, el bisbe Sal·la d’Urgell, que els llegà vint modis de blat per a la seva manutenció l’any 1003. El mateix tipus de població es trobava a Castellciutat i a Castelló, però al servei del comte i del vescomte.
Des del segle X hi hagué noves aportacions al nucli de la Seu, quan algunes branques de famílies nobles s’establiren al costat dels seus parents canonges units aviat en la vida canonical (1010), mentre que Castellciutat era la residència oficial dels comtes d’Urgell; sembla que hi va morir el comte Borrell (993), gran protector de la catedral urgel·litana, que l’escollí com a lloc del seu enterrament.
Si ens fixem en els propietaris aloers, veiem que sobresurten de la massa servil i d’altra banda poden ser masovers. Afavorits amb franqueses pels primers comtes, formaren comunitats camperoles lliures al voltant de les parròquies fins que els comtes Ermengol IV i Ermengol V en disposaren abusivament en lloc de protegir-les i respectar les antigues franqueses.
Les úniques comunitats que es lliuraren de les servituds o d’algunes càrregues banals foren les ciutadanes.
Quant a la Seu, cal constatar que en aquesta època el nombre dels seus habitants augmentà, ja que a l’escassa població autòctona s’afegí la procedent de la creixença natural de la gent en una etapa expansiva i l’aportació d’elements nous baixats de la reserva demogràfica muntanyenca. El procés no es desenvolupà seguit en línia ascendent, sinó que passà per algunes aturades —la fam del 1093-1096, la pesta dels volts del 1288—, però sens dubte visqueren una època d’esplendor durant el segle XIII, prolongada fins al 1348, data de la Pesta Negra. Observacions que són vàlides per a les altres poblacions.
En la comunitat d’homes lliures de la Seu sobresurten aviat uns prohoms laics, dels quals coneixem els noms de set, presents, entre molts altres homes, en la sala del capítol de Santa Maria amb motiu d’un judici el 1091. Fins i tot en una ocasió semblant, però no tan solemne, es dóna els noms de cinc homes indicant que, a l’acte, hi eren presents, a més, homes i dones.
Potser es pot unir la tasca d’uns prohoms a una situació de més llibertat amb motiu de les possibilitats d’emigració a terres reconquerides en direcció a Balaguer, i a una petició posterior, la d’abolició d’un dels mals usos. Per temor a una emigració massiva, el prelat, senyor de la vila, es mostrà favorable i, d’acord amb el comte Ermengol VII i amb el consell dels canonges, el 25 de juny de 1165 escoltà les súpliques insistents dels vassalls pel bé de la Seu, segons deia el bisbe Bernat Roger. Aquest atorgà a tots—homes i dones— la remissió d’un dels mals usos, l’eixorquia (potser l’únic vigent a la vila), i així permeté que disposessin lliurement dels propis béns immobles, tant si tenien fills com si no, exceptuat per donar-los a clergues o nobles, sempre respectant el cens degut al bisbe; podien disposar dels béns mobles, però si algú moria intestat, un cop pagats els deutes i la sepultura, la resta seria del senyor.
Aquest privilegi d’exempció de mals usos no era un cas aïllat, sinó que formava part d’un moviment general a la Catalunya Vella, on els senyors els atorgaren per evitar la despoblació dels seus dominis. És el cas de Castellbò, que havia rebut del comte Arnau una carta de franquesa el 1146. A Organyà aquest procés fou posterior, ja que els priors, independents de la mitra el 1224, pretenien tenir el domini de la vila entrant en conflicte amb els comtes de Foix, vescomtes de Castellbò. La discussió s’acabà per mitjà del pariatge que establí un condomini i permeté que el comte Roger Bernat acabés la construcció de la part nova de la vila dotada amb un mercat (1232). L’endemà de la signatura del document el mateix senyor atorgà una carta de franqueses a petició dels habitants representats per cònsols i prohoms: els confirmava els privilegis anteriors, els eximia de mals usos, els igualava als habitants de Castellbò, etc.
En aquest ambient de més llibertat, els urgellesos dedicats a la producció artesana i al comerç devien ser bastant nombrosos quan es decidiren a sol·licitar del rei Pere, anomenat el Catòlic, present a la Seu, un privilegi d’immunitat o franquesa. Fou concedit pel monarca el 23 d’abril de 1210 a tots els habitants de la vila, tant clergues com laics, homes i dones, menors i majors, tant presents com futurs, les seves coses i mercaderies en tot el seu territori; quedaven exempts de pagar lleudes, peatges, portatges, passatges, hostatges, impostos de trànsit en la seva majoria, i tolta i costum, tant els vells com els que s’establirien en el futur, tant per mar com per terra, i posava a tots aquests homes sota la seva especial protecció, manant complir-ho així a tots els oficials reials de Catalunya i Aragó; si algú anava en contra d’aquest manament, tornaria el doble del que hauria fet malbé o robat i pagaria mil auris.
En els mateixos anys hom troba els urgellesos, dividits en majors i menors com a tot arreu del país, actuant com a comunitat, representada pels deu signataris d’un document oficial, i hom creu que són els primers prohoms de la vila amb autoritat reconeguda, no mers bons homes com els de l’època anterior. Es tracta del privilegi dels canonges d’Urgell, on consten tots els costums, les franqueses i les llibertats existents “in vila Sedis” a favor d’ells en dotze punts. Essencialment el document serví per a refermar una tradició potser amb motiu de discòrdia en algunt punt concret o de la formació d’un municipi embrionari, sobre el qual no es té cap més notícia, de moment, que l’actuació dels prohoms referent a la petició de dos privilegis esmentats.
Encara que més modernament es denominaren velles usances, en realitat són dotze capítols establerts el 4 de novembre de 1211, que contenien els privilegis propis dels canonges respecte de la població. En primer lloc podien guiar o posar sota la seva protecció qualsevol home dins la vila, excepte si aquest agafava o matava algú no essent temps de guerra. Segueix la distinció entre els homes de la canonja i els qui depenien del batlle i del saig del bisbe, és a dir, els veïns de la vila, i les possibles interferències. Hom torna a trobar la diferenciació entre els homes dels clergues —els de casa seva o els conduïts per ells— i els veïns de la vila episcopal, en l’aspecte dels bans, que havien d’ésser posats sempre amb consell i permís dels canonges, i les contravencions als mateixos punts —pagades pels homes del primer grup— que anaven al capítol catedralici, mentre que les pagades pels veïns les recollia el batlle. Tot indica una doble jurisdicció: la del bisbe i la dels canonges, de la qual derivaren nombrosos conflictes. Ben clar es diu més avall, en el capítol X, que els homes de la Seu han de tenir els canonges per senyors, salvada la fidelitat al bisbe, defensar-los contra tothom excepte contra aquest i mantenir la neutralitat en el cas de conflicte entre els dos poders, exigència molt difícil de complir en la realitat.
Els bans afectaven els carnissers, que de Pasqua a mitjan agost no podien vendre el quarter del millor be a més de 8 diners i el de cabrit a més de 12 diners, i també els horts, les vinyes i altres béns. Pel que fa al peix i l’oli introduïts a la vila per vendre’ls, un cop cobrada la lleuda pel batlle o pel saig, els canonges eren els primers compradors mentre que la resta dels articles quedaven a disposició dels veïns. Quant al vi, el bisbe i els canonges tenien el privilegi de vendre primer el seu, i la prepositura del mes d’agost podia fer la verema a les seves vinyes de Segalers abans que els altres, si ho volia. També el pa pels canonges es couria en l’únic forn existent propietat del bisbe i es donaria en pagament un pa per cada vintena de cuits.
Aquests punts de contingut econòmic interessen avui dia, perquè sempre provocaven la intervenció d’uns prohoms de la vila prop del batlle episcopal o dels canonges per a la defensa dels interessos dels veïns, cosa que constituïa una de les primeres manifestacions de l’existència del municipi. En aquest cas concret els prohoms eren els deu signataris del capítol en últim lloc, després dels senyors i de les dignitats eclesiàstiques de la Seu.
Fou aprovat tot pel bisbe Pere de Puigvert, que signà el primer, seguit del prior, el sagristà, tres ardiaques, l’abat Bernat de Saga, que devia ser el de Sant Miquel, i de quatre canonges; al darrere i sense cap indicació, signaren Bernat i Pere d’Alçamora, Bernat Rodon —el de la bladería—, Guillem Mercader, Ramon i Bernat d’Argolell, Guillem de Cerdanya, Guillem de Montellà, Pere Bord i Pere d’Abella, els cognoms dels quals manifesten una característica personal (Bord), una activitat (Mercader) i el lloc de procedència de la família. Són els urgellesos delegats pels veïns de representar la vila en l’acte d’acceptació dels privilegis esmentats, i els mateixos que segurament negociaren l’obtenció del privilegi reial de Pere el Catòlic.
A mitjan segle XIII es mantenia la designació normal de la vila de la Seu encara amb la distinció entre la vila vella i la nova quan s’havia de precisar la situació exacta d’una casa o d’un hort. Els murs i els valls devien ser gairebé acabats, ja que hi ha la indicació de cases i eres de la vila vella a Trasdors vora el vall major i altres a la barbacana. Precisament el 1256 Pere de Bellpuig es titulava notari públic de la ciutat de la Seu d’Urgell, i a la mateixa data s’al·ludia a l’antiga ciutat com a Castrum de Citate, o sigui que ja existia la forma actual. Eliminat definitivament el mot “vicus”, també el de vila fou desplaçat progressivament pel de ciutat: “civitas Sedis Urgellensis”; quan l’obra dels murs fou acabada i la muralla conferí a la població una categoria més elevada, la corresponent a una seu episcopal. El canvi de nomenclatura coincidí de fet amb el començament d’una nova etapa de la història de la Seu d’Urgell medieval.
L’habitatge i els elements de la població urbana
Un cop vist el desenvolupament de les viles i la promoció de la Seu a la categoria de ciutat, cal considerar els diversos elements que configuren la població, diferenciats de forma bastant definida durant el segle XIII, i també del seu entorn.
L’ambient de la vila i l’aspecte de les cases habitades pels urgellesos comença a ser una mica conegut a la segona meitat del segle XI, quan es té notícia d’algunes “mansiones”, com les que Gisclamó deixà a la seva esposa en el testament abans de pelegrinar al Sant Sepulcre, o les de Guadall Gilabert, proveïdes d’un celler ple de recipients grans i petits per al vi. El mot “kasa” era utilitzat per a fer referència a un edifici d’Adrall: “kasa cum portico”, però no es pot precisar la diferència entre els dos tipus d’edificació.
No és fins més endavant que es pot concretar algun detall de l’àmbit espacial de l’interior de la ciutat, on els carrers eren estrets llevat del principal, el de Santa Maria, tot porticat per a protegir els veïns de les inclemències del temps, amb un corrent d’aigua pel bell mig del sòl de terra batuda i després empedrat amb palets de riu. Els espais més amples corresponien als cementiris propers a les esglésies, i a la plaça del mercadal i firal entre la vila vella i la nova.
Els carrers eren formats per cases petites i fosques, de 5 m d’amplada com a màxim (era la llargada de la biga que sostenia l’edifici) i bastant més fonda. Bastides de tàpia i fustes per a sostenir-la, podien tenir el primer pis, on normalment hi havia la cuina-menjador amb foc a terra, més prominent sobre el carrer, en volades. A baix hi solia haver l’obrador —els primers documentats són a la vila nova—, el celler o l’estable, mentre que al segon pis es trobaven les cambres, i el graner a dalt de tot sota un llosat de llicorella sobre fustes, que era el material de les escales i dels sostres de l’interior.
Organyà i Castellciutat, de dimensions molt més reduïdes, devien tenir un aspecte semblant.
Un tipus d’habitatge diferent de la petita casa urbana era el dels camperols situat als extrems de la Seu, on a la fi del segle XI hi havia alguns masos, com el denominat així: “ipsum mansum quod est in ipsa Sede”, dels quals podien derivar les cases amb l’era al davant edificades a Capdevila i a Soldevila.
Com que al segle XIII es va anar establint la família nuclear, és a dir, la composta de pares i fills, l’escàs nombre d’estadants condicionà les característiques de la llar. Tot era molt senzill a l’interior —mobiliari, atuells de cuina de terrisa grisa, vestits—, segons mostren les deixes contingudes en alguns testaments, perquè el luxe quedà reservat als eclesiàstics i als nobles rurals, fins que un nou estament, la mà mitjana, començà a despuntar i a poder ser detectat a l’inici d’aquest segle. Aleshores els habitants de les viles més importants de l’Alt Urgell eren gent lliure que vivia i treballava sotmesa a l’autoritat d’un batlle, el representant del senyor laic o eclesiàstic. Dividits en estaments segons el seu nivell de benestar, s’organitzaren en un municipi incipient, com s’ha dit, a la Seu, on també residia una comunitat de jueus i algun estranger.
Si es comença l’anàlisi per l’estament superior o mà major, hom troba els urgellesos més rics situats a part i en un nivell inferior respecte als eclesiàstics i als nobles, entre els quals sobresurten els Sant Esteve, membres d’una família de la petita noblesa de cavallers que donà a la Seu batlles i canonges.
La mà major era constituïda per un grup reduït de ciutadans designats precisament amb aquest nom. La seva fortuna procedia tant de la terra com dels negocis, en els quals tenia un paper rellevant Guillem de Cerdanya, prohom de la Seu, signant el privilegi dels canonges (1211). Propietari de finques urbanes i rústiques, posseïa un capital tan considerable, d’origen desconegut —potser procedia de l’arrendament de delmes—, que li permetia fer préstecs al bisbe i als comtes de Foix i del Pallars, i li donava motiu de viatjar fins a Poblet, monestir afavorit en el seu testament juntament amb els captius d’Espanya, la qual cosa és gairebé un cas únic a la Seu i pot indicar un radi d’acció bastant ampli.
També era quantiosa la fortuna del seu gendre Robert d’Eroles, gran propietari de finques, d’una taula a l’escorxador, etc., arrendador i recaptador de delmes, negociant de blat que avançava als pagesos en temps de sembra, i prestador. Els seus tres matrimonis amb urgelleses permeteren conèixer altres dues famílies de la mateixa categoria social: la dels Alçamora, dos dels quals signaren el privilegi dels canonges, i la d’Arnau d’Arnaix, que donà a la filla un dot de 1 000 sous melgoresos. Altres homes designats com a ciutadans foren Bernat d’Arduix, Jaume de Sardina, Ramon de Balira —rebé un dot de 800 sous de la seva esposa—, Bernat de Banat, Bernat Cadena i Pere de Rajola. Al seu costat tenia més cohesió el grup dels drapers, o sigui negociants de draps i banquers, com Guillem d’Hospital, Pere Ribalta —rebé un dot de 2 000 sous—, Bernat Ferrer i alguns altres. Hom pot afegir els Fàbrega, procedents d’un arrendador dels molins d’un eclesiàstic, del qual era “nodrit”.
Per sota dels drapers es podia situar alguns carnissers i també artistes originaris de la ciutat o establerts aquí, pintors i orfebres, i mestre Joan, físic. Si els carnissers eren bastant nombrosos i rics a la segona meitat dels segle XIII —els Aldosa, Torell, Nabiners, etc.—, els seguiren alguns menestrals benestants: un sastre, un capeller, un sabater, basters, teixidors —homes i dones—, fusters, etc., és a dir, tots els oficis necessaris per a la vida d’una petita ciutat. Tots posseïen casa pròpia amb l’obrador on treballaven i un celler ben proveït de bótes plenes de vi, porcs, bens i sagins salats, pells i oli.
Sens dubte la majoria de la població era pagesa i ramadera, tant l’establerta dins els murs com els habitants de les bordes dels voltants. Alguns eren gent benestant propietaris de cases i terres, i es fa difícil separar-los dels seus parents menestrals per la seva forma de vida, perquè tots cultivaven els seus camps i els pagesos també podien tenir telers a casa per a fer draps. Corresponien a la mà menor dots d’uns trenta sous.
La procedència d’aquests homes és coneguda, en primer lloc, pels cognoms, o locatius, i més endavant pels contractes d’aprenentatge. Alguns venien de molt a la vora, de les bordes i els vilars del mateix terme de la Seu o de les parròquies veïnes des d’Andorra a la vall del Segre i les muntanyes del voltant. No podien mancar els de Cerdanya o de Solsona i fins i tot estrangers; el primer conegut pot ser l’italià Ramon Lombard, el constructor de la catedral romànica. Durant el segle XII és difícil precisar l’establiment d’estrangers a la Seu, però hi ha notícies d’alguns, per exemple de Bernat de Foix que, procedent d’aquesta població, tenia el seu obrador a la vila el 1168 i fou segurament el fundador de la família urgellesa dels Foix, esmentats en parlar de l’expansió de la vila per mitjà de les pobles o barris. Del nom de Bernat i Ramon de Parris, de Castellbò, també podem deduir-ne un origen ultrapirinenc.
La presència d’homes d’Occitània, potser fugitius de la çroada contra els albigesos, devia variar segons les etapes de la lluita entre el comte de Foix i el bisbe d’Urgell, i va augmentar després de la pau entre tots dos contendents després del setge de la Seu (1278-80). De Foix procedien Pere Mercer, Ramon Barba i Bartomeu Babot, mercaders, el darrer dels quals emmalaltí i morí aquí el 1288. Alguns d’ells, com els paraires i els factors de negociants de Narbona, s’hi establien temporalment i també uns mercaders d’Ais de Provença i de Limós, víctimes d’una epidèmia a l’inici del mateix any.
Tot fa pensar que la fi del segle fou una època de prosperitat per a la comarca, afavorida per la pau esmentada, ratificada amb el segon pariatge pels dos senyors el 1288.
La comunitat jueva
A la Seu vivia una comunitat hebrea ben organitzada i coneguda documentalment a l’inici del segle XIV, però difícil de detectar amb continuïtat a l’època anterior. Hom suposa que sempre hi hagué un grup reduït com els radicats a gairebé totes les poblacions importants dels Pirineus, on es van introduir en un temps impossible de precisar, però sobretot des de la seva persecució a França. De fet, vers el 1300 n’hi havia a Castellciutat, Castellbò i Organyà a l’Alt Urgell, i també a Puigcerdà, llocs on la seva presència s’intensificà poc després amb motiu de la seva expulsió definitiva del regne veí per ordre del rei Felip IV el Bell.
La primera notícia sobre els jueus urgellesos correspon a la família de Simó, habitant de la Seu, en un episodi que es pot definir com un error judicial promogut segurament per algun malèvol veí de la vila endeutat amb l’esmentat jueu. Els personatges afectats foren Jacob, fill de Simó, i la seva tia paterna Comtessa, implicada com a còmplice o encobridora. Ambdós foren detinguts per l’autoritat reial, de la qual depenien directament aquestes comunitats en qüestions judicials greus, en ser acusat el jove del delicte d’haver conegut carnalment una cristiana de la mateixa ciutat anomenada Cerdana —un nom freqüent a la contrada—, i d’haver tingut un fill amb ella. Després de romandre més de tres mesos empresonat, ningú no portà endavant l’acusació contra Jacob ni fou trobat culpable de res. Aleshores el monarca, Jaume I, present a Lleida a mitjan juny de l’any 1263, manà alliberar el jove i li concedí una carta de guiatge per a ell i els seus béns, sota pena de cinc-cents morabatins per al contraventor, amb el reial permís d’habitar a la ciutat o vila que escollís amb l’obligació de pagar al tresor un cens d’un morabatí cada any per la festa de Nadal o de contribuir amb la quota corresponent en el tribut recaptat pel batlle reial a la comunitat del lloc on s’establís. Al mateix temps li concedia l’absolució, remissió i definició de qualsevol pena civil i criminal amb motiu de l’esmentada acusació, el declarava lliure a ell i a la seva tia i manava a tots els seus oficials: veguers, batlles, cúries, etc. i als seus vassalls que ho complissin.
Simó, el pare i el germà respectivament dels dos implicats en el cas, continuà residint a la mateixa ciutat, on exercia la seva activitat com a prestador dos anys més tard. Aquí també es dedicava a aquesta feina el 1288 Benhveyna Borgunyó, el nom del qual indica una procedència llunyana.
En conjunt devia ser una comunitat petita que potser ni arribava a les onze famílies registrades a Vic a la primera meitat del segle XIII, per tractar-se d’una ciutat més gran que la Seu, i encara només es coneix un parell de famílies documentalment. Tampoc no devien ser massa riques quan la gent de la Seu havia d’acudir als prestadors jueus de Puigcerdà.
Esclaus i pobres
El darrer grup d’urgellesos, el més desheretat, el formaven alguns esclaus i molts més pobres. Els primers podien ser sarraïns i cristians al servei del bisbe i de l’alt clergat, uns procedents de ràtzies frontereres en direcció al regne musulmà de Lleida i els altres de naixement. Tenir-ne en propietat era un signe inequívoc de riquesa i encara més el seu nombre: el bisbe Guisad II tenia cinc sarraïns i dos cristians (951), l’ardiaca Ponç posseïa tota una família—Ot “servo meo” i les seves filles—, que alliberà en el seu testament (1026).
Era més freqüent l’afranquiment d’esclaus amb nom cristià, que podien ser d’origen sarraí i batejats després; aquest sembla que fou també el cas de Bernat Cristià, dotat amb 3 sous per Guillem de Cerdanya en el seu testament (1247). Cal remarcar que Cerdanya fou el primer urgellès laic documentat com a propietari d’un esclau, i a més es recordà dels captius esmentats en el testament del seu gendre Robert.
Pocs laics es recordaven dels captius en el testament perquè era un problema massa llunyà, però els eclesiàstics hi eren més sensibles. Tots ells es preocupaven dels pobres de Crist que anaven captant per les esglésies i les cases i eren acollits a l’almoina i a l’hospital de la Catedral, mentre que els vergonyants devien ser assistits directament per la parròquia. Dels diferents tipus de pobresa que afectava vells, vídues, malalts mutilats, mendicants, vagabunds, pelegrins, a la Seu només es té notícia dels captaires i dels pelegrins. Com que els captaires convivien amb la gent, els urgellesos els ajudaven sovint, sobretot amb vestits i aliments el dia de l’aniversari de la mort i el dia de l’enterrament, si acompanyaven el cos a la sepultura portant un ciri cada un. Podia ser un seguici molt llluït si se n’aplegaven cinquanta, com disposava Guillem de Cerdanya en les seves darreres voluntats, o fins i tot cent en l’enterrament d’un bisbe.
El nombre de pobres era molt elevat en una ciutat petita com la Seu amb uns mil habitants en èpoques d’esplendor, i encara s’hi havia d’afegir els frares mendicants del convent de l’orde dels predicadors. El nombre augmentava en anys de fam perquè els pagesos més miserables fugien dels poblets a la recerca de les almoines dels eclesiàstics i dels ciutadans, que també havien d’acollir els fugitius de les guerres i els pelegrins o la gent de pas. No sorprèn trobar deixes i fins i tot la designació, en els testaments, d’hereus universals a favor dels pobres, on ja constaven llegats de blat i de vi per a ells abans de l’any mil.