Sant Vicenç d’Eus

Situació

Vista de conjunt d’aquesta antiga església, que perdé la seva categoria parroquial al segle XVIII en construir-se un nou temple al cim de la població, sobre les ruïnes del castell.

ECSA - A. Roura

L’antiga església parroquial de Sant Vicenç és situada en una plana uns 300 m sud-oest del nucli urbà d’Eus, a la riba esquerra de la Tet, i prop de l’antic camí de Marquixanes a Catllà i Molig. Envoltada de xiprers seculars, aquesta església vetlla el cementiri que l’envolta i els rics vergers de la vall. Desgraciadament, la pedra artificial o el ciment d’alguna de les tombes desentona dins el conjunt.

Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 32’ 28” N - Long. 2° 27’ 18” E.

Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent.

Història

El lloc i l’església d’Eus (villam Elicio cum ecclesia Sti. Vicentii) s’esmenten en un document sense data, atribuïble al segle X, com a pertanyents al monestir de Santa Maria de la Grassa. Tanmateix, segons una escriptura datada el 15 de juliol de 1035, consta que l’església de Sancti Vincenti de villa Elz fou donada amb el seu alou al monestir de Sant Martí del Canigó pel comte Guifré II de Cerdanya. Uns anys més tard, l’11 de febrer de 1053, el temple d’Eus fou consagrat per Berenguer III, bisbe d’Elna, que segons consta en l’acta de consagració, fou dedicat a sant Vicenç i sant Joan; l’església havia estat bastida pels habitants del lloc i en ocasió de tal acte, el bisbe li assenyalà els límits parroquials, i així mateix, li concedí els delmes, les primícies, les oblacions dels fidels i l’espai per al cementiri.

Cent deu anys més tard, el 1163, una butlla del papa Alexandre III, atorgada en favor del monestir de Sant Martí del Canigó, li confirmava les possessions donades pel comte Guifré II de Cerdanya o per altres personatges, entre les quals es trobava l’ecclesiam sancti Vincentii de Elz amb els delmes, les primícies, els alous i totes les seves oblacions.

L’erudit rossellonès P. Puiggarí confirmà l’existència d’una nova consagració de l’església d’Eus l’any 1187, fet que és un error, ja que en aquest any consta que fou simplement copiada l’acta de consagració del 1053, nimia vetustate consumta, tal com es precisa en el mateix document. En tot cas, un llegat d’un tal Guillem d’Eus, del 2 de novembre de 1180, als clergues de l’església Sant Vicenç d’Eus i els obrers d’aquesta església, podria suggerir que potser es pensava aleshores a reconstruir-la o modificar-la.

De fet, una nova consagració d’aquesta església tingué lloc el 28 de gener de 1213, a càrrec de Ramon II de Vilallonga, bisbe d’Elna. Fou dedicada, com en la consagració del 1053, en honor de sant Vicenç i de sant Joan.

L’església Sant Vicenç d’Eus conservà els drets parroquials fins al segle XVIII, que es construí la parròquia actual, amb la mateixa advocació, aprofitant una part de l’antic castell d’Eus; cal afegir que fins a la darreria de la divuitena centúria, el monestir del Canigó conservà el dret de nomenament del rector d’aquesta església.

Església

Planta de l’església, singular edifici de dues naus, separades per un pilar cruciforme i dues columnes monolítiques.

R. Mallol

L’antiga església de Sant Vicenç és un edifici de dues naus; la principal és coberta amb una volta de canó de perfil apuntat i capçada a llevant per un absis semicircular. La nau lateral s’afegí a la principal pel costat de migdia, i es comunica amb aquesta a través de quatre arcs formers d’alçada i amplada desiguals; molt més estreta i baixa que la principal, aquesta nau lateral és coberta amb una volta de quart d’esfera i coronada per un absis semicircular que s’inscriu dins un mur pla, de manera que el semicercle no és visible des de l’exterior.

A l’interior, els arcs formers del sector ponentí del temple recolzen sobre un pilar de secció cruciforme, mentre que al centre i a llevant són suportats per dues columnes monolítiques de granit, coronades amb capitells amb relleus de factura tosca, tallats també amb pedra de granit. El contrast entre l’enorme massa dels arcs i la relativa esveltesa dels suports sobta d’antuvi, i alhora evoca l’arquitectura de l’interior del temple abacial de Sant Martí del Canigó. Sant Vicenç d’Eus és l’única de les esglésies de la Catalunya del Nord on hom retroba aquella arquitectura arcaïtzant, que caracteritza, quasi exclusivament, l’antiga abadia del Canigó, entre totes les esglésies romàniques catalanes. És per aquesta raó que J. A. Brutails va equiparar els capitells d’Eus amb els de Sant Martí del Canigó i els situà cronològicament al segle XI.

De fet, tan sols un examen detingut de la seva arquitectura permetria discernir amb total exactitud les etapes constructives de l’església de Sant Vicenç d’Eus, però segurament verificaria que des de la seva construcció no ha estat mai totalment reconstruïda. tot conservant testimonis visibles de tres etapes constructives que s’intueixen a través de la documentació escrita.

L’església primitiva —que és esmentada en un document atribuïble al segle X, al qual ja s’ha fet referència— era un edifici de nau única; només en resten avui dia els dos terços occidentals del mur nord, construïts amb còdols sense desbastar, disposats en opus spicatum i potser el nivell inferior del mur de ponent; en aquest mateix mur —coronat per un campanar d’espadanya de tres obertures—, s’obria antigament la porta d’entrada, la qual fou aparedada exteriorment, de manera que l’espai que deixà en el mur per l’interior fou utilitzat com a nínxol per a encabir-hi la pica baptismal. Els murs d’aquesta església tenien un gruix aproximat d’1,40 m, i en origen era coberta, probablement, amb encavallades de fusta.

Interior de l’església, molt interessant perquè reuneix un notable conjunt d’etapes i modalitats estilístiques dins el romànic.

ECSA - A. Roura

Al segle XI s’engrandí l’església afegint-hi la nau lateral a migdia de la principal, de manera que el mur d’aquest costat fou substituït pels quatre arcs formers que recolzaven sobre pilars cruciformes, destinats igualment a sostenir els arcs torals de les voltes de les naus. En l’actualitat, d’aquells primitius pilars cruciformes tan sols resta el del sector de ponent, però tots els pilars adossats de la paret meridional de la nau lateral existeixen encara avui dia, com també la base d’altres dos que es conserven al mur nord de la nau principal. La presència d’un contrafort, mig arrencat, a l’exterior del mur de la nau lateral, enfront de l’arc més oriental, sembla decisiva per a concloure que els arcs i els pilars —construïts al segle XI i corresponents al moment de la consagració del 1053— sostenien una coberta de fustam, com fou el cas de la veïna església de Santa Maria de Riquer (1073). No coneixem a la Catalunya del Nord cap altre exemple d’una església amb arcs torals que tingui un contrafort exterior d’aquesta mena; per això es conclou que, com que el gruix del mur meridional de la nau lateral d’Eus és massa feble per haver sostingut, en origen, una volta de quart de cercle, hom pensa que la primitiva volta era de fustam.

L’absidiola de la nau lateral, semicircular, resta inclosa, com ja s’ha dit, dins un mur exteriorment pla i lleugerament de biaix, el nivell superior del qual sembla haver estat reconstruït posteriorment.

Els paraments del segle XI són fets amb còdols sense desbastar o desbastats amb martell i disposats en filades horitzontals, amb amples juntes de morter de calç solcades amb la paleta. Aquest tipus de juntes —idèntiques a les de les darreres obres impulsades per l’abat Oliba a Cuixà (entre el 1020 i el 1035) i a les de Santa Maria de Riquer— són visibles encara a la base de l’absidiola de la nau lateral.

A la darrera etapa constructiva que s’acabaria amb la consagració de l’any 1213, corresponen:

— La reconstrucció del parament de l’absis principal, fet amb carreus de granit de mida mitjana, que continua alguns metres a l’est del mur nord de la nau. També corresponen al mateix moment la refacció de la finestra i de l’arc triomfal de l’absidiola.

— La porta actual d’entrada, situada al mur de migdia. Inscrita dins un cos sobresortint de forma rectangular fet amb aparell mitjà de granit, la portada és obrada amb el bell marbre rosat de Vilafranca de Conflent; és composta per tres arquivoltes en degradació d’arc de mig punt, de secció rectangular, la més exterior de les quals presenta una motllura esculpida; per sobre del timpà, llis, i emmarcat amb un motiu decoratiu, es pot veure un tor cilíndric també ornamentat.

— Al costat oest del portal, el mur fou engruixit en tota la seva alçada amb un aparell fet de carreus de mida mitjana de granit, que es prolonga, fins a l’alçada d’un metre, en la façana de ponent de l’església. Aquest remodelatge feu desaparèixer la porta primitiva d’entrada al mur ponentí, que era situada en un nivell més baix que l’actual sòl exterior. L’arc interior d’aquesta porta fou refet i l’espai inutilitzat serví, com ja s’ha fet esment, per a la col·locació de la pica baptismal.

— Per últim, amb la voluntat d’eixamplar l’espai interior, es va disminuir considerablement el volum dels suports, tot substituint els dos pilars cruciformes del centre per dues columnes; tan sols al costat de llevant, la supressió del darrer pilar provocà la construcció d’una arcada més ampla.

La necessitat de fer més espaioses les esglésies rurals —i com que no es podien refer totalment, sovint per falta de mitjans econòmics— s’esdevindrà un fet usual a la Catalunya del Nord a partir del segle XIII i durant tota la centúria següent. El procediment habitual en tals casos, que era facilitat aleshores per la remarcable traça dels mestres d’obres en matèria d’arcs, consistia a suprimir —a les esglésies de dues o tres naus— la quantitat més gran possible de suports i reemplaçar les primitives arcades per uns arcs d’una amplitud molt més gran; les esglésies de Santa Maria de la Clusa d’Amunt, de Sant Jaume de Vilafranca, de Sant Quintí dels Banys d’Arles, de Sant Joan de Pladecorts, de Sant Sulpici de Bulaternera són uns bons exemples d’aquell sistema, el qual també és freqüent a tot Catalunya. Però sembla que aquest sistema no fou emprat fins a la segona meitat del segle XIII i, de fet, no es generalitzà fins a la centúria següent.

En el cas de Sant Vicenç d’Eus, és indubtable que la idea de substituir els primitius pilars cruciformes per columnes monolítiques s’inspirà amb les solucions adoptades a Sant Martí del Canigó, única església on es pot contemplar el mateix tipus de suports normalment destinats a sostenir una coberta de fustam; aquests suports, tot resistint l’embat dels temps, continuaven suportant el pes enorme de les voltes massisses, que el monjo Esclua havia carregat al primer quart del segle XI. A l’església de Sant Vicenç d’Eus el procediment per tal d’engrandir l’espai de l’església fou el mateix que a l’esmentat monestir, cosa que no resulta estranya si es té en compte que a partir de l’any 1035 el temple d’Eus estigué sota la dependència de l’abadia del Canigó.

Però el fet que aquella reforma arquitectònica es portés a terme amb un procediment que els anys 1014-26 ja constituïa un arcaisme vol dir que les solucions constructives estaven massa condicionades per certs prejudicis del segle anterior. És evident que els arcs diafragma i els pilars, escapçats o suprimits per l’erecció de les columnes i de les voltes actuals, són anteriors, i només cal prendre en consideració els capitells d’Eus, esculpits amb motius florals i boles als angles, per a copsar l’enorme distància que els separa dels capitells de la nau de Sant Martí del Canigó, per bé que siguin en ambdues esglésies tallats i esculpits de pedra de granit.

— A l’etapa constructiva del segle XIII —coincidint amb la nova consagració del 1213—, correspon també la cornisa, la qual, a les dues naus de l’església, amaga els vestigis dels arcs diafragma i les voltes llises: la de la nau principal de canó de perfil apuntat i la de la nau lateral de quart d’esfera. Això és una raó de més per a creure que la coberta anterior era feta d’encavallades de fusta sobre arcs diafragma.

L’estreta finestra romànica de doble esqueixada oberta a la façana de ponent conservava encara, entre els anys 1953 i 1954, el seu batent o finestró de fusta trepat de forats rodons superposats, segons el model de les plaques de pedra que es troben a les finestres de moltes esglésies bizantines.

En resum, l’església romànica de Sant Vicenç d’Eus, edificada en època carolíngia (segles IX o X), modificada i engrandida amb una nau lateral de mitjan segle XI (1053), coberta llavors de fustam sobre arcs diafragma, amb contraforts a l’exterior del mur de migdia, veié bastir el seu nou portal meridional i reconstruir el seu absis principal a l’inici del segle XIII. Corresponen també a aquesta darrera etapa les voltes actuals i la col·locació de columnes i capitells de granit —els quals són imitacions tardanes dels de l’església alta de Sant Martí de Canigó—, tot substituint els antics pilars cruciformes del segle XI.

Des del punt de vista arquitectònic. Sant Vicenç d’Eus constitueix un rar i net exemple de la influència arcaïtzant d’un gran edifici com és l’església abacial de Sant Martí del Canigó sobre un altre edifici més modest —el d’Eus—, fenomen explicable per la dependència jurisdiccional d’aquest darrer de l’abadia del Canigó des del segle XI.

Portada

Portalada oberta al mur de migdia, amb tres arquivoltes en gradació.

ECSA - A. Roura

Detall dels relleus de l’arquivolta exterior de la portada.

ECSA - A. Roura

La porta d’entrada de l’església de Sant Vicenç, situada al mur de migdia i obrada amb el bell marbre rosat de Vilafranca de Conflent, com ja s’ha esmentat, presenta, a l’arquivolta exterior, una motllura esculpida amb caps petits i diverses formes geomètriques esculpides en baix relleu; per sobre del timpà, llis, i emmarcat amb un motiu decoratiu de fulles de llorer, es pot veure un tor cilíndric ornamentat d’entrellaços. Aquest portal no conserva avui dia les columnes i els capitells que havia tingut, però les seves proporcions i el que subsisteix de la decoració el relacionen amb la porta menor de Sant Jaume de Vilafranca i els portals de Santa Maria de Cornellà de Conflent (vers el 1180) i Santa Maria d’Espirà de l’Aglí (vers el 1200).

Columnes

Capitells de granit dels arcs formers de l’interior de l’església decorats amb motius vegetals que recorden el treball dels de la nau de Sant Martí del Canigó.

ECSA - A. Roura

A l’interior de l’església de Sant Vicenç, els arcs formers són suportats al centre i a llevant per dues columnes monolítiques, coronades amb capitells amb relleus de factura tosca, tallats en pedra de granit. A diferència dels capitells cúbics de Sant Martí del Canigó, decorats amb motius florals o palmetes i que són una tosca interpretació dels models bizantins, s’observa en els capitells d’Eus un relleu i unes proporcions que recorden els del claustre de Sant Genís de Fontanes, obra del tercer quart del segle XIII. Els capitells d’Eus, esculpits amb motius vegetals i boles als angles, permeten copsar l’enorme distància que els separa dels capitells de la nau de Sant Martí del Canigó, per bé que siguin en ambdues esglésies tallats i esculpits en granit.

És per aquesta causa que l’erudit J. A. Brutails va comparar els capitells d’Eus amb els de Sant Martí del Canigó, tot datant-los del segle XI. Actualment sembla probable que, malgrat el seu aspecte arcaic, l’execució dels capitells de Sant Vicenç d’Eus, talment com la darrera reforma arquitectònica de l’església, fos portada a terme durant el segle XIII.

Forja

Ferramenta que decora els batents de la porta de l’església.

ECSA - A. Roura

La porta de l’església de Sant Vicenç d’Eus conserva unes magnífiques ferramentes, de tipologia rossellonesa i tradició estilística romànica. Unes tiges es desenvolupen en espirals a cada extrem. No són acanalades, com als models més antics, sinó planes, com les de Cornellà i Vilafranca de Conflent. És probable que aquest tipus de ferramenta hagi aparegut a la primeria del segle XIII.

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Moncalvatje, 1899, vol. 9, ap. IX, pàgs. 221-224 i ap. XXXI, pàgs. 270-274; 1914, vol. 23, pàgs. 343-344 i ap. XL, pàgs. 443-444; Ordeig, 1984, doc. 185, pàg. 119; Cazes, 1990, pàg. 47.

Bibliografia sobre les columnes

• Durliat, 1958, pàg. 23; Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 58.